Inicis i finals

Des de 9.000 km de distància, m'arriba una flaire intensa de final d'etapa. O d'era. Esvorancs al Carmel, governants i opositors amb 25 anys remenant cireres i tapant-se mútuament les vergonyes... Trobo que s’escau molt l'inici d'Assaig de càntic en el temple, de Salvador Espriu:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Només que ja no ens queda la creença ingènua en aquell nord enllà. Em costa més pronunciar els darrers versos del poema:

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

M’estimo més tancar els ulls i escoltar un altre inici, de Rosselló-Pòrcel, en la veu de Maria del Mar Bonet:

Inici de campana
efímer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.

Salut! Des d'un sud enllà no gaire idealitzat...

La prova

A l'octubre vaig comentar el cas de l'ocultació del títol original català en les obres traduïdes a l'espanyol, i també el cas de les obres editades simultàniament en els dos idiomes, amb autotraducció del mateix escriptor.

Bé, aquesta és la portada de l'obra que vaig esmentar en aquell apunt. Una obra que apareix com a pertanyent a la literatura del segle XX en llengua castellana, quan de fet és una traducció. A l'interior s'ometen el títol original de l'obra i els crèdits de la traducció. En aquest cas han traduït fins i tot el nom italià de Domenico, que escriuen accentuat: Doménico!

Detallistes, llegiu l'etiqueta: Wal-Mart 19.70 (pesos).

Radiovisió

Foto de Geococcyx

José Gutiérrez Vivó porta 30 anys fent ràdio com a líder d'audiència amb el programa Monitor. D'un temps ençà s'ha permès desbordar el mitjà radiofònic, amb un diari de paper, Diario Monitor (el diari que es llegeix i s'escolta), que es ven força bé.

La novetat ara és que des d'ahir José Gutiérrez televisa el seu programa de ràdio pel canal 52 (canal 222 de DirecTV). Retransmissió televisada d'un programa de ràdio! No deu ser el primer, però no ho havia vist mai. Mig en broma hem sentit a dir que tal programa de TV era ràdio televisada. També a la televisió, als seus inicis, feien radio televisada.

En Gutiérrez Vivó fa autèntica ràdio televisada. L'estudi de ràdio transmès en directe. Anem malament. Sentint el què diu i veient el que veig, trobo que amb l'àudio ja en tinc prou, que no em cal veure la nàpia del Gutiérrez Vivó ocupant mitja pantalla.

Amb l'agravant que amb la necessitat de mirar i somriure a la càmera el periodista perd caràcter, és una mica menys Gutiérrez Vivó. Per cert, apareix una mica estàtic. No sé si pel poc costum de sortir a la tele, pels auriculars de mida caguama que porta, o perquè potser té artrosi a les cervicals.

Amb aquesta iniciativa, i gràcies al satèl·lit, Monitor MVS accedix així al sucós mercat de televisio dels Estats Units: el mercat televisiu hispanòfon estatunidenc (30-35 milions) és més gran en dòlars que el mercat mexicà, de 105 milions de persones.

Llarga vista a la radiovisió gutierrezvivonenca!

P.S.: El segon dia, trobo que ja m'hi acostumo...

El diccionari Pey

A la FIL de Guadalajara vaig comprar el Diccionari de sinònims i antònims - Amb vocabulari de barbarismes, de Santiago Pey i Estrany. És tot un clàssic de 1970, que m'he anat trobant de llibreria en llibreria des que vaig començar a visitar-ne, però que mai no havia arribat a comprar. Es deu vendre tan bé (o tan malament?) que s'han permès de fer-ne vint-i-una reimpressions (fins el 2003). No parlo de reedicions, sinó de reimpressions de la primera - i aparentment única - edició!

En el terreny dels barbarismes, que s'encongeix i - més aviat - s'eixampla contínuament, és curiós de comprovar l'evident. És a dir, que el diccionari s'ha quedat congelat a l'any 1970. Comprovem-ho. Armat d'esperit científic, del diccionari Pey, i d'una mica de paciència, he acudit a una font densa i inesgotable de barbarismes, que ja vaig esmentar indirectament: el Diari Vermell. He fet un feixuc treball de camp sobre aquesta mostra, segurament una mica esbiaixada...

En 8148 paraules contingudes divendres passat a la pàgina d'inici del DV vaig comptar no pas menys(*) de 51 barbarismes (sense comptar les abundants repeticions), dels quals només 24 figuren al vocabulari de barbarismes del diccionari Pey (el 47%). La llista no la posaré aquí, perquè la meitat de les paraules són obscenes, i no vull que Blogspot em tanqui la barraca (o el xangarro, un altre barbarisme, en aquest cas introduït per un servidor).

Només amb el material del DV (que, per cert, trobo que va perdent pistonada), ja valdria la pena de fer una reedició, revisada i ampliada del Pey, on l'annex de barbarismes potser superaria la secció principal de sinònims i antònims!

Com que el Sr. Pey malauradament ja no és entre nosaltres, encoratjo l'Editorial Teide a trobar algú altre que vulgui i pugui fer aquesta feina.

(*) No pas menys: estem parlant de la construcció gramatical preferida de qui fa els titulars i redacta les notícies a Vilaweb. Nada menos!

La darrera grapa

Foto de Geococcyx

C'est fini. Vaig portar a Mèxic aquesta grapadora perquè és bona, senzilla, lleugera, barata i pràctica. I perquè sóc tossudament sentimental amb els objectes. Vaig dur també una capsa de grapes de recanvi, model 23/6 - 200.

Se m'han acabat les grapes. I no en trobo de la mida exacta. No sé si és que aquí les mides són diferents o és que no he cercat prou. La síndrome de Robinson Crusoe m'assetja...

Cinema mexicà

La meva ignorància sobre el cinema mexicà ha estat sempre enciclopèdica, tret de les pel·lícules del Cantinflas que passaven als anys 70 a la meva ciutat natal, i algunes pel·lícules dels darrers deu anys, que vaig veure a Barcelona.

Bé. Acabaré afeccionant-me al cinema mexicà dels anys 40 i 50. La meva estimada sogra és com un Àlex Gorina del cinema clàssic mexicà. Una enciclopèdia vivent del cinema i de l'entusiasme pel cinema, mexicà en aquest cas. Òbviament, el Gorina parla més ràpid, però amb els anys va perdent pistonada, i encara l'agafaran...

La senyora té una considerable col·lecció de pel·lícules mexicanes d'època, en format... vídeo Beta de Sony!, i se les sap totes de memòria, inclosos els noms d'actors i actrius i la seva nacionalitat. Segons ella, la majoria són espanyols, encara que siguin espanyols de Coahuila (com els germans Soler) o de Guanajuato (com el Joaquín Pardavé). O, aquests sí, de Santander, com l'Emilio Tuero, o de Campo de Criptana, com la Sara Montiel...

I té molt clar quin cinema li agrada, eh?, no sempre coincident amb els gusts de la majoria. No li agrada Nosotros los pobres ni Ustedes los ricos, per molt de Pedro Infante que hi surti. Li encanten Sara García, Mapy Cortés, María Victoria, Sara Montiel i, més jove (i viva encara!) Silvia Pinal.

Projeccions recents a ca la meva sogra:

Ahí está el detalle (1940)
Yo bailé con Don Porfirio (1942)
Los tres huastecos (1943)
Los paquetes de Paquita (1954)

I me'n deixo algunes...

He trobat una pàgina molt interessant de cinema mexicà, d'on he tret els enllaços:
Más de cien años de cine mexicano, de Maximiliano Maza.

Hi trobareu una cronologia, amb les diferents èpoques, fitxes amb imatges d'actors, actrius i films.

Les xicarandes s'anuncien

Xicaranda, l'any passat a San Miguel de Allende
Foto de Geococcyx

La primavera passada, al cap d'un mes o dos d’haver arribat, uns arbres encara sense fulles però amb un esplet de flors violades em cridaven l’atenció. Al DF, a San Miguel de Allende, a la meva ciutat. Són les xicarandes o xicrandes. No les havia vistes mai, però suposo que n’hi deu haver a casa nostra.

Ja s'anuncien. En vaig veure alguna de florida al DF, aquest cap de setmana. Aviat hi estaran totes...

Arribant de Mèxic

Acabo d'arribar de la ciutat de Mèxic, on he passat 4 dies, per feines i descans. He sobreviscut a hores i hores d'autobús (de fet, viatjar amb autobús em relaxa), 4 viatges en taxi, una comida corrida de $30 pesos (2 EUR), uns tacos d'una barbacoa de xai, boníssima, made in Tulancingo, Hidalgo, i a uns tacos de chicharrón. Sembla que la meva aclimatació intestinal és completa (toquem ferro!). També he sobreviscut a una presentació empresarial vestit i encorbatat comme il faut...

Excel·lent sopar amb uns amics dissabte a la nit (hola!). I dormir, dormir com no dormia feia temps.

Per cert, amb una mica de retard em vaig comprar La sombra del viento, del Ruiz Zafón. La bona notícia és que només em va costar $200 (uns 12 EUR, enfront dels 18 EUR que els ha costat a la majoria dels lectors de Cartes). La mala notícia és que me'l vaig deixar a l'autobús. Oblit freudià?

Lupes i Lupitas

Des de la ignorància que un europeu té de Mèxic, algú pot saber que Guadalupe és un nom comú a Mèxic (més ho era abans), i que Lupe és la forma abreujada i familiar de Guadalupe...

Sí i no. Vull dir, els matisos socials sobre aquesta qüestió són notables. En aquesta ciutat plena de Guadalupes, gairebé totes elles es diuen a la pràctica Lupita. I seria molt ofensiu que algú les anomenés Lupe, perquè Lupe és un nom del pueblo. És a dir, les convencions socials diuen que una minyona mestissa i semianalfabeta es pot dir Lupe. És la cosa més natural del món. Però una administrativa, una llicenciada o una doctora en Ciències no es pot dir Lupe, s'ha de dir Lu-pi-ta.

La meva dona, que precisament és doctora en Ciències i va créixer en un món ple de senyores Lupitas, avorreix que li diguin Lupita, i va adoptar pel seu compte, fa molts anys, el nom de guerra de Lupe. Tothom a Catalunya la coneix com a Lupe, i ella ben feliç. Però en aquesta ciutat mexicana, els companys i les companyes de feina pateixen una impossibilitat metafísica d'anomenar-la Lupe. Seria com insultar-la. Al cap i a la fi no és la minyona. Per molt que hi insisteixi, ningú li dirà Lupe, de manera que s'ha convertit en una Lu-pi-ta més...

Un Juárez cada 22 dies

Els casos de dones assassinades pels seus homes a Espanya - uns 80 a l'any - han transcendit fa temps l’espai comunicatiu espanyol, i han arribat a Mèxic. Algunes persones d'aquí m'han comentat el tema.

Fa anys que jo estava intrigat, preguntant-me si la manca de notícies sobre assassinats domèstics de dones a Mèxic obeïa a una superior bondat, generalitzada i congènita, dels homes mexicans o, simplement, al fet que aquest tema que no interessa la societat mexicana. Avui he sabut, a la fi, la xifra. La mitjana de dones assassinades per violencia intrafamiliar a Mèxic és de catorze.

Però no catorze a l’any, ni catorze al mes, ni catorze a la setmana: són catorze al dia. Al dia. La veritat és que em costa de creure, però ho diu la Secretària (Ministra) de Desenvolupament Social. Vegeu aquesta nota de premsa de la Secretaría de Desarrollo Social.

És ben sabut que a Ciudad Juárez (Chihuahua) han mort més 300 dones assassinades, deprés de ser segrestadas i en molts casos violades en els darrers anys. Bé, doncs més de 300 dones moren assassinades pels seus familiars a Mèxic en només 22 dies. L'impacte dels dos fets als mitjans és completament diferent.