dijous, de març 31, 2005

La Cour suprême a tranché


Secció: J'aime Montréal, Núm. 2
-----------------------------------------

Avui el Tribunal Suprem del Canadà ha sentenciat sobre tres recursos presentats per diferents ciutadans francòfons i alòfons contra el sistema lingüístic escolar al Quebec. Els alòfons són aquells qui tenen com a llengua materna una llengua que no sigui ni el francès ni l'anglès.

Entre altres coses, es posava en qüestió el "no-dret" dels francòfons i dels alòfons a assistir a l'escola anglesa al Quebec. En poques paraules, els anglòfons tenen dret a assistir a una xarxa de escoles públiques en anglès, però no els francòfons o els alòfons, que només poden acudir a l'escola en francès.

El judici havia aixecat expectació, com en aquest article de Le Devoir. La resolució unànime del tribunal estableix que els francòfons no tenen dret constitucional a portar els seus fills a l'escola anglesa al Quebec. El govern provincial té dret a decidir qui va a quina escola. Tot i així, la sentència facilita l'accés a l'escola anglesa de les persones que hagin estudiat en altres províncies, per la qual cosa el govern quebequès haurà de revisar els seus criteris d'admissió a l'escola pública anglesa.

Conclusió: victòria bàsica de l'status quo actual: la llei 101, que regula aquestes qüestions, ha passat una dura prova del Tribunal Suprem, encara que alguns els agrada remarcar els aspectes marginals a favor de l'anglès.

A mi se'm fan estrany aquest sistema de diferents drets segons el teu origen ètnic en el mateix territori. És curiós com a Espanya, on el català té un rang constitucional nul o, en tot cas, molt inferior al del francès al Canadà, el Tribunal Constitucional ha establert -més o menys- que no hi ha un dret constitucional dels pares a triar la llengua de l'educació dels seus fills a l'escola pública. Això ho regula, en el cas de Catalunya, el Govern de la Generalitat, i el sistema és el mateix per a tothom, independentment de la llengua materna dels infants. Això ha permès el sistema actual d'immersió lingüística (tot i les mancances que sovint se li atribueixen).

Val a dir que és la Carta de Drets i Llibertats del Canadà la que estableix aquest sistema dual, en consagrar el dret dels anglòfons a rebre educació en anglès, al marge del sistema escolar que vulgui establir el Quebec, i que és en francès.

Complicat, en tot cas. Avui Radio Canada treia fum amb les intervencions dels convidats i dels oients. Un senyor molt encès de Mont-real deia molt èpicament que no esperessin que el Canadà els donés res, que el que volguessin ho havien de prendre o agafar, directament. L'ocasió ha servit per sentir una pronúncia molt mont-realesa del verb francès prendre. Una cosa així com paRRRaandRRRee. No ho he entès fins la quarta vegada que ho ha dit (perquè ho ha dit quatre vegades), malgrat el meu mig any a Mont-real...


dimecres, de març 30, 2005

Una altre aspecte de la FIL


En un article a l'Avui, José Maria Murià Rouret ens ofereix un aspecte de la passada FIL de Guadalajara que no ens havien transmès els periodistes (la meva estada de 6 hores a la FIL tampoc m'ho va permetre apreciar)

L'aspecte que ens comenta Murià és la poca participació de l'exili català i del seus descendents en la FIL, i la seva incapacitat per sumar-se a un esdeveniment que no van saber fer-se seu. De fet, Murià es refereix a les escorrialles de l'exili català, expressió sorprenent venint d'ell, i categoria a la què poca gent li agradaria acollir-se. Però potser ajustada a la realitat (no ho puc jutjar).

Confesso que després d'un total de 20 mesos a Mèxic encara no he conegut cap exiliat català, ni fill ni nét d'exiliat català. Segurament, la majoria són a la ciutat de Mèxic, i haig de dir que no m'he acostat a l'Orfeó Català de Mèxic. De fet no he conegut cap català a Mèxic. He conegut uns mexicans d'origen català (3a i 4a generació), i no eren descendents de l'exili, sinó d'uns empresaris que vingueren abans de la guerra a muntar una fàbrica. Per un o dos comentaris seus em va semblar que no tenien cap simpatia per l'exili català. Si pensem en les tribulacions dels empresaris catalans durant la guerra, i la presa de partit pel franquisme d'una bona part de l'empresariat català, no m'estranya gaire aquesta manca de sintonia.

dimarts, de març 29, 2005

Diversificant el negoci?



Después de triomfar en castellà a TV3, i de fer el mateix a Antena 3 (o no), sembla com si l'Andreu Buenafuente volgués ara assaltar el mercat mexicà... I en català!

Seria dins el ram de l'aigua, per això, amb aquestes garrafes d'un galó americà. Probablement l'aigua més bona que es ven en garrafes a Mèxic...

2 Xtos x $10



Un venedor ambulant s'anunciava cridant Dos Cristos por 10 pesos! (0,60€). Serien xinesos? Em pensava que la fosforescència era una propietat exclusiva del plàncton marí i de les marededéus de Montserrat...

dilluns, de març 28, 2005

Letras Libres


De tant en tant i per distreure'm i il·lustrar-me una mica (efecte tumbaburros), compro la revista mensual Letras Libres. Es una revista dirigida per Enrique Krauze, important historiador de qui he llegit la trilogia Biografía del Poder. La majoria de col·laboracions se situen entre a) l'esquerra moderada (potser érem molt d'esquerres però ja no ho som tant, i ens agrada comentar-ho) i b) la dreta neoliberal (abracem Adam Smith amb la fe dels conversos). Vull dir que Letras Libres no és l'edició mensual de La Jornada...

Cada mes trien un tema, i presenten 3-4 articles de col·laboradors mexicans i estrangers sobre la qüestió. Per exemple:

ABC del populisme (març 2005)
La Xina, tigre de paper? (febrer 2005)
La il·lusió del progrés (novembre 2004)
El geni del mestissatge (a l'entorn de, i sobretot contra, les teories de Samuel Huntington sobre la invasió llatinoamericana dels EUA, abril 2004)

L'interès del tema del mes és variable, de manera que algun mes començo la revista pel tema de portada, i altres la començo per les seccions fixes (i altres no compro la revista, directament). Hi ha ressenyes de llibres, columnes, articles a pàgina sencera. Entre les col·laboracions fixes -algunes de molt fluixes- m'estan agradant els articles mensuals de Guillermo Sheridan, cognom de ressonàncies fordianes (de John Ford, esclar). Especialment les Gesticulaciones dels darrers mesos.

Les Gesticulaciones de Guillermo Sheridan pertanyen en el fons al costumisme, i van de la ironia a la farsa (més aviat a la farsa), i tracten sobretot de la bogeria de la Ciutat de Mèxic i del Mèxic contemporanis. Darrerament ha escrit dos articles espatarrants, sobre l'espectacle humà del Zócalo i sobre l'aeroport de la Ciutat de Mèxic.

A la revista hi col·laboran regularment Enrique Vila-Matas i Félix de Azúa. Hi ha una edició espanyola de la revista, però no la conec.

dijous, de març 24, 2005

Shane i altres herbes


Una altra ganga de l'oest

Després de High noon, seguim gastant en pel·licules a bon preu. Aquest cop un altre excel·lent western: Shane (1953). I amb uns paisatges que treuen l'alè. Per només $69 (4.8€). Un altre cop, múltiples títols per a un mateix film:

Shane
Shane el desconocido (MX)
Raíces profundas (ES)
Arrels profundes (TV3, traducció de traducció)

Ahir vaig comprar al Sanborns els DVD d'American Beauty i Lost in translation, tot per $99 (6€). Acabo de veure Lost..., que encara no l'havia vista. I m'ha agradat molt, i em sembla que quan acabi aquest post la tornaré a veure...

Però aquesta Semana Mayor estic tenint un petit empatx de Cantinflas, Pedro Infante i altres herbes. I els habituals d'aquest bloc ja us podeu figurar perquè. Avui precisament hem vist Jesusita en Chihuahua (1942), de René Cardona, un director-actor d'origen cubà que va desenvolupar la seva obra a Mèxic. A Jesusita..., Valentín Terrazas (Pedro Infante) ha guanyat les eleccions municipals al seu rival polític... Felipe González! (René Cardona). Una vaquera amb pistoles anomenada Jesusita es vol casar amb un home que sigui más hombre que yo... I aquest sembla que sigui l'esmentat Felipe González. En Valentín va al darrera de la Teresita, que al seu torn va al darrera d'en Felipe. No segueixo...

La pel·lícula els pinta tan rucs els chihuahuenses, que van haver de posar als títols de crèdit una espècie de disclaimer:

Esta película se desarrolla en un pueblo imaginario del Estado de Chihuahua, y sus personajes y costumbres son fantasía del autor.
Dedicamos esta producción a la raza noble y valiente del Norte de nuestra República.


Per si de cas...

dimarts, de març 22, 2005

Sensacions de juny


En aquest segona meitat de març han arribat les sensacions que a Catalunya arriben típicament al juny. Avui ja m'he hagut de posar màniga curta. Avui mateix, un vent tebi m'ha fregat i "despentinat" el pèls dels braços. Caminant pel carrer m'arribava la tebior de les parets calentes del sol. Tot i que el clima aquí no és tropical, el sol és el sol del tròpic. Vull dir que al març ja crema de valent si et descuides. Tinc la típica pell de la raça mediterrània (blanca a l'hivern i morema a l'estiu: una adaptació evolutiva perfectament ajustada al clima mediterrani). Tot i així, aquí m'haig de protegir amb crema solar especial si surto tot el dia al camp o en barca, com he fet alguna vegada.

D'aquí a l'octubre anirem amb màniga curta. De fet, la calor més forta serà els mesos d'abril i maig, perquè a l'estiu astronòmic vénen les pluges. Si més no, vénen els sistemes frontals que, si no deixen anar aigua, almenys refresquen una mica i fan un estiu molt temperat. De fet, de juny a setembre sovint has de portar la jaqueta de punt a mà, per si refresca una mica massa.

La monotonia tèrmica de tants mesos et fa pensar que no hi ha estacions, però finalment al novembre arriba el fred i t'has de posar jersei i potser abric durant uns mesos. Un clima més agradable que el de Barcelona, tot i que més monòton.

diumenge, de març 20, 2005

Esbravant-me de trucar



Ja em vaig queixar de les tarifes telefòniques a Mèxic, on els locutoris i les targetes prepagades a baix preu encara no han arribat. A la pràctica em truquen sempre els meus familiars i algun amic amb targetes prepagades, perquè des d'aquí és caríssim.

A la fi he trobat una solució, i es diu Skype. Ja me n'havien parlat fa temps, però no ho havia provat. En part perquè no tenia gaire temps per fer-ho. En part perquè fa 4-5 anys (o més) vaig ser pioner de la telefonia IP amb el programa Net2phone. No sé ara com deu anar, però llavors no anava gaire bé, com a mínim amb un mòdem de 56 kbps.

El lema de Skype (Free Internet telephony that just works) ha resultat cert amb mi pel què fa al just works. No per al tema de la gratuïtat, perquè faig servir el servei SkypeOut, que et permet trucar des de l'ordinador a un número de telèfon (via internet) a un cost molt semblant a les trucades locals del lloc de destinació. Una trucada a Barcelona costa 1,7 cèntims d'euro el minut. Repeteixo: cèntims d'euro.

Qualitat: amb una línia ADSL de 256 kbps se sent força bé, amb algun microtall. Una qualitat semblant a la de les targetes prepagades de Ca'n Locutori. Curiosament, el que més m'ha costat ha estat comprar 10 EUR de crèdit. A Moneybookers em demanaven un número de mòbil (d'Espanya) per confirmar el pagament VISA per SMS (acollonant). Finalment he pogut pagar amb Paypal.

Conclusió: aquest matí m'he esbravat de trucar a amics i parents a través de Skype. I amb uns auriculars amb micro ben barats. També es pot parlar d'ordinador a ordinador (de franc), però seria complicat que els meus pares s'instal·lessin un ordinador, l'Skype i tota la pesca...

La pregunta ociosa és: si Skype pot donar aquest servei a aquest preu, per què no el dóna Telmex? Per què trucar al DF amb Telmex costa aproximadament 8,6 cèntims d'euro per minut, en comptes dels 1,7 cèntims que costa per SkypeOut (400% més car)? O trucar a Barcelona 66 cèntims d'euro per minut, un 3.800% més car que l'SkypeOut?

divendres, de març 18, 2005

Coma de n'Arbona



Amb una mica de retard he penjat aquesta foto de la Mallorca glacial d'aquest hivern, que m'envia un amic des de l'Illa de la Calma. És la Coma de n'Arbona, a la cara sud-oest del massís del Puig Major, la via normal al Penyal des Migdia des de la Vall de Sóller. Em diu:

L'altre dia vaig fer una excursió al Penyal i no vaig poder arribar al cim, de vent que feia.

Veure la Serra de Tramuntana nevada dos mesos seguits no passa cada any. Tot i així, a la zona central de la Serra solia nevar de 6 a 14 dies a l'any, com ens explica aquest esforçat doctorand de la UIB, que encara té temps per a l'afició meteorològica. Aquí el crack que ja esmentàvem en un altre apunt ens ofereix aquesta foto del Penyal des Migdia, des del Puig Major. La carretera que esguerra la foto és la que puja a l'estació militar de radars del Puig Major.

La paraula coma és d'origen cèltic i té els equivalents de combe (francès) i comba (occità). Aquest terme només és viu en el parlar del Pirineu, Mallorca i algun lloc més. La toponímia, en canvi, és rica en comes de tota mena. Val la pena visitar l'article (enciclopèdic!) al DCVB.

Mercat Atwater



Nova secció. Si ja tinc una secció Clàssics catalans, i la resta del bloc és com una secció Clàssics mexicans, i en Tristany ens explica quina és la xocolateria de Bruges on fan la xocolata més bona del món, bé puc fer jo una nova secció que es podria titular J'aime Montréal.

Perquè Mont-real (permeteu-me aquesta grafia catalana) és una ciutat per estimar i per viure-hi. I vaig tenir la sort de viure-hi mig any, la desgràcia que només fos mig any, i la sort que fossin els mesos de primavera i estiu, que l'hivern mont-realès és molt dur. Tot i que hi ha qui li agrada i, per exemple, se'n va a fer esquí de fons tot sol, i a gaudir del paisatge i el silenci hivernals del Quebec. Els més sorollosos se'n van a fer excursions en motoneu (en moren un fotimer cada any, en accidents de motoneu).

Arribant a la ciutat, vam viure un mes a prop del metro Place Saint-Henri, un barri una mica problemàtic (parlo d'una escala de problemes canadenca, no pas mexicana!). A 20 minuts hi havia el Marché Atwater, un mercat molt interessant i molt endreçat. Tots els mercats del món se semblen, i en un mercat un se sent sempre com a casa.

A part de les parades de fruita de la planta baixa, el nostre lloc preferit era la Fromagerie du deuxième, on compràvem formatges i xarcuteria. Per exemple, uns excel·lents formatges de lait crue (llet sense pausteritzar) de les Îles de la Madeleine, de més enllà de la desembocadura del riu Sant Llorenç (i no em refereixo a Sant Llorenç del Munt ;-).

Una passejada molt agradable a 2/4 de 8, abans d'anar a treballar, era baixar fins el canal Lachine, i seguir-lo fins al Marché Atwater, per agafar el metro a l'estació Lionel Groulx.

dimecres, de març 16, 2005

Paradís d'en Cuní


Jo era un oient impenitent de ràdio a Catalunya. I en Basses i en Cuní eren segurament els dos conductors de programes que més escoltava, junt amb en Barril. Suposo que això no és gaire original.

Tenia (tinc encara a Mèxic) un transistor amb 6 presintonies d'FM, la qual cosa em permetia fer ràdio-zapping. Vull dir que quan posaven un tall de l'Aznar, per exemple, canviava de canal amb tan sols un toc de botó (apachurrando un botón, que dirien aquí). Només que aquí no tinc on canviar de canal. Ara em sobren presintonies pertot arreu. El Gutiérrez Vivó i la Carmen Ariztegui són els meus únics objectes de zapping radiofònic. Dos chilangos de pro, per escoltar des de les nopaleras i els mezquitales d'aquesta regió del país. Quan el Vivó explica els embussos de trànsit a l'Anillo Periférico del DF canvio a l'Ariztegui. Suposo que a Castellfollit de Puigbregós fan el mateix quan el Basses parla d'una retenció a la Ronda de Dalt en direcció Llobregat (encara hi és el Basses?).

Se m'oblidava que el meu tercer objecte de ràdio-zapping és el serial radiofònic dels anys 1940 Chucho el roto, el bandido generoso, que passen allà a les 5-5:30 del matí, abans de l'Aritzegui, i que escolto per interès antropològic quan tinc insomni matiner (un dia en faré un post). Amb l'edat i l'estrès arriba que l'única cosa matinera que tens és insomni...

Les piles del transistor, que a Catalunya em duraven ben poc, aquí se m'eternitzen, perquè gairebé no la sento, la ràdio. De tota manera, m'he comprat unes piles recarregables per al ràdio, ara que tinc un carregador per a les piles de la càmera digital.

Però no és això del què volia parlar. En Josep Cuní i potser la Pilar Rahola són dels pocs que defensen públicament a Catalunya la llibertat d'horaris comercials. M'he fixat que en Cuní repetidament en parla, per a disgust de les convencions polítiques que a Catalunya hi ha al respecte. Bé, aquí en Cuní seria feliç, com jo mateix, perquè per exemple al Walmart obren de les 7 del matí a les 10 del vespre de dilluns a diumenge. A l'equivalent al Corte Inglés obren també de dilluns a diumenge. Als mercats estables tradicionals també obren el diumenge al matí, com a moltes botigues del centre de la ciutat. Els restaurants obren tot el dia, i a qualsevol hora pots entrar a esmorzar, dinar, berenar o sopar.

En aquest sentit, Mèxic és el paradís d'en Cuní.

dimarts, de març 15, 2005

A ple migdia, sol davant el perill a l'hora assenyalada



Després de trobar aquesta pel·lícula en DVD ($69 = 4.8 EUR) no m'ho vaig pensar gaire, i me la vaig comprar. El títol original High noon (1952) devia deixar els distribuïdors hispans una mica perplexos. High noon vol dir ple migdia o potser a ple migdia. A Espanya van tirar pel dret, i li van posar Sólo ante el peligro. Sembla que TV3 i la Filmoteca van fer traducció de traducció, i en van dir Sol davant el perill. Bé, els mexicans en van dir A la hora señalada, igual que a tota Amèrica Llatina, sembla.

Títols a part, vam passar una bona estona diumenge a la tarda revisitant aquest film clàssic i en blanc i negre de la Paramount, dirigit per Fred Zinnemann (From here to eternity, 1953), produït per Stanley Kramer, amb una bona música de Dimitri Tiomkin (Rio Bravo, Red River, The Alamo, 55 days at Peking...). Un Gary Cooper maduret, una Grace Kelly molt secundària i una mica encarcarada, un bella i decidida Katy Jurado (un paper femení més, diguem-ne, contemporani que el de la Grace Kelly), un joveníssim Lloyd Bridges (pare dels germans Beau i Jeff Bridges). I Lee van Cliff, un dolent secundari imprescindible en els westerns menys primerencs. Lee van Cliff és la primera cara que apareix a la pantalla i et fa pensar: comencem bé (sense ironies).

La història suposo que ja la sabeu. La pel·lícula és bona, però jo no diria que sigui el millor western que mai s'hagi filmat, com diu el crític de Filmsite. M'agraden més aquest o aquest altre, que ja vaig comentar.

dilluns, de març 14, 2005

Flors a Mart



Si l'altre dia anunciàvem les xicarandes, ara comencen a florir les figueres de moro. En aquest cas, enmig d'un paisatge marcià. La foto és d'un Mars Rover que va ensopegar amb una figuera de moro mentre cercava gel al subsòl... La penca és plena de poncelles a punt d'obrir-se.

La primavera pràcticament ha arribat. Ahir mateix queia una solellada de collons de mico. Sort que feia un vent fresquet, que sinó ens hauríem ben rostit, en aquesta passejada per la serra.

dissabte, de març 12, 2005

Fogositat i discotequeres


Fa dies que volia parlar d'un professor, i els posts de Lola (Paraules) m'han activat definitivament el tema, només que tot plegat és força més light.

Vaig tenir un entranyable professor a la universitat, que per l'edat que tenia l'havien escolaritzat en espanyol (com a mi mateix, però a ell segles abans), però que un moment donat es va posar a donar classes en català, amb alguns danys colaterals per a llengua de Ramon Llull. Bé, en qualsevol idioma que parlés hi havia danys colaterals.

La fugacitat (una espècie de pressió) era la fogositat, les constants pseudocrítiques eren ap-seudocrítiques, en un esforç per fer sonar la "p" (feia el mateix en espanyol). L'equació de Redlich-Kwong era l'equació de Reng-Ling-Rong, més o menys. Les llibertats que es prenia amb els cognoms s'estenien a un becari que es deia Sieso, però es convertia en Siesto, un becari que es devia passar el dia dormint.

La revolució infromàtica (això és collita meva) no el va agafar per sorpresa, i a mitjans dels seixanta es va comprar una calculadora electrònica que costava gairebé com un Sis-cents, i que feia les quatre operacions bàsiques, més arrels quadrades o cúbiques i, sobretot, passava de coordinades rectangulars a polars, cosa insòlita en aquells temps. Em sembla que no feia res més. Després li va entrar al tema dels ordinadors personals, i se'n sortia molt bé amb l'ofimàtica, els navegadors i el correu electrònic. Només que hi aplicava la seva terminologia peculiar. El hardware era el Harvard, el command.com era el COMENCON (una cosa molt semblant a l'antic mercat comú dels països comunistes), i a vegades l'ordinador s'estropellava. (paraula que, per cert, figura al diccionari). La disquetera era la disquetequera o - fins i tot - la discotequera (ho juro). Vull dir que l'entranyable professor podria haver dit:

Em pensava que se m'havia estropellat el Harvard, però va ser un virus que va entrar per la discotequera i se'm va ficar al COMENCON...


divendres, de març 11, 2005

La rentadora no renta

(Clàssics mexicans - 87)

Als anys seixanta, ja hi havia a casa meva una rentadora semiautomàtica de formigó. La meva mare deu fer 35 anys que renta amb rentadora ja automàtica. Ella i tantes mestresses de casa de la seva generació van abraçar amb la fe dels conversos la rentadora automàtica i, molt abans, les fibres sintètiques (que ho són, de fàcils de planxar!). Després ho hem fet els qui veníem al darrera. Què hauria estat de mi sense les 2000-3000 rentadores que he fet els darrers 20 anys?

A Mèxic és igual? Mmm... Sí i no. Aquí un sector considerable de les mestresses de casa (dic les mestresses de casa perquè els homes casats no s'acosten a la rentadora) tenen un axioma fonalmental: les rentadores no renten.

Com? Cuálo?... Tothom sap que les rentadores no renten bé. La roba s'ha de rentar a mà. Una esposa com cal (que és qui indefectiblement renta la roba en una llar mexicana) renta la roba a mà, perquè insisteixo, les rentadores no renten bé. Una dona que renta a màquina és sospitosa d'alguna cosa. Una raó de ser bàsica de la dona és rentar amorosament a mà la roba del seu marit i de tota la família. Rentar a màquina és atemptar contra la sacrosanta institució familiar.

Per cert, ja falta menys pel Dia de las Madres. Menys de dos mesos. És l'exaltació nacional de la mare mexicana que, entre altres coses, sempre renta a mà. Madres, en plural, perquè la Madre és una cosa una mica lletja aquí a Mèxic. En singular només és una cosa per a mentar, per a romper, o per a dar en toda la. Digueu mi Mamá, que sona millor... Per exemple, Cosas de mamá, el microespai que fan al telenotícies Hechos, de TV Azteca. Un telenotícies que té com a lema principal: de política sólo un minuto (oi que promet?).

dijous, de març 10, 2005

Duraznillo català



Si obríem el cap d'alguns polítics catalans (amb una destral, per això), només hi trobaríem una figa de moro. Però seca, com la que que treu el nas a la part inferior de la foto. Tenim el que ens mereixem?

Taxonomia: tuna duraznillo o xoconostle, encara no els sabria distingir bé. Jo dic duraznillo.


dimarts, de març 08, 2005

Males herbes



Com un bri d'una mala herba, aquesta cactàcia ha crescut a la paret. O com una berruga. O com el Pi de Formentor al penya-segat: Revincla per les roques sa poderosa rel?

diumenge, de març 06, 2005

Eclecticisme



Eclecticisme mexicà en aquest lloc ambulant de làmines per penjar a la paret de casa. Sense ser exhaustiu: la Mare de Déu de Guadalupe, Pedro Infante, Emiliano Zapata, Frida Kahlo, John Lennon, la Gioconda i Cupido.

divendres, de març 04, 2005

Congre amb allada i chile guajillo


Ahir dijous, improvisat plaer gastronòmic, en un restaurant ple de cambrers uniformats. Hi venim cada quinze dies. De primer, rotlles d'albergínia amb formatge fresc de cabra al forn, remullats en tomàquet fregit i orenga. De segon, espècie de filet de congre (lomo de negrilla) al ajillo. Aquí l'ajillo no és una allada qualsevol, sino que porta chile guajillo, (d'aquí l'illo): un chile sec i força picant, que s'afegeix ratllat o en talls. De postre, un pastís de poma calent acompanyat de gelat. En diuen "strudel de manzana" (perquè no "pastel de apfel"?).

Tot plegat per $275, o 19 euros per persona...

dimecres, de març 02, 2005

Tumbaburros postdarwinià


Per tercer semestre consecutiu, les explicacions sobre l'Evolució que dóna la meva dona a estudiants mexicans de llicenciatura, han aixecat dubtes, incomoditat o rebuig entre alguns, i la inevitable (i estúpida) pregunta: professora, vostè és catòlica? Aquesta qüestió ja la vaig comentar al setembre (com passa el temps!), i la vaig il·lustrar després amb un film.

D'un diccionari, els mexicans en diuen festivament, i amb doble sentit, tumbaburros. També d'un llibre que il·lustra sobre un tema concret. Casualment, aquest dissabte vaig topar amb un excel·lent tumbaburros postdarwinià:

Deconstruyendo a Darwin
Javier Sampedro
Ed. Crítica, Barcelona, 2002
222 pàg.
Preu: $256 a Mèxic

Passarem per alt el verb deconstruir, que no pertany a l'espanyol. Com diria un innombrable, en aquest idioma quan algú està cansat descansa (no decansa), i quan es peta de riure se descojona (no se decojona).

Tornem al llibre. Com que no he estudiat Biologia des del batxillerat (COU, exactament), excepte una part de microbiologia que necessito per a la meva feina, els meus coneixements sobre l'Evolució fins fa dos dies eren els vestigis d'aquells ensenyaments, i la cultura evolucionista difusa que havia anat arreplegant pels mitjans de comunicació.

Aquest llibre és una impressionant actualització sobre l'Evolucionisme (és molt més que això). Dissecciona les implicacions biològiques del darwinisme. Distingeix entre evolució i selecció natural, i ens parla dels descobriments que posen en qüestió la selecció natural com a únic impulsor, o fins i tot com a principal impulsor de l'Evolució. Ens parla de les proves d'una evolució a batzegades, més que una evolució gradual defensada a ultrança pels neodarwinistes. I de com aquesta legítima polèmica és aprofitada pels creacionistes per desacreditar l'Evolucionisme.

Tot i ser un llibre divulgatiu, és alta divulgació. Si no heu estudiat o llegit mai sobre Biologia i altres disciplines científiques (es parla també de llenguatge i del cervell) trobareu alguns capítols del llibre massa espessos. Tot i que el llenguatge és molt directe, fins i tot divertit, hi ha dos o tres capítols de genètica que semblen més droga dura per a genetistes que divulgació, malgrat el savoir faire divulgatiu de Sampedro.

Tot i així, estic devorant el llibre. M'ha interessat molt més que, per exemple, Háblame del tercer hombre, de José Carlos Llop, un novel·la que encara no he aconseguit acabar. Quan començava a saber de què anava la cosa de la guarnición del Norte, s'empesca una digressió de ca l'ample per una illa mediterrània molt familiar, que encara badallo. Ja hem tornat a la guarnició però ara no me'n recordo de qui era cadascú. Ara que havia après a dir la pinícula... Amb una paraula.

El llibre del Sampedro: molt recomanat, però vigileu. Es recomana formació científica prèvia i interés pel tema. No és un bucòlic resum del viatge de Darwin amb el Beagle...

dimarts, de març 01, 2005

Multiping instantani

.
Osti, m'enllaça un dia en Carles Miró i és com fer ping 4 vegades a Bitàcoles o Catapings ;-), es multipliquen les visites.

En aquest cas, per culpa del parenòstic. Gràcies (a Déu sien dades).

Parenòstic mexicà

.
L'altre dia Lo ruc de Formentor em parlava (fora del bloc) del parenòstic o parenòstric (i amb aquest apunt estreno la paraula al Google). El parenòstic era una obra imprescindible fins fa pocs anys a la pagesia mallorquina, i a moltes llars ciutadanes de Mallorca. Aquesta paraula, autèntica joia filològica, fa referència a un almanac que pronosticava (pronostica: encara es publica!) el temps al llarg de l'any: les pluges, les glaçades, les calors. Indica les bones èpoques per sembrar, collir, etc. També és un santoral.

Dic que la paraula és una autèntica joia filològica. En persones de poca cultura (de fet, en la Mallorca bàsicament analfabeta de 2-3 generacions enrera), el pronóstico es va convertir en parenòstic o parenòstric, per assimilació amb parenostre. L'etimologia sembla evident i, a més, el DCVB ho diu i és profecia. És fantàstic. Atès que el DCVB també en dóna les fonètiques valencianes i del català oriental i occidental, podem pensar que aquest terme prodigiós s'estenia per la major part del domini de la llengua.

Bé, els mexicans no podien ser menys, i tenen el legendari Calendario Galván, que la meva sogra encara es compra. No em consta que en diguin el padrenuéstrico, ja seria massa... És el 179º calendario del más antiguo Galván - 2005, gairebé tan antic com el país independent. Aviam si l'origen del parenòstic serà Mèxic, com l'origen de la Loteria Nacional és una loteria que es feia al segle XVIII al virreinat de Nova Espanya...

Amb el diccionari Galván es poden saber coses tan interessants com la temperatura mínima extrema del febrer a Orizaba, Veracruz, quin dia de l'any és Sant Crisòfor o Santa Magdalena Sofia Barat, o quin dia i hora la Lluna estarà 1" al sud de Venus...

Ja tenen pàgina web.