Cap de setmana entretingut. Dissabte al matí, mitja pencada emplenant el CV en línia a una agència del govern. Coses de la dinàmica universitària mexicana, que en alguns aspectes és molt millor que la catalana. Malgrat la pencada sabatina, vaig tenir temps per anar i tornar a peu de la universitat, i gaudir per primer cop de sensacions plenament primaverals, com els colors i les olors de les buguenví·lies i de les xicarandes pels carrers amples i tranquils d'un dels barris més bonics de la ciutat.
Després de la feina, un dinar italià amb selectes representants de la colònia espanyola d'aquesta noble ciutat mexicana. Per via de l'emperadriu Carlota (gloriós àlias triat per una amiga espanyola) m'assabento durant el dinar que la pomada antimorenes és la millor solució contra les ulleres que amb els anys i l'estrès malmeten la pell sota els ulls. No he pogut confirmar aitals virtuts de cap pomada antimorenes, per la qual cosa no recomano a ningú aquesta solució cosmètica de baix preu (no voldria tenir reclamacions milionàries de potencials emuladors de l'emperadriu). ¿Aviat veurem una anunci amb una oficinista que interromp la seva feina i es dirigeix a la càmera per dir: Sufro en silencio ojeras ?
La meva dona i jo ens hem fet clients habituals del restaurat alemany de què vaig parlar fa uns mesos (fa uns mesos també, una bloguista en excedència parlava de les parelles que diuen nosaltres). Tots els nosaltres són sospitosos, pero hi ha nosaltres que són inevitables... Bé, sembla que nosaltres siguem els únics clients del restaurant, perquè de deu dies nou la meva dona i jo i alguna persona amiga que ens hi acompanya som els únics que ocupem taula al restaurant. Un dia extraordinari hi havia cinc taules ocupades. No discutirem ara quin pot ser el fonament del negoci, però el cas és que ens agrada el bufet d'amanides, la sopa, els segons plats, el tracte i el preu ($79 el menú). L'amo és el Michael, un frankfurter que va venir fa set anys a fer les Amèriques, i que ens rep amb una cordialitat extraordinària, igual que la seva dona mexicana, que no treballa al restaurant però hi va a dinar cada dia.
Dissabte a la tarda, projecció a casa de la interessant pel·lícula Cromwell (1970), amb Richard Harris i Alec Guinness. Això gràcies a l'amiga navarresa, que es va comprar el DVD a Pamplona. Un DVD que ha servit per comprovar un altre cop que el nostre (he dit nostre!) DVD zona 4 pot llegir els DVD de la zona 2 (Europa). I per comprovar que la Sierra de Urbasa, a més de ser el cor de l'Univers, és el lloc on es van rodar les batalles de la pel·lícula Cromwell. ;-)
2 comentaris:
D'aquesta pel.lícula, recordo clarament (la resta, del tot nebulosa) la dignitat amb què Sir Alec Guinness es disposa a què li tallin el coll.
Val a dir, que és un dels meus actors predilectes. És fascinant veure tots els matisos d'humanitat que la seva cara pot transmetre.
Pel Maresme, la primavera comença a despuntar. Ahir diumenge, la llum era espectacular.
Lola (paraules)
Jo vaig veure Cromwell de molt jove, i recordava vagament les batalles i de la decapitació. L'Alec Guinness és un clàssic i un nom mític. El recordo també del Riu Kwai o de Lawrence d'Aràbia, les dues de David Lean. No el vaig veure mai a La Guerra de les Galàxies, perquè no vaig veure cap film de la sèrie Star Wars...
Publica un comentari a l'entrada