dimarts, de febrer 28, 2006

Sidral cubano-mexicà-americà


En aquets dos anys i mig el meu interès per la política mexicana ha caigut lentament però inexorable, fins i tot molt per sota del d'abans de venir a viure a aquest país. L'espectacle de la política mexicana és fins i tot més deplorable que el de la política catalana o espanyola (de les que en certa manera sóc un refugiat). Per tant, m'és molt fàcil en aquests moments ser un estranger exemplar i no immiscuir-me a la política mexicana. La política és un joc d'aparences. La qüestió és que te les creguis mínimament o no, o que el que hi vegis a sota no et faci massa fàstic. La suspensió de la incredulitat definitivament no em funciona amb la política mexicana.

Com a conseqüència d'aquesta desconnexió, m'assabento amb uns quinze dies de retard de la gran polèmica entorn de l'expulsió d'una delegació de funcionaris cubans de l'hotel Sheraton de la ciutat de Mèxic, en aplicació de la llei Helms-Burton dels EUA. Expulsió perpetrada per la direcció de l'hotel, no per les autoritats mexicanes.

La jefa delegacional de la Delegació Cuauhtémoc (Virginia Jaramillo, PRD) es va indignar com a patriota i com a esquerranista per l'expulsió, i ha decidit tancar l'hotel Sheraton per una sèrie d'irregularitats administratives per les que segurament mai es tancaria un hotel al DF (com no tenir la carta del restaurant en Braille). La famosa sobirania nacional s'ha vist ultratjada: aplicar la llei Helms-Burton en ple DF. Diguem que per reciprocitat i per escepticisme sóc poc solidari amb les reclamacions de sobirania nacional que vénen d'una nació sobirana. Per exemple, Mèxic. Per exemple, Cuba. No parlem ja dels peixos més grossos o més patètics.

Es veu que Joaquim Ibarz, corresponsal de La Vanguardia) va escriure una article devastador (com altres de seus) sobre l'afer. Devastador, vull dir, contra Virginia Jaramillo i els hàbits político-econòmics mexicans (per dir-ho suau). El tancament de l'hotel és en mans dels tribunals. L'article ha molestat uns mexicans residents a Barcelona i el tema ha arribat al defensor del lector de La Vanguardia.

Per cert, què hi feien els funcionaris cubans al cau de l'enemic? Segurament hi ha coses més sinistres que un funcionari cubà, però no tant improbables com un diplomàtic cubà, vista l'actuació de la diplomàcia cubana en relació a Mèxic els darrers anys.

diumenge, de febrer 26, 2006

Moments Jarmusch

.


Aprofitant avanços tecnològics innombrables, vam tornar veure a casa Night on Earth, una pel·lícula irregular però memorable que van passar durant segles a les sessions golfes del cine Verdi, si no m'enganya la memòria. Va ser un moment perfecte per fotre'ns unes galetes daneses, com recomanava Joan Oliver a les seves Engrunes. 454 g. Una lliura anglesa de galetes daneses. Una manera gustosa d'entonar el meu particular jo també sóc danès.

dimecres, de febrer 22, 2006

Connexions futboleres


Un partit com el del Chelsea-Barça bé mereixia dinar avui (dimecres) a casa, per veure mentrestant el partit (a les 13:45, hora del centre de Mèxic) al canal ESPN1 de l'Sky. No em puc acostumar a veure el Barça disfressat del Vila-real, però què hi farem. El Barça i el futbol em provoquen un entusiasme tan descriptible, que l'únic futbol que puc sofrir és quan juga el Barça i guanya. Si no, ja no m'interessa. Hi podríem afegir quatre partits mítics de la Copa del Món i de la Copa d'Europa.

Mentre fèiem el dinar (mongetes tendres amb patates bullides, nopalitos i truita de ceba i pebrot), els submarins grocs i els jugadors del Chelsea corrien pel camp. De fet, hem vist començar el partit a les 14:15, a punt de veure l'expulsió de Del Horno, l'autogol del Barça i la remuntada. Tanmateix, no m'he emocionat gaire (seria el color groc de les samarretes?).

Els darrers deu minuts he posat el Puyal a Catalunya Ràdio per internet, amb sortida de l'ordinador cap al DVD, i del DVD cap als altaveus. Avui la locució del Puyal arribava amb 10 o 12 segons de retard. L'últim cop que ho vaig fer, el Puyal cantava els gols tres segons abans que l'Sky, cosa que m'agradava més. El davanter entrada a l'àrea i ja senties gol-gol-gol-gol-gol....




dilluns, de febrer 20, 2006

Mitja marxa

Feina, alemany i altres ocupacions em tenen massa entretingut. Porto uns dies de mitja marxa (o menys que mitja). Volto per aquí i seguiré publicant apunts, de moment a un ritme més baix.

divendres, de febrer 17, 2006

Boicots unipersonals


Els boicots a productes catalans (o danesos) m'han fet tornar a una reflexió de fa uns anys al respecte. Com a consumidors tenim tot el dret del món de no consumir el què no ens vingui de gust. Si un fabricant insulta la nostra intel·ligència o la nostra sensibilitat, tenim tot el dret de no comprar-li res. Una altra cosa és l'efectivitat dels boicots. I una altra cosa és boicotejar el senyor "A" perquè el senyor "B" ha fet tal cosa. Seria el cas de fer el boicot a la xocolata danesa perquè un ninotaire ha fet un acudit. O de fer el boicot a Freixenet perquè el Parlament de Catalunya fa una proposta que, sembla, també era un acudit.

Molts boicots són inútils, però dins la categoria de boicots inútils hi destaquen els boicots unipersonals i secrets, que jo practico, naturalment, en la intimitat. Heus ací dos inútils boicots particulars meus:

Boicot 1.
A prop de Valladolid hi ha un poble que la gent d'allà que jo coneixia anomenava Quintanilla de Duero, i que era el poble natal d'Onésimo Redondo, un conegut feixista espanyol. Aquests són els meus records de fa bastants anys. Fent ara una recerca, veig que el nom original del poble era Quintanilla de Abajo. Durant molts anys aquest poble va ser conegut com a Quintanila de Onésimo. No sé quin era aleshores el nom oficial del poble, però llavors semblava que el canvi polític havia portat Onésimo Redondo a un merescut ostracisme. Uns anys més tard, uns amics de Salamanca em van donar a conèixer els vins de Ribera de Duero, que em van impressionar força en alguns tiberis estiuencs a Mallorca. El Protos, per exemple.

Un dia al supermercat vaig descobrir que un vi de Ribera de Duero que comprava era fabricat a... Quintanilla de Onésimo! Això abans que el bigotut hi anés a jugar a cartes cada estiu. Potser el poble no s'havia tret mai el de Onésimo, però em va impactar que potser 20 anys després de la mort de Franco encara hi hagués un poble que es digués així. Conclusió: com que el nom d'Onésimo a l'ampolla m'insultava no he tornat a beure d'aquest vi. Ha estat un boicot secret fins avui, i completament inútil. Potser fins i tot és una mica fer boicot a "A" perquè "B" ha dit... Seria discutible.

Boicot 2.
Ja vaig informar que la Farmacia Guadalajara, una cadena amb prop de 300 farmàcies a tot Mèxic, no ven condons. Repeteixo. No ven condons. No ven condons. No ven condons. Sembla que per motius religiosos dels seus propietaris. Algú em va dir que recentment la Secretaría els ha obligat a vendre'n, però no ho he pogut comprovat. Quan vaig descobrir fa dos anys que la FG no venia condons, la primera reacció va ser preguntar si és que havia d'anar a comprar-los a la ferreteria. A partir d'aquí, a casa nostra vam iniciar un boicot bipersonal, i aparentment intransferible, contra aquesta farmàcia. És a dir, vam deixar d'anar-hi a comprar.

Tenint en compte que aquesta farmàcia és, de fet, un supermercat, i que algunes de les sucursals obren 24 hores al dia, i que prop de casa no hi ha més supermercats, el boicot va ser una mica difícil, i no va durar gaire. En aquest cas, els principals perjudicats del boicot érem nosaltres mateixos. Boicot frustrat per interès propi.

Hi ha boicots més arriscats per a la salut. Si algú s'ofengués perquè la majoria dels productes dels supermercats dels Països Catalans no porten cap indicació en català, podria deixar automàticament de consumir la majoria de productes del supermercat. I consumir-ne només d'etiquetats en català. Podria morir d'un empatx de iogurts La Fageda, o d'anxoves de l'Escala...


Actualització 26/02/2006

Ahir vaig preguntar a una dependenta de la Farmacia Guadalajara si ja venen condons. I sí, la Farmacia Guadalajara ja ven condons. Ja ven condons. Ja ven condons. Ja ven condons.

Ja no cal anar a la ferreteria.

diumenge, de febrer 12, 2006

Coca amb trempó


La coca amb trempó és un dels grans endemismes de la cuina mallorquina, de consum no diré quotidià però sí freqüent. Entenc que és un plat d'estiu, mentre que la coca amb verdura seria més d'hivern. Aprofitant la fi relativa de l'hivern que anunciava en l'apunt anterior, i que els ingredients ja es troben tot l'any, vaig decidir fer una coca amb trempó per portar a un dinar a casa d'uns amics.

Calia vèncer primer uns quants obstacles. De primer la mandra i els nou anys passats des de la darrera coca que vaig fer. En segon lloc, el fet que després de dos anys el forn encara estava per estrenar i feia exclusivament funcions d'escudeller.


Forn en funcions d'escudeller

En tercer lloc, no tenia una balança per pesar la farina, i em faltaven uns quants ingredients. Terrible perspectiva, que he capgirat aquest matí (diumenge). De la meva arca de Noé particular he rescatat la recepta de la coca amb trempó de la meva mare. Aprofitant que a l'hipermercat obren els diumenges a les set del matí, me n'hi he anat a les vuit a comprar la balança i els ingredients que faltaven. Finalment, he buidat el forn de plats, tasses, tasons i tota la pesca.

Primer he preparat el trempó, una amanida de pebrots (evidentment, no eren els pebres rossos mallorquins, aquí no n'hi ha), ceba i tomàquet. Diu mumare que per fer la coca ella afegeix al trempó juliverd, dos alls i una mica de pebre vermell i pebre bo, i molta sal. Li he fet cas, com no, i fins i tot hi he afegit tonyina, com fa ella (la coca amb trempó tradicional és sense tonyina).


El trempó

Després, he encès el forn i he preparat la massa (300 g de farina, una tassa d'oli d'oliva i una de llet, i una cullerada generosa de margarina), i l'he aplanada damunt una llauna d'enfornar, untada de margarina. Després, hi he escampat el trempó, i ha quedat preparada per enfornar.


Coca a punt d'enfornar

Després de 40 minuts al forn, la coca era cuita:



La coca ha estat un èxit total, en un dinar de cinc persones de quatre nacionalitats diferents. Podríem dir que "no ha tocat voreres" ...

AFEGITÓ 18:24 CET, 13/02/2006

Això no era ben bé una recepta. En vista de la gent que vol fer la coca, penjo aquí unes observacions:

1. El trempó es pot fer amb: 2 tomàquets, dos pebres rossos (o sinó "italians"), i una ceba mitjanes
2. El trempó s'ha de trempar (amanir) amb oli i vinagre al gust, a més d'amb totes les coses que ja esmentava.
3. A la farina cal afegir-hi una cullerada (mida cafè amb llet) de llevadura tipus "Royal".
4. Les mesures d'oli i de llet per a la massa són una mica elàstiques. Recomano posar-hi una tassa de cafè de cadascun dels dos ingredients, i després afegir-n'hi més si la massa és massa seca.
5. El meu forn no té termòmetre, però ha d'estar bastant calent. En una escala d'1 a 5 jo el vaig posar al 4. De vegades les puntes dels talls de ceba queden una mica socarrimades. Així em passava, i al final vaig baixar el forn al 3.

Sort!

dissabte, de febrer 11, 2006

Reencarnacions de fi d'hivern


Aquest hivern ja han passat més de trenta fronts freds, provinents del Canadà. Aquí els numeren, de manera que una notícia per esmorzar un dia qualsevol pot ser:

El frente frío número 30 se acerca al Golfo de México y amenaza con provocar lluvias con efecto norte en litorales del Golfo de México y Península de Yucatán, informó mediante un comunicado la Comisión Nacional del Agua (Conagua).

És tant important que sigui el front fred número 30? Algú se'n recorda del front fred número 24? Val a dir que arriben molt afeblits, i que en comparació amb el fred moderat del nord de la Mediterrània no són gran cosa. Aquí almenys. En altres llocs de Mèxic han mort de fred desenes de persones, i a Durango han arribat a -10ºC.

Bé, el fred va afluixant, si és que mai havia apretat gaire, i les xicarandes comencen a brostar. Això em recorda la meva tercera (i més important) arribada a Mèxic, ara fa dos anys. Aquest és temps també de pagar lloguer. Ahir vam anar a pagar-ne sis mesos per endavant. Com que no tenim fiador, així tenim el propietari convençut que no ens en cal, de fiador.

Mentrestant, la colònia espanyola d'aquesta noble ciutat es diverteix amb el reencarnòmetre d'El Forat, que els vaig passar l'altre dia. La María Antonieta (pseudònim) descobreix que va ser cuinera reial abans de ser ella mateixa. La ciència oculta rera les respostes del reencarnòmetre foradià és un misteri que, sospito, val més no descobrir...

El que sí es que descobreix aquí a Mèxic és el cost de la sanitat, que a Europa sol quedar camuflat en les retencions de sou i en les quotes patronals. Si acceptem que a Mèxic per poc que t'ho puguis permetre has d'evitar la sanitat pública, la conseqüència immediata és descobrir el cost real de la sanitat privada. En els darrers mesos hem fet nombroses visites al metge i, entre metges i medecines, la butxaca cou...

dijous, de febrer 09, 2006

) ) ) ) RMF, do you copy?


Fa 8 o 10 dies que Fum i estalzí no piula. Ara tan sols no es pot visitar la pàgina. Crisi bloguera? Virus galopant? El proveïdor d'internet se n'ha anat a la chingada? Esperem que no sigui res més greu ;-).

) ) ) ) RMF, this is Earth calling, do you copy?

dimecres, de febrer 08, 2006

Acadèmia de luxe


Ja porto 7,5 hores d'alemany, i vaig com una moto. Aquesta acadèmia famosa a tot el món pel seus preus elevats i pels formularis que et fan omplir quan hi arribes a informar-te, també és famosa pel seu metode tan eficient d'ensenyar idiomes. A més, en aquest cas som només dos alumnes, quan els grups són normalment de 4-8 persones. Gairebé classes particulars.

El professsor d'alemany és un belga, aparentent francòfon, però que és un crack ensenyant alemany. Molt motivat i molt competent. Classes de luxe. Anem bé. No puc dir el mateix del suport administratiu de l'escola, que és una pèl caòtic...

diumenge, de febrer 05, 2006

El dia del mango

.


Si el dia de la marmota anticipa la fi de l'hivern i mereixia la retransmissió televisiva en el film que us enllaço, el dia del primer mango de l'any em sembla que s'ha guanyat un lloc en aquest bloc. Enguany han estat uns petits mangos "Manila", més gustosos que els mangos "Ataúlfo" de l'any passat, i que ja decoren (per poc temps) la fruitera del menjador, entre plàtans i guaiabes. La randa del moble és feta de les meves ties monges octagenàries, i desperta admiració entre el personal.

divendres, de febrer 03, 2006

Cereals assassins?


La detenció d'una assassina en sèrie de dones grans a la ciutat de Mèxic, fa una o dues setmanes, va tranquil·litzar i alhora alarmar la població.

Suposem que assassí en sèrie o asesino en sèrie siguin traduccions de l'anglès serial killer. A Mèxic ho han traduït com a asesino serial. A Mèxic els hiatus no es respecten gaire i fins i tot en registres cultes teatro pot ser tiatro. Sumant-hi el seseo, resulta que cereal es pronuncia igual que serial. Aquests dies, quan sentia parlar de l'asesina serial, no podia deixar de pensar en l'asesina cereal, que seria una cosa semblant a un cereal assassí.

Això em recorda les multes que posen per conducir hébreos.

dimecres, de febrer 01, 2006

Santos Almendárez


Santos Almendárez va baixar de la bicicleta i la va deixar arrepenjada a la paret. Feia mitja hora bona havia sortit de casa seva als afores de la ciutat, on les cases són casetons sota un dipòsit enorme de polietilè negre, com el barret d'un bolet verinós. S'acostà a la parada de menjar i va demanar dos tacos de xoriço i una coca de 600 mL. Era ple gener però bufava un aire tebi i rarament humit, i el sol cremava de valent. Collons, va dir, amb aquesta calor faré la pell damunt la bicicleta, i sinó sota un autobús dels que fan curses per l'Avinguda Juárez. Què hi faig aquí?

La República Mexicana li havia pagat mil dòlars al mes durant quatre anys perquè fes un doctorat a Constança. Ara, la República Mexicana n'hi pagava dos mil cinc-cents per ensenyar càlcul numèric a una colla d'analfabets, i per dirigir tesis de màster a gent que no sabia anglès, i que si en sabés no seria capaç d'entendre un article científic. Havia arribat a Piedras Chuecas feia dos anys. Ben escurat, però amb els primers estalvis s'havia comprat una caseta en una urbanització popular, als límits de la modesta conurbació petrotxuequina que, tanmateix, s'anava estenent com una taca d'oli per l'altiplà mexicà.

Certament, a Piedras Chuecas anar amb bicicleta no era el mateix que a Constança, la tranquil·la Konstanz am Bodensee und Rhein. Però Santos Almendárez s'entestava a ignorar el caràcter suïcida dels seus trajectes diaris. Igual que el seu esperit semblava elevar-se per sobre del pèssim empedrat dels carrers, per traslladar-se als passeigs de les ribes del llac de Constança o del Rin. Cada dia Santos Almendárez agafava el seu ordinador portàtil, se'l penjava a l'esquena, pujava a la bicicleta tot-terreny i s'enfrontava al tràfic caòtic i als sotracs juràssics dels carrers de Piedras Chuecas.