.
Amb un sol que torrava es cul a ses llebres, i un oratge ben setembrí, hem anat a comprar fruites i verdures al Javierín, una fruiteria propera molt ben assortida. Avui no hi havia tunas amarillas, i hem comprat tunas blancas que, com el seu nom indica, són verdes com sa fulla. No són tan dolces com les grogues, però són bones, i vull aprofitar el temps de les figues de moro. Abans de menjar una figa de moro sempre hi ha cinc segons de polèmica casolana sobre si els pinyols provoquen apendicitis: jo dic que no, i sempre acabem en taules, però les figues me les menjo.
Comte Rossi
He vist a TVC Internacional el Zona Roja sobre el Comte Rossi a Mallorca i Eivissa. El documental m'ha impressionat, no només pel que s'explicava, sinó per la proximitat dels testimonis. M'ha afectat especialment el testimoni d'un veí del meu poble que, segons que explica ell mateix al documental, va ser un dels falangistes que (pam-pam-pam) executaven republicans. Setanta anys després, aquest home encara semblava justificar-se amb la bandera i la pàtria. El meu padrí, que en aquell temps guardava ovelles per devers Sa Cabana, veia arribar els vehicles amb els botxins i les víctimes, i s'amagava perquè no el veiessin. Després trobava els morts amb la closca del cap rebentada. Aquestes víctimes no eren del meu poble, perquè el capellà va donar als falangistes excel·lents informes de tothom, quan els hi varen demanar, i així va salvar unes quantes vides. Del documental impressionava també el testimoni de les filles d'homes assasinats, uns testimonis vius de com la guerra i la postguerra va marcar la generació dels meus padrins i dels meus pares.
No he pogut veure més que algun capítol d'aquesta sèrie, però s'admeten comentaris sobre com s'hi explica la revolució i la repressió a la zona republicana. En aquest capítol del Comte Rossi s'esmenta, com de passada, l'assassinat d'un centenar de presoners pels republicans a Eivissa, just abans de l'abandó de l'illa per la República.
Pel què fa al desembarcament republicà a Mallorca, la meva besàvia no podia ser gaire objectiva: el seu fill seu Tomeu, mobilitzat a l'exèrcit franquista, va lluitar a Porto Cristo. Els republicans que desembarcaren, deia la meva besàvia, eren d'aquests catalans, rossos, que mataven com sa pesta. Ja veieu que no va ser, precisament, un moment de germanor pancatalana, si és que n'hi ha hagut cap mai... Pel què fa a la lluita, el tio Tomeu va aplicar allò de cametes me valguen: es va amagar quinze dies dins unes mates, i va arribar a casa tot esquifit i amb la roba esparracada. Però va arribar!
.
Comte Rossi
He vist a TVC Internacional el Zona Roja sobre el Comte Rossi a Mallorca i Eivissa. El documental m'ha impressionat, no només pel que s'explicava, sinó per la proximitat dels testimonis. M'ha afectat especialment el testimoni d'un veí del meu poble que, segons que explica ell mateix al documental, va ser un dels falangistes que (pam-pam-pam) executaven republicans. Setanta anys després, aquest home encara semblava justificar-se amb la bandera i la pàtria. El meu padrí, que en aquell temps guardava ovelles per devers Sa Cabana, veia arribar els vehicles amb els botxins i les víctimes, i s'amagava perquè no el veiessin. Després trobava els morts amb la closca del cap rebentada. Aquestes víctimes no eren del meu poble, perquè el capellà va donar als falangistes excel·lents informes de tothom, quan els hi varen demanar, i així va salvar unes quantes vides. Del documental impressionava també el testimoni de les filles d'homes assasinats, uns testimonis vius de com la guerra i la postguerra va marcar la generació dels meus padrins i dels meus pares.
No he pogut veure més que algun capítol d'aquesta sèrie, però s'admeten comentaris sobre com s'hi explica la revolució i la repressió a la zona republicana. En aquest capítol del Comte Rossi s'esmenta, com de passada, l'assassinat d'un centenar de presoners pels republicans a Eivissa, just abans de l'abandó de l'illa per la República.
Pel què fa al desembarcament republicà a Mallorca, la meva besàvia no podia ser gaire objectiva: el seu fill seu Tomeu, mobilitzat a l'exèrcit franquista, va lluitar a Porto Cristo. Els republicans que desembarcaren, deia la meva besàvia, eren d'aquests catalans, rossos, que mataven com sa pesta. Ja veieu que no va ser, precisament, un moment de germanor pancatalana, si és que n'hi ha hagut cap mai... Pel què fa a la lluita, el tio Tomeu va aplicar allò de cametes me valguen: es va amagar quinze dies dins unes mates, i va arribar a casa tot esquifit i amb la roba esparracada. Però va arribar!
.
4 comentaris:
No he vist aquest que comentes, però pel que he vist, és una sèrie molt tendenciosa, especialment en la seva terminologia: "feixistes" vs "lluitadors per la llibertat". Si així hem de recuperar la memòria, ben galdosa quedarà.
No he vist la sèrie, però la brutal repressió dels nacionals a mallorca (les notícies que li arribaven) va fer virar Bernanos, el qual per catolicisme era més proper al alzamiento, fins a arribar a escriure "Cementiris sota la lluna", la lluna mallorquina.
Això de la guerra civil... No hi ha un pam de net. Vaig llegir que a les amèriques llatines, arran de la guerra civil, van encunyar l'expressió "español de puro bestia" (em sembla justa i apropiada, per cert), i això que per allà no se andan con chiquitas, em sembla.
Ben fet, el tio Tomeu. "Cames ajudeu-me", diem a casa.
Lola
Varen fer dos capitols sobre Mallorca. El mateix dia, minuts abans d'emetre'ls -curiosament- varen fer la conexió de IB3 a la freqüència que hi havia el 33, sense tenir-ne cap assignada per aquest.
Diria que després de la pressió rebuda el Govern Balear va assignar una nova freqüència al 33 i TVC va emetre els dos capitols de Mallorca una altra vegada.
RMF: per aquí volia anar jo. Ni tots els sublevats eren feixistes, ni tots els "republicans" eren republicans. Jo dic: els faieros, els cenentistes, els trotsquistes del POUM i els finalment estalinistes del PSUC del 37-39, dic, tots aquests eren republicans? Quina república defensaven? Nosaltres voldríem ara la República que defensaven tota aquesta tropa? Els qui vam ser joves antrifranquistes, vam idealitzar la II República espanyola, i potser és comprensible, però ja no podem anar amb segons quina classe de simplismes...
Lola: efectiament, la repressió del bàndol nacionalista va ser molt dura a Mallorca, sobre tot tenint en compte el poc republicanisme que s'havia manifestat a l'illa. A Amèrica Llatina, la imatge de l'espanyol incult o na mica "bèstia", jo crec, té una arrelament segurament anterior a la guerra civil: durant el segle XIX, les elits de l'Amèrica independitzada es van enmirallar en l'Europa d'una mica més amunt, que era símbol de refinament, educació, progrès etc... Tot molt per damunt de l'Espanya convulsa del dinou. Aquest concepte va permear a les classes de més avall, i encara perdura una mica. Per exemple, en el Miguelito de Mafalda, que, per si no ho sabeu, suposadament és tan bèstia perquè és espanyol.
Catalina: no coneixia aquest incident amb la recepció de l'IB3, però no m'estranya gaire, coneixent sl Sr. Matas...
Publica un comentari a l'entrada