Per què depurem les aigües residuals?

Una de les 1240 depuradores de Mèxic
Foto de Geococcyx

Si a una europea mitjanament informada (faig servir el genèric femení, com Marta Pessarrodona) li preguntem perquè cal tractar l’aigua residual, segurament ens contestarà ‘per protegir els rius, els llacs, les aigües costaneres...’. Algú també diria ‘per protegir els ecosistemes aquàtics i les fonts d’abastament d’aigua potable’.

‘Tà bé. Amb aquests prejudicis vaig arribar jo a la República Mexicana, per descobrir que les motivacions poden ser molt diferents. En general, a Mèxic no hi calers per protegir rius o llacs. En bona part del territori, de fet, no hi ha ni rius ni llacs. Les fonts d’abastament d’aigua són pous (no cal dir que també són vulnerables a la contaminació).

A gran part dels municipis, la major part de les aigües residuals municipals no es tracten(*). A les zones àrides o semiàrides de Mèxic, i des de fa decennis, les aigües residuals urbanes es fan servir per regar els camps, sense cap tractament previ. A cada municipi, un grup de pagesos fa ús de les aigües residuals, normalment sense tenir-ne una concessió legal.

Una petita part de les aigües residuals (per exemple, el 25%, depèn del municipi) rep un tractament. En aquest cas, tampoc s’aboca a un riu, riera o llac, sinó que es reutilitza, en rec agrícola, rec de jardins, o ús industrial. Com a lema del Mèxic semiàrid, podríem enunciar el manament següent: no depuraràs una gota d’aigua si no és per reutilitzarla. Corolari: si no la depures, també la reutilitzaràs. Això deixa sense depurar la major part de les aigües residuals. La part positiva és l’alt grau de reutilització de l’aigua residual depurada (un 100%, que ens podria fer enveja als catalans.

Què passa amb els regants quan un municipi decideix que, ara sí, ja farem un tractament de les aigües residuals? Això ho explicarem un altre dia.

(*) No us en foteu. Fins fa pocs anys, el cap i casal de Catalunya ha estat abocant centenars de milers de metres cúbics al dia d’aigües residuals no tractades al mar, a través d’un emissari a la desembocadura del Llobregat.

Els tres poders...

Acció Catòlica, à droite
Foto de Geococcyx

A la pel·lícula Les invasions barbares, dins un magatzem d’imatges religioses en desús, un capellà catòlic quebequès explica – encara perplex – que a mitjans dels anys seixanta se’ls van buidar les esglésies en qüestió de mesos. Un fenomen misteriós, deia. És un símbol de la secularització que també ha afectat els països europeus de tradició catòlica. Les esglésies estan mig buides, i gairebé només la gent gran hi va. La influència social de l’església ha anat minvant, tot i que la seva influència política és possiblement superior a la seva representativitat social.

A Mèxic no ha estat així. La majoria de mexicans, especialment a la provincia, tenen una vivíssima, i jo diria que sincera, fe catòlica. L’Acció Catòlica, que els va tocar viure a la generació dels meus pares segueix aquí viva, i congrega gent de totes les edats. Té el seu propi temple i una important seu social. Poca broma.

L'Adriana aixeca el vol

L'Adriana aixeca el vol
Foto de Geococcyx

Ufff! Després de 7 mesos d'arrossegar-se per terra, la televisió materialment s'ha enlairat, i l'Adriana Pérez Cañedo, de passada, també.

El 8 de març vam a entrar a viure en aquesta casa. Arran dels atemptats de l'11 de març, vaig percerbre al meu entorn més directe la urgència històrica de comprar TV, i contractar el satèl·lit, per poder veure, entre altres coses, les TV espanyoles que passen pel satèl·lit digital de pagament. Ni modo, que diuen aquí. Per a la TV3 caldrà un segon satèl·lit.

Vaig aconseguir, per això, que compréssim una TV de format 16:9, per poder veure les pel·lícules allargades a pantalla completa.

Com que no trobàvem un moble mínimament decent per posar la tele, l'hem tinguda 7 mesos a terra! Aquesta setmana ha arribat el moble, i la tele finalment s'ha enlairat uns 60 cm, fins una posició que ja semblava impossible. Veure la tele sense haver d'acotar el cap és com una experiència religiosa, després de 7 mesos. Ara és com si tornéssim a tenir tela nova!

L'informatiu de la nit del Canal Once és una de les poques coses que se semblen a un informatiu en tota la televisio mexicana, i el presenta l'Adriana Pérez Cañedo, que transmet una serenitat i una credibilitat extraordinàries. Si més no a primera vista: també si li veu el llautó progovernamental de tant en tant. Al costat de l'Heechoooos de la TV Azteca, és com veure la BBC.

Per cert, haurem d'amagar tot aquell embolic de cables que hi ha darrere el moble.

La veritat? Quina grolleria!

A totes les cultures que conec, la hipocresia en general i la urbanitat en particular són eines indispensables per sobreviure al tracte diari amb el germà proïsme. És un aprenentatge que dura poc o molt, però pel qual tothom passa. A mi m’ha durat potser massa.

Bé, a Mèxic els nivells de sinceritat i mala educació habituals a Catalunya resulten en general tremendament excessius i violents. Comencem pels formalismes en el tracte personal (tractaments), gairebé eradicats a casa nostra. Ja vaig comentar la qüestió dels títols (llicenciat, doctor, etc) que normalment s’apliquen a tothom que en té. Després ve la qüestió del vostè. Si bé al nord de Mèxic, i potser al D.F., el tuteig és més habitual, a la resta del país el tracte de vostè és de rigor, quan no hi ha una amistat pel mig o una situació de col·legues de nivell semblant. El vostè es molt profilàctic i a mi em resulta francament còmode, especialment quan sóc client de restaurants i botigues: quina diferència amb el menyspreu i la manca de professionalitat que hi ha en l’atenció al client a Catalunya (que no és un problema només de tuteig).

Segon punt: el “no” està prohibit. No pots dir que no a una invitació o si et demanen un favor. Simplement, no es pot. Realment es pot, però per als mexicans és un muntanya dir que no, o que els ho diguin. Per tant, has de dir que sí, i faràs el que voldràs. Al principi és difícil d’acceptar (per a mi encara ho és), però és així, i no hay broncas. En cas d’una invitació, has de dir que sí, per descomptat, encara que no hi pensis anar. Passat l’esdeveniment, si és que et cal donar excuses, l’important és que t’excusis amb una història, per inversemblant que sigui. Només per demostrar-los que els aprecies prou com per sentir la necessitat de no ofendre’ls amb la veritat (que no tenies ganes d’anar-hi). Si t’hi esmerces prou, ells també faran veure que s’ho creuen, encara que l’excusa no tingui agafada. És un comportament força oriental.

No presentar-te a un acte al qual has acceptat la invitació és per a nosaltres una grolleria, però per a molts mexicans, és molt més conflictiu – o groller – dir simplement que “no”.

En podria explicar unes quantes, d’històries, i segurament ho faré en altres apunts al diari.

Ganga cinèfila

Los amantes... a $49
Foto de Geococcyx

Dissabte passat cercava inútilment en un Sanborns el DVD de Peggy Sue got married, de Coppola, quan vaig topar amb Los amantes del Círculo Polar, de Julio Medem, una pel·lícula que ja havia vist, i que havia trobat extraordinària, excel·lent, per la trama, l’atmosfera, i la mirada de Najwa Nimri. I és francament més bona que Lucía y el sexo, també de Medem. No he tingut la sort de veure La ardilla roja, Vacas, Tierra ni el famós documental sobre Euskadi, però déu n’hi do, aquest noi.

No sóc gaire partidari de comprar DVD, però aquest valia només $49, que són 3,5 EUR, i me’l vaig comprar. Vaig veure la pel·lícula diumenge acabat d’esmorzar, i em va tornar a emocionar.

La Raza, des d'aquesta banda

Avui és el día de La Raza. A la gent que tingui més de 35-40 anys, això li sonarà a retòrica franquista. A la resta no li sonarà a res, segurament.

És curiós com el 12 d’octubre es veu de manera diferent segons des d'on s'ho miren. A Espanya, misteriosament, s’ha declarat festa nacional. Tots els que s’omplen la boca de patriotisme constitucional, haurien de comprendre que aquesta festa, basada en la identitat “iberoamericana”, no és una festa incloent de les diferents realitats nacionals involucrades a Espanya. No només pel tema lingüístic, sinó pel fet que la conquesta d’Amèrica va ser una empresa de Castella, i que els ciutadans de la Corona d’Aragó no hi van poder participar oficialment fins el segle XVIII. Si, com diuen alguns (dubto que s’ho creguin), la pàtria és la Constitució, llavors la festa nacional dels espanyols hauria de ser el dia de la Constitució Espanyola, el 6 de desembre.

Per a molts llatinoamericans i no llatinoamericans, el 12 d’octubre no és un dia per celebrar, atès el genocidi, etc que va implicar. D'altra banda, es pot considerar una de les dates fundacionals del que avui són aquests països: societats regides per blancs i mestissos, no pas pels indígenes. Curiosament, els hispans dels EUA celebren el dia amb orgull, com una data que els uneix, independentment del país d’origen. Fins i tot, que els uneix enfront dels anglos.

Aquí a Mèxic el 12 d’octubre és dia feiner. És el dia de la Raza, però no és festa. Aquest matí he escoltat una hora i mitja la ràdio i no ho han ni esmentat. Raza aquí no es refereix a unes característiques biomètriques dels ciutadans, sinó a uns trets ètnics comuns de la majoria dels llatinoamericans, bàsicament la llengua espanyola o portuguesa, una tradició catòlica, i una mescla del substrat indígena amb l’europeu i l’africà, en diferents proporcions segons el país.

Curiosament, els mexicans parlen de vegades de la Raza, en un sentit i amb uns matisos irònics, no sé si despectius, que no sempre acabo de captar. Enfrente del mercado había una panadería, donde la Raza solía ir a desayunar. En aquest cas, pel context de la conversa em va semblar potser un comentari classista o racista, referit a les classes populars mestisses o indígenes. De vegades ho diuen simplement com un sinònim divertit de “la gent” (nos juntamos toda la Raza en el parque para una rostizada).

Síndrome de Macondo

Ciruelas amarillas
Foto de Geococcyx

A Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, quan José Arcadio Buendía va arribar a Macondo, tot era tan nou i diferent que havien d’assenyalar les coses amb el dit, perquè encara no tenien nom. De tant en tant, davant una parada de fruites m’agafa una espècie de síndrome de Macondo, i em veig obligat a assenyalar una fruita per demanar-ne mig quilo, i que em diguin què és. Em pensava que coneixent els mangos, el mamey, les guayabas, les guanábanas, les papayas, les tunas blancas (que són verdes), les tunas amarillas (que són vermelles) i les tunas cardones (que són granes), ja poques sorpreses m’emportaria: pomes, peres, plàtans i tota la pesca.

Però avui he descobert les ciruelas amarillas, que jo diria que no són prunes ni de lluny. Aquí les teniu, de 4-5 cm de llarg per 3 d’ample, bonyegudes, amb la pell forta i clapada, la carn tova i sucosa, i un pinyol enorme. No les mossegueu gaire fort, que us hi deixareu les dents! Tenen un gust molt curiós, entre poma i nespra, gens de gust de pruna, i no les he vist als supermercats, només en una parada al carrer.

Ai Dalai!

Bé, ja sa n'ha anat el Dalai Lama, i hi ha hagut una mica d'enrenou.

El Dalai Lama ha vingut de visita a Mèxic. Ja sabeu com li molesta al règim xinès que sigui rebut per les autoritats dels països. Fa poc el Dalai va tenir una sospitosa malaltia que li va impedir intervenir al Fòrum de Barcelona. La mà de Pequín?

El cas és que la Primera Dama del país (aquí no hi ha la Segona Dama, que tant li agrada esmentar a la Maruja Torrres) té el Dalai Lama com a conseller espiritual. Bé, per evitar un incident diplomàtic (el drac xinès ja desperta i se l'ha de respectar) el Dalai Lama no va ser rebut amb honors de cap d'estat, com el 1989. Tampoc va ser rebut pel President de la República, sinó pel Secretari de Governació (Santiago Creel, un altre cop), com a responsable de les relacions amb les confessions religioses. Després, la Primera Dama va assistir privadament a un acte ecumènic (amb mormons i tot) a la Catedral Metropolitana, on hi havia el Dalai Lama.

Per posar més vaselina, el Congrès va presentar una exposició del govern xinès sobre "El Tibet de China", i diputats del PRI i el PAN feien declaracions a la televisió en favor de la unitat de la nació xinesa. Que la visita posava nerviosos els governants mexicans n'és prova que el Secretari de Relacions Exteriors, Luis Ernesto Derbez, va tenir un lapsus en una roda de premsa i va parlar del Dalai Mama, provocant les rialles del periodistes. ¡No maaanches! (*), dic jo.

Finalment, el Dalai Lama va visitar el Congrés, amb un èxit total, i va ser rebut pel Cap de Govern de la capital, l'ínclit "Peje".

El divendres va partir, i l'ambaixador xinès va dir que els polítics que l'han rebut són uns ignorants. Incident diplomàtic a la vista? Serà el govern del PAN tan sobiranista i valent com amb l'ambaixador cubà fa uns mesos, i l'expulsaran? No ho crec pas!

(*) Eufemisme per No mames (~ no fotis)

El subjuntiu contraataca

Els veterans de Cartes de Mèxic recordareu un apunt sobre La mort del subjuntiu. Les meves fonts d'informació, que abracen els Països Catalans i part de l'estranger, em diuen que ahir (7 d'octubre), el filòleg i escriptor Gabriel Janer Manila escrivia a la secció Actual del Diario de Mallorca sobre Els cavallers del subjuntiu, una recent novel·la francesa.

Aquest escriptor, que vaig tenir el gust d'entrevistar fa molts anys, és avui digne (i improbable) director de l'Institut d'Estudis Baleàrics, en unes Illes Balears amb un PP illenc cada vegada més ulsterià.

Janer Manila es lamenta de la pèrdua de formes verbals, de la riquesa del llenguatge. De l'omnipresència de l'indicatiu, i de l'imperatiu! Diu:

L'illa del subjuntiu és la més bella i meravellosa. També, la més subtil. El subjuntiu és l'enemic de l'ordre, és el mode verbal que fan servir els rebels, els insatisfets, els contestataris... És l'expressió verbal del desig. Com l'aigua d'un estany, el subjuntiu és el mirall dels somnis.

No us puc donar l'enllaç directe a l'article, hi podeu d'accedir a través de l'hemeroteca, a la pàgina principal del diari.

Una de l'Oest

Una de l'Oest
Foto de Geococcyx

Quan vaig arribar l’any passat a Mèxic, hi havia al primer pis de lloguer un televisor de 16 polzades, amb so “mono”. Això no va impedir que ens compréssim un DVD xinès, de 72 EUR, que ens servia també per sentir els CD per l’altaveu -en singular- del televisor. Un cap de setmana que estava sol, vaig intentar fer-me soci d’un video-club per llogar un DVD, però “només” em demanaven:

1) Targeta d’elector (és com el DNI; òbviament no en tinc, per estranger). Bé, el passaport.

2) Constància de domicili. És una factura de telèfon, llum, aigua o gas, on figuri el teu nom i domicili. Aquest document privat és com si fos una acta notarial, que dóna fe que tu vius al teu domicili. És curiós que només vaig haver de trucar a la CFE i donar-los la meva adreça per telèfon, perquè s’ho creguessin i me la posessin a la factura. Així ja vaig tenir aquest valuosíssim document. Es pot dir que a Mèxic has d’anar amb la factura de Telmex o CFE a la boca per fer la majoria de tràmits!

3) Com que el domicili que figurava al meu passaport no era òbviament de la ciutat, llavors necessitava dues constàncies de domicili enlloc d’una (on vas, foraster?).

4) Dues referències: nom, adreça i telèfon de dues persones per poder preguntar-los ells per mi.

Vaig optar per una retirada tàctica, i esperar que la meva dona es fes sòcia. Seria més senzill, per ser ella mexicana, i titular del lloguer i del telèfon.

Abans d’aconseguir la membresía, vam decidir comprar una pel·lícula en DVD per estrenar l’aparell. Després de cercar per 2 hipermercats, vam trobar Rio Bravo, la gran pel·lícula de Howard Hawks. Em sembla que va costar $99. És un clàssic de l’Oest, una pel·lícula estupenda d’amistat, sobretot. També de trets (pànyau-pànyau) i baralles, i d’unes poques persones que, no se sap ben bé perquè, decideixen enfrontar-se als “dolents” (un dolents, també, com de broma, per als estàndards actuals, com ja he dit alguna vegada).

Una pel·lícula amb un ritme tranquil, on sents el temps passar mentre el John Wayne no para d’anar amunt i avall de l’oficina del sheriff a l’hotel (on s’allotja ni més ni menys que l’Angie Dickinson en els seus millors temps). Un film on hi ha temps per fer un cafè, una copa, enamorar-se, o cantar l’estupenda My rifle, my pony and me. La canten ni més ni menys que el Dean Martin (el Dean Martin a l’Oest? Oh, yeah), i...qui més? Doncs el Ricky Nelson, que sembla acabat d’aterrar de Memphis, amb la seva guitarra i el seu tupé de cantant dels anys 50. Un altre que està genial és el iaio coix que ajuda el John Wayne a l’oficina del sheriff, el Walter Brenan, que he vist segur en una alguna altra pel·lícula de l’Oest, però no sé quina.

Passaren setmanes fins que vam ser socis del video-club, i cada dia posàvem la mateixa pel·lícula al DVD. No ens en cansàvem, i encara la posem de tant en tant. Bé, el DVD va petar (lo barato és cart, que diu aquell), i en tornar enguany a Mèxic n’hem comprat un de bo. Ja us ho vaig explicar a l’apunt Tecnologia a l’abast, ja tocava.

Finalment, el Río Bravo del Norte és el riu que els americans anomenen Rio Grande. No apareix en tota la pel·lícula!