diumenge, gener 29, 2006

Baby shower


El 2003, acabat d'arribar a Mèxic, em va tocar a assistir a un baby shower. Was ist das? (demà començo alemany). Segons la Wikipedia:

A baby shower is a party in which expectant parents receive gifts or money for their expected child. By convention, a baby shower is intended to help parents get things that they need for their baby (such as basic layette items), especially items they may not be able to afford.

A principis de 2003 no havia sentit a parlar mai d'aquest costum, que las y los mexicanos han adoptat amb entusiasme, i de què la Wikipedia ens diu que és recent als Estats Units i a altres cultures influïdes per la cultura dels EUA (aneu-vos preparant a la DCPMC*, si és que encara no hi ha arribat).

La setmana que ve en tinc dos, de baby showers, a la feina. Però ahir a la tarda en vam fer un en honor d'una parella amiga, hispano-italiana. Els promotors van proposar que fos sense regals (no en vam fer gaire cas, d'això), però va ser molt divertit, perquè hi va haver petits moments de teatre paròdic, interpretació de cançons no menys paròdiques, música disco de la d'abans i una bona estona de rumba catalana, a part d'un dinar en bona companyia.

(*) Ningú m'ho pregunta, però cada vegada que escric DCPMC vull dir Dolça Catalunya, pàtria del meu cor. ;D

dissabte, gener 28, 2006

Misteri xilè


Fa poc, Manuel Castells explicava a La Vanguardia algunes meravelles econòmiques i socials de Xile, tot i reconèixer que encara hi ha molt a fer. Llegiu-ho aquí, abans que ho posin de pagament. El que no m'explica ningú clarament és perquè Xile ha fet aquest salt cap endavant i la resta de països llatinoamericans no, ni de lluny.

En un sopar recent tenia al meu costat un economista espanyol que coneix bastant Amèrica Llatina, li vaig fer la pregunta del milió de dòlars: quin és el secret de l'economia xilena? La reacció va ser negar el miracle xilè i, per tant, el secret del miracle xilè.

Immediatament em va dir que Xile, amb un índex de desigualtat de Gini de 0.57, és el segon país amb més desigualtat d'Amèrica Llatina després del Brasil, (seria, de fet, el sisè, segons que he vist aquí). Pel què fa a desigualtats, a l'Amèrica Llatina qui no ha mort son pare ha mort sa mare. A Mèxic l'índex de Gini és de 0.53, vull dir que presenta nivells de desigualtat no tan diferents i, en canvi, els indicadors macroeconòmics i socials són, en general, pitjors. Sentint el que sento a dir de Xile i veient el que veig cada dia a Mèxic, la conclusió provisional és que ja voldrien els mexicans plorar amb els ulls dels xilens. Encara un 8.7% dels xilens passen amb menys de 2 USD al dia, cosa que no desitjo a ningú, però a Mèxic és el 37.7% de la població que ha de sobreviure amb aquesta quantitat.

Em sembla que a alguns, pensar que un cert liberalisme i un cert rigor pressupostari podrien ser factors clau del progrès econòmic xilè els trenca els esquemes preconcebuts, i els fa treure el Sant Cristo gros, per exemple, de la desigualtat. No voler veure que el desenvolupament xilè dels darrers anys ha millorat el nivell de vida de milions de xilens és una mica ridícul.

Segueixo, tanmateix, sense esbrinar el misteri xilè. Quan Xile va internacionalitzar la seva economia, ¿tenia un capital humà més capacitat que altres països llatinoamericans per entrar a competir al mercat mundial? No ho sé. Sembla, això sí, que té menys arrelada la corrupció que altres països d'Amèrica Llatina. En l'índex de percepció de la corrupció de Transparency International (en el qual un 10 vol dir gens de corrupció), Xile té un 7.3, i Mèxic un 3.5 (Espanya 7.0)

Segurament a la primavera viatjaré a Xile per feina. Ja tinc ganes de trepitjar el país.

dijous, gener 26, 2006

Què s'han fumat?


Si és aventurat - i gairebé accidentat - escriure des de Mèxic sobre les eleccions canadenques, intepretar des de Mont-real els pedestres viaranys i les declaracions preambulars de l'Estatut català pot ser un exercici suïcida. Alguns periodistes quebequesos s'han deixat arrossegar per un cert optimisme inconscient, veritablement naïf, sobre l'estatut català.

Al federalista La Presse, el titular és contundent: La Catalogne devient une nation. Déu n'hi do.

A Le Devoir, amb una orientació més sobiranista, és com si un parell de somnis del nacionalisme català s'haguessin fet realitat:

Place à la nation catalane. L'Espagne s'oriente vers une État plurinational
(només en podreu llegir un tros: és de pagament)

El fred de l'hivern boreal ha afectat les sinapsis neuronals dels periodistes? Van escriure l'article asseguts damunt una motoneige en marxa? Es van fumar un porro de sucre d'érable? La resposta pot ser una altre: van llegir Jiménez Losantos, se'l van creure, i se'n van alegrar!

La notícia de La Presse és, de fet, un despatx de l'Associated Press. ¿Vol dir això que el fum del porro venia des États Unis?

dimecres, gener 25, 2006

Miscel·lània mallorquina


La notícia que ahir donava de passada era que l'ocupació del territori a Mallorca avança a un ritme de 2 noves hectàrees diàries ocupades per l'asfalt i el ciment. Alguns deuen estar ben contents que fins l'any 2115 podran seguir urbanitzant el territori a aquest ritme, si la vida els ho permet.

L'any passat, les Illes Balears van superar el milió d'habitants, i alguns es van espantar. Mallorca, 767.000 habitants. Això no és reeees! La Ciutat de Mèxic (la conurbació) té una superfície urbanitzada de només 1500 km2. Hi viuen uns 18 milions de persones. Mallorca té 3620 km2 i, per tant, podria encabir, amb la mateixa densitat, més de 43 milions d'habitants! Sabiéndolos acomodar, que dirien aquí. Fantàstic, els meus amics del GOB han estat sempre uns exagerats. Hi ha territori de sobres! Jo mateix sempre he estat un exagerat!

Parlant de Mallorca, fa uns dies Gabriel Bibiloni va escriure un article molt incissiu sobre les caixes i les capses a TV3, i titulat Una caixa per a la llengua. Algú que l'estima molt el deu haver llegit, perquè avui a les 7:25 del matí (hora del centre de Mèxic, 14:25 hora pancatalana), la TVC internacional ha emès un espai habitual sobre medi ambient, dedicat avui a les caixes de cartró. El terme caixes de cartró deu haver sortit 20 o 30 vegades al petit espai que dura cinc minuts. Certament, en els anys que vaig residir a la regió metropolitana de Barcelona, molt poca gent distingia una caixa d'una capsa (com no fos una capsa de mistos o de posar-hi unes arrecades, i encara). La caixa per a la llengua, que sarcàsticament esmenta Bibiloni, és realment, i com diu el meu cunyat, un traje de fusta.

I per parlar de coses més divertides, per si algú encara no ha escoltat les paraules espatarrants de Biel Mesquida en la presentació del seu darrer llibre, us enllaço la gravació (mp3) allotjada a Vilaweb. La notícia de Vilaweb és aquí.

dimarts, gener 24, 2006

Fado


Sonen els fados de Cristina Branco. Post-Scriptum, Aspiração, Primavera..., del disc Post-Scriptum que vaig comprar el 12 de febrer farà sis anys, després d'un concert de la Branco a Barcelona.

La seva música em transporta a un lloc indeterminat però ben viu del meu esperit. Un lloc que deu quedar a mig camí d'una Lisboa que no conec, una Barcelona ramblaire (però d'abans) i una Mallorca que no mor al meu cap malgrat les dues hectàries diàries d'illa que queden sota l'asfalt o el formigó. El portuguès de Portugal (el del Brasil no l'entenc gens) et sorprèn de tant en tant amb una frase - literalment - en mallorquí, cosa que sempre m'ha agradat... Aviam si trobo un disc més recent de Cristina Branco aquí a Mèxic.

Deixem ara la poesia per evocar les cares espatarrants d'astorament de Carod i Puigcercós ahir i encara avui, en comprovar que CiU s'havia abaixat els pantalons només 5 minuts abans que ells. Que algú compongui el fado de Carod i Puigcercós! Mentrestant, esperarem a veure si potser encara se n'ha tret res.

La política del peix al cove segueix més vigent que mai. La pregunta és: hi ha peix?


diumenge, gener 22, 2006

Pors canadenques


Demà dilluns hi ha eleccions parlamentàries federals al Canadà. Visitant algun diari o bloc quebequès percebo a l'ambient l'escagarrinament que provoca el conservador Stephen Harper, que presenta unes propostes alienes i contràries al consens polític canadenc (i no diguem quebequès) dels darrers 40 anys com a mínim. El descrèdit del Partit Liberal al govern federal, la crisi els anys passats del Partit Conservador (fusionat després amb el partit de Harper), i la moció de censura aprovada per conservadors i bloquistes (del Bloc Quebequès), que va fer caure el govern liberal, han portat a una situació en la què Harper, amb un suport fins fa poc força minoritari, encapçala les enquestes d'intenció de vot.

Harper representa unes idees semblants a les del Partit Republicà dels EUA (o a la seva ala més dretana). Fins fa poc, només tenia suport a les provínces de l'oest del Canadà, entre els què l'esquerra canadenca anomenava despectivament rednecks. Per una sèrie de circumstàncies, Harper pot arribar al poder, i la seva agenda fa feredat entre liberals canadencs i sobiranistes quebequesos (doble por entre aquests), que veuen perillar coses com:

- El bilingüisme de l'administració federal
- L'actual política exterior canadenca
- El laïcisme de l'estat
- Els drets dels homosexuals i les dones
- La seguretat social
- L'estatus actual del Quebec

A través d'aquest bloc vaig arribar a aquest altre, on van fer la broma fa unes setmanes sobre quin seria el govern federal de Harper, amb una fauna que esgarrifa. Aviat sabrem qui ha guanyat...

dissabte, gener 21, 2006

Bread & Butter


Pobre de mi, fins fa dos dies no sabia què era això del Bread & Butter, aquesta fira internacional de la moda, que ha muntat una empresa alemanya a Barcelona, amb un èxit notable. I que pot convertir-se o combinar-se amb una passarel·la internacional (esperem que sigui sense una morterada de calers de les escorriallles dels vostres impostos; dic dels vostres perquè els meus els pago aquí a Mèxic, on visc i treballo).

A un bloc d'un diari innombrable han escrit un article força ridícul sobre el Bread & Butter. Un article que traspua una miqueta de ressentiment (només tantito, però segurament més del que verbalitza), fins i tot un pèl de xenofòbia. Tant, que entendreix.

Primer sembla ridiculitzar el fet d'haver d'agafar el pont aeri, per anar a Barcelona (com tothom sap, el pont aeri és perquè els vassalls acudeixin a veure el seu senyor, i no a l'enrevès). Arribant a la Fira, la periodista troba unes casetes prefabricades (quin horror!) per pagar l'entrada (30 EUR al dia!). Pobreta! Més tard, descobreix horroritzada que la majoria del personal és alemany i que s'havien d'entendre en anglès. On s'és vist mai! Deu ser terrible descobrir que en Flandes se ha puesto el sol..., fins i tot si no s'hi ha post.

45.000 persones a la fira? Això la motiva a dir Barcelona está pletórica de tanto turismo (l'interès de la fira deu ser el turisme, quan és un fira professional). Acaba per definir-ho tot d'una gran catetada. Què tendra la periodista! Més tendre que el què diu és el què no diu, la senyora. Llegiu l'article, val la pena. I pel què fa a la catetada, s'haurien aplicar, com a mínim, dues màximes de la meva àvia:

- Només parla de merda qui en va ple
- Si l'enveja fos tinya, quants tinyosos hi hauria!

L'encàrrec de la Laura

Cinc manies força inofensives, no sé si estranyes:

1. Posar una tovallola damunt el coixí de dormir
2. No perdonar les galetes maria a l'esmorzar
3. No anar a veure el Sr. Roca sense alguna cosa per llegir
4. Despertar-me cada dia abans que soni el despertador
5. No perdonar les postres ni al dinar ni al sopar

I em sembla que no no ho passaré a ningú. Per la meva part aquí s'acabarà la cadena... :(

divendres, gener 20, 2006

Colom i altres herbes


Em va passar desapecebuda una notícia del 13 de gener sobre unes proves d'ADN que faran a les despulles del fill de Cristòfol Colom i a uns quants catalans vius de cognom Colom, per veure si el descobridor era català. He trobat la notícia accidentalment a The Guardian. Sembla que tot això ve dels estudis previs de Jordi Bilbeny, dels què es va fer ressó el Discovery Channel. Si al final es confirma que Colom era català o mallorquí, això seria, sobretot, una prova irrefutable que fa 500 anys els castellans ja ens aixecaven la camisa. La qual cosa no em faria gaire feliç...

Sense res a veure, us passo aquest - com sempre - corrosiu article de Matías Vallés al Diario de Mallorca, titulat Malloquinas desnudas.

I Laura, efectivament, no estic gaire per memes, però la proverbial cortesia mestissa mexicana ja se'm deu haver encomanat. I què menys que contestar al meme que m'encarrega la gairebé única lectora i comentarista que tinc... Pròximament...

dimecres, gener 18, 2006

Furor germano-wikipèdic


He decidit aprendre alemany i m'he apuntat a un acadèmia coneguda amb un nom que sembla alemany, i famosa a tot el món per dues coses: a) És molt cara i b) Si hi entres a demanar informació només seràs a temps a dir bon dia, volia saber... Immediatament t'interrompran i et posaran al davant un formulari perquè els donis tota la informació que ells volen saber de tu. Ho dic perquè ho he comprovat a dos continents diferents, separats per vint anys de diferència...

Bé, com que hi vaig entrar amb la destral a la butxaca, quan em van posar el formulari davant el nas els vaig fotre una andanada que encara no s'han refet. Així vaig aconseguir que m'informessin abans d'omplir cap formulari. Tot un èxit, i la noia em va dir que la seva àvia era espanyola. No sé si amb això volia dir que ella comprenia el què per als estandards mexicans era un exemple de mala educació.

Com que el curs no començava fins al cap de quinze dies, vaig anar a veure què explicava de l'alemany la Wikipedia en anglès. Com ja havia comentat, hi ha lingüistes amb poques feines que es dediquen frenèticament a emplenar articles de la Wikipedia, activitat segurament força més noble que escriure un bloc. Ens expliquen el continu lingüístic de les llengües germàniques occidentals, un mosaic de dialectes només mútuament comprensibles quan són veïns, que havia abraçat des dels dialectes de l'alemany de Suïssa fins a l'holandès (i fins i tot l'afrikaans), i que hauria cristal·litzat en tres llengües estandarditzades: l'alemany (amb estàndards diferents a Alemanya, Suïssa i Àustria), l'holandès i l'afrikaans). A l'hora d'explicar les diferències entre els dialectes alemanys, ens expliquen les mutacions consonàntiques que va sofrir l'alemany antic, com si la majoria de lectors de la Wikipedia sabessin com era l'alemany antic! En tot cas, si us agraden aquestes coses podeu passar una bona estona llegint l'entrada de l'alemany o de qualsevol llengua a la Wikipedia. Un dia parlaré de l'urdú i l'hindi.

Mentrestant, faré dos mesos de curs, a veure si compensa pagar més que en una altra acadèmia...

dimarts, gener 17, 2006

Troballa


La setmana passada, un dia de bon matí vaig aparcar davant una botiga de roba, tancada, on un cartell anunciava la primera show-room de la ciutat i, a més (la negreta és meva): On parle français Parlam català Si parla italiano. Crec que també parlaven anglès. La presència d'estrangers (residents o turistes) és tan minsa en aquesta ciutat que el rètol multilingüe té una dubtosa utilitat, tot i que em temo que és més aviat un reclam cosmopolita per als clients mexicans, més aviat clientes.

Parlam? Vaig pensar: un mallorquí ja s'ha instal·lat per aquí. Però no: és de Barccelona i el parlam ha estat un error tipogràfic del retolista mexicà. Bé, vam practicar una estona l'idioma de Joanot Martorell, i em va explicar què és una show-room, i vaig aprendre que el pòdium (o era el podi?) és la passarel·la de desfilar.

Per una estona vaig deixar de sentir-me el Tuone Udaina català dels altiplans mexicans.

diumenge, gener 15, 2006

Impotència


Que no parli gaire del clima prebèl·lic espanyol, ni del bullying exercit per la vivíssima, persistent i ben engreixada maquinària de la nació espanyola (qui va dir que Espanya no existia?) contra l'educada i amistosa proposta d'Estatut, no vol dir que jo no segueixi el tema, ni que no em preocupi.

Em podria dedicar a rebatre els insults, les mentides i els sofismes que cauen com a pedregada contra el consens social i polític català, consens que resulta anatema per a la majoria nacional en què ens ha tocat estar diluïts, però a) no donaria l'abast i b) no crec que pogués convèncer cap bully i, en canvi, avorriria la majoria de lectors d'aquest bloc.

Em podria dedicar, com a humil èmul d'un José Martí exiliat a Nova York, a emetre cants a la pàtria i proclames per la llibertat de la nació catalana, però els meus mateixos compatriotes se'n riurien de mi i, tanmateix, mai no tindríem - com van tenir els cubans - l'ajut dels gringos per alliberar-nos del jou espanyol. Us podria recomanar - als catalans no expatriats - heroica lluita i resistència però, francament, seria una mica barrut recomanar des de 9.000 km vagues de fam, resistència pacífica i incineracions estil bonzo, o resistència armada enfront de l'exèrcit colpista, mentre jo em foto tranquil·lament uns tacos al pastor, una carn a la tampiqueña, o faig natació recreativa en una piscina climatitzada d'aquesta noble ciutat mexicana.

Per tant, amics catalans, qui dia passa any empeny, tal dia farà una any, i seguim dedicant-nos a l'estètica, al servilisme, al collonadisme i a l'autoodi i, tanmateix, cada cincuanta o setanta anys els espanyols seguiran bombardejant Barcelona per adreçar la història d'Espanya, com va dir aquell...

divendres, gener 13, 2006

Pandora a Mèxic


Aprofitant un enviament d'actes de naixement, que aquí es necessiten per a un fotimer de tràmits, i amb la col·laboració de mon pare, la meva fillola i el meu cunyat (moltes gracies!), m'han enviat la segona novel·la d'Albert Sánchez Piñol, que l'agost passat encara no s'havia publicat. Com veieu a la foto, el llibre ha despertat la curiositat dels tres siurells migrants que varen canviar de continent l'estiu passat...



Tornant de correus, ens hem fotut un notable entrepà de truita, xoriço i avocat, envoltats de camperols amb barret que feien cua per reclamar els diners que fa 40-60 anys els governs mexicans els van escatimar. Un dia en parlaré: és el tema braceros. La cua de camperols feia 50 m, i quan marxàvem n'han baixat d'un autobús una cinquantena més. Serà veritat que neixen amb el barret posat?

dimecres, gener 11, 2006

Aquell 8088


L'any 1983 - quan algun mexicaire encara menjava farinetes o, directament, no havia nascut - vaig fer uns càlculs d'enginyeria a la terminal de text d'un VAX, que era un mainframe de DEC, empresa que ja no existeix (o se la va cruspir Compaq). Vaig fer un programet que em va permetre calcular i imprimir 350 integrals numèriques en un disseny de transferència de calor. Segurament, en el temps que vaig dedicar a la corba d'aprenentatge podria haver calculat les integrals amb un full, un llapis i una calculadora electrònica (la meva Casio FX-3600 que encara deu córrer per aquí). Però tot plegat em va servir de baptisme informàtic.

Com que me'n vaig anar a Mallorca a acabar el projecte, vaig quedar sense VAX, i vaig haver de fer un pelegrinatge per les pioneres botigues de Palma que ja venien ordinadors, com Can Gilet, a veure si me'n llogaven un. De llogar no en llogaven, però a dues botigues em van deixar treballar by the face a sengles IBM PC, suposo que XT amb el processador Intel 8086 de 8 bits. Abans, per això, a un acadèmia em van deixar treballar uns dies amb un Commodore 64, que et permetia desar els fitxers... en una cassetera integrada al teclat!

De manera que vaig ser una espècie de ciberokupa ambulant, evidentment, en sentit diferent de l'actual. Finalment vaig poder acabar la feina gràcies al meu cosí que, malgrat que té una retirada al Paul Sorvino, treballava en una botiga d'informàtica. El producte estrella de la informàtica era, tanmateix, el ZX Spectrum de Sir Clive Sinclair, que venien com a xocolatines a les botigues de la Via Alemanya de Palma.

Devia ser el 1986 que em vaig comprar a Catalunya un XT amb el processador 8088, que no sé si era millor o pitjor que el 8086. Però amb el botó turbo es posava a 8 o 9 MHz! Nadamenos! La pantalla seguia sent de fòsfor verd, però permetia gràfics. Tenia dues disqueteres de 5 1/4": una per posar-hi el sistema operatiu i els programes, i una altra per als fitxers de dades. Això era infinitament millor que els ordinadors que només tenien una disquetera. I és que l'ordinador no tenia disc dur. La memòria RAM era de 256 KB (dic KB, no MB). Amb 9.000 PTA li vaig ampliar la RAM amb 256 KB més, per arribar als 512 KB de RAM, 1024 vegades menys que els 512 MB de RAM del meu nou ordinador.

Amb el temps hi vaig posar un disc dur de 20 MB, que em va costar 20.000 peles: 1000 PTA/MB. Veig que ara es pot comprar un disc dur de 80 GB per uns 53 EUR ($680), IVA inclòs. El preu unitari del disc dur és ara de 0.11 PTA/MB, és a dir, aproximadament 1/9000 del preu de llavors (sense tenir en compte la devaluació de la moneda).

Es evident que les nostres necessitats de disc dur s'han multiplicat des de llavors, quan era impensable veure pel·lícules o escoltar música a l'ordinador, i quan el programari cabia en un o uns pocs disquets...

dimarts, gener 10, 2006

Viagra i divorci


Un apunt de Benjamí Villoslada sobre venda fraudulenta de Viagra sollerica m'ha fet recordar que tinc un apunt pendent sobre aquesta medecina. En una farmàcia sense portes, com tantes a Mèxic, un bon tros de cartell publicitari al taulell agraïa a Pfizer: Gracias Pfizer. Un divorcio menos. Potser era Un divorcio menos. Gracias Pifzer. Aquesta publicitat dóna per suposat que si el canari ja no canta, llavors arriba el divorci. En canvi, a la ràdio algú afirmava fa uns mesos que la Viagra portaria una onada de divorcis, induïda pels homes d'edat que, gràcies a la Viagra, sortirien de casa amb la xeremia ben dreta, disposats a alliberar-se de la síndrome del sempre carn cansa. Sobretot deu cansar quan ja no tens el barram esmolat ;D ...

En una època en què amor, sexe, matrimoni i reproducció es combinen en nombre i proporció sempre diferent - i sovint aleatòria - se'm fa mal de creure que un fàrmac pugui tenir un efecte tan devastador, ja sigui en un sentit o en una altre. Per cardar cal divorciar-se? Per no divorciar-se cal cardar? Per no cardar cal casar-se? Au vinga!

Cinc segons de documentació. La Viagra ha causat alguns divorcis de matrimonis de mitjana edat. Quan després d'anys de molt poc sexe el canari ha reviscolat químicament i, en canvi, ha resultat que la senyora ja no estava per festes, aquesta ha demanat el divorci. El terme Viagra divorce s'ha fet servir en el món periodístic per referir-se a aquests divorcis, i al web hi ha un nombre relativament petit de pàgines que esmenten aquest terme (avui 756). Potser és l'exageració d'alguns casos, com el del primer divorci per Viagra a la Gran Bretanya, que va tenir força ressò el 2004. En tot cas, el tema interessa, perquè hi ha 1,73 milions de pàgines que combinen els termes Viagra i divorce.

dilluns, gener 09, 2006

Adreces d'interès actives

.


Amb aquest nom tan compacte han batejat a Softcatalà els live bookmarks del Firefox 1.5. En diré AIA. Un servidor, fins ara immune i impermeable a l'RSS i a l'Atom, ha descobert les AIA del Firefox, que serveixen com a lectors dinàmics de continguts a la xarxa.

A la carpeta d'adreces d'interès o, en particular, a la pràctica barra d'eines de les adreces d'interès (més compacitat...) podeu posar-hi un botó d'AIA. Fent clic sobre aquest botó es desplega la llista actualitzada d'articles o apunts més recents del lloc relacionat.

Per crear-ne una de nova, aneu a Adreces d'interès/Gestiona les adreces d'interès. En la finestra que s'obre, aneu a Fitxer/Nova adreça d'interès activa, i en la nova finestreta que s'obre només cal donar un títol a l'AIA i introduir l'URL de la font (que serà un fitxer RSS o Atom, en format XML pel què sembla).

Pàgina de descàrrega del Firefox 1.5 a Softcatalà

diumenge, gener 08, 2006

Sonats i sonats


Diu Pat Roberson que Déu ha castigat Sharon per haver dividit la terra de Déu (Israel), amb la retirada de Gaza. La diferència entre Pat Robertson i José Mena Aguado, és que el primer [encara] no comanda les forces de terra de l'èxèrcit dels EUA, que les seves idees [encara] no formen part [del tot] del consens polític general dels EUA, ni estan [de moment] escrites a la Constitució dels EUA. Vull dir que Pat Robertson encara no pot executar directament els designis de Nostre Senyor: ha hagut d'esperar que fos aquest qui li fotés la garrotada a Sharon.

Les garrotades de la mena de les del Mena no esperen l'acció de l'Ésser Suprem, tot i que els seus vicaris a la terra tradicionalment les han beneïdes.

divendres, gener 06, 2006

Xocolata de Oaxaca

.


Us puc ben asegurar que a la Mallorca en què em vaig criar no hi havia la tradició del tortell de Reis, ni n'havia sentit a parlar mai. Als 23 anys vaig descobrir que a les cases catalanes es menjaven el tortell de Reis, i vaig pensar que era una tradició específicament catalana. El meu nebot es deu pensar que el Pare Noel és una tradició mallorquina, perquè cada any apareix amb les joguines entre els ametllers de Sa Garriga, i parla mallorquí. Com diu la meva amiga navarresa i historiadora, totes les tradicions són inventades o adoptades, ben contenta que al seu poble hagin reinventat o adoptat la tradició de l'olentzero (com aquest que va ser segrestat per uns guàrdies civils no nacionalistes).

Més endavant vaig comprovar que el tortell de Reis també se'l menjaven a Viena i a Espanya, per descobrir anys més tard que a Mèxic també és tradició. Amb la particularitat que si et toca el monito, no pagues el tortell, sinó que el 2 de febrer has de pagar als comensals un esmorzar de tamales.

Aquí acompanyen el tortell de Reis amb xocolata desfeta, la qual cosa em serveix per parlar de la xocolatada d'ahir a la nit, a ca una amiga de Oaxaca que viu en aquesta ciutat. Oaxaca - on no he estat - és terra de molt bona xocolata. Encara hi ha molins de xocolata, llocs on tu compres cacau, sucre i canyella en la proporció que tu vulguis, i ells t'ho fiquen al molí i surt la xocolata, calenta, en forma d'una làmina pastosa de dos dits de gruix, estesa sobre una safata. A casa la deixes refredar i torna forta com una pedra.

Ahir no només ens van preparar una xocolata desfeta boníssima, sinó que ens van regalar prop d'un quilo de xocolata oaxaqueña, per poder-ne fer a casa. Mmmmm!

dijous, gener 05, 2006

Els altres boleros


El d'enllustrador és un ofici gairebé desaparegut a casa nostra, però encara molt viu a Mèxic. A San Luis de la Paz, Guanajuato, almenys sis enllustradors (boleros) tenen parada davant els porxos de la plaça de la vila. Bolear vol dir enllustrar les sabates, i d'aquí l'ofici de bolero.



A la filmoteca mexicana de DVD que comencem a tenir a casa hi ha la [pràcticament infumable] pel·lícula El bolero de Raquel, on Cantinflas fa de bolero i s'enamora de la Raquel. I això és probablement el millor acudit de tot el film.

L'estat de Guanajuato té una certa fama de devota terra catòlica. Al turó que domina San Luis de la Paz, un macrografit ens ho recorda. Feu clic a la foto, i després amplieu-la, per poder llegir el missatge marià incorporat a la part esquerra de la muntanya, que és perfectament llegible a ull nu des de la plaça de la vila:



Voldria saber si la fumassa que s'aixeca des de la muntanya és un abocador-cremador d'escombraries...

dimarts, gener 03, 2006

Heroico mallorquino


RMF parlava fa uns mesos dels mallorquinos, una raça peculiar tota d'arquebisbes, que s'esmentava a Un chien andalou. Llegiu aquesta placa dedicada a Fra Juníper Serra:

diumenge, gener 01, 2006

Sobre l'Estatut

.
Don Jaume: Si vós no em teniu present i dels meus precs no feu cas, jo faré....

Don Pere (son pare): ...merda faràs.

Don Jaume: Sí papa.

de Don Jaume el Conquistador, sarsuela-rock de La Trinca, basada en una obra de Frederic Soler (Serafí Pitarra). Tant d'actualitat...