Bread & Butter

Pobre de mi, fins fa dos dies no sabia què era això del Bread & Butter, aquesta fira internacional de la moda, que ha muntat una empresa alemanya a Barcelona, amb un èxit notable. I que pot convertir-se o combinar-se amb una passarel·la internacional (esperem que sigui sense una morterada de calers de les escorriallles dels vostres impostos; dic dels vostres perquè els meus els pago aquí a Mèxic, on visc i treballo).

A un bloc d'un diari innombrable han escrit un article força ridícul sobre el Bread & Butter. Un article que traspua una miqueta de ressentiment (només tantito, però segurament més del que verbalitza), fins i tot un pèl de xenofòbia. Tant, que entendreix.

Primer sembla ridiculitzar el fet d'haver d'agafar el pont aeri, per anar a Barcelona (com tothom sap, el pont aeri és perquè els vassalls acudeixin a veure el seu senyor, i no a l'enrevès). Arribant a la Fira, la periodista troba unes casetes prefabricades (quin horror!) per pagar l'entrada (30 EUR al dia!). Pobreta! Més tard, descobreix horroritzada que la majoria del personal és alemany i que s'havien d'entendre en anglès. On s'és vist mai! Deu ser terrible descobrir que en Flandes se ha puesto el sol..., fins i tot si no s'hi ha post.

45.000 persones a la fira? Això la motiva a dir Barcelona está pletórica de tanto turismo (l'interès de la fira deu ser el turisme, quan és un fira professional). Acaba per definir-ho tot d'una gran catetada. Què tendra la periodista! Més tendre que el què diu és el què no diu, la senyora. Llegiu l'article, val la pena. I pel què fa a la catetada, s'haurien aplicar, com a mínim, dues màximes de la meva àvia:

- Només parla de merda qui en va ple
- Si l'enveja fos tinya, quants tinyosos hi hauria!