Bona part dels lectors haurien de recordar del batxillerat que el xilè és el dimetilbenzè. De fet, hi ha tres xilens, tres isòmers del dimetilbenzè, amb aquestes estructures, que m'he copiat de la Wikipedia en anglès (Xylene):
En espanyol estic acostumat a pronunciar-ho "sileno" (siguem francs: no tenia cap costum de pronunciar-ho en espanyol, però ara que de vegades ho faig tendeixo a fer-ho amb el so de xeix, que no és gaire ortodox: shileno, per entendre'ns). La pronúncia correcta en espanyol és 'sileno', i això que no hi ha cap entrada 'xileno' al diccionari normatiu de l'espanyol, però per aquí, algú que sembla dominar el tema diu que una 'x' a l'inici d'una paraula ha de sonar com una essa.
Com ho pronuncien els químics i enginyers químics mexicans? Amb el so espanyol de "j": jileno, que, tot i que no existeix en català, transcriuríem com khileno. El primer cop que vaig sentir tot un doctor en Enginyeria Química dient khileno vaig flipar. D'on surt aquesta khi? Podríem pensar que els mexicans han anat a buscar l'etimologia grega del mot (el xilè es pot obtenir de la piròlisi de la fusta, i fusta és en grec clàssic ξύλον = xýlon), però sembla que no: la lletra ξ és la 'ksi' i suposo que es pronuncia "ks". Consti que no sé grec.
Si la cosa no va per aquí, per quins set sous, doncs, els mexicans diuen khileno? Hi ha uns quants topònims i noms de persona d'origen nàhuatl que tenen el so 'khi', però s'escriuen amb 'x': México, Mexicali, Xilitla, Xicoténcatl,... Això respon al fet que en el castellà del segle XVI aquest so, que sembla que llavors era semblant al de xeix, s'escrivia amb 'x'. Després el so va derivar a 'khi', i en l'escriptura va girar a 'j', si bé als mexicans els va agradar conservar la clàssica 'x', no només en el nom del seu país o de la ciutat de Mèxic, com és ben sabut, sinó també en altres topònims i noms de persona. El raonament que, intueixo, fan els mexicans és: khileno és a xileno, com Khilitla és a Xilitla... I qui dia passa, any empeny.
Ara bé: ¿és xileno un topònim o nom de persona nàhuatl, transcrit amb una 'x' al segle XVI, i que, per tant, podem esperar que es pronunciï 'khileno'? Definitivament, no. És un neologisme derivat del grec, introduït probablement a l'espanyol uns segles més tard, segurament a partir d'algun idioma europeu amb força tradició química. Per tant, amics mexicans, sempre em divertirà sentir a dir 'khileno', fins i tot m'agradaria dir-ho en una reunió d'universitaris - un dia ho diré -, però em sembla que no és més que fonètica creativa. O recreativa.
Com ho pronuncien els químics i enginyers químics mexicans? Amb el so espanyol de "j": jileno, que, tot i que no existeix en català, transcriuríem com khileno. El primer cop que vaig sentir tot un doctor en Enginyeria Química dient khileno vaig flipar. D'on surt aquesta khi? Podríem pensar que els mexicans han anat a buscar l'etimologia grega del mot (el xilè es pot obtenir de la piròlisi de la fusta, i fusta és en grec clàssic ξύλον = xýlon), però sembla que no: la lletra ξ és la 'ksi' i suposo que es pronuncia "ks". Consti que no sé grec.
Si la cosa no va per aquí, per quins set sous, doncs, els mexicans diuen khileno? Hi ha uns quants topònims i noms de persona d'origen nàhuatl que tenen el so 'khi', però s'escriuen amb 'x': México, Mexicali, Xilitla, Xicoténcatl,... Això respon al fet que en el castellà del segle XVI aquest so, que sembla que llavors era semblant al de xeix, s'escrivia amb 'x'. Després el so va derivar a 'khi', i en l'escriptura va girar a 'j', si bé als mexicans els va agradar conservar la clàssica 'x', no només en el nom del seu país o de la ciutat de Mèxic, com és ben sabut, sinó també en altres topònims i noms de persona. El raonament que, intueixo, fan els mexicans és: khileno és a xileno, com Khilitla és a Xilitla... I qui dia passa, any empeny.
Ara bé: ¿és xileno un topònim o nom de persona nàhuatl, transcrit amb una 'x' al segle XVI, i que, per tant, podem esperar que es pronunciï 'khileno'? Definitivament, no. És un neologisme derivat del grec, introduït probablement a l'espanyol uns segles més tard, segurament a partir d'algun idioma europeu amb força tradició química. Per tant, amics mexicans, sempre em divertirà sentir a dir 'khileno', fins i tot m'agradaria dir-ho en una reunió d'universitaris - un dia ho diré -, però em sembla que no és més que fonètica creativa. O recreativa.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
5 comentaris:
La solución más trivial es que el asunto de las pronunciaciones "correctas" es de lo más peliagudo. el concepto de "normalidad" en la pronunciación está más ligado al concepto que se usa en estadística, es decir, de frecuencia, que a un concepto de corrección o incorrección. Ella hace bien en quejarse de que se metan con ella por pronunciar como una ese esas equis, pero por la misma podría simplemente aceptar que otras personas usen la equis en la pronunciación /ks/ o /gs/, que están también bien --ya estén más o menos distribuidas--.
Si en México le dicen "jileno", y así lo dicen todos, no creo que haya nadie sensato como para decir que lo dicen mal. Es posible que confundan la etimología, pero eso es todo: su código es "jileno" y sanseacabó, y así se entienden, del mismo modo que dicen "garash" (por "garage/garaje") a pesar de ser una pronunciación impropia del español. Fíjate que digo pronunciación, que no sonido, pues el muy parecido sonido "sh" es muy frecuente en el Cono Sur (aunque para otra letra).
Lo curioso es que para la prueba estadística de ji cuadrado (donde "ji" se representa con una letra griega que parece una equis), nos hemos acostumbrado a llamarla "chi" por influencia de la transliteración del inglés, cuando esa letra griega en español se llama "ji", no "chi". Pues nada: todos chi cuadrado. Fíjate que los mexicanos podrían incluso llamarla "xi" y aplicarle lo que le aplican al xileno. :D
Buen finde. :)
"Dame chance", Mus. "Espérame tantito", que avui estic molt ocupat. Et constesto el cap de setmana.
;)
No voldria haver semblat un talibà de la correcció lingüística, perquè no és el cas, i estic completament acostumat a que una paraula es pugui pronunciar de tres o quatre maneres diferents, com passa habitualment en català. Em sorprèn aquesta solució que de manera espontània adoptaren els mexicans – fa anys, suposo – amb això del xilè, i la trobo còmica però no em sembla una abominació. A part, jo m'adapto: si cada dia hagués de pronunciar aquesta paraula, acabaria dient “khileno” quan parlés amb mexicans, igual que ja dic “ustedes” per vosaltres, i també “garage”, “un reporte”, “no manches”, “el carro” o, fins i tot, “el clutch”.
Però en tota la teva argumentació hi manca un concepte, el de llengua estàndard [estàndard: bona mostra de permeabilitat lingüística]. En general, una llengua, o un conjunt de dialectes pròxims, necessita una llengua estàndard que els parlants coneguin i facin servir entre ells. Aquesta llengua estàndard no triomfa només perquè algú ho decreti, requereix que els parlants s'hi adhereixin, però, òbviament, queda fixada en una sèrie de normes (formals o consuetudinàries), i es difon a través de l'ensenyament i els mitjans escrits i audiovisuals. Una adhesió mitjanament rigorosa a la llengua estàndard suposo que és necessària per a evitar una excessiva fragmentació de l'idioma. A part d'això, una llengua pot tenir un sol estàndard (unicèntrica) o més d'un estàndard (pluricèntrica, com l'anglès). El català és parcialment pluricèntric, i té diferents estàndards territorials. Crec que a l'espanyol li ha costat reconèixer un cert pluricentrisme, tot i que les solucions 'confederals' adoptades pel Diccionario panhispánico de dudas (DPD) indiquen, potser, que s'avança en aquest camí, tal vegada a desgrat de la RAE. Evidentment, l'espanyol de Mèxic té el seu estàndard (reconegut o no, però estàndard) amb diferents registres, més cultes i més populars. Sembla que els mexicans que es dediquen a la química han adoptat espontàniament la pronunciació “khileno”, i segurament això forma part de l'estàndard mexicà culte de l'espanyol. Evidentment, l'idioma espanyol no s'acabarà per mor del “khileno”, però trobo que “xileno” seria un bon candidat al DPD.
Pel què fa a prova X2, a les classes d'estadística en espanyol que feien a la UPC fa uns anys, em van ensenyar a dir “ji cuadrado” i així ho he dit sempre en aquest idioma. En català és el mateix: “khi quadrat”. El TERMCAT ens ho recorda:
ca khi quadrat, f
es ji cuadrado
en chi-square
sbl X²
Ah, desde luego que no me pareciste talibán de ninguna clase. Me refería a la persona que citabas, que usaba contra sus detractores (es decir, contra quienes se metían con su forma de pronunciar ciertas equis) la misma argumentación que sus propios detractores, es decir: que "eso está mal pronunciado". La pronunciación no es "mala". Puede ser más o menos estándar, pero eso es todo. Es bien sabido que algunos españoles pronunciamos los sonidos zeta de forma diferente a prácticamente el 95% de los hablantes de español, y eso no nos convierte en malos hablantes (ni a los demás, por supuesto). Pues igual con la equis, o con el jileno, o con mil casos. :D
En todo caso, esto de cómo se pronuncian las cosas es de lo menos importante, porque las palabras se las lleva el viento. Es en la escritura donde se pone en peligro (por llamarlo de alguna manera, que yo no lo tengo por "peligro" como tal) la estandarización del lenguaje. Cuando haya suficiente arraigo, nos quitaremos de en medio, todos al alimón, esas equis iniciales, las pes líquidas, etc., y no pasará nada igual que no pasa nada por decir setiembre o septiembre, inscripto o inscrito, psicología o sicología, etc. Lleva tiempo, eso es todo. :)
Gràcies, Mus, pels teus comentaris. Dius al teu blog que ara ets per França. Bonne chance! per allà...
Publica un comentari a l'entrada