Si he de jutjar pels cartells que veig al carrer, l'únic candidat que es presenta a les eleccions presidencials d'enguany és el panista Felipe Calderón. Han empastifat tota la ciutat de cartells d'aquest candidat dretà i relativament jove. Un candidat que quan arriba a una ciutat comença la visita per ca'l Bisbe, que fins i tot li dóna la benedicció. Els altres, amb prou feines se'ls veu als cartells del carrer.
No veig pràcticament les notícies mexicanes. De fet, no veig gaire la televisió, excepte algun capítol d'Everwood, de les Gilmore Girls, i algun tros del TN Migdia de la TV3, que aquí veiem a dos quarts de vuit del matí. Potser no ho creureu, però veure un noticiero Hechos (Azteca 13) encara és pitjor que veure la retransmissió diferida de l'espectacle de l'actual govern de la Generalitat. Al canal Once, que he elogiat algun cop, acaben tanmateix mostrant un país fictici, més semblant una La casa de la pradera per a il·lustrats, que al Mèxic real.
Per tant, no sé quins anuncis fan a la tele, i puc seguir pensant que només es presenta el Calderón dels cartells. En fer la mitja transició que els mexicans van preparar a finals dels anys noranta, els polítics van dissenyar un escenari meravellós i tutelat: (a) només els partits polítics poden presentar candidats a la presidència (b) els partits polítics només poden rebre finançament de l'estat; vegeu pressupost en pdf de l'IFE (c) així tots els partits polítics reben la mateix quantitat de diners per fer la campanya (d) així tots els candidats tenen les mateixes oportunitats. Aquest és el món meravellós que van pintar els polítics mexicans i que ha demostrat ser fals (pensem en el casos Amigos de Fox, Pemexgate o, més tard, els maletins que canviaven de mans chez le PRD). I un món tutelat, on un ciutadà qualsevol no pot ser candidat si les maquinàries dels partits no ho consenten, igual que la denúncia d'un ciutadà només arriba al jutge si la mamà Procuraduría ho troba oportú. No sé si aquests candados ens alliberaran d'un Chávez o d'un Ollanta Umala, però de moment han deixat fora de la cursa l'intel·ligent Castañeda i el pedregada Dr. Simi...
2 comentaris:
T'has confundit una mica. Els partits reben la mateixa quantitat de l'estat per fer la campanya (finançament base) però, a més, legalment poden rebre finançament privat sempre que no superi el límit predeterminat per l'IFE. Per cert, la meravellosa idea de proveir de finançament "públic" (de l'estat) als partits l'han copiada dels Estats Units. Suposo que és comú als sistemes presidencialistes i no pas als parlamentaris.
Gràcies Josep: no tenia en compte el component privat del finançament dels partits. De tota manera, sembla que almenys PRI i PAN van superar les quantitats el 2000.
En tot cas, em sembla una passada donar la pasterada de diners públics que es donen als partits pel simple fet d'obtenir el "registre" com a partit polític.
El finançament públic també existeix a Espanya, i també es "complementa" amb donacions anònimes i amb la corrupció en les obres públiques, segons sembla.
Qui no ha mort son pare ha mort sa mare...
Publica un comentari a l'entrada