Omnipresent tina de polièster
que amb fibra de vidre ets reforçat:
què d'ombra ens fas des del terrat
damunt la nostra humil morada!
Bella tina de negre empastifada,
quan líquid a l'aixeta ja no arriba
del teu ventre brolla aigua viva,
que, redéu, mai no s'ha acaba!
Poema anònim del segle XXI
Poesia menor, sens dubte. Per cert, sembla que els dipòsits realment són de polietilè d'alta densitat, no de resina de polièster amb fibra de vidre, però el nostre poeta es va permetre la llicència.
Una dia dels anys 80, els dipòsits de fibrocement o de llauna van donar pas als tancs de plàstic, convenientment recoberts de negre per evitar la fotodegradació del polímer, tot iniciant un canvi radical del paisatge urbà, conegut com el Big Bang del dipòsit negre de Rotoplas. Mónica Conde ho explica en un suggeridor article titulat Rotomoldeo, un proceso afortunado:
En 1984, la firma Rotoplas va concebre el primer dipòsit (tinaco) de plàstic a Mèxic. Des de llavors, el paisatge de la ciutat va començar a canviar. [...] En la llunyania, des de les carreteres, es veuen fileres de cases, cadascuna carregant el seu dipòsit de color negre.
De fet, quan les cases són els casetons que fa l'Infonavit, per un estrany efecte òptic sembla que el dipòsit sigui més gran que la casa, com si fos el barret d'un bolet. Precisament, en una d'aquestes casetes vivia Santos Almendárez, un personatge mexicaire que no es va prodigar gaire.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
Una dia dels anys 80, els dipòsits de fibrocement o de llauna van donar pas als tancs de plàstic, convenientment recoberts de negre per evitar la fotodegradació del polímer, tot iniciant un canvi radical del paisatge urbà, conegut com el Big Bang del dipòsit negre de Rotoplas. Mónica Conde ho explica en un suggeridor article titulat Rotomoldeo, un proceso afortunado:
En 1984, la firma Rotoplas va concebre el primer dipòsit (tinaco) de plàstic a Mèxic. Des de llavors, el paisatge de la ciutat va començar a canviar. [...] En la llunyania, des de les carreteres, es veuen fileres de cases, cadascuna carregant el seu dipòsit de color negre.
De fet, quan les cases són els casetons que fa l'Infonavit, per un estrany efecte òptic sembla que el dipòsit sigui més gran que la casa, com si fos el barret d'un bolet. Precisament, en una d'aquestes casetes vivia Santos Almendárez, un personatge mexicaire que no es va prodigar gaire.
3 comentaris:
A mí lo que me fascina es su empeño aparente en no taparlos (aunque muchos sí le hacen una casetita para disimularlos) y la cosa esta de dejar barrios enteros sin pintar las paredes de las casas. Si trocaran esos inmensos barrios grises en albura, creo que su propia vida sería mucho más agradable.
Mus
Molt maco aquest homenatge al tinaco, a mi se'm fa entranyable.
El proper homenatge per a la garrafa d'Electropura, que seria com el germà petit del tinaco, no? :-)
Mus: efectivament molt sovint no els amaguen gens ni mica, per això imprimeixen caràcter al paisatge urbà. Per aquí on visc no són tan comuns els barris sense pintar, potser més a l'Edomex.
"sobreunanube": L'electropura és un clàsic. Vaig tocar tocat el tema de resquitllada (Galons i galons), però la garrafa era de Lorman, una de les poques que tenen aixeta...
Publica un comentari a l'entrada