En aquest coin de monde, les novetats cinematogràfiques són molt relatives. A la fi han estrenat Letters from Iwo Jima, dirigida per Clint Eastwood. La primera de la bessonada, Flags of our fathers, o encara ha d'arribar, o ja la van estrenar i se'm va passar. O no arribarà mai, tant se val. No tinc un sistema eficient per saber les pel·lícules que estrenen cada setmana i si valen la pena o no. La majoria de les que estrenen aquí no mereixen ni llegir-ne la sinopsi, i detesto visitar la pàgina web de Cinépolis (que molta gent anomena Cineápolis, que és com ho deuen dir a Minnesota), on es poden llegir sinopsis d'aquest estil:
Som a l'any 2057, el sol agonitza i la humanitat s'enfronta a la seva extinció [certament, això de l'escalfament global era bullshit]. L'última esperança recau [recau?] en l'Ícar II, una nau espaial amb una tripulació [...] aviat la tripulació es troba lluitant no només per les seves vides i la seva estabilitat mental, sinó també pel futur de tots nosaltres…
No em parleu d'estabilitat mental. Després de sobreviure fa quinze dies a The reaping, ha estat balsàmic veure que passaven una de les pel·lícules de Clint Eastwood sobre Iwo Jima. Em va agradar bastant el film, tot i que no fa llarg si oblidem la comparació amb el repertori habitual de Cinépolis. S'agraeix el valor documental, el toc eastwoodià (el timing, el color, la música, la mirada). Podríem dir que Ken Watanabe broda el paper de Clint Eastwood fent de general Kuribayashi, un paper que Eastwood s'hauria reservat si no fos massa gran (i potser massa poc japonès) per fer de de Kuribayashi. No cal dir que això ho dic jo perquè em dóna la gana.
Parlant d'estrenes, llegeixo a Proceso que a la fi s'estrena a Mèxic la pel·lícula El violín, que porta dos anys projectant-se amb èxit i premis a Europa. És una opera prima d'un jove director, sobre la guerrilla i la guerra bruta a Mèxic d'ara fa 35-40 anys. De moment s'ha estrenat a Mèxic (quan dic Mèxic, aneu aprenent a distingir si parlo de la ciutat o del país) i no sé si arribarà a ce coin du monde. Ja ho sentireu a dir.
Som a l'any 2057, el sol agonitza i la humanitat s'enfronta a la seva extinció [certament, això de l'escalfament global era bullshit]. L'última esperança recau [recau?] en l'Ícar II, una nau espaial amb una tripulació [...] aviat la tripulació es troba lluitant no només per les seves vides i la seva estabilitat mental, sinó també pel futur de tots nosaltres…
No em parleu d'estabilitat mental. Després de sobreviure fa quinze dies a The reaping, ha estat balsàmic veure que passaven una de les pel·lícules de Clint Eastwood sobre Iwo Jima. Em va agradar bastant el film, tot i que no fa llarg si oblidem la comparació amb el repertori habitual de Cinépolis. S'agraeix el valor documental, el toc eastwoodià (el timing, el color, la música, la mirada). Podríem dir que Ken Watanabe broda el paper de Clint Eastwood fent de general Kuribayashi, un paper que Eastwood s'hauria reservat si no fos massa gran (i potser massa poc japonès) per fer de de Kuribayashi. No cal dir que això ho dic jo perquè em dóna la gana.
Parlant d'estrenes, llegeixo a Proceso que a la fi s'estrena a Mèxic la pel·lícula El violín, que porta dos anys projectant-se amb èxit i premis a Europa. És una opera prima d'un jove director, sobre la guerrilla i la guerra bruta a Mèxic d'ara fa 35-40 anys. De moment s'ha estrenat a Mèxic (quan dic Mèxic, aneu aprenent a distingir si parlo de la ciutat o del país) i no sé si arribarà a ce coin du monde. Ja ho sentireu a dir.
No totes les novetats són cinematogràfiques. El sindicat únic universitari ja ha decidit que la nova llei de l'ISSSTE, que vaig lloar en aquest blog, és anatema, i en nom meu i de tots els meus companys ja han penjat cartells en contra de la llei (sense consultar els afiliats, que ho som de manera pràcticament obligatòria, com en temps del franquisme a Espanya). Riurem...
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
4 comentaris:
La segona de la bessonada Eastwood és molt superior a la primera (avorridíssima), a parer meu. T'ho dic per si et serveix de consol.
L'Eastwood fent de japonès...No sé, però recordo, divertida, un Brando japonès a ara no recordo quina pel.´licula... Una amiga meva diu: "Te'n recordes quan parlàvem tot seguit?"
Lola
Gràcies per l'avís. De tota manera, si la posen segurament l'aniré a veure, perquè no em vull quedar amb l'espina clavada.
Brando: em sembla que he trobat la pel·lícula que deies, tot i que no descarto que pogués ser una altra. Em penso que és:
The Tea House of the August Moon (1956), que estrenaren a Espanya com a "La casa de té de la luna de agosto"
No sé ben bé que vols dir amb el parlar tot seguit, però jo em pregunto, després d'uns tres anys de blog, ens toca entrar a la crisi dels tres anys de blog??
Sí, és aquesta, la de Brando.
El "tot seguit" és un acudit que a les dones "cincuentonas" ens fa petar de riure per identificació. Es refereix a l'anar perdent la memòria i no poder rematar les frases: "Sí, aquella pel.lícula.... Sí, aquella.... on hi sortia.... ai, caram! Aquell..." I aquí comencen els circumloquis per a donar pistes i a veure si entre tots/es s'activa alguna neurona diligent.
Pel que fa als blogs, jo estic ensopida. Crisi dels tres anys, exacte. De moment, comento i comento i comento, però diria que em vaig desendollant.
Lola
Ara ho he entès! No és exclusiu de les dones. Cada cop em costa més de recordar noms d'actors, de periodistes, de coneguts... Si et passes un part de la conversa intentant recordar qui era aquell que va sortir en aquella pel·lícula (com es deia, la pel·lícula?. i aquell?) Què farem si arribem als 80?...
Publica un comentari a l'entrada