dijous, de setembre 21, 2006

Torna Ibarz, i més sobre Mèxic

.
Celebro la reaparició de Joaquim Ibarz, des de Mèxic, a La Vanguardia (Diario de América Latina). O se m'escapa alguna cosa, o aquest columnista ha estat desaparegut des del gener passat. Potser ha seguit escrivint a l'edició en paper o a l'edició digital de pagament... De moment ha tret la destral, contra López Obrador i el seu moviment.

Permeteu-me una actualització sobre el tema. Obrador té només dues sortides: (a) encapçalar el moviment extraparlamentari que ha organitzat, i des d'ell sotmetre el PRD i la resta de l'esquerra, o (b) posar-se com a militant de base a la cua dels processos interns del PRD. Que jo sàpiga, Obrador no té un sol càrrec amb poder orgànic a cap administració ni al si del partit, i l'única manera de seguir manant, ara que no serà President de la República, és sotmetre el PRD a la superestructura de la Convención Nacional Democrática (una triple mentida, com "Convivencia Cívica Catalana"). Veurem si el partit li ho consent. A la fi, Cuauhtémoc Cárdenas ha dit clar què pensa d'Obrador, per si no havia quedat clar després de la carta de resposta a Elena Poniatowska (sempre havia pensat que a Poniatowska se li veia el colmillo, però ara ja no en tinc dubte). Tot i que el sector cardenista és minoritari al PRD, altres elements del PRD amb responsabilitats legislatives o de govern s'hauran alegrat de les paraules d'aquest veterà polític. De fet, la dirigencia del PRD ha demanat respecte per Cárdenas.

Seria un error pensar que AMLO és l'únic forat negre de la política mexicana. Les reformes electorals que va promoure Zedillo durant la segona meitat dels norantes permeteren el 2000 unes eleccions raonablement netes (amb un IFE segurament molt més independent i fiable que el d'ara) i obriren la porta a l'alternança política. També va aumentar la llibertat de premsa, i el nou president, com s'ha vist, ja no ha estat omnipotent, ni tampoc el único elector dels vells temps, quan el president decidia no només qui era el nou president, sinó també qui eren els diputats i senadors, i què votaven.

Tanmateix, la manca de tradició democràtica, i d'un consens clar sobre com havia de ser el nou règim, han pesat com una llosa sobre el dia a dia de la política mexicana d'aquest sexenni. Tan sols no hi havia acord en que s'entrava en un nou règim. De fet, això devia ser difícil d'acceptar per a un PRI que seguia sent la primera força al Congrès, mentre la constitució revolucionària de 1917 seguia vigent, amb més de 400 esmenes de l'època priïsta. Dit d'una altra manera: quan hi va haver la transició política espanyola, va quedar clar que hi hauria un nou règim, i es van posar d'acord en com seria el nou règim. Hi va haver un pacte explícit entre el vell règim i l'oposició, per fer unes regles de joc que servissin per a [gairebé] tothom. Es va fer una nova constitució i, a més, es van establir altres consensos, alguns no escrits, dels què només una petita part de l'espectre polític va quedar fora. Això no s'ha fet a Mèxic, i tot i que possiblement es podria fer entre PRI i PAN, amb la situació actual és difícil que es faci també amb el PRD, en part perquè ells mateixos se n'exclouen. El PRD reclama una nova constitució per al país. I és necessària, però no la poden fer ells sols, ni imposar-la a la resta del país: caldria acordar-la entre, com a mínim, les tres primeres forces del país (PAN, PRD i PRI).

[Cal dir que alguns consensos de la transició espanyola són molt discutibles: la tutel·la de l'exèrcit, l'amnistia dels crims polítics del passat, o la manca de sobirania política que patim els catalans. Però això és una altra història. Cal dir, a més, que la corrupció afecta greument el sistema polític espanyol]

La manca d'un nou consens mexicà, i la tradició de corrupció del país, han creat altres forats negres. L'IFE actual és molt lluny de ser l'organisme autònom que assegura la netedat del procés electoral. El tribunal electoral (TEPJF) va fer una qualificació vergonyosa de les eleccions, negant-se a investigar possibles fraus, a comptar quants vots afegits o robats hi havia en tot el país, i tot i que va denunciar irregularitats durant la campanya electoral, va decidir que no eren importants per al resultat (sense mai demostrar-ho). El tribunal suprem (SCJN) s'ha mostrat lligat a determinats interessos polítics. Per no parlar del problema estructural de la delinqüencia organitzada, i la impotència o connivència del sistema policial. O de les estratègies mafioses dels sindicats de mestres, de miners. O dels quasi-monopolis privats com Telmex. Per no parlar de l'economia: amb el Tractat de Lliure Comerç, Mèxic havia de crèixer com a gran exportador, a bons preus, als EUA (un paper molt més honorable del que molts mexicans estan disposats a reconèixer), però aquest paper els ho han robat, en bona part, la Xina i altres països d'Àsia.

Com a conclusió, seria d'il·lusos pensar que tot això, i altres coses que em deixo, es poden arreglar en els proper sis anys, però si no s'arriba a un consens majoritari sobre com ha de funcionar el país en qüestions bàsiques, Mèxic seguirà derivant cap a una situació que no sembla gaire prometedora. Tant de bo es trobi el camí del consens, i que l'encertin (el consens no és bo per ell mateix).
.

2 comentaris:

perrediano ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
Geococcyx ha dit...

Perrediano: en primer lloc, bon dia. Si vols publicar comentaris durables en aquest blog hauràs de guardar un mínim d'etiqueta. Aquest etiqueta no inclou, enganxar, sense dir ni ase ni bèstia, un text de 2300 paraules d'una altra pàgina web: la poso aquí per si algú la vol visitar.
Quién es Cuahtémoc Cárdenas Solorzano

Per altra banda, jo no defensava Cárdenas: no tinc cap interès en defensar-lo o atacar-lo, perquè no el conec gaire...
Salut.