dilluns, d’abril 04, 2005

Tot cercant un no-panegíric papal


Veient els titulars i més titulars, i les columnes i més columnes d'opinió dels diaris que fan balanç del papat de Joan Pau II, tot semblen panegírics. Fins que ensopego amb Matías Vallés a Diario de Mallorca, que sempre val la pena llegir. I que em meravella que encara el deixin escriure les coses que escriu sobre la corrupció a Mallorca. Aquí només parla del Papa:

La estrella del Pope

La cámara del Papa

dissabte, d’abril 02, 2005

ADSL cara?


Quinspreus esmenta un estudi de La Gaceta de los Negocios, on s'indica que l'ADSL espanyola és gairebé la més cara del món. Costa de mitjana 4,05 eurocents al mes per kbps de tarifa plana. Només a la República Txeca l'ADSL seria més cara. Al Japó paguen 0,02 eurocents/kbps

Mmmm... Jo pago $349/mes (24,2€/mes) per 256 kbps (15% d'IVA no inclòs). És a dir: 9,45 eurocents/kbps, més del doble que la majoria de lectors d'aquest bloc.

Ja hem batut el rècord! Visca Telmex!

dijous, de març 31, 2005

La Cour suprême a tranché


Secció: J'aime Montréal, Núm. 2
-----------------------------------------

Avui el Tribunal Suprem del Canadà ha sentenciat sobre tres recursos presentats per diferents ciutadans francòfons i alòfons contra el sistema lingüístic escolar al Quebec. Els alòfons són aquells qui tenen com a llengua materna una llengua que no sigui ni el francès ni l'anglès.

Entre altres coses, es posava en qüestió el "no-dret" dels francòfons i dels alòfons a assistir a l'escola anglesa al Quebec. En poques paraules, els anglòfons tenen dret a assistir a una xarxa de escoles públiques en anglès, però no els francòfons o els alòfons, que només poden acudir a l'escola en francès.

El judici havia aixecat expectació, com en aquest article de Le Devoir. La resolució unànime del tribunal estableix que els francòfons no tenen dret constitucional a portar els seus fills a l'escola anglesa al Quebec. El govern provincial té dret a decidir qui va a quina escola. Tot i així, la sentència facilita l'accés a l'escola anglesa de les persones que hagin estudiat en altres províncies, per la qual cosa el govern quebequès haurà de revisar els seus criteris d'admissió a l'escola pública anglesa.

Conclusió: victòria bàsica de l'status quo actual: la llei 101, que regula aquestes qüestions, ha passat una dura prova del Tribunal Suprem, encara que alguns els agrada remarcar els aspectes marginals a favor de l'anglès.

A mi se'm fan estrany aquest sistema de diferents drets segons el teu origen ètnic en el mateix territori. És curiós com a Espanya, on el català té un rang constitucional nul o, en tot cas, molt inferior al del francès al Canadà, el Tribunal Constitucional ha establert -més o menys- que no hi ha un dret constitucional dels pares a triar la llengua de l'educació dels seus fills a l'escola pública. Això ho regula, en el cas de Catalunya, el Govern de la Generalitat, i el sistema és el mateix per a tothom, independentment de la llengua materna dels infants. Això ha permès el sistema actual d'immersió lingüística (tot i les mancances que sovint se li atribueixen).

Val a dir que és la Carta de Drets i Llibertats del Canadà la que estableix aquest sistema dual, en consagrar el dret dels anglòfons a rebre educació en anglès, al marge del sistema escolar que vulgui establir el Quebec, i que és en francès.

Complicat, en tot cas. Avui Radio Canada treia fum amb les intervencions dels convidats i dels oients. Un senyor molt encès de Mont-real deia molt èpicament que no esperessin que el Canadà els donés res, que el que volguessin ho havien de prendre o agafar, directament. L'ocasió ha servit per sentir una pronúncia molt mont-realesa del verb francès prendre. Una cosa així com paRRRaandRRRee. No ho he entès fins la quarta vegada que ho ha dit (perquè ho ha dit quatre vegades), malgrat el meu mig any a Mont-real...


dimecres, de març 30, 2005

Una altre aspecte de la FIL


En un article a l'Avui, José Maria Murià Rouret ens ofereix un aspecte de la passada FIL de Guadalajara que no ens havien transmès els periodistes (la meva estada de 6 hores a la FIL tampoc m'ho va permetre apreciar)

L'aspecte que ens comenta Murià és la poca participació de l'exili català i del seus descendents en la FIL, i la seva incapacitat per sumar-se a un esdeveniment que no van saber fer-se seu. De fet, Murià es refereix a les escorrialles de l'exili català, expressió sorprenent venint d'ell, i categoria a la què poca gent li agradaria acollir-se. Però potser ajustada a la realitat (no ho puc jutjar).

Confesso que després d'un total de 20 mesos a Mèxic encara no he conegut cap exiliat català, ni fill ni nét d'exiliat català. Segurament, la majoria són a la ciutat de Mèxic, i haig de dir que no m'he acostat a l'Orfeó Català de Mèxic. De fet no he conegut cap català a Mèxic. He conegut uns mexicans d'origen català (3a i 4a generació), i no eren descendents de l'exili, sinó d'uns empresaris que vingueren abans de la guerra a muntar una fàbrica. Per un o dos comentaris seus em va semblar que no tenien cap simpatia per l'exili català. Si pensem en les tribulacions dels empresaris catalans durant la guerra, i la presa de partit pel franquisme d'una bona part de l'empresariat català, no m'estranya gaire aquesta manca de sintonia.

dimarts, de març 29, 2005

Diversificant el negoci?



Después de triomfar en castellà a TV3, i de fer el mateix a Antena 3 (o no), sembla com si l'Andreu Buenafuente volgués ara assaltar el mercat mexicà... I en català!

Seria dins el ram de l'aigua, per això, amb aquestes garrafes d'un galó americà. Probablement l'aigua més bona que es ven en garrafes a Mèxic...

2 Xtos x $10



Un venedor ambulant s'anunciava cridant Dos Cristos por 10 pesos! (0,60€). Serien xinesos? Em pensava que la fosforescència era una propietat exclusiva del plàncton marí i de les marededéus de Montserrat...

dilluns, de març 28, 2005

Letras Libres


De tant en tant i per distreure'm i il·lustrar-me una mica (efecte tumbaburros), compro la revista mensual Letras Libres. Es una revista dirigida per Enrique Krauze, important historiador de qui he llegit la trilogia Biografía del Poder. La majoria de col·laboracions se situen entre a) l'esquerra moderada (potser érem molt d'esquerres però ja no ho som tant, i ens agrada comentar-ho) i b) la dreta neoliberal (abracem Adam Smith amb la fe dels conversos). Vull dir que Letras Libres no és l'edició mensual de La Jornada...

Cada mes trien un tema, i presenten 3-4 articles de col·laboradors mexicans i estrangers sobre la qüestió. Per exemple:

ABC del populisme (març 2005)
La Xina, tigre de paper? (febrer 2005)
La il·lusió del progrés (novembre 2004)
El geni del mestissatge (a l'entorn de, i sobretot contra, les teories de Samuel Huntington sobre la invasió llatinoamericana dels EUA, abril 2004)

L'interès del tema del mes és variable, de manera que algun mes començo la revista pel tema de portada, i altres la començo per les seccions fixes (i altres no compro la revista, directament). Hi ha ressenyes de llibres, columnes, articles a pàgina sencera. Entre les col·laboracions fixes -algunes de molt fluixes- m'estan agradant els articles mensuals de Guillermo Sheridan, cognom de ressonàncies fordianes (de John Ford, esclar). Especialment les Gesticulaciones dels darrers mesos.

Les Gesticulaciones de Guillermo Sheridan pertanyen en el fons al costumisme, i van de la ironia a la farsa (més aviat a la farsa), i tracten sobretot de la bogeria de la Ciutat de Mèxic i del Mèxic contemporanis. Darrerament ha escrit dos articles espatarrants, sobre l'espectacle humà del Zócalo i sobre l'aeroport de la Ciutat de Mèxic.

A la revista hi col·laboran regularment Enrique Vila-Matas i Félix de Azúa. Hi ha una edició espanyola de la revista, però no la conec.

dijous, de març 24, 2005

Shane i altres herbes


Una altra ganga de l'oest

Després de High noon, seguim gastant en pel·licules a bon preu. Aquest cop un altre excel·lent western: Shane (1953). I amb uns paisatges que treuen l'alè. Per només $69 (4.8€). Un altre cop, múltiples títols per a un mateix film:

Shane
Shane el desconocido (MX)
Raíces profundas (ES)
Arrels profundes (TV3, traducció de traducció)

Ahir vaig comprar al Sanborns els DVD d'American Beauty i Lost in translation, tot per $99 (6€). Acabo de veure Lost..., que encara no l'havia vista. I m'ha agradat molt, i em sembla que quan acabi aquest post la tornaré a veure...

Però aquesta Semana Mayor estic tenint un petit empatx de Cantinflas, Pedro Infante i altres herbes. I els habituals d'aquest bloc ja us podeu figurar perquè. Avui precisament hem vist Jesusita en Chihuahua (1942), de René Cardona, un director-actor d'origen cubà que va desenvolupar la seva obra a Mèxic. A Jesusita..., Valentín Terrazas (Pedro Infante) ha guanyat les eleccions municipals al seu rival polític... Felipe González! (René Cardona). Una vaquera amb pistoles anomenada Jesusita es vol casar amb un home que sigui más hombre que yo... I aquest sembla que sigui l'esmentat Felipe González. En Valentín va al darrera de la Teresita, que al seu torn va al darrera d'en Felipe. No segueixo...

La pel·lícula els pinta tan rucs els chihuahuenses, que van haver de posar als títols de crèdit una espècie de disclaimer:

Esta película se desarrolla en un pueblo imaginario del Estado de Chihuahua, y sus personajes y costumbres son fantasía del autor.
Dedicamos esta producción a la raza noble y valiente del Norte de nuestra República.


Per si de cas...

dimarts, de març 22, 2005

Sensacions de juny


En aquest segona meitat de març han arribat les sensacions que a Catalunya arriben típicament al juny. Avui ja m'he hagut de posar màniga curta. Avui mateix, un vent tebi m'ha fregat i "despentinat" el pèls dels braços. Caminant pel carrer m'arribava la tebior de les parets calentes del sol. Tot i que el clima aquí no és tropical, el sol és el sol del tròpic. Vull dir que al març ja crema de valent si et descuides. Tinc la típica pell de la raça mediterrània (blanca a l'hivern i morema a l'estiu: una adaptació evolutiva perfectament ajustada al clima mediterrani). Tot i així, aquí m'haig de protegir amb crema solar especial si surto tot el dia al camp o en barca, com he fet alguna vegada.

D'aquí a l'octubre anirem amb màniga curta. De fet, la calor més forta serà els mesos d'abril i maig, perquè a l'estiu astronòmic vénen les pluges. Si més no, vénen els sistemes frontals que, si no deixen anar aigua, almenys refresquen una mica i fan un estiu molt temperat. De fet, de juny a setembre sovint has de portar la jaqueta de punt a mà, per si refresca una mica massa.

La monotonia tèrmica de tants mesos et fa pensar que no hi ha estacions, però finalment al novembre arriba el fred i t'has de posar jersei i potser abric durant uns mesos. Un clima més agradable que el de Barcelona, tot i que més monòton.

diumenge, de març 20, 2005

Esbravant-me de trucar



Ja em vaig queixar de les tarifes telefòniques a Mèxic, on els locutoris i les targetes prepagades a baix preu encara no han arribat. A la pràctica em truquen sempre els meus familiars i algun amic amb targetes prepagades, perquè des d'aquí és caríssim.

A la fi he trobat una solució, i es diu Skype. Ja me n'havien parlat fa temps, però no ho havia provat. En part perquè no tenia gaire temps per fer-ho. En part perquè fa 4-5 anys (o més) vaig ser pioner de la telefonia IP amb el programa Net2phone. No sé ara com deu anar, però llavors no anava gaire bé, com a mínim amb un mòdem de 56 kbps.

El lema de Skype (Free Internet telephony that just works) ha resultat cert amb mi pel què fa al just works. No per al tema de la gratuïtat, perquè faig servir el servei SkypeOut, que et permet trucar des de l'ordinador a un número de telèfon (via internet) a un cost molt semblant a les trucades locals del lloc de destinació. Una trucada a Barcelona costa 1,7 cèntims d'euro el minut. Repeteixo: cèntims d'euro.

Qualitat: amb una línia ADSL de 256 kbps se sent força bé, amb algun microtall. Una qualitat semblant a la de les targetes prepagades de Ca'n Locutori. Curiosament, el que més m'ha costat ha estat comprar 10 EUR de crèdit. A Moneybookers em demanaven un número de mòbil (d'Espanya) per confirmar el pagament VISA per SMS (acollonant). Finalment he pogut pagar amb Paypal.

Conclusió: aquest matí m'he esbravat de trucar a amics i parents a través de Skype. I amb uns auriculars amb micro ben barats. També es pot parlar d'ordinador a ordinador (de franc), però seria complicat que els meus pares s'instal·lessin un ordinador, l'Skype i tota la pesca...

La pregunta ociosa és: si Skype pot donar aquest servei a aquest preu, per què no el dóna Telmex? Per què trucar al DF amb Telmex costa aproximadament 8,6 cèntims d'euro per minut, en comptes dels 1,7 cèntims que costa per SkypeOut (400% més car)? O trucar a Barcelona 66 cèntims d'euro per minut, un 3.800% més car que l'SkypeOut?