diumenge, de febrer 18, 2007

Recompte musical i recontaire del cap de setmana

No sé quantes persones tenen triple nacionalitat peruano-hispano-mexicana (per aquest ordre), però divendres una d'elles i el seu marit ens van convidar a sopar, a cinc persones més, de patata farcida a l'estil peruà i altres exquisitats. L'amfitriona - gran amfitriona - ens explicava que de petita son pare tenia, allà a Lima, totes les sarsueles del món, i que ella s'hi va aficionar, i encara li agraden, però no les pot sentir, perquè no en té cap. No pateixis, li dic, que jo te'n trobaré alguna, que un dels pocs discs que hi havia a casa quan jo era petit era La Revoltosa (junt amb algun de José Guardiola, Los Tres Sudamericanos i Los Valldemossa).

Va ser un bon començament del cap de setmana, que va seguir ahir dissabte amb una sortida a un poble de Guanajuato, on una cosina de la meva sogra ens va explicar unes històries familiars d'una entitat literària tan sorprenent com la capacitat narrativa de la senyora, la "tia Lupe" . Pot semblar un tòpic, però el realisme màgic devia tenir unes arrels ben sòlides en la realitat llatinoamericana i en l'instint narratiu de la gent. L'àlbum de fotos que ens va ensenyar, era una autèntica joia, amb uns personatges que suggerien tota mena d'històries. Per mostra, unes fotos de recordatori de la mort d'un capellà del poble: l'home al seu llit de mort, vestit per dir missa i amb un calze a la mà. Unes fotos de l'any 1932. Jo crec que en tornar a veure la "tia Lupe" portaré una gravadora i un escàner.

Una estona abans, al santuari de la Mare de Déu de Guadalupe del poble (tots els pobles d'una certa entitat en tenen un), una altra joia de pedra daurada de la regió, vam presenciar unes noces de dos quasi-adolescents, amb un cor que cantava una versió de La vall del riu Vermell. La plaça del santuari, plena de camionetes descobertes dels assistents al casament, amb les inevitables matrícules de Georgia o de Texas. No hi ha fotos perquè les piles van estar esgotades i pels abarrotes del voltant no en venien.

Parlant de Texas, avui Día Siete, el suplement dominical d'El Universal i de molts altres diaris mexicans, porta una interessant entrevista amb Flaco Jiménez, el rei de l'acordió tex-mex, fill d'un dels fundadors del tex-mex, i un gran desconegut a Mèxic. Ja en vaig parlar fa un temps, en un apunt que vaig haver d'esborrar perquè em causava problemes a la plantilla de la pàgina. El vaig descobrir a través d'un disc dels Texas Tornados, que porta una interessant versió de Ramona de Bob Dylan, de Tus mentiras, de Marco Antonio Solís, o de Ando muy borracho de José Morente. Em sembla que també me n'aconseguiré algun altre, de disc de Flaco Jiménez.

I demà dilluns, Sant Tornem-hi!

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

2 comentaris:

be ha dit...

hola, m'ha sorprès el de la traducció automàtica a altres idiomes, com ho fas? m'ho expliques?

Geococcyx ha dit...

Només cal que copiïs les ubicacions dels enllaços de traducció (en es fr), i hi canviïs l'adreça del meu blog per l'adreça del teu.

També hi has de canviar la direcció dels idiomes: en el teu cas SPANISH-CATALAN, SPANISH-ENGLISH, o SPANISH-FRENCH. També cal que sàpigues crear un enllaç, però això suposo que ja ho saps fer.