Impotència

Que no parli gaire del clima prebèl·lic espanyol, ni del bullying exercit per la vivíssima, persistent i ben engreixada maquinària de la nació espanyola (qui va dir que Espanya no existia?) contra l'educada i amistosa proposta d'Estatut, no vol dir que jo no segueixi el tema, ni que no em preocupi.

Em podria dedicar a rebatre els insults, les mentides i els sofismes que cauen com a pedregada contra el consens social i polític català, consens que resulta anatema per a la majoria nacional en què ens ha tocat estar diluïts, però a) no donaria l'abast i b) no crec que pogués convèncer cap bully i, en canvi, avorriria la majoria de lectors d'aquest bloc.

Em podria dedicar, com a humil èmul d'un José Martí exiliat a Nova York, a emetre cants a la pàtria i proclames per la llibertat de la nació catalana, però els meus mateixos compatriotes se'n riurien de mi i, tanmateix, mai no tindríem - com van tenir els cubans - l'ajut dels gringos per alliberar-nos del jou espanyol. Us podria recomanar - als catalans no expatriats - heroica lluita i resistència però, francament, seria una mica barrut recomanar des de 9.000 km vagues de fam, resistència pacífica i incineracions estil bonzo, o resistència armada enfront de l'exèrcit colpista, mentre jo em foto tranquil·lament uns tacos al pastor, una carn a la tampiqueña, o faig natació recreativa en una piscina climatitzada d'aquesta noble ciutat mexicana.

Per tant, amics catalans, qui dia passa any empeny, tal dia farà una any, i seguim dedicant-nos a l'estètica, al servilisme, al collonadisme i a l'autoodi i, tanmateix, cada cincuanta o setanta anys els espanyols seguiran bombardejant Barcelona per adreçar la història d'Espanya, com va dir aquell...