diumenge, de febrer 25, 2007

Un cap de setmana a Mèxic

Després de potser dos anys, he passat un cap de setmana a la ciutat de Mèxic. Malgrat les hores destinades a travessar la ciutat en microbús, cotxe particular o taxi, ha estat una bona desconnexió, amb retrobaments amicals i familiars que convindria repetir més sovint. Un viatge en autobús des de l'est de la ciutat fins a la zona del Bosques de las Lomas és tot un safari, potser tan variat com el viatge que Lo ruc de Formentor mostrava fa uns anys en aquest apunt, des de l'altiplà mexicà fins a Mallorca.

El clima és més temperat al DF que a la meva ciutat, i això es nota, per exemple, en que les xicarandes ja han florit a la vall de Mèxic, quan aquí encara segueixen hivernades, sense flors ni fulles. Aviat floriran, però mentrestant deixo testimoni visual d'aquesta florida xicaranda chilanga. A la dreta, l'interior d'un dels inefables i incombustibles microbusos, que la gent anomena de diverses maneres (pesero, pesera, combi, microbús).



Dissabte hi va haver visita al Museu Nacional d'Antropologia, on passen una notable exposició sobre Pèrsia, per a la que s'han fet portar de l'Iran peces fins de cinc o set mil anys d'antiguitat, algunes de les quals no havien sortit mai d'aquell país. Val a dir que aquesta datació de les peces va ser causa d'escepticisme entre el sector de la tercera edat. Com a testimoni, també, penjo aquest detall dels relleus murals de Persèpolis, que es poden veure a l'exposició. Érem massa gent a veure l'exposició: en primer pla, a la dreta, el clatell de la persona que em precedia a la cua per a l'exposició. Al fons, la cua per entrar a les exposicions permanents del museu. A dins, massa gent per veure les peces, fins i tot per caminar.



Retornat a casa, passen la cerimònia dels Òscars, i encara no em puc avenir que la pugui veure a una hora decent. Coses de la Terra, que és rodona.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

2 comentaris:

Laura ha dit...

uoooo i sense sants ni verges al bussssssss que estrany!!!!

No sé quan podré a Mèxic... ara ja em sembla tota una experiència surrealistica la que vaig viure

Un petó i disfruta tu d'aquest meravellós Pais

Geococcyx ha dit...

Què estrany, però no et perdis la sabateta d'infant penjada pels cordills a l'agafador del sostre (a dalt a la dreta de la foto).

Les coses s'acaben veient des de la distància (espacial o temporal). I es relativitzen... Salut, Laura.