Qui s'enfada perd

Una de les claus del pols entre AMLO i la resta del món, i dic una de les claus, és una dita que descriu a la perfecció una part fonamental de la psicologia mexicana, si és que tal cosa existeix: El que se enoja pierde.

En cultures d'altres països, empipar-se és, en la vida quotidiana, una manera de manifestar el teu desacord amb una situació que s'ha creat. L'enuig és un senyal que es pot emetre uns quants cops, i en diferents graus, al llarg d'un dia. La percepció del teu enuig, i de la intensitat del mateix, informa els teus interlocutors que no acceptes gaire, o gens, una situació creada, i els obliga a sospesar si caldrà negociar amb tu i afluixar poc o molt, o si, pel contrari, no tens capacitat de negociació i, simplement, t'has de fotre. Aquest joc de senyals i negociacions no és normalment traumàtic.

En la vida quotidiana mexicana, dominada per un concepte un pèl exagerat de la cortesia, no es pot dir una paraula més alta que l'altra. Mostrar obertament el teu desacord és, normalment, una grolleria. Com ja vaig dir, en certa manera és prohibit dir "no". Quan en una reunió argumentes amb certa vehemència, trenques el ritual de la cortesia, i la gent, en molts casos, simplement no et fa cas. Per dos motius, crec: a) perquè la grolleria no mereix resposta i b) pel gust de comprovar que el que se enoja pierde (t'has emprenyat, doncs has perdut: a callar! - a cagar, com si diguéssim).

Hi ha un conte maia titulat El que se enoja pierde. Aquí AMLO sembla voler jugar el joc del tercer germà del conte: fer emprenyar el Rei i, per tant, fer-lo perdre, per tenir ell la corona. AMLO rebutja les institucions, bloqueja l'emblemàtic passeig de la Reforma, pren la tribuna del Congrés el dia de l'informe del President, insulta molta gent... Si el govern federal, el PAN i Calderón s'emprenyen i entren al seu llenguatge o, simplement, utilitzen la policia per posar les coses al seu lloc, corren el perill de fer el paper de qui s'enfada i perd, a més d'entrar en una espiral de acció-repressió ben coneguda.

El cas és que el bàndol oficialista no s'ha enfadat. Ignorant, fins i tot, el dret dels ciutadans a circular lliurement pel DF, el govern federal no ha intervingut a Reforma. El diputats i senadors panistes i priïstes no van respondre a la provocació de l'1 de setembre al Congrés. El bàndol oficialista ha mantingut la calma, i ha aplicat unes estratègies molt arrelades al país: el bajita la mano, i el chingaquedito. El cas és que AMLO, en les seves intervencions ha estat decididament l'enojado de la pel·lícula: el to i el contingut de les seves intervencions li han donat aquest paper estel·lar d'enojado. I qui s'enfada, perd.

Com que l'ocupació de la via pública ha molestat i perjudicat molta gent, i, a més, la institució presidencial és sagrada per a molts mexicans (diuen que des del temps del gran tlatoani), ara molts votants d'AMLO s'estan preguntant per què el van votar (i en conec uns quants, d'extraccions socials molt diferents). Deien l'altra dia que a les enquestes ara Calderon aniria 12 punts per davant d'AMLO, en comptes dels 0,5 punts del resultat electoral.

Òbviament, no s'ha dit la darrera paraula en aquesta guerra, però una de les claus en què es juga és la del conte maia. Una altra és la del México Bronco, que encara no s'ha acabat de desfermar, però això és una altra història...
-----------------------------------------------------------------------------------------
P.S.: Per cert, el TEPJF ha declarat vàlida l'elecció, i Calderón president electe, però això no és exactament notícia.

* Ara potser estaré uns dies desconnectat. Fins aviat.
.