Pedagogia postsoviètica

Diumenge vaig fer llegir en veu alta un paràgraf de Mirall trencat a una amiga russa, i després l'hi vaig llegir jo, perquè sentís la fonètica del català. Només així la vaig convèncer que el català i l'espanyol no són la mateixa llengua. Ja li podia parlar del rus i l'ucraïnès, o del rus i el búlgar, llengües cosines però diferents. Se'm quedava mirant amb incredulitat i desconfiança. La Rodoreda em va treure del tràngol.

Després he pensat que la noia es confonia (o no) amb el castellà i l'espanyol, que són sinònims de la mateixa llengua. Quan la torni a veure ho aclariré...

Vam comentar amb ella l'estrès que poden provocar els noms, patronímcs, cognoms i malnoms russos en qui no coneix aquests detalls (la majoria de nosaltres), però l'amiga russa no ho trobava pas tan graciós com Mimí, un personatge més aviat odiós de El túnel d'Ernesto Sábato, que deia:

Fíjate que nunca he podido acabar una novela rusa. [...] Aparecen millares de tipos y al final resulta que no són más de cuatro o cinco. Pero claro, cuando te empiezas a orientar con un señor que se llama Alexandre, luego resulta que se llama Sacha y luego Sachka, y luego Sachenka, y de pronto Alexandre Alexandrovitch Bunine y más tarde es Alenxandre Alexandrovitch [...] Cada personaje parece una familia.

Vaig patir una mica aquesta síndrome de Mimí, tot llegint Gorki en català als 14 o 15 anys. Però el meu problema era que no entenia aquell català tan ple de llurs i segurament àdhucs, de Josep Maria Güell, el traductor de la novel·la...