(2a aparició de Santos Almendárez)
El sol de les 8 del matí, implacable al maig, li rostia el clatell i el pòmul esquerre. Després d'un quart d'espera, un autobús d'aspecte intemporal enfilava l'avinguda Niños Héroes en direcció al lloc on Santos esperava l'autobús.
Santos Almendárez era chilango. La impassibilitat amb què els petrotxuequins esperaven l'autobús o el veien passar de llarg posava Santos força nerviós, acostumat al tràfec i a la mala llet de la capital. El número i el nom de la línia d'autobús figuraven en lletres francament menudes al parabrises de l'autobús. Sense un llargavista era impossible fer el senyal a temps perquè l'autobús s'aturés sense estampar tots els passatgers a la part interior, precisament, del parabrises. També per això Santos solia anar a treballar en bicicleta. Per això i perquè el dilema casa o cotxe s'havia resolt a favor de la primera, en un meticulós càlcul d'economia familiar.
Sota el seu vernís d'escepticisme, Santos seguia creient que podia planificar i controlar gairebé tots els detalls de la seva vida. A cada cantonada, tanmateix, el trànsit de furgonetes, camionetes descobertes, escarabats i Tsurus s'empenyava en demostrar-li el contrari. O els xofers d'autobús, que decidien un pèl arbitrariament si s'aturaven o no a una parada d'autobús. Per no esmentar els estudiants de Càlcul numèric, que semblaven immunes a l'entusiasme del seu professor Almendárez pels mètodes de Runge-Kutta, o a qualsevol altre entusiasme.
El sol de les 8 del matí, implacable al maig, li rostia el clatell i el pòmul esquerre. Després d'un quart d'espera, un autobús d'aspecte intemporal enfilava l'avinguda Niños Héroes en direcció al lloc on Santos esperava l'autobús.
Santos Almendárez era chilango. La impassibilitat amb què els petrotxuequins esperaven l'autobús o el veien passar de llarg posava Santos força nerviós, acostumat al tràfec i a la mala llet de la capital. El número i el nom de la línia d'autobús figuraven en lletres francament menudes al parabrises de l'autobús. Sense un llargavista era impossible fer el senyal a temps perquè l'autobús s'aturés sense estampar tots els passatgers a la part interior, precisament, del parabrises. També per això Santos solia anar a treballar en bicicleta. Per això i perquè el dilema casa o cotxe s'havia resolt a favor de la primera, en un meticulós càlcul d'economia familiar.
Sota el seu vernís d'escepticisme, Santos seguia creient que podia planificar i controlar gairebé tots els detalls de la seva vida. A cada cantonada, tanmateix, el trànsit de furgonetes, camionetes descobertes, escarabats i Tsurus s'empenyava en demostrar-li el contrari. O els xofers d'autobús, que decidien un pèl arbitrariament si s'aturaven o no a una parada d'autobús. Per no esmentar els estudiants de Càlcul numèric, que semblaven immunes a l'entusiasme del seu professor Almendárez pels mètodes de Runge-Kutta, o a qualsevol altre entusiasme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada