.
El govern municipal 1983-85 diu que Gordiño. El govern 1995-97 diu que Gorrino. Ni Gordiño, ni Gorrino: és Gorriño. Hi va haver una etapa mexicana de Joan Clos? Els equips municipals posteriors han llençat la tovallola. La foto és de 2004. El personatge era un capellà d'una certa notorietat local.
.
dijous, d’octubre 05, 2006
Contumàcia onomàstica
Conjugadors en línia
.
Fa dos anys vaig parlar d'un útil conjugador de verbs francesos en línea (Le devoir conjugal), de Martin Beaudoin, de la Universitat d'Alberta. Al meu apunt (El dèbit conjugal) vaig jugar amb el doble sentit amb què es va donar aquest nom al conjugador. Al final em preguntava quan tindríem un Le devoir conjugal dels verbs catalans. De fa un temps, veig que el diccionari en línia de l'Enciclopèdia Catalana inclou la conjugació dels verbs. No sé des de quan: potser des de sempre i no m'hi havia fixat... Visiteu la conjugació del verb veure, on es pot comprovar, per exemple que el present de subjuntiu de "nosaltres" és vegem i no veiem, com semblen haver oblidat alguns populars periodistes audiovisuals. Aquesta qüestió l'havia comentat a La mort del subjuntiu.
Hi ha un altre conjugador en línia (El Conjugador), que inclou les diferents formes verbals admeses per l'IEC, quan n'hi ha més d'una. Vegeu (vegeu!) el verb cantar, per exemple. Més novetat encara (per a mí, si més no) és que aquest conjugador és accessible des de la finestra de cerca integrada del Firefox (racó superior dret del navegador). Per integrar-hi el conjugador cal accedir abans a aquesta pàgina de Softcatalà i fer clic a l'enllaç "El Conjugador": s'executarà un javascript que afegirà el conjugador a la cerca integrada del Firefox.
El diccionari de l'IEC també es pot afegir a la cerca integrada. De la manera més atenta, com diuen aquí, demano a l'IEC: quan serà accessible el DCVB a través de la cerca integrada del Firefox?
.
Fa dos anys vaig parlar d'un útil conjugador de verbs francesos en línea (Le devoir conjugal), de Martin Beaudoin, de la Universitat d'Alberta. Al meu apunt (El dèbit conjugal) vaig jugar amb el doble sentit amb què es va donar aquest nom al conjugador. Al final em preguntava quan tindríem un Le devoir conjugal dels verbs catalans. De fa un temps, veig que el diccionari en línia de l'Enciclopèdia Catalana inclou la conjugació dels verbs. No sé des de quan: potser des de sempre i no m'hi havia fixat... Visiteu la conjugació del verb veure, on es pot comprovar, per exemple que el present de subjuntiu de "nosaltres" és vegem i no veiem, com semblen haver oblidat alguns populars periodistes audiovisuals. Aquesta qüestió l'havia comentat a La mort del subjuntiu.
Hi ha un altre conjugador en línia (El Conjugador), que inclou les diferents formes verbals admeses per l'IEC, quan n'hi ha més d'una. Vegeu (vegeu!) el verb cantar, per exemple. Més novetat encara (per a mí, si més no) és que aquest conjugador és accessible des de la finestra de cerca integrada del Firefox (racó superior dret del navegador). Per integrar-hi el conjugador cal accedir abans a aquesta pàgina de Softcatalà i fer clic a l'enllaç "El Conjugador": s'executarà un javascript que afegirà el conjugador a la cerca integrada del Firefox.
El diccionari de l'IEC també es pot afegir a la cerca integrada. De la manera més atenta, com diuen aquí, demano a l'IEC: quan serà accessible el DCVB a través de la cerca integrada del Firefox?
.
dilluns, d’octubre 02, 2006
A Flandes es pon el sol
.
Sí senyor, tota una lliçó de "patriotisme constitucional" i "liberalisme" econòmic. O potser hauríem de dir A Flandes es pon el sol, o Els espanyols també ploren...
.
Sí senyor, tota una lliçó de "patriotisme constitucional" i "liberalisme" econòmic. O potser hauríem de dir A Flandes es pon el sol, o Els espanyols també ploren...
.
diumenge, d’octubre 01, 2006
Argumentari negacionista del canvi climàtic
.
.
La cultura de la camioneta s'ha implantat amb força a Mèxic - també als EUA i a Europa - i fa una bona contribució a les emissions de gasos hivernacle. Aquí una camioneta és tant una camioneta descoberta (pickup), com aquesta grana en primer pla, com una furgoneta (minivan), com un vehicle tot terreny. Tot són camionetas. En general, els rics van amb furgonetes i tot terrenys nous. El poble va amb camionetes descobertes o furgonetes, preferentment velles i comprades de segona mà a Texas, i importades il·legalment, com és el cas, probablement, de la furgoneta vermella al fons a la dreta de la foto, que és de l'any 1995 i ha estat "legalitzada". Això vol dir que la van entrar de contraban per la frontera nord i, després de circular uns anys com a auto chocolate (els camins de la llengua espanyola són infinits), la van legalitzar. O no, ves a saber, la qüestió és vendre la furgoneta.
Tenim, per tant, un nombre elevat de vehicles de gran cilindrada, molts d'ells vells, fent caravana cada dia per accedir al centre urbà de les ciutats: una bona forma de contribuir amb elevades emissions per càpita a l'efecte hivernacle, per no esmentar, les emissions de monòxid de carboni, benzina mal cremada i altres contaminants tòxics. No s'ha comprovat que una calcamonía gegant de la Mare de Déu de Guadalupe, com la que porta al vidre la pickup de la foto, redueixi les emissions contaminants...
Val a dir que sovint s'ha de circular per carrers o camins amb el paviment en molt mal estat, o inundats per culpa d'un clavegueram deficient, i en aquests casos ajuda molt una camioneta. Vegeu perquè pot convenir tenir camioneta en època de pluges (que consti que no poso aquestes fotos com a il·lustració del canvi climàtic):
Tota aquesta digressió era per il·lustrar l'apunt. Però volia parlar de negacionisme climàtic! He intentat sistematitzar en un algorisme seqüencial els arguments dels negacionistes del canvi climàtic.
Argumentari negacionista del canvi climàtic
Tenim, per tant, un nombre elevat de vehicles de gran cilindrada, molts d'ells vells, fent caravana cada dia per accedir al centre urbà de les ciutats: una bona forma de contribuir amb elevades emissions per càpita a l'efecte hivernacle, per no esmentar, les emissions de monòxid de carboni, benzina mal cremada i altres contaminants tòxics. No s'ha comprovat que una calcamonía gegant de la Mare de Déu de Guadalupe, com la que porta al vidre la pickup de la foto, redueixi les emissions contaminants...
Val a dir que sovint s'ha de circular per carrers o camins amb el paviment en molt mal estat, o inundats per culpa d'un clavegueram deficient, i en aquests casos ajuda molt una camioneta. Vegeu perquè pot convenir tenir camioneta en època de pluges (que consti que no poso aquestes fotos com a il·lustració del canvi climàtic):
Tota aquesta digressió era per il·lustrar l'apunt. Però volia parlar de negacionisme climàtic! He intentat sistematitzar en un algorisme seqüencial els arguments dels negacionistes del canvi climàtic.
Argumentari negacionista del canvi climàtic
(1) El canvi climàtic no existeix (argument en descrèdit creixent)
(2) Els científics que enuncien i anuncien el canvi climàtic ho fan per interessos personals: obtenir més fons per als seus projectes de recerca (no s'han d'esmentar els bilionaris interessos negacionistes de les indústries petroliera i del carbó).
(3) Si el canvi climàtic existeix, i en això els científics potser tenen raó, aleshores el canvi climàtic no és antropogènic: respon a la variabilitat cíclica natural del clima. A mesura que es va demostrant que el periode actual és el més càlid dels darrers N anys (actualment uns mil anys), es poden anar inventant cicles climàtics naturals cada cop més llargs (per exemple 1500 anys). A mesura que es demostra indiscutiblement que sense les emissions de gasos hivernacle és inexplicable l'escalfament actual, es pot intentar desacreditar els models climàtics, tot i que són cada cop més comprehensive i fiables.
(4) Si resulta que el canvi climàtic existeix i és antropogènic, aleshores això és una excel·lent notícia: en l'Antiguitat el canvi climàtic va ser l'origen de les ciutats i del que entenem per civilització, com una forma d'adaptació a climes extrems o poc favorables (és igual el nombre de persones que probablement van haver d’emigrar, fer la guerra o morir perquè alguns s’adaptessin a aquells canvis, que aleshores eren d’origen natural).
(5) Si el canvi climàtic existeix, és antropogènic, i resulta que potser no és una excel·lent notícia, aleshores no cal combatre’l: el mercat s'hi adaptarà sense problemes. De fet, el canvi climàtic crearà grans oportunitats de negoci. Per exemple, com deia fa temps Joan Oliver, obrir ports al cercle polar àrtic (estem salvats!). O vendre gelats als esquimals, dic jo.
(6) Si resulta que el canvi climàtic existeix, és antropogènic, no és una excel·lent notícia, i, a més, cal combatre’l, aleshores s’ha de combatre amb sistemes que no impliquin la reducció o l’abandó dels combustibles fòssils. Més aviat seria substituir carbó per combustibles líquids, o aquests per gas natural; alliberar CO2 al fons del mar o emmagatzemar-lo sota terra: la qüestió és que la indústria del carbó i del petroli quedin bàsicament intactes.
De moment, em quedo aquí.
divendres, de setembre 29, 2006
El que se mueva - Oaxaca
.
Als anys vuitanta, el socialista Alfonso Guerra va popularitzar la frase El que se mueva no sale en la foto, un indicador de com concebia la política aquest personatge i, possiblement, la majoria dels altres. Ahir al Bajo reserva del diari El Universal atribuïen la frase a Fidel Velázquez, qui va ser president etern de la CTM, el sindicat únic priïsta, des de 1947 fins a la seva mort, el 1997. Fidel Velázquez va ser el destapador dels candidats presidencials del PRI. Al final de la seva vida era el dinosaure per excel·lència del règim...
Després de fer enterrar Montesquieu, curiosa sintonia...
Ara, Oaxaca
Des de fa cinc mesos, a Oaxaca hi ha un merder de ca'l Déu, que potser un dia intentaré explicar. No ho sé, perquè seria igual o pitjor que les eleccions presidencials. Aquest conflicte, fins fa poc confinat a l'estat de Oaxaca, i en un segon pla per l'efervescència electoral i postelectoral, amenaça ara de traslladar-se a la ciutat de Mèxic, i realimentar el moviment d'Obrador.
Fins ara, la postura del govern federal ha estat no intervenir, basant-se en el teorema següent:
TEOREMA
Davant d'un desordre públic greu, o de la conculcació dels drets ciutadans per una minoria violenta, el govern no farà servir mai la força per restaurar l'estat de dret.
Aquest teorema, que no tinc cap intenció de demostrar, té un corol·lari. Diu:
COROL·LARI
Si casualment el govern intervé per respectar fer el dret, el resultat serà un desastre [parlem de cadàvers], ja sigui per la incompetència dels polítics, o per la manca de cultura i valors democràtics dels policies.
Amb aquest panorama, el govern federal desfulla la margarida (pan o palo, o potser pan y palo?), mentre una marxa de radicals es dirigex al DF, i el govern capitalí es prepara per acollir-los a la plaça de la Constitució. Com més serem, més riurem.
Després de fer enterrar Montesquieu, curiosa sintonia...
Ara, Oaxaca
Des de fa cinc mesos, a Oaxaca hi ha un merder de ca'l Déu, que potser un dia intentaré explicar. No ho sé, perquè seria igual o pitjor que les eleccions presidencials. Aquest conflicte, fins fa poc confinat a l'estat de Oaxaca, i en un segon pla per l'efervescència electoral i postelectoral, amenaça ara de traslladar-se a la ciutat de Mèxic, i realimentar el moviment d'Obrador.
Fins ara, la postura del govern federal ha estat no intervenir, basant-se en el teorema següent:
TEOREMA
Davant d'un desordre públic greu, o de la conculcació dels drets ciutadans per una minoria violenta, el govern no farà servir mai la força per restaurar l'estat de dret.
Aquest teorema, que no tinc cap intenció de demostrar, té un corol·lari. Diu:
COROL·LARI
Si casualment el govern intervé per respectar fer el dret, el resultat serà un desastre [parlem de cadàvers], ja sigui per la incompetència dels polítics, o per la manca de cultura i valors democràtics dels policies.
Amb aquest panorama, el govern federal desfulla la margarida (pan o palo, o potser pan y palo?), mentre una marxa de radicals es dirigex al DF, i el govern capitalí es prepara per acollir-los a la plaça de la Constitució. Com més serem, més riurem.
dimecres, de setembre 27, 2006
Estrès post-vacances?
Ja heu sortit l'estrès post-vacances? Aquí en diuen hueva, diu l'amic E. Si voleu un metre quadrat d'illa per perdre-vos, no crec que en trobéssiu un de millor. Un bon lloc per desaparèixer quan et trobes que enguany els alumnes tampoc coneixen la transformada de Laplace (per exemple).
.
El Universal i els gossos a Ecatepec
.
El Universal explicava que hi ha 17 milions de gossos al municipi d'Ecatepec. Ecatepec de Morelos és un municipi-al·luvió, amb 1,6 milions d'habitants, a l'estat de Mèxic, i veí de la "delegació" Gustavo A. Madero del DF. Es diu "de Morelos" perquè hi van pelar aquest cabdill insurgent de la guerra d'Independència mexicana.
Ho he trobat molt, però molt, això dels 17 milions de gossos, perquè serien 10 gossos per habitant. Amb una superficie municipal de 187 km2, una mica més que Felanitx, la densitat seria de 91.000 gossos per km2! Amb aquesta densitat canina, els ecatepequencs (improviso gentilici) podrien viure menjant només carn de gos una bona temporada, potser indefinidament si combinaven la dieta canina amb les verdures.
Bé, llegint l'article ja s'intueix que els 17 milions de gossos són en tot Mèxic (sembla que es confirma aquí). Al cos de l'article s'hi llegeix que a Ecatepec hi ha 700.000 gossos, o potser fins a dos milions, que no és poc. També es parla de 150.000 agressions canines al municipi. Deú n'hi do: prop del 10% de la població mossegada per un gos cada any. No serà també a tot Mèxic? Sembla tot un cas de becari en pràctiques al diari...
Ho he trobat molt, però molt, això dels 17 milions de gossos, perquè serien 10 gossos per habitant. Amb una superficie municipal de 187 km2, una mica més que Felanitx, la densitat seria de 91.000 gossos per km2! Amb aquesta densitat canina, els ecatepequencs (improviso gentilici) podrien viure menjant només carn de gos una bona temporada, potser indefinidament si combinaven la dieta canina amb les verdures.
Bé, llegint l'article ja s'intueix que els 17 milions de gossos són en tot Mèxic (sembla que es confirma aquí). Al cos de l'article s'hi llegeix que a Ecatepec hi ha 700.000 gossos, o potser fins a dos milions, que no és poc. També es parla de 150.000 agressions canines al municipi. Deú n'hi do: prop del 10% de la població mossegada per un gos cada any. No serà també a tot Mèxic? Sembla tot un cas de becari en pràctiques al diari...
ADSL "supersònica"
En una trucada automàtica de Telmex, una veu gravada m'anuncia que gracias a su preferencia (això vol dir, gràcies a que no tinc altre remei que ser client seu), podré doblar la velocitat de la meva ADSL, un servei de Telmex que es diu Prodigy Infinitum. Els prodigis de Telmex són infinits.
Gràcies als miracles tècnics i comercials de l'economia de lliure compadreo, podré passar dels actuals 256 kbps a uns supersònics 512 kbps! Com veieu, Telmex ha descobert la roda, el hilo negro, que diuen aquí. 512 kbps! Casc, cinturó de seguretat i biodramina, abans de navegar per internet!
En una trucada automàtica de Telmex, una veu gravada m'anuncia que gracias a su preferencia (això vol dir, gràcies a que no tinc altre remei que ser client seu), podré doblar la velocitat de la meva ADSL, un servei de Telmex que es diu Prodigy Infinitum. Els prodigis de Telmex són infinits.
Gràcies als miracles tècnics i comercials de l'economia de lliure compadreo, podré passar dels actuals 256 kbps a uns supersònics 512 kbps! Com veieu, Telmex ha descobert la roda, el hilo negro, que diuen aquí. 512 kbps! Casc, cinturó de seguretat i biodramina, abans de navegar per internet!
.
dilluns, de setembre 25, 2006
Més de Jan Wong
.
.
L'afer Jan Wong (vaig escriure Jane, però és "Jan"), que jo esmentava l'altre dia, ha continuat uns dies més. L'article original és de pagament a The Globe and Mail, però torno a enllaçar aquest blog, que reprodueix la part més sucosa de l'article. Reaccions interesants, ja de la setmana passada:
1. Els primers ministres del Quebec i del Canadà han enviat sengles missatges de protesta al diari The Globe and Mail per l'article. No crec que sigui funció dels governants protestar pel què diuen els diaris, però crida l'atenció que el primer ministre canadenc Stephen Harper, que probablement no estima gaire la llei 101, hagi considerat que li convenia políticament desmarcar-se de les declaracions de Wong. Aquí la notícia (text) a Radio Canada.
2. La Cambra dels Comuns (d'Ottawa!) va aprovar una resolució unànime exigint al diari que presentés excuses als quebequesos. Tampoc crec que sigui funció d'un parlament exigir als diaris que demanin excuses, però em sorgeix una pregunta. Cada dia es vomiten a la ràdio i a la premsa espanyoles expressions molt greus sobre lleis i punts de vista polítics que formen part del consens polític català dels darrers 30 anys. ¿Hi ha hagut un sol polític espanyol que hagi sentit necessitat de marcar distàncies amb tota aquesta vociferació dels darrers anys? Aquesta pregunta, retòrica, havia de quedar penjada sense resposta. Però aquest cap de setmana, mentre apunt s'estava covant, ZP ha entrat a la campanya electoral catalana amb una mica de vaselina per al catalanet mitjà. Diu El País:
Zapatero lamenta que en los tres últimos años se haya atacado más a Cataluña y se hayan dicho más mentiras contra esta Comunidad "que en los últimos 30", ...
De lo perdido, lo encontrado, dic jo.
3. Finalment, The Globe and Mail ha defensat el dret de la columnista a expressar-se, però ha advertit que aquesta no és la posició del diari.
He cercat un fitxer d'àudio contundent sobre el tema, però no l'he trobat. Escolteu en tot cas un tall del programa de Pierre Maisonneuve a Radio Canada sobre la cosa. Hi accedireu des d'aquesta pàgina (un cop dins, feu clic al text Écoutez l'extrait>>>). Si més no, sentireu una estona el francès de Radio Canada...
.
1. Els primers ministres del Quebec i del Canadà han enviat sengles missatges de protesta al diari The Globe and Mail per l'article. No crec que sigui funció dels governants protestar pel què diuen els diaris, però crida l'atenció que el primer ministre canadenc Stephen Harper, que probablement no estima gaire la llei 101, hagi considerat que li convenia políticament desmarcar-se de les declaracions de Wong. Aquí la notícia (text) a Radio Canada.
2. La Cambra dels Comuns (d'Ottawa!) va aprovar una resolució unànime exigint al diari que presentés excuses als quebequesos. Tampoc crec que sigui funció d'un parlament exigir als diaris que demanin excuses, però em sorgeix una pregunta. Cada dia es vomiten a la ràdio i a la premsa espanyoles expressions molt greus sobre lleis i punts de vista polítics que formen part del consens polític català dels darrers 30 anys. ¿Hi ha hagut un sol polític espanyol que hagi sentit necessitat de marcar distàncies amb tota aquesta vociferació dels darrers anys? Aquesta pregunta, retòrica, havia de quedar penjada sense resposta. Però aquest cap de setmana, mentre apunt s'estava covant, ZP ha entrat a la campanya electoral catalana amb una mica de vaselina per al catalanet mitjà. Diu El País:
Zapatero lamenta que en los tres últimos años se haya atacado más a Cataluña y se hayan dicho más mentiras contra esta Comunidad "que en los últimos 30", ...
De lo perdido, lo encontrado, dic jo.
3. Finalment, The Globe and Mail ha defensat el dret de la columnista a expressar-se, però ha advertit que aquesta no és la posició del diari.
He cercat un fitxer d'àudio contundent sobre el tema, però no l'he trobat. Escolteu en tot cas un tall del programa de Pierre Maisonneuve a Radio Canada sobre la cosa. Hi accedireu des d'aquesta pàgina (un cop dins, feu clic al text Écoutez l'extrait>>>). Si més no, sentireu una estona el francès de Radio Canada...
.
diumenge, de setembre 24, 2006
Tunas blancas; comte Rossi
.
Amb un sol que torrava es cul a ses llebres, i un oratge ben setembrí, hem anat a comprar fruites i verdures al Javierín, una fruiteria propera molt ben assortida. Avui no hi havia tunas amarillas, i hem comprat tunas blancas que, com el seu nom indica, són verdes com sa fulla. No són tan dolces com les grogues, però són bones, i vull aprofitar el temps de les figues de moro. Abans de menjar una figa de moro sempre hi ha cinc segons de polèmica casolana sobre si els pinyols provoquen apendicitis: jo dic que no, i sempre acabem en taules, però les figues me les menjo.
Comte Rossi
He vist a TVC Internacional el Zona Roja sobre el Comte Rossi a Mallorca i Eivissa. El documental m'ha impressionat, no només pel que s'explicava, sinó per la proximitat dels testimonis. M'ha afectat especialment el testimoni d'un veí del meu poble que, segons que explica ell mateix al documental, va ser un dels falangistes que (pam-pam-pam) executaven republicans. Setanta anys després, aquest home encara semblava justificar-se amb la bandera i la pàtria. El meu padrí, que en aquell temps guardava ovelles per devers Sa Cabana, veia arribar els vehicles amb els botxins i les víctimes, i s'amagava perquè no el veiessin. Després trobava els morts amb la closca del cap rebentada. Aquestes víctimes no eren del meu poble, perquè el capellà va donar als falangistes excel·lents informes de tothom, quan els hi varen demanar, i així va salvar unes quantes vides. Del documental impressionava també el testimoni de les filles d'homes assasinats, uns testimonis vius de com la guerra i la postguerra va marcar la generació dels meus padrins i dels meus pares.
No he pogut veure més que algun capítol d'aquesta sèrie, però s'admeten comentaris sobre com s'hi explica la revolució i la repressió a la zona republicana. En aquest capítol del Comte Rossi s'esmenta, com de passada, l'assassinat d'un centenar de presoners pels republicans a Eivissa, just abans de l'abandó de l'illa per la República.
Pel què fa al desembarcament republicà a Mallorca, la meva besàvia no podia ser gaire objectiva: el seu fill seu Tomeu, mobilitzat a l'exèrcit franquista, va lluitar a Porto Cristo. Els republicans que desembarcaren, deia la meva besàvia, eren d'aquests catalans, rossos, que mataven com sa pesta. Ja veieu que no va ser, precisament, un moment de germanor pancatalana, si és que n'hi ha hagut cap mai... Pel què fa a la lluita, el tio Tomeu va aplicar allò de cametes me valguen: es va amagar quinze dies dins unes mates, i va arribar a casa tot esquifit i amb la roba esparracada. Però va arribar!
.
Comte Rossi
He vist a TVC Internacional el Zona Roja sobre el Comte Rossi a Mallorca i Eivissa. El documental m'ha impressionat, no només pel que s'explicava, sinó per la proximitat dels testimonis. M'ha afectat especialment el testimoni d'un veí del meu poble que, segons que explica ell mateix al documental, va ser un dels falangistes que (pam-pam-pam) executaven republicans. Setanta anys després, aquest home encara semblava justificar-se amb la bandera i la pàtria. El meu padrí, que en aquell temps guardava ovelles per devers Sa Cabana, veia arribar els vehicles amb els botxins i les víctimes, i s'amagava perquè no el veiessin. Després trobava els morts amb la closca del cap rebentada. Aquestes víctimes no eren del meu poble, perquè el capellà va donar als falangistes excel·lents informes de tothom, quan els hi varen demanar, i així va salvar unes quantes vides. Del documental impressionava també el testimoni de les filles d'homes assasinats, uns testimonis vius de com la guerra i la postguerra va marcar la generació dels meus padrins i dels meus pares.
No he pogut veure més que algun capítol d'aquesta sèrie, però s'admeten comentaris sobre com s'hi explica la revolució i la repressió a la zona republicana. En aquest capítol del Comte Rossi s'esmenta, com de passada, l'assassinat d'un centenar de presoners pels republicans a Eivissa, just abans de l'abandó de l'illa per la República.
Pel què fa al desembarcament republicà a Mallorca, la meva besàvia no podia ser gaire objectiva: el seu fill seu Tomeu, mobilitzat a l'exèrcit franquista, va lluitar a Porto Cristo. Els republicans que desembarcaren, deia la meva besàvia, eren d'aquests catalans, rossos, que mataven com sa pesta. Ja veieu que no va ser, precisament, un moment de germanor pancatalana, si és que n'hi ha hagut cap mai... Pel què fa a la lluita, el tio Tomeu va aplicar allò de cametes me valguen: es va amagar quinze dies dins unes mates, i va arribar a casa tot esquifit i amb la roba esparracada. Però va arribar!
.
dijous, de setembre 21, 2006
Torna Ibarz, i més sobre Mèxic
.
Celebro la reaparició de Joaquim Ibarz, des de Mèxic, a La Vanguardia (Diario de América Latina). O se m'escapa alguna cosa, o aquest columnista ha estat desaparegut des del gener passat. Potser ha seguit escrivint a l'edició en paper o a l'edició digital de pagament... De moment ha tret la destral, contra López Obrador i el seu moviment.
Permeteu-me una actualització sobre el tema. Obrador té només dues sortides: (a) encapçalar el moviment extraparlamentari que ha organitzat, i des d'ell sotmetre el PRD i la resta de l'esquerra, o (b) posar-se com a militant de base a la cua dels processos interns del PRD. Que jo sàpiga, Obrador no té un sol càrrec amb poder orgànic a cap administració ni al si del partit, i l'única manera de seguir manant, ara que no serà President de la República, és sotmetre el PRD a la superestructura de la Convención Nacional Democrática (una triple mentida, com "Convivencia Cívica Catalana"). Veurem si el partit li ho consent. A la fi, Cuauhtémoc Cárdenas ha dit clar què pensa d'Obrador, per si no havia quedat clar després de la carta de resposta a Elena Poniatowska (sempre havia pensat que a Poniatowska se li veia el colmillo, però ara ja no en tinc dubte). Tot i que el sector cardenista és minoritari al PRD, altres elements del PRD amb responsabilitats legislatives o de govern s'hauran alegrat de les paraules d'aquest veterà polític. De fet, la dirigencia del PRD ha demanat respecte per Cárdenas.
Seria un error pensar que AMLO és l'únic forat negre de la política mexicana. Les reformes electorals que va promoure Zedillo durant la segona meitat dels norantes permeteren el 2000 unes eleccions raonablement netes (amb un IFE segurament molt més independent i fiable que el d'ara) i obriren la porta a l'alternança política. També va aumentar la llibertat de premsa, i el nou president, com s'ha vist, ja no ha estat omnipotent, ni tampoc el único elector dels vells temps, quan el president decidia no només qui era el nou president, sinó també qui eren els diputats i senadors, i què votaven.
Tanmateix, la manca de tradició democràtica, i d'un consens clar sobre com havia de ser el nou règim, han pesat com una llosa sobre el dia a dia de la política mexicana d'aquest sexenni. Tan sols no hi havia acord en que s'entrava en un nou règim. De fet, això devia ser difícil d'acceptar per a un PRI que seguia sent la primera força al Congrès, mentre la constitució revolucionària de 1917 seguia vigent, amb més de 400 esmenes de l'època priïsta. Dit d'una altra manera: quan hi va haver la transició política espanyola, va quedar clar que hi hauria un nou règim, i es van posar d'acord en com seria el nou règim. Hi va haver un pacte explícit entre el vell règim i l'oposició, per fer unes regles de joc que servissin per a [gairebé] tothom. Es va fer una nova constitució i, a més, es van establir altres consensos, alguns no escrits, dels què només una petita part de l'espectre polític va quedar fora. Això no s'ha fet a Mèxic, i tot i que possiblement es podria fer entre PRI i PAN, amb la situació actual és difícil que es faci també amb el PRD, en part perquè ells mateixos se n'exclouen. El PRD reclama una nova constitució per al país. I és necessària, però no la poden fer ells sols, ni imposar-la a la resta del país: caldria acordar-la entre, com a mínim, les tres primeres forces del país (PAN, PRD i PRI).
[Cal dir que alguns consensos de la transició espanyola són molt discutibles: la tutel·la de l'exèrcit, l'amnistia dels crims polítics del passat, o la manca de sobirania política que patim els catalans. Però això és una altra història. Cal dir, a més, que la corrupció afecta greument el sistema polític espanyol]
La manca d'un nou consens mexicà, i la tradició de corrupció del país, han creat altres forats negres. L'IFE actual és molt lluny de ser l'organisme autònom que assegura la netedat del procés electoral. El tribunal electoral (TEPJF) va fer una qualificació vergonyosa de les eleccions, negant-se a investigar possibles fraus, a comptar quants vots afegits o robats hi havia en tot el país, i tot i que va denunciar irregularitats durant la campanya electoral, va decidir que no eren importants per al resultat (sense mai demostrar-ho). El tribunal suprem (SCJN) s'ha mostrat lligat a determinats interessos polítics. Per no parlar del problema estructural de la delinqüencia organitzada, i la impotència o connivència del sistema policial. O de les estratègies mafioses dels sindicats de mestres, de miners. O dels quasi-monopolis privats com Telmex. Per no parlar de l'economia: amb el Tractat de Lliure Comerç, Mèxic havia de crèixer com a gran exportador, a bons preus, als EUA (un paper molt més honorable del que molts mexicans estan disposats a reconèixer), però aquest paper els ho han robat, en bona part, la Xina i altres països d'Àsia.
Com a conclusió, seria d'il·lusos pensar que tot això, i altres coses que em deixo, es poden arreglar en els proper sis anys, però si no s'arriba a un consens majoritari sobre com ha de funcionar el país en qüestions bàsiques, Mèxic seguirà derivant cap a una situació que no sembla gaire prometedora. Tant de bo es trobi el camí del consens, i que l'encertin (el consens no és bo per ell mateix).
.
Celebro la reaparició de Joaquim Ibarz, des de Mèxic, a La Vanguardia (Diario de América Latina). O se m'escapa alguna cosa, o aquest columnista ha estat desaparegut des del gener passat. Potser ha seguit escrivint a l'edició en paper o a l'edició digital de pagament... De moment ha tret la destral, contra López Obrador i el seu moviment.
Permeteu-me una actualització sobre el tema. Obrador té només dues sortides: (a) encapçalar el moviment extraparlamentari que ha organitzat, i des d'ell sotmetre el PRD i la resta de l'esquerra, o (b) posar-se com a militant de base a la cua dels processos interns del PRD. Que jo sàpiga, Obrador no té un sol càrrec amb poder orgànic a cap administració ni al si del partit, i l'única manera de seguir manant, ara que no serà President de la República, és sotmetre el PRD a la superestructura de la Convención Nacional Democrática (una triple mentida, com "Convivencia Cívica Catalana"). Veurem si el partit li ho consent. A la fi, Cuauhtémoc Cárdenas ha dit clar què pensa d'Obrador, per si no havia quedat clar després de la carta de resposta a Elena Poniatowska (sempre havia pensat que a Poniatowska se li veia el colmillo, però ara ja no en tinc dubte). Tot i que el sector cardenista és minoritari al PRD, altres elements del PRD amb responsabilitats legislatives o de govern s'hauran alegrat de les paraules d'aquest veterà polític. De fet, la dirigencia del PRD ha demanat respecte per Cárdenas.
Seria un error pensar que AMLO és l'únic forat negre de la política mexicana. Les reformes electorals que va promoure Zedillo durant la segona meitat dels norantes permeteren el 2000 unes eleccions raonablement netes (amb un IFE segurament molt més independent i fiable que el d'ara) i obriren la porta a l'alternança política. També va aumentar la llibertat de premsa, i el nou president, com s'ha vist, ja no ha estat omnipotent, ni tampoc el único elector dels vells temps, quan el president decidia no només qui era el nou president, sinó també qui eren els diputats i senadors, i què votaven.
Tanmateix, la manca de tradició democràtica, i d'un consens clar sobre com havia de ser el nou règim, han pesat com una llosa sobre el dia a dia de la política mexicana d'aquest sexenni. Tan sols no hi havia acord en que s'entrava en un nou règim. De fet, això devia ser difícil d'acceptar per a un PRI que seguia sent la primera força al Congrès, mentre la constitució revolucionària de 1917 seguia vigent, amb més de 400 esmenes de l'època priïsta. Dit d'una altra manera: quan hi va haver la transició política espanyola, va quedar clar que hi hauria un nou règim, i es van posar d'acord en com seria el nou règim. Hi va haver un pacte explícit entre el vell règim i l'oposició, per fer unes regles de joc que servissin per a [gairebé] tothom. Es va fer una nova constitució i, a més, es van establir altres consensos, alguns no escrits, dels què només una petita part de l'espectre polític va quedar fora. Això no s'ha fet a Mèxic, i tot i que possiblement es podria fer entre PRI i PAN, amb la situació actual és difícil que es faci també amb el PRD, en part perquè ells mateixos se n'exclouen. El PRD reclama una nova constitució per al país. I és necessària, però no la poden fer ells sols, ni imposar-la a la resta del país: caldria acordar-la entre, com a mínim, les tres primeres forces del país (PAN, PRD i PRI).
[Cal dir que alguns consensos de la transició espanyola són molt discutibles: la tutel·la de l'exèrcit, l'amnistia dels crims polítics del passat, o la manca de sobirania política que patim els catalans. Però això és una altra història. Cal dir, a més, que la corrupció afecta greument el sistema polític espanyol]
La manca d'un nou consens mexicà, i la tradició de corrupció del país, han creat altres forats negres. L'IFE actual és molt lluny de ser l'organisme autònom que assegura la netedat del procés electoral. El tribunal electoral (TEPJF) va fer una qualificació vergonyosa de les eleccions, negant-se a investigar possibles fraus, a comptar quants vots afegits o robats hi havia en tot el país, i tot i que va denunciar irregularitats durant la campanya electoral, va decidir que no eren importants per al resultat (sense mai demostrar-ho). El tribunal suprem (SCJN) s'ha mostrat lligat a determinats interessos polítics. Per no parlar del problema estructural de la delinqüencia organitzada, i la impotència o connivència del sistema policial. O de les estratègies mafioses dels sindicats de mestres, de miners. O dels quasi-monopolis privats com Telmex. Per no parlar de l'economia: amb el Tractat de Lliure Comerç, Mèxic havia de crèixer com a gran exportador, a bons preus, als EUA (un paper molt més honorable del que molts mexicans estan disposats a reconèixer), però aquest paper els ho han robat, en bona part, la Xina i altres països d'Àsia.
Com a conclusió, seria d'il·lusos pensar que tot això, i altres coses que em deixo, es poden arreglar en els proper sis anys, però si no s'arriba a un consens majoritari sobre com ha de funcionar el país en qüestions bàsiques, Mèxic seguirà derivant cap a una situació que no sembla gaire prometedora. Tant de bo es trobi el camí del consens, i que l'encertin (el consens no és bo per ell mateix).
.
dimarts, de setembre 19, 2006
Obvietats papals i Requetè
.
He llegit en vint segons(*) el discurs del Papa a Ratisbona: parla de Déu... Del profund significat del missatge se n'ocupen altres bloguistes, i jo no m'hi atreveixo, dic, en un atac de falsa modèstia, o no.
Tanmateix, em sembla clar que dir una obvietat com que la guerra santa és una barbaritat, hauria d'aixecar clams d'aprovació general entre els musulmans, desitjosos de marcar distàncies amb la barbarie islamista, i cridar ben fort que l'Islam és una altra cosa. Fins i tot si el Papa no s'atreveix a dir-ho ell mateix, i ho ha de fer citant un emperador bizantí. No he sentit, du côté musulmà, cap remor aprovatòria, i he de deduir que ja els està bé, la guerra santa.
L'altra part de la cita clau (des del punt de vista periodístic) del discurs fa referència a les novetats que aporta Mahoma. No estic en condicions d'enumerar, i menys de jutjar, quines són les novetats que va aportar Mahoma, ni si totes són dolentes, com sembla que deia l'emperador bizantí citat a Ratisbona.
(*) I took a course in speed reading and was able to read 'War and Peace' in twenty minutes. It's about Russia. (deia un personatge de Woody Allen)
No oblidem el Requetè!
Avui a l'Avui, Desclot fa memòria de la fèrria unitat que va imposar Franco dins el bàndol nacionalista, creant, diu Desclot, la Falange Española de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista. Com pot oblidar Desclot que el tradicionalisme carlí d'aquella hora, el famós Requetè també va ser annexionat al moviment? Com podem oblidar la genuïna aportació de les fidelíssimes Àlaba i Navarra? La cosa engendrada per Franco es va dir Falange Española Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, o, més breument, FET de las JONS.
Contra el que pugui semblar, FET de las JONS no és un tipus de transistor...
.
He llegit en vint segons(*) el discurs del Papa a Ratisbona: parla de Déu... Del profund significat del missatge se n'ocupen altres bloguistes, i jo no m'hi atreveixo, dic, en un atac de falsa modèstia, o no.
Tanmateix, em sembla clar que dir una obvietat com que la guerra santa és una barbaritat, hauria d'aixecar clams d'aprovació general entre els musulmans, desitjosos de marcar distàncies amb la barbarie islamista, i cridar ben fort que l'Islam és una altra cosa. Fins i tot si el Papa no s'atreveix a dir-ho ell mateix, i ho ha de fer citant un emperador bizantí. No he sentit, du côté musulmà, cap remor aprovatòria, i he de deduir que ja els està bé, la guerra santa.
L'altra part de la cita clau (des del punt de vista periodístic) del discurs fa referència a les novetats que aporta Mahoma. No estic en condicions d'enumerar, i menys de jutjar, quines són les novetats que va aportar Mahoma, ni si totes són dolentes, com sembla que deia l'emperador bizantí citat a Ratisbona.
(*) I took a course in speed reading and was able to read 'War and Peace' in twenty minutes. It's about Russia. (deia un personatge de Woody Allen)
No oblidem el Requetè!
Avui a l'Avui, Desclot fa memòria de la fèrria unitat que va imposar Franco dins el bàndol nacionalista, creant, diu Desclot, la Falange Española de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista. Com pot oblidar Desclot que el tradicionalisme carlí d'aquella hora, el famós Requetè també va ser annexionat al moviment? Com podem oblidar la genuïna aportació de les fidelíssimes Àlaba i Navarra? La cosa engendrada per Franco es va dir Falange Española Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, o, més breument, FET de las JONS.
Contra el que pugui semblar, FET de las JONS no és un tipus de transistor...
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
