Mitja marxa

Hola tothom. Torno anar passat de voltes, de la feinada que tinc, o sigui que baixaré el ritme de publicació per uns dies. Breus comentaris:

- He descobert una oficina on la gent porta el ritme vital, l'agudesa mental i l'eficàcia de la WKRP in Cincinnati. Tanmateix m'agradava la sèrie...

- Per sort no es tracta de la gent que treballa per a mi, que ara sí, em penso que traurem la feina, sense haver de fer cap hincada fins a la basílica de Guadalupe.

Fins una altra!

Kommandant van Heerden

L'altre dia em vaig posar una mica sud-africà. Això m'ha fet recordar una novel·la de Tom Sharpe, ambientada a la Sud-Àfrica de l'apartheid. Em refereixo a Riotous Assembly (1971) que vaig llegir en castellà (Reunión tumultosa, Anagrama, 1989).

Tom Sharpe, de fet, el van expulsar de Sud-Àfrica per la seva oposició al règim de l'apartheid. Amb el seu humor bestial, Sharpe ridiculitza el règim, els anglesos, els afrikaner i les relacions entre les ètnies. Els tres primers capítols són brutals. De fet, els he llegit moltes vegades com si fossin una obra independent.

Ambientada a Piemburg (de fet, es refereix a Pietermaritzburg, la capital de Zululàndia), la novel·la comença amb una corrosiva descripció de la ciutat, d'on destaca:

Porque Piemburgo es, según el dicho popular, una ciudad muerta del todo...un visitante norteamericano contempló Piemburgo y dijo: "Es como la mitad del cementerio de Nueva York en tamaño y el doble de muerta".

Un frase memorable, que de tant en tant podeu aplicar a alguna ciutat que conegueu....

El protagonista és el Kommandant van Heerden, un oficial de la policia sud-africana que admira els anglesos i l'Imperi Britànic, tradicionals enemics dels afrikaner. Amb la seva mala llet habitual, Sharpe ens retrata el Kommandant:

El Kommandant Van Heerden se hacía pocas ilusiones sobre sí mismo, y muchas sobre todo lo demás.

Una altra frase encara més memorable. De tant en tant algú me la fa recordar. En aquesta pàgina trobareu el text complet en anglès d'aquest retrat del Kommandant.

El cas és que una vella dama de l'alta societat anglesa de Piemburg (Miss Hazelstone) assassina el seu amant i cuiner zulú amb un rifle de caçar elefants, en un terrible crime passionnel, que el Kommandant Van Heerden, amb els seus nuls coneixements de francès converteix en creme passion nell. El Kommandant i les seves hosts faran l'impossible per evitar que el crim i les il·legals relacions interracials de Miss Hazelstone transcendeixin. Però el sidral que els incompetents policies sud-africans organitzen supera totes les previsions.

Insisteixo: els tres primers capítols són excepcionals. Després, per mi, la cosa perd pistonada. Una altra ressenya del llibre, sobre la traducció francesa.

Hi ha una seqüela de l'obra: Indecent exposure.

Ceferesos en flor?

L'empelt de la llengua cervantina en terres asteques dóna fruits que no deixen de sorprendre'm després de 17 mesos a Mèxic. Gràcies al seseo mexicà, em vaig pensar que un cefereso era un ceferezo, que podria ser, per exemple, un fruiter que fes ceferezas (cifereres). Podria ser - perquè no - un mezquite empeltat de cirerer...

Malauradament, s'ha parlat molt de presons a Mèxic les darreres setmanes. Tot això m'ha servit per aprendre que un cefereso és realment un Centro Federal de Readaptación Social. És a dir, una vil presó. Als mexicans els encannnnnnten les sigles que sonen com una paraula. I així cada govern que entra se n'inventa unes quantes. Conaculta, Conagua, Conacyt, Concopa, Semarnat, Sedena, DIF i, esclar, CEFERESO (què lleig, Déu meu!). Una presó també es diu penal o reclusorio. A la tele no sentireu gaire dir cárcel o prisión.

Un cefereso de máxima seguretat pot ser un lloc on els narcos tenen telèfons mòbils i pistoles, i on un individu anomenat El Mochaorejas, segrestador temporalment jubilat, és presumptament contractat pels caps del narco, perquè els faci algunes feines a la presó. O bé, sis funcionaris (custodios) d'una mateixa presó de màxima seguretat són breument segrestats i ràpidament assassinats en grup, pràcticament a la sortida de la presó. Déu n'hi do, amb els ceferesos en flor.

Al Reclusorio Sur, de jurisdicció del DF, René Bejarano (pres preventiu perredista) ocupa tres cel·les interconnectades, amb llit de matrimoni, TV de 21 polzades, servei de cable, equip de so, microones i nevera, i més coses que em deixo, segons informa Fernando Garcia Ramírez a Letras libres. També Déu n'hi do...

De l'Ebre en avall...

(Classics catalans - 2 )

Després de Classics catalans-1, us presento aquest altre clàssic popular:

De l'Ebre en avall tots moros.

No és una frase que se senti tots els dies (de fet, no apareix al Google), però l'he sentit més d'una vegada. Acceptem que moro és un terme despectiu. Acceptem que l'Ebre representa aquí la frontera sud de Catalunya (no ho és pas!). Acceptem que en avall vol dir cap al Sud. L'insult aniria dirigit a valencians, murcians, andalusos i, per extensió a Espanya o a la resta d'Espanya, segons el gustos. Tots aquests col·lectius serien candidats a tenir totes les característiques negatives que el terme moro havia significat en l'imaginari tradicional de molta gent.

No comentaré ara els aspectes més racistes d'aquesta frase. Només vull remarcar com alguns tòpics inútils i contraproduents segueixen pesant sobre la consciència col·lectiva d'alguns catalans, agreujant aquesta migdiada feixuga i persistent que vivim.

Hi havia una època en què Catalunya era la fàbrica d'Espanya, una societat electrificada, ferrocarrilada, relativament industrialitzada i moderna, mentre a Espanya la gent circulava en burro. Fins i tot en aquell temps, hi hauria molt a dir sobre aquesta qüestió. Com deia el Perich fa més de trenta anys, Barcelona és una ciutat molt europea, però només a Espanya.

Tot això va crear una dinàmica perversa, consistent a comparar-se amb Espanya, i a sentir-se cofois de l'avantatge, quan ens hauríem d'haver esperonejat més amb l'exemple d'altres societats potser més llunyanes però més actives i avançades. Després del desastrós informe PISA sobre l'educació, encara n'hi ha que es consolen perquè Catalunya queda una mica per sobre de la mitjana espanyola...

Aquell avantatge relatiu pràcticament s'ha acabat. A través d'un procés històric llarg, certament marcat per derrotes imposades, renúncies volgudes, incompetència demostrada (com a la Fira de Barcelona) i solidaritat obligada, s'ha acabat en gran mesura el dualisme entre la Catalunya-fàbrica i l'Espanya que anava en burro.

La consciència d'aquest fet, i potser també dels seus motius, va calant en la societat. Alguns, però, segueixen mentalment amb allò de De l'Ebre en avall...., tot i que potser no diuen la frase.

P.S.: algun follet ha fet que aquest apunt hagi estat unes hores publicat, i després hagi quedat com a esborrany fins a les 13 h CET (hora de Matadepera). Mil excuses...

Marigol i els cabells drets

Ahir la meva mare em va trucar i em va fer saber dues coses: que el Barça havia contractat una jugadora mexicana, i que ella havia fet tres gols en el seu primer partit amb l'equip. Una petita apoteosi. Ha resultat ser la Maribel Domínguez (Marigol), qui va intentar jugar a la lliga varonil mexicana (així en diuen). La meva mare ha sentenciat que hi podria jugar perfectament.

Ja veieu que no dec ser gaire futboler. He decidit anar a l'Universal a veure què en deien els mexicans. Bé els periodistes força entusiasmats. Aquí hi ha una breu crònica elogiosa del partit, amb el títol de Causa conmoción. Aquí hi ha una galeria de fotos de la noia jugant el partit.

La cosa canvia quan entrem als fòrums dels lectors. Però considerablement. Quan va arribar a Barcelona, abans de fer els gols, la pregunta que feien als lectors era:

¿Cómo ves la oportunidad de la mexicana en España?

Poseu-vos el cinturó de seguretat i la cervellera, i prepareu-vos a llegir les opinions dels lectors. Ja sabem que als fòrums la gent és molt estripada, però no havia vist mai una combinació tan explosiva de racisme, sexisme i classisme. Encara tinc els cabells drets. No tothom diu bestieses, però Déu n-hi do!

La posen de changa i naca frijolera en avall... El racisme europeu ha fet història, i segueix viu, però s'intenta combatre. El racisme llatinoamericà és un racisme no declarat, i per aquest motiu tolerat i integrat a la vida quotidiana. Un dia en parlaré.

A otro perro con ese "bueso"

A la fi algú matisa o rebat des de l'economia i el sentit comú els arguments interessats de Mikel Buesa sobre el terrible cost econòmic per als bascos d'una independència que, per cert, el Parlament Basc no ha demanat.

http://www.lavanguardia.es/web/20050128/51175734399.html

I, ves per on, aquestes matisacions apareixen a La Vanguardia.

Haurem de dir A otro perro con ese Buesa?

Punxar la roda

Punxar la roda en aquesta ciutat mexicana és la cosa més habitual del món. El paviment és tan criminal, que he punxat 3-4 vegades en 8 mesos. Naturalment, la ciutat és plena de llanteras i vulcanizadoras, disposades a aprofitar el mercat. Pertot hi ha xibius per caçar tords, que deia l'avi de Lo Ruc. En tinc tres a menys de cinc minuts de casa.

Si punxes i portes eines, i roda de recanvi (molta gent no en porta), pots canviar la roda i portar-la a la vulcanitzadora. Et cobraran entre $30 i $70 (segons la cara que facis, i el teu accent mexicà o estranger). Estem parlant de 2,00-4,70 EUR. Per aquest preu potser et deixarien entrar a un taller mecànic de Barcelona... Bé, jo ja he aconseguit recórrer el camí dels $70 fins els $30, a base de fer le parcour du combatant pels tallers, de donar a entendre que conec el mercat, i d'imitar l'accent del Mario Moreno (en aquest capítol encara tinc un llarg camí a recórrer!).

A la ciutat, si no portes eines o roda... No passa res! Arribes a peu a la vulcanizadora més propera, i un noi en bicicleta vindrà a desmuntar la roda, se l'emportarà sobre el manillar, i en 15 minuts te la tornarà reparada. Tot això per un cost addicional de $35-60, també segons com et calibrin... Igualment, he fet el recorregut descendent fins els $35.

Total, $65 (4,30 EUR) i la propina, servei a domicili.

Parlarem Catalaans?

Quan l'idioma holandès va arribar a l'actual Sud-Àfrica, al segle XVII, de sobte el van parlar gents d'origens molt diversos: a part dels colons holandesos, colons europeus no neerlandòfons (per exemple portuguesos i hugonots francesos), esclaus asiàtics, africans xhosa i d'altres ètnies....

Tota aquella gent es va posar a parlar holandès. Sense un bon sistema d'escolaritació generalitzada, era impossible que tothom aprengués els detalls del neerlandès. De manera que la llengua va sofrir un procés de simplificació extraordinari, i es va convertir en l'afrikaans, la llengua que parlen uns quants milions de blancs i coloured a Sud-Àfrica.

L'holandès, com l'alemany, té gènere i cas (declinacions!). Vull dir que Déu n'hi do. Bé, doncs l'holandès de la província del Cap va perdre el gènere i el cas. En afrikaans, les formes verbals tampoc varien amb la persona. A part, l'idioma va adoptar un fotimer de paraules malaies, portugueses, i de diferents llengües africanes. Gràcies Wikipèdia. Als holandesos els agrada dir que l'afrikaans és com el neerlandès parlat per un infant (ja podeu suposar la gràcia que això els fa als afrikaner).

Bé, després de llegir alguns apunts d'un recentment inaugurat bloc de contingut sexual (alto! jo només hi llegeixo els articles de política ;-), injustament denostat, podríem dir dues coses:

a) La noia s'explica molt bé. Vull dir que se li entén tot.
b) L'absència gairebé absoluta de pronoms febles i de subjuntiu, i la presència aclaparadora de manlleus em fan pensar que seguim un procés imparable d'afrikaans-ització del català. Aviat parlarem catalaans?

Pregunta: és un bon preu que pagarem perquè el parli tothom? Resposta parcial: és que anem camí de que el parli tothom?...
----

NOTA: a ran dels milers de comentaris rebuts, vegeu aquí a sota un exemple de simplificació: el present d'indicatiu del verb donar (geven - gee), en neerlandès i en afrikaans, segons la versió francesa de la Wikipedia:

Présent

1. ik geef → ek gee
2. jij geeft → jy gee
3. hij geeft → hy gee
4. wij geven → ons gee
5. jullie geven → julle gee
6. zij geven → hulle gee

És a dir, de tres formes verbals diferents passem a una.

"Solterona y de color"

Félix Fuentes, un comentarista polític d'El Universal, segurament el diari més important de Mèxic ensenyava el llautó sexista en el seu comentari de diumenge. El resaltat del text és meu:

Washington fue blindado por George W. Bush y su séquito de halcones, entre quienes destacan Dick Cheney y la solterona de color, Condoleezza Rice, ahora secretaria de Estado. Utilizaron 6 mil policías y 7 mil elementos de tropas especiales...

Francament, no estic acostumat a què els comentaristes polítics facin servir epítets en to despectiu i relacionats amb l'estat civil o l'aspecte físic dels polítics, però posats a fer-ho, no sé perquè els Sr. Fuentes els ha d'aplicar exclusivament a Rice, i no a Bush o Cheney. És a dir, ¿segur que cap d'ells no podria haver merescut els epítets de blanc, simiesc, casat-burro-espatllat, carcamal, alcohòlic, calb, cardiòpata, obès o curt de gambals? Però no, li ha tocat el rebre a la brillant Condoleezza Rice, amb qui d'altra banda jo coincidiria segurament en poques coses, com a mínim pel què fa als interessos petroliers.

Em fa l'efecte que al 99.9% dels lectors d'El Universal no els ha grinyolat gens aquest paràgraf de Félix Fuentes. Segurament sóc un exagerat...

La Xina i el "mandado"

De fa uns anys, cada setmana una notícia ens recorda que a la Xina li falta una mica menys per arribar a dominar els mercats i la política internacional. Ara el preu de l'acer es dispara per la demanda desenfrenada xinesa, suara el preu del petroli. Ara una empresa xinesa compra una gran empresa americana.... O el Dalai Lama és ignorat a països on abans era rebut amb honors de cap d'estat. O McDonalds ha de treure la bandera taiwanesa del seu web. Petits i grans detalls.

A Mèxic, la Xina es va convertint en una obsessió nacional. El Tractat de Lliure Comerç Nord-Americà havia de permetre un boom mexicà: el país s'ompliria de maquiladores, i les empreses mexicanes vendrien com a xocolatines els seus productes al mercat americà. Què ha passat? Mèxic no pot competir amb preu amb els productes xinesos, ni a Mèxic ni als EUA. Cada cop que poso la ràdio, em trobo amb una taula rodona explicant com els xinesos venen artesanies mexicanes a Mèxic o mobles rústics mexicans als EUA.

Amb una expressió mexicana molt gràfica, podem dir que la Xina li està comiendo el mandado a Mèxic. És una llàstima que la reacció mexicana tendeixi una mica cap a la xenofòbia (o xinofòbia?), en lloc de pensar, planificar, actuar i treballar com els països que sí que poden resistir - si més no de moment - l'empenta xinesa. No és senzill aquest tema econòmic, però és preocupant...