dissabte, de setembre 29, 2007

Eule, el WSJ i la riquesa intangible

L'anònima Eule, en dos comentaris a l'apunt anterior, recomana un article i un estudi molt interessants, amb unes adreces que mereixen convertir-se en enllaços ben visibles per al públic lector d'aquesta casa/cosa. I de pas penjo aquí la meua resposta. Diu l'Eule:

Al WSJ [es refereix al Wall Street Journal] he llegit aquest article i m'ha fet pensar en el tipus de coses que expliques "The Secrets of Intangible Wealth" (Espero que ho puguis llegir, com que no veig que posis el teu email per enlloc no et puc fer un forward...).

De fet, l'article comença dient: "A Mexican migrant to the U.S. is five times more productive than one who stays home. Why is that?" The answer is not the obvious one: This country has more machinery or tools or natural resources. Instead, according to some remarkable but largely ignored research -- by the World Bank, of all places -- it is because the average American has access to over $418,000 in intangible wealth, while the stay-at-home Mexican's intangible wealth is just $34,000.

Prou prometedor, oi? De veritat que val la pena.
Eule

El report original de què es parla. Si pots dona-hi una ullada. Crec que ho trobaràs interessant.

Gràcies, Eule. Acabo he llegit el document del Wall Street Journal i, efectivament, és molt interessant (l'altre estudi té prop de 200 pàgines, i la vida d'aquest bloguista no dóna per empassar-se aquest informe, però l'he fullejat). Després que Jordi Pujol ens ho digués tantes vegades durant el seu regnat, ja sospitàvem que la riquesa de les nacions és, sobretot, la seva gent, o el que ha estat capaç de fer la seva gent. Molts mexicans, que no han tingut un pujolet que els ho recordi (ni llegeixen el WSJ tant com tu...), encara es pensen que Mèxic és, sobretot, un país que "té" grans riqueses naturals, que els estrangers i alguns mexicans (sempre per aquest ordre) han espoliat.

A l'article ens expliquen que als països rics el capital natural només representa de l'u al tres per cent del capital total del país. En l'estudi esmentat, han quantificat que la "riquesa intangible" representa el 80% del capital dels països rics (han quantificat l'intangible...). I què és la riquesa intangible? Sobretot és l'imperi de la llei (rule of law) o estat de dret (57% de la riquesa intangible) i l'educació (36%). Aquests són, precisament, dues notables febleses de Mèxic. Pel que fa a la riquesa mexicana del petroli és, només, de 6.000 dòlars per capita, i la resta de riqueses naturals, de 2.000 dòlars per capita. Fins i tot a Mèxic, la riquesa intangible és de 34.500 dòlars per capita, més de quatre vegades la riquesa natural del país. Millorar la seguretat jurídica i l'educació del país és, doncs, una urgència, com d'altra banda vénen repetint de fa temps les elits ben informades del país.


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, de setembre 28, 2007

L'SNI mexicà

El Sistema Nacional de Investigadores (SNI) mexicà és una estructura del CONACYT destinada a fomentar la recerca científica dels professors universitaris i dels investigadors dels centres de recerca del país. Els mexicans en diuen el esní 1 (crec que majoritàriament) o el ese-ene-í, alguns.

La principal eina de l'SNI és el reconeixement individual a la recerca científica, reconeixement que va acompanyat d'un sucós complement econòmic, de tres a catorze salaris mínims del DF. El complement és un estímul bastant eficaç, perquè a) és força sucós a partir d'un cert nivell, i b) si no produeixes te'l treuen. Suposem que un doctor mexicà arriba de França, després de fer un doctorat a Tolosa de Llenguadoc (qui no coneix un mexicà que hagi fet el doctorat a Tolosa?), i el contracten en una universitat mexicana. En arribar el gener següent, presentarà el seu currículum al CONACYT, i l'avaluaran.

Si en els darrers tres anys ha publicat un article científic o dos, el faran candidat a investigador nacional (SNI-C) i li pagaran un sou extra mensual de tres salaris mínims del DF (1 salari mínim del DF = 1.517 pesos, uns 98 EUR). Si treballa en una universitat de fora de la capital, el sou SNI serà de quatre salaris mínims. Aquest sou, insisteixo, s'afegeix al salari regular que ja cobra de la universitat. Tres o quatre salaris mínims no és un complement molt elevat. Tanmateix, pensem que, per exemple, a Guanajuato (un estat relativament ric), el 43% de la població ocupada no guanya més de tres salaris mínims.

Tornem a l'investigador que venia de França. Si aquesta persona ha publicat tres o cinc articles científics en tres anys, i a més ha dirigit alguna tesina de llicenciatura o de màster, llavors la faran SNI-1, i li donaran sis salaris mínims del DF, set si treballa fora de la capital. Set salaris mínims son uns 704 EUR 2,3, una notable bonificació mensual, més si tenim en comte que el sou SNI és lliure d'impostos! El nostre investigador mexicà serà avaluat als tres anys, i si no ha produït el faran fora del Sistema i li trauran el sou SNI. Si ha produït prou, li renovaran el reconeixement o l'ascendiran de nivell. Pan o palo, que diuen els mexicans.

Comparem-ho amb un sexenni de recerca a Espanya. Si durant sis anys reuneixes una sèrie de mèrits (diguem cinc o sis articles científics i potser alguns mèrits menors), et donen un sexenni de recerca: eren uns 100 EUR nets cada mes fins que et jubilis. Aquest complement mensual de recerca és descoratjador: cal produir sis anys perquè te'l donin, és minso i no te'l treuen mai. A més, si no ho han canviat, està limitat el nombre de sexennis que pots acumular. Pot tenir altres virtuts, però no és precisament un suculent estímul a la recerca. Un investigador mexicà que sigui SNI-1 durant només tres anys (ja passa...) guanyarà el mateix que un investigador espanyol que cobri un sexenni durant 20 anys (i busques). Si el fan fora de l'SNI tindrà un bon motiu per provar de tornar-hi.

Per ser SNI-2, cal publicar més, graduar alumnes de doctorat, dirigir grups de recerca i no sé quines coses més. Tenen un sou extra de vuit o nou salaris mínims del DF, i son molts més pocs que els SNI-1. Els SNI-3 són pocs, però cobren un sou SNI de catorze salaris mínims.

Arribant de fer un doctorat a l'estranger, o en un grup de recerca mexicà molt actiu és relativament fàcil entrar com a SNI-C o SNI-1, però és molt més difícil mantenir-s'hi. Una història molt repetida és la de qui als tres anys no ha produït prou per mantenir-se. Les causes donarien per a un altre apunt al diari. De tota manera, l'SNI paga salaris a més de 13.000 investigadors en tot el país.

1 El esní: un amic austríac de cognom, diguem-ne, Stoiber no podia comprendre perquè "ʃtoibə" s'havia de convertir en "estóiber" en boca dels espanyols. Fent conya, quan parlava d'un amic seu, deia "el meu amic Hans esKraus".

2 Ep! Vaig parlar d'això mateix fa uns dos anys, i set salaris mínims eren llavors 760 EUR, no 704! Ai, la pujada de l'euro...

3 Veig que n'havia parlat en uns termes molt semblants el 2005. Em passarà com a la Corín Tellado, que una vegada va repetir una novel·la. Sense voler, vull dir. El miracle és que només ho va fer una vegada.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de setembre 25, 2007

Disc dur USB

Deu fer molts d'anys que existeix el disc dur portàtil, però no n'havia tingut cap mai. Un company de feina es passejava amb un disc dur extraïble bastant gros i feixuc, que no convidava gaire a comprar-se'l, per no parlar del risc de perdre un dispositiu portàtil. Veig que amb el temps han tornat petits i, a més, s'endollen al port USB. El risc de perdre'ls potser ha augmentat amb la minva volumètrica.

Tinc un disc dur USB de 160 GB. Em va costar 1,450 pesos, que a mitjan juliol eren aproximadament 100 EUR. Ara ja no: l'euro pels núvols. Segurament encara és car, 100 EUR, però quan ho comparo amb el meu primer disc dur, que tenia 20 MB i em va costar 20,000 pessetes (120 EUR), de les de fa potser vint anys, la comparació és còsmica, intergalàctica. Sense comptar la inflació, d'un preu de 6 EUR/MB hem passat a 0,0006 EUR/MB. És a dir, el preu del MB s'ha dividit per 10.000. El nostre consum de MB també s'ha disparat, és clar. [Aquest càlcul ja l'havia fet aquí, però "és que m'agrada comentar-ho..."].

La qüestió és que ara vaig amunt i avall amb els meus 8,65 GB d'informació de la feina, 38.400 fitxers que no inclouen música, ni fotos ni pel·lícules. Tot a una butxaca de la cartera, junt amb el visat FM3 i el passaport (quan els porto). Com que treballo força a casa, em va de meravella. M'esgarrifa pensar que el podria perdre; em tranquil·litza saber que mai no he perdut l'FM3 ni el passaport.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de setembre 23, 2007

Literatures de l'exili


Pompeu Fabra exiliat a Prada de Conflent
(imatge de l'exposició)


Aquest estiu va venir a Mèxic l'exposició Literaturas del exilio, de Julià Guillamon, i la vaig anar a veure al Centro Cultural de España en México, al carrer Guatemala, ben al centre de la ciutat. Va tenir un cert ressò, se'n va parlar a la televisió, i entrevistaren Julià Guillamon, crec recordar que al Canal Once. Aquesta exposició es va passar a Barcelona i a altres ciutats del món, i aquí conservava bona part dels rètols en català, si no tots. A la televisió mexicana es va dir amb naturalitat que tractava de la vida d'uns escriptors catalans exiliats, com si tal cosa efectivament existís (evidentment existeix) i com si, fins i tot, els mexicans ho sabessin.

L'exposició parla més dels escriptors exiliats, i dels exiliats en general, que de literatura de l'exili. L'èxode transpirinenc, l'arribada a França, la fugida a America, i la vida a Mèxic s'expliquen a través de diferents objectes, documents burocràtics, passatges, fotos, pel·lícules familiars... que els escriptors o els arxivers van guardar del seu exili. Com li agradava fer al director de cinema Michael Curtiz, mostrar de prop un objecte ben triat, ple de significat, és capaç de transmetre vivament a través del temps la intensitat del moment. Molt suggerent. Hi havia documentals sobre diferents temes (vaig veure sencer el dedicat a Roger Bartra), com la participació dels exiliats a la indústria editorial mexicana.

Interessant exposició, que es permetia una digressió sobre Francesc Boix, el fotògraf de Mathausen, un personatge d'altra banda extraordinari, i testimoni fonamental dels camps d'extermini nazis. El punt d'amargor resultant de l'exposició és la volatilitat (o seria futilitat?) de tot plegat: la vida quotidiana d'aquells exiliats a Mèxic, els exemplars exposats de La Nostra Revista (en tinc uns a casa, al Vallès, comprats a la Fira de llibre d'ocasió, que, per cert, s'acaba d'inaugurar a Barcelona), els actes socials de l'Orfeó Català, o la petjada avui gairebé imperceptible d'aquell exili català.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de setembre 22, 2007

Preguntes mallorquines

Estic en condicions de perdonar Maria de la Pau Janer? Si Matías Vallès la perdona (de fet, mai no la va reprendre pel seu gir matasser), no ho hauria de fer jo? No us perdeu la vellutada entrevista de Matías Vallès a Maria de la Pau Janer, a Diario de Mallorca.

Per acabar: cada vegada que fan quatre gotes s'ha de negar l'estació "de metro" de Son Sardina? L'esperit del "Jefe" de l'estació del tren de Sóller deu estar gojós de veure que la seva atrotinada estació aguanta millor que la del metro...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, de setembre 19, 2007

El crim organitzat ataca els caps de la policia

Quan vaig arribar a Mèxic, els assassinats del narcotràfic es produïen sobretot a Sinaloa, Tijuana, Juárez i Nuevo Laredo, llocs a distàncies de 650 a 2.000 km en línia recta, equivalent, la primera, a la distància Barcelona-Ginebra, i a Barcelona-Varsòvia la segona. Vull dir que em sentia segur i privilegiat de viure en un dels estats amb una taxa més baixa de criminalitat. La guàrdia urbana, per no fer ni posava multes, ni tan sols es dedicava a extorquir els conductors. Repenjats al capó del seu Tsuru o de la seva camioneta descoberta, a l'ombra d'un fresno (que tenia ben poc de freixe) deixaven passar les hores abillats amb una armilla antibales que no tenia cap raó de ser, i que segurament no hauria resistit un tret d'un Kalaixnikov ni d'un R15. La policia estatal pasturava amb camionetes descobertes, amb la seva roba com de camuflatge militar, blavenca, però no era més que una estranya ostentació semifestiva ordenada pel governador. La policia federal... Quina policia federal? Si sorties a la carretera et trobaves amb alguna patrulla de la Policía Federal de Caminos, la majoria sense radar i, bé, no he tingut el gust de conèixer-los.

Avui dia, en aquest estat i al llarg del país, els traficants de drogues assassinen cada setmana alts funcionaris de la policia federal, caps de policia estatals (els municipals ja fa temps que rebien) i, fins i tot, avui, el Secretario (ministre estatal o conseller) de Seguretat Pública de l'estat d'Hidalgo. Normalment, aquests assassinats no van seguits d'intenses declaracions polítiques de rebuig, ni de crides a la unitat de la societat contra el crim organitzat. Van assassinar fredament un cap de policia estatal, i no hi va haver cap polític local que volgués fer declaracions: només un senador va trucar des de Mèxic i va demanar que l'exèrcit intervingués a l'estat, com ja s'ha fet a Michoacán i a altres estats. ¿Algú s'imagina l'impacte polític i periodístic que tindria l'assassinat del conseller d'Interior o del cap dels Mossos d'Esquadra, o del cap de l'Ertzantza? Aquí, dos dies després de l'assassinat ja no se'n va parlar més als diaris. Tal dia farà un any.

Fa anys que jo ho venia dient a qui em volia escoltar: amb aquesta colla que fan de policia, el dia que arribi aquí el crim organitzat no hi haurà res a fer.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de setembre 16, 2007

Lliurament de premis del Concurs Internacional històric a Cartes de Mèxic

Com recordarà el públic, aquest blog va convocar un concurs per esbrinar quina era la principal cagada històrica en una imatge publicitària que va aparèixer a la Jornada. La imatge era aquesta:


Aquí podeu veure la convocatòria i les diferents respostes rebudes. Amb motiu de la festa nacional mexicana, farem públic el veredicte del jurat. No comptàvem amb un públic tan perspicaç, però, efectivament, la sagacitat dels mexicaires va superar totes les expectatives. Primer, el Mai9 de nunca nueve va disparar el seu trabuc contra el personatge de fons, i no anava tan desencaminat, però li va faltar una mica de punteria històrica i se'n va anar tres segles enrere, amb una proposta cervantina, identificant el personatge de fons com a Sancho Panza. Nice try...

La Maria, potser aprofitant l'empenta mainouera, va atacar també el tema del personatge, però amb la meticulositat d'un taxidermista: Al 1810 la fotografia no estava desenvolupada com per fer fotos en moviment com aquesta. Era una foto? Era en moviment? No m'hi havia fixat. Jo diria que el 1810 no hi havia fotografia de cap mena. Bé, si aquest hagués estat l'únic argument, malament. Però la Maria remata la faena. Qui sap si orientada pel nom del fitxer de la imatge (Villa200.jpg), la Maria no només descobreix que és Pancho Villa, sinó que és Pancho Villa entrant a Ojinaga el 1914! Per la qual cosa no pot ser un revolucionari de 1810 (de fet, un insurgent, en diuen dels de 1810). Per tant, la Maria del blog El meu país d'Itàlia s'emporta el premi, que, recordem-ho és una foto de Dolores Hidalgo enviada per correu electrònic. El jurat ha decidit, molt a contracor, no atendre la sol·licitud del Fabrizio de canviar la foto per uns chiles envasats al buit. El motiu és molt clar: el 2007, la tecnologia del correu electrònic no està prou desenvolupada com per adjuntar als missatges chiles envasats al buit... :-( Ara, si voleu uns chiles en format digital, el jurat hi accediria. Maria, on t'envio el premi?

Mai9, l'únic bloguista del món que de tant en tant insisteix en enllaçar apunts concrets d'aquest blog, ha reclamat enèrgicament un frau. El jurat desestima respectuosament les seves reclamacions, per infundades, i li suggereix que es proclami guanyador legítim i faci la volta a Catalunya en patinet.

La Bandala d'Ondinnonk, con la mano en la cintura (no podia ser d'altra manera) ens ha explicat una qüestió que és òbvia per a qualsevol mexicà que hagi aprofitat una mica l'ensenyament primari. Tanmateix, un 20% dels mexicans es pensen que Pancho Villa va fer les guerres d'Independència o de Reforma, del segle XIX. Però Bandala ja no ha estat la primera, i el premi no pot ser per a ella.

Gràcies a tothom!

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de setembre 15, 2007

Hispasat reloaded

Instal·lar una antena parabòlica i un receptor de l'Hispasat per poder veure la TV3 va ser una odissea que va costar deu mesos, i que vaig explicar fa dos anys en un parell d'apunts:

- Aviat veurem TV3? (desembre 2004)
- Deliri parabòlic (octubre 2005)
- Fet! (octubre 2005)
- Que no farem llarg? (octubre 2005)

La broma va costar 4.000 pesos. Fa dos mesos, el receptor va petar, i ja no es veia la TV3 (ni Kuwait TV, ni TV Martí). Per uns mòdics 2.500 pesos, quatre visites a l'antenaire, dues visites dels instal·ladors, i dos cafès americans a què he convidat els tècnics, el tema s'ha solucionat. Veure no veig gaire res, perquè no tinc temps, però puc veure la TV3, uns quatre canals de TVE, ETB, i un fotimer de canals àrabs, cubans i sud-americans. Quin privilegi! Gràcies a la TV3 podré seguir dia a dia la tragèdia de Barbate, i els èxits de Fernando Alonso...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, de setembre 12, 2007

El terrorisme de l'EPR

L'EPR (Exèrcit Popular Revolucionari) és un grup terrorista1, que té un llarg historial en alguns estats del país, com ara Guerrero. També és un grup antidemocràtic d'extrema esquerra, que propugna, a través del seu braç polític, el PDPR, la dictadura del proletariat i moltes altres coses que podeu llegir en aquest enllaç, i que han donat tanta democràcia i tanta prosperitat a tot el món. Fins i tot el PDPR afirma propugnar llibertats que semblen incompatibles amb la dictadura del proletariat, com la llibertat d'expressió, de reunió o de trànsit, o el lliure exercici de la professió. El 2006 l'EPR va estendre la seva activitat a altres estats de la república, infiltrant-se2,3 en moviments socials, com la nefasta Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca, APPO.

El 10 de juliol van ser notícia els atemptats de l'EPR en diferents gasoductes de Pemex. Primer va ser al centre del país, a Guanajuato i Querétaro. En la venerable tradició mexicana que si un problema no s'esmenta ja no existeix, el govern federal va dir que havien estat explosions accidentals, degudes a fuites o despressuritzacions sobtades. Les fuites als oleoductes i gasoductes de Pemex són força habituals, degut a la descapitalització a què els successius congressos i governs federals han sotmès aquesta empresa pública, de manera que ens vam creure l'origen accidental de les explosions. Arran d'aquests atemptats, algunes de les regions més industrials del país van estar tres dies sense gas natural, i van haver de tancar grans indústries a Querétaro, Aguascalientes, León o Guadalajara. En aquell moment, el columnista Salvador García Soto va atribuir - no sé si amb prou fonament - l'eficàcia d'aquests atacs a la col·laboració d'ETA, potser com a reacció a recents extradicions d'etarres cap a Espanya. En la reivindicació de l'atemptat, l'EPR reclamava per la desaparició, el 25 de maig, de dos militants seus, que després s'ha sabut que van sortir de Mèxic en autocar, i no van arribar mai al seu destí, Oaxaca. Sembla que ser que, efectivament, estan desapareguts, i que el govern federal ha preguntat a l'exèrcit si els havien vist, i diu que no els ha vist... La desaparició política d'aquestes persones és perfectament factible, no necessàriament ordenada pel govern. La guerra bruta va ser dura als anys seixanta i setanta, i de fet no s'ha acabat mai. Com sempre, la corrupció del sistema i la manca de tradició democràtica és incapaç d'oferir seguretat jurídica, no només als delinqüents, sinó també a les persones que no es dediquen a la insurrecció armada ni al narcotràfic. Ni la dictadura del proletariat de l'EPR, ni la corrupció, ni el capitalisme de compadres, ni les desaparicions polítiques portaran el progrés a Mèxic. Hi ha massa gent que tira pel dret.

Aquesta setmana, les explosions de l'EPR a Veracruz han inutilitzat un altre cop línies vitals de distribució de gas natural a Mèxic. Diuen que seran 5-6 dies sense gas, amb 2.000 empreses aturades (per exemple, la Volkswagen de Puebla, o 29 indústries siderúrgiques), i unes pèrdues de 200 milions de dòlars. No deixa de ser una situació preocupant, per exemple, per la confiança dels inversors estrangers.

Pel costat de casa passa soterrada la canonada de Gas Natural de México SA de CV. Sí, la de la papallona, però, afortunadament, a casa tenim gas liquat del petroli, en un dipòsit al terrat, un tanque estacionario, que ens omplen de tant en tant. De moment, el butà (o propà, qui sap) no s'acaba. Mentre mig país es queda sense gas per un atemptat, i l'altre mig es pregunta què soparà demà, la meva preocupació és si acabo d'escriure un article científic que m'urgeix enviar a una revista internacional, editada per una prestigiosa editorial holandesa. Qualque cosa grinyola...

1 Em quedo amb la definició de terrorisme que fa el Departament de Defensa dels EUA, que en saben una estona...
the unlawful use of -- or threatened use of -- force or violence against individuals or property to coerce or intimidate governments or societies, often to achieve political, religious, or ideological objectives

2 Raymundo Riva Palacio (2006). Insurrección, a El Universal, 27/10/2006.
http://www.eluniversal.com.mx/columnas/61517.html

3 Raymundo Riva Palacio (2007). La insurrección en Oaxaca, a El Universal, 03/08/2007.
http://www.eluniversal.com.mx/columnas/vi_66583.html


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de setembre 09, 2007

Miscel·lània dominical

Avui hem fet un arròs a la cubana, amb plàtan fregit i tot, per salvar el dinar del diumenge. Em sorgeixen dues preguntes: l'arròs a la cubana, ¿és tan cubà com mallorquins són els ous a la mallorquina que fan a Barcelona, i que jo no he vist mai a Mallorca? Pregunta inútil. L'arròs a la cubana és un plat mallorquí, segons la meva percepció infantil. L'altra pregunta: ¿és lícit beure Undurraga Merlot, un vi xilè de preu força raonable, per acompanyar l'arròs a la cubana? Una altra pregunta inútil. En tot cas, val més l'Undurraga Merlot que un d'aquests vins de Baixa Califòrnia. Els cognoms bascos es prodiguen en els vins xilens. Només estratègia comercial? Qui sap. Al cap i a la fi, com deia Unamuno: La Compañía de Jesús y la República de Chile son las dos grandes hazañas del pueblo vascongado (via Anasagasti).

Sota els efectes benèfics de l'Undurraga, comunico al lectorat que ahir vaig sopar amb una persona que va fer una tesi doctoral, de Ciències Socials i de cinc-centes pàgines, sense fer servir una sola vegada el genèric masculí. Encara no m'he recuperat de la impressió, i constato que no m'hi esforço prou... Quan Victor Laszlo/Paul Henreid diu modestament a Casablanca I try it, Rick Blaine/Humphrey Bogart li constesta We all try it, you succeed. Doncs això.

Si els huracans es resisteixen arribar a aquesta part de l'altiplà, imagineu-vos les pel·lícules europees. La bona notícia és que avui anirem a veure Das Leben der Anderen (La vida de los otros, a Mèxic). Un esdeveniment així no passa cada setmana, de manera que avui pujarem quatre persones al minicotxe del sector navarrès i ens n'anirem a veure aquest film, en un abominable centre comercial i multicinemes, a només 15 km de casa nostra. Bona manera de rematar el cap de setmana, malgrat el lloc.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de setembre 04, 2007

Xileno, 'Sileno', 'Shileno', 'Jileno'

Bona part dels lectors haurien de recordar del batxillerat que el xilè és el dimetilbenzè. De fet, hi ha tres xilens, tres isòmers del dimetilbenzè, amb aquestes estructures, que m'he copiat de la Wikipedia en anglès (Xylene):



En espanyol estic acostumat a pronunciar-ho "sileno" (siguem francs: no tenia cap costum de pronunciar-ho en espanyol, però ara que de vegades ho faig tendeixo a fer-ho amb el so de xeix, que no és gaire ortodox: shileno, per entendre'ns). La pronúncia correcta en espanyol és 'sileno', i això que no hi ha cap entrada 'xileno' al diccionari normatiu de l'espanyol, però per aquí, algú que sembla dominar el tema diu que una 'x' a l'inici d'una paraula ha de sonar com una essa.

Com ho pronuncien els químics i enginyers químics mexicans? Amb el so espanyol de "j": jileno, que, tot i que no existeix en català, transcriuríem com khileno. El primer cop que vaig sentir tot un doctor en Enginyeria Química dient khileno vaig flipar. D'on surt aquesta khi? Podríem pensar que els mexicans han anat a buscar l'etimologia grega del mot (el xilè es pot obtenir de la piròlisi de la fusta, i fusta és en grec clàssic ξύλον = xýlon), però sembla que no: la lletra ξ és la 'ksi' i suposo que es pronuncia "ks". Consti que no sé grec.

Si la cosa no va per aquí, per quins set sous, doncs, els mexicans diuen khileno? Hi ha uns quants topònims i noms de persona d'origen nàhuatl que tenen el so 'khi', però s'escriuen amb 'x': México, Mexicali, Xilitla, Xicoténcatl,... Això respon al fet que en el castellà del segle XVI aquest so, que sembla que llavors era semblant al de xeix, s'escrivia amb 'x'. Després el so va derivar a 'khi', i en l'escriptura va girar a 'j', si bé als mexicans els va agradar conservar la clàssica 'x', no només en el nom del seu país o de la ciutat de Mèxic, com és ben sabut, sinó també en altres topònims i noms de persona. El raonament que, intueixo, fan els mexicans és: khileno és a xileno, com Khilitla és a Xilitla... I qui dia passa, any empeny.

Ara bé: ¿és xileno un topònim o nom de persona nàhuatl, transcrit amb una 'x' al segle XVI, i que, per tant, podem esperar que es pronunciï 'khileno'? Definitivament, no. És un neologisme derivat del grec, introduït probablement a l'espanyol uns segles més tard, segurament a partir d'algun idioma europeu amb força tradició química. Per tant, amics mexicans, sempre em divertirà sentir a dir 'khileno', fins i tot m'agradaria dir-ho en una reunió d'universitaris - un dia ho diré -, però em sembla que no és més que fonètica creativa. O recreativa.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de setembre 02, 2007

Zepeda sempre la clava

Siete claves del éxito de Calderón.

Jorge Zepeda Patterson, que no és precisament calderonista ni panista, l'encerta bastant en aquest article. Hauríem de dir, tanmateix, l'èxit relatiu de Calderón, consistent en resistir i no fer massa disbarats. A El Universal d'avui.

dissabte, de setembre 01, 2007

Huracà Felix

L'huracà Dean va passar per Yucatán sense causar morts, i d'això se'n va fer una lectura massa optimista, segurament interessada: saldo blanco. En arribar a Veracruz, i, com a tempesta tropical, a Puebla, Hidalgo, Michoacán, Jalisco i Nayarit va fer molt de mal, sobretot per les pluges. Si la gent de la costa corre als refugis davant vents de 150 o 170 km/h, a l'interior el vent és més feble, pero els aiguats s'emporten cases senceres de la ribera dels rius o de l'interior de les ciutats. Onze morts va deixar el Dean a Mèxic, i va arrasar més de 200.000 ha de conreus.

Ahir, la depressió tropical número 6 ens saludava discretament des de l'Atlàntic, al nord de Veneçuela. Avui ja era una tempesta tropical (Felix), i fa una estona ha assolit la categoria d'huracà i apunta cap a Belize, passant per Hondures. Si no queda per Amèrica Central, travessarà el sud de la península de Yucatán i sortirà al Golf de Campeche per envestir probablement un altre cop cap a Veracruz. De nou, l'NHC ens n'informa. Mentrestant, a Guerrero pateixen els efectes d'una tempesta tropical del Pacífic (Henriette). Beurem de drets?

Concurs internacional històric a Cartes de Mèxic

S'acosta el segon centenari del que s'ha vingut a considerar l'inici de la lluita per la Independència mexicana (16/09/1810), i comença el degoteig de conferències, articles, celebracions, i premis commemoratius. Veig a La Jornada aquest anunci, d'un premi internacional d'investigació històrica al respecte.


Imatge publicitària apareguda al diari La Jornada.
Aquest blog és completament aliè al premi que s'hi anuncia.

Si coneixeu una mica la història mexicana, us adonareu que en aquest anunci hi ha alguna cosa que grinyola que fa feredat. Per tal d'animar el retorn a les aules...

Cartes de Mèxic convoca un concurs internacional
sobre la imatge inclosa en aquest apunt
.

Les bases del concurs són les següents:
1. Els concursants han d'esbrinar quina és la [principal] cagada històrica inclosa en aquesta imatge publicitària.
2. Els concursants indicaran mitjançant un comentari en aquest apunt, quina és aquesta cagada.
3. El dia 16 de setembre de 2007, el jurat examinarà les respostes dels concursants i farà públic el guanyador, que serà la primera persona que encerti la resposta.
4. El guanyador rebrà per correu electrònic una foto en color de Dolores Hidalgo, bressol de la Independència mexicana. El premi és indivisible.
5. El jurat està format per Geococcyx, l'amo d'aquest blog
6. El jurat resoldrà qualsevol qüestió que no estigui especificada en aquestes bases.
7. Com us podeu imaginar, el veredicte del jurat és inapel·lable


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr