dimarts, de juny 22, 2004

El Quebec i el Canadà francès

A l'Avui d'ahir (21/06/2004), en Francesc Puigpelat proposa renunciar al projecte dels Països Catalans, atès el trencament de la comunitat lingüística i del sentiment nacional, especialment fora de Catalunya, com una concentració de forces al Principat.

No entraré ara a discutir la proposta. Simplement vull explicar una història remotament anàloga: el procés de trencament que es va produir als anys 60 i 70 al Canadà entre el nacionalisme quebequès i els francòfons de la resta de Canadà.

La colonització francesa de Nord-Amèrica va anar més enllà del què ara és el Quebec, i es va estendre pel riu Sant Llorenç cap als Grans Llacs, a l'actual província d'Ontario. De fet alguns topònims com Des Moines, a Iowa (EUA), donen fe d'aquesta expansió francòfona cap a l'interior, molt més enllà del Quebec. Després, la independència dels EUA i la guerra EUA-Anglatera de 1812 van provocar una migració massiva de colons lleialistes anglòfons cap l'est d'Ontario, canviant la sociolingüística d'aquesta zona.

Els colons francesos del Canadà s'anomenaven a ells mateixos canayens, que va derivar en canadiens. El sentiment canadenc francès no estava restringit al Quebec, sinó que s'estenia als francocanadencs d'arreu del Canadà: ells eren els canadencs, enfront des anglais, que els van envair. Per cert, sovint en aquestes discussions ningú se’n recorda dels primers pobladors de Nord-Amèrica, que no eren ni francesos ni anglesos.

Cap als anys 1960 i 1970, la dinàmica política a la província del Quebec va prendre una força (primer la revolution tranquille, després el Parti Québecois), que no podia tenir a Ontario, Manitoba o Nou Brunswick, on la població francòfona era minoritària, sovint en vies d’assimilació. Això va produir l'efecte de concentració de forces al Quebec, i la pèrdua de significació política dels franco-canadencs a la resta del Canadà, on el separatisme no podia ser mai majoritari.

El trencament ja venia d'abans, i tenia altres components, perquè en el seu moment les comunitats francòfones de la resta del Canadà havien estat a favor del vot femení, mentre els polítics quebequesos s'hi havien oposat.

Fixeu-vos, però, que aquest trencament va venir per una concentració de forces i un avenç molt significatiu del nacionalisme quebequès al Quebec, amb la presa democràtica del poder per la societat francòfona majoritària, i tot el que va venir després. No per una reculada general, com patim als Països Catalans, malgrat la pujada local d'ERC a Catalunya.

Fixeu-vos també, gran diferència, que no hi ha hagut mai (com a mínim en els darrers 300 anys) un veritable sentiment polític comú entre els Països Catalans. No hi pot haver realment el trencament que proposa en Puigpelat.

En tot cas, el trencament va significar la mort del sentiment nacional franco-canadenc, i la consolidació del nacionalisme quebequès. El vive le Québec livre certificava la mort de la nació dels canadencs francesos.

Avui dia els francòfons fora del Quebec caminen inexorablement cap a l'assimilació lingüística, malgrat el bilingüisme oficial de l'administració federal.

Avui, gairebé ningú parla al Quebec dels canadencs francesos. Potser encara els anglòfons parlen dels "french canadians", però als quebequesos no els agrada gaire el terme.

Un llibret força interessant és:

Petite histoire des canadiens français.
Yves Frenette. Boréal, 1998.

Comença amb una frase lapidària:

Ce livre raconte l'histoire d'un peuple qui n'existe plus.


1 comentari:

Anònim ha dit...

Mala onda.