Sonen els fados de Cristina Branco. Post-Scriptum, Aspiração, Primavera..., del disc Post-Scriptum que vaig comprar el 12 de febrer farà sis anys, després d'un concert de la Branco a Barcelona.
La seva música em transporta a un lloc indeterminat però ben viu del meu esperit. Un lloc que deu quedar a mig camí d'una Lisboa que no conec, una Barcelona ramblaire (però d'abans) i una Mallorca que no mor al meu cap malgrat les dues hectàries diàries d'illa que queden sota l'asfalt o el formigó. El portuguès de Portugal (el del Brasil no l'entenc gens) et sorprèn de tant en tant amb una frase - literalment - en mallorquí, cosa que sempre m'ha agradat... Aviam si trobo un disc més recent de Cristina Branco aquí a Mèxic.
Deixem ara la poesia per evocar les cares espatarrants d'astorament de Carod i Puigcercós ahir i encara avui, en comprovar que CiU s'havia abaixat els pantalons només 5 minuts abans que ells. Que algú compongui el fado de Carod i Puigcercós! Mentrestant, esperarem a veure si potser encara se n'ha tret res.
La política del peix al cove segueix més vigent que mai. La pregunta és: hi ha peix?
2 comentaris:
Hi ha cove?
Diria que estem en la fase de "peixet al cava".
Lola (paraules)
No està bé dir-ho ara, però que consti que després de penjar el post he pensat: t'has deixat l'altra pregunta clau, hi ha cove?
Publica un comentari a l'entrada