dimarts, d’agost 31, 2004

Avui, un llibre

Un dels pocs llibres de lectura que vaig triar per endur-me'n a Mèxic va ser un llibret de l'any 1988 sobre la pel·lícula Blade Runner. Editat per Tusquets a Barcelona, porta el títol de la pel·lícula i són deu escrits sobre el film, d'escriptors, crítics, artistes i intel·lectuals. El coneixeu?

Em quedo amb els dos primers, También Zeus debe caer, de Rafael Argullol i La caza del facsímil, de Guillermo Cabrera Infante. Quin nivell, xaval! Ja havia vist la pel·lícula, sense saber que era tan collonuda, però el meu intel·lecte, francament, no havia estat capaç d'extreure'n uns missatges tan elevats com els de Rafael Argullol. Després de llegir tres vegades l'article, el vaig arribar a entendre, diguem-ne, en un 80%, i vaig quedar convençut que Blade Runner devia ser la pera, si podia provocar l'escriptura d'articles com aquest... I la vaig tornar a veure, ara sí, amb el discerniment i la clarividència que et donen haver llegit abans el llibret en general i l'escrit de l'Argullol en particular. Proveu-ho si no, és com veure una altra pel·lícula...

L'Argullol arrenca amb aquesta frase: Esquilo era un hombre sabio, puso a Prometeo en los confines del mundo, para que protegiera la loca carrera de los hombres en pos de sus ciegas ilusiones. Déu n'hi do, eh?, per parlar de cinema... Ho sento, sóc de Ciències. L'Esquil era un autor grec de tragèdies, o un autor de tragèdies gregues (que no sé si és el mateix). Fins aquí ja hi arribo. El tema de Prometeu ja és més pelut. La història del Frankenstein és una revisió del mite de Prometeu. Conec la revisió, però no l'original. A Blade Runner, se suposa que Tyrrel, en crear androids (replicants) fa de Prometeu: els dóna una vida (limitada), capacitats, etc... És un déu, però també un deú limitat, com es veu a la pel·lícula. Gràcies Google.

Bé, després de tres pàgines d'Esquil, Prometeu, Sòfocles i Dante, l'Argullol arriba al nucli de la qüestió: per primer cop en la història del pensament o de l'art, A Los Angeles-2019, la creença en un sentit últim, des d'on batega una promesa de pietat, ha desaparegut. Cosmos i caos conviuen estrictament, i els passos prometeics de l'home es produeixen en un delicat, salvatge equilibri sobre el tall d'una navalla la llargada del qual no es coneix. Déu n'hi do, també. La traducció és meva, en atenció als múltiples lectors de la Catalunya Nord ;-)

Guillermo Cabrera Infante (GCI) és menys elevat, més lúdic, corrosiu i, d'ocurrències més directes. Comença amb: Al principio de "El amargo té del general Yen", esa obra maestra del cine exótico y erótico de 1932,... Bona digressió. A la primera frase ja destaca el seu gust pel joc de paraules i d'idees. Haig de dir que GCI té una mala llet considerable, i que mai he pogut acabar un llibre seu, però he rellegit desenes de vegades el seu article sobre Blade Runner, La caza del facsímil. El trobo genial. En aquest article són més importants els jocs de paraules i les digressions que el rovell de l'ou, potser inexistent, que es podria resumir en dues frases seves:

- ...Blade Runner, la más excitante y perfecta película de fantaciencia, de Fanta y ciencia,...

- ...una hermosa alucinación en glorioso technicolor: la pesadilla sin aire acondicionado.

Finalment, el llibret també inclou un article del malaguanyat José Luis Guarner, El hombre del sable contra el infierno de Ridley, on ens explica com es va gestar la pel·lícula, a partir de la novela de Philip K. Dick i les aportacions posteriors de l'entorn de Ridley Scott.

dissabte, d’agost 28, 2004

Redundant però enigmàtic



Diuen que la redundància és un recurs per superar el soroll, per facilitar la transmissió del missatge per sobre del soroll ambiental i de les ambivalències del llenguatge humà. Heus aquí un missatge redundant però tot i així enigmàtic als ulls d'un lector català poc avesat a la semiòtica mexicana. És un cartell enganxat a la porta d'un garatge particular.

Comencem pel cantó superior esquerre del cartell. Un cercle vermell amb una línia o banda vermella en diagonal indica prohibició d'aparcar, com a mínim als codis europeus de circulació (hi mancaria el fons blau del senyal de no aparcar). Per si ens quedava algun dubte, hi ha una E al mig del cercle, travessada per la ratlla en diagonal. Això no vol dir "prohibit Espanya", sinó prohibit estacionar (aparcar). Per si no quedava prou clar, al cantó inferior esquerre del cartell diu NO. Això podria portar a confusió: NO (NO ESTACIONAR) = SÍ ESTACIONAR, com ens ensenya la lògica. Però de fet vol dir "no aparqueu".

Finalment, a la dreta un missatge de text és completament aclaridor:
Se ponchan llantas gratis

¿És que hi ha un taller mecànic que fa una oferta als clients de fer-los no-sé-què gratis a les llandes? Noooo! Aquí les llantas són els pneumàtics, i ponchar vol dir punxar. És a dir si tu no fas cas de l'avís de no(no estacionar), l'amo del garatge et punxarà les rodes.

Aquí el concepte de gual permanent és desconegut. Això de que tu només pots reservar la sortida del teu garatge pagant una taxa municipal i penjant un cartell oficial que diu "Gual permanent" no s'aplica. Si tens un garatge la gent t'ha de deixar sortir i prou. Que jo sàpiga, no has de pagar cap taxa. Hi ha diferents cartells per demanar a la gent que no t'aparquin al davant de la porta del garatge. Des dels més educats:

Favor de no estacionarse
No estacionar

Fins a altres més contundents, com el de la foto, o com aquest:

Si tú respetas mi sitio yo respeto tu coche

Ja aniràs viu...

divendres, d’agost 27, 2004

La mort del subjuntiu

L'altra dia la Tina Vallès (L'aeroplà del Raval) parlava de l'extinció de l'allioli. Una altra extinció notable és la del subjuntiu. El semianalfabetisme persistent dels catalanoparlants en el nostre idioma, junt amb la pressió de l'espanyol (dos fenòmens força lligats), provoquen situacions curioses i penoses.

El fet que en català central sovint coincideixin les formes dels presents d'indicatiu i de subjuntiu fa que molts parlants ho apliquin a tots els verbs i facin degenerar el subjuntiu en indicatiu. M'explico.

Aquí són iguals el present d'indicatiu i de subjuntiu:
Vosaltres mengeu molt de pressa! (indicatiu)
Vull que mengeu molt de pressa (subjuntiu)

Però aquí són diferents:

Ho veieu bé? (indicatiu)
Quan ho vegeu, aviseu-me (vegeu = subjuntiu)

Molta gent, inclosos locutors de ràdio i TV diuen sempre "veieu", tant si és subjuntiu com indicatiu:
Quan ho veieu, aviseu-me

Tant o més notable és la mort dels pronoms febles. Tant difícil és dir
No hi ha sabates en lloc de No n'hi ha sabates
No n'hi ha en lloc de "No hi ha"
o No en tenim en lloc de No tenim (No tenim què?).

Em meravella que el meu nebot als 4 anys fes anar els pronoms febles molt millor que molts personatges que sortien a diari per la ràdio o la televisió en català!

dijous, d’agost 26, 2004

Marxant patriòtic


Foto per Geococcyx

El 16 de setembre és el dia de la Independència mexicana (vull dir independència d'Espanya). Des de finals d'agost comencen a circular per la ciutat marxants que venen banderes mexicanes de tota mida, i altres articles tricolors.

Enguany viuré per primer cop a Mèxic el "grito" de la nit del 15 de setembre. Ja l'havia viscut al Poble Espanyol de Barcelona, organitzat pel Consolat. Ja us ho contaré.

dimarts, d’agost 24, 2004

Ciclistes per necessitat

En aquesta ciutat mexicana moltes persones van a treballar en bicicleta. Més aviat molts homes, perquè dones no n'he vistes. Per l'aspecte que tenen, i per l'hora que es lleven, no són del tipus de gent que veia passar pel carril bici de la Diagonal. No agafen la bici per ecologisme ni per esnobisme, sinó per necessitat: ni cotxe ni autobús. Vull dir que no hi he vist passar cap jove "Erasmus" alemany amb sandàlies i mitjons (de color carbassa).

A Catalunya es van criticar inicialment (i posteriorment) els carrils bici perquè "si no hi ha ciclistes, per què posen carril bici?". Afortunadament, alguns ajuntaments catalans no n'han fet cas. Aquí, en canvi, encara hi ha ciclistes, i bastants. Bé, doncs, l'Ajuntament no presta cap atenció a aquestes persones, i no ha creat, que jo sàpiga, un sol carril bici o ciclopista a la ciutat.

Jo no hi vaig, en bicicleta, per dos motius: primer perquè no tinc bici i, segon, perquè sóc massa vell per morir jove. Ho trobo un mica suïcida, tal com està el trànsit a la ciutat (tranquil, però... vigila!). M'estimo més anar a treballar a peu de tant en tant, mitja horeta, i encara cremo més calories. Em deia un noi de 30 anys que els ciclistes son un perill, que no ho haurien de permetre. Dic perdona, però el perill són els cotxes per als ciclistes, no girem les coses!

dilluns, d’agost 23, 2004

"Les invasions barbares"

Aquest divendres vam anar a veure aquesta pel·lícula del Denys Arcand. Extraordinària per moltes coses, vam xalar.

Confesso (jo, pecador) que no he vist el film de 1986 de l'Arcand, Le déclin de l'empire américain, on apareixen els mateixos personatges i actors per primer cop. Les invasions barbares ens mostra els personatges 18 anys després, reunits en torn d'un d'ells, que té un càncer terminal.

La ironia, el desencís i l'humor amb què els personatges es miren el que són i el que van ser és el que més m'agrada del film, i que fa entranyables els personatges, tot i la complaença i buidor que mostren alguns. També dóna gust trobar-se amb gent amb preocupacions vitals i intel·lectuals remotament semblants a les teves, cosa que no passa cada dia en el meu entorn.

Impacta el retrat crític, i poc subtil, de la seguretat social i el sindicalisme quebequesos, que mostra com a corruptes i ineficaços. Un any a la llista d'espera per fer-se una tomografia d'emissió de positrons! Que no era el primer-primer món? Una mostra de com els somnis d'aquella generació esquerrana (de la revolution tranquille i el separatisme) es van quedar, com a molt, a mig camí.

Altres plaers més immediats: tornar a sentir l'accent quebequès (hi vaig viure mig any), i veure petits retalls del paisatge d'aquell país. També veure la Marie-José Croze, que ho sembla tot menys la junkie que interpreta.

Bé, ara haurem de veure Le déclin de l'empire américain, 18 anys després, encara que me l'hagi de comprar en DVD per Amazon. Em pemetreu una boutade (fins i tot una putada): vaig veure Terminator II abans que Terminator I. I no passa res...

dissabte, d’agost 21, 2004

Pessebre de la Passió

Bé, després d'un parell d'intents he pogut fer anar el Hello i penjar una foto al blog!

Aquest "pessebre", fotografiat per Setmana Santa a San Miguel de Allende, no és un naixement, sinó un moriment, és a dir, escenes de la Passió. No sé ben bé què hi pinten les taronges, però és força curiós.

Foto per Geococcyx

divendres, d’agost 20, 2004

Barcelonistes a 9000 km

L'any passat un taxista mexicà em va preguntar d'on venia, i li vaig dir de Barcelona. Ahhh, el Baarçaaa... Després es va passar els 20 minuts del viatge parlant del fabulós equip que tenia el Reial Madrid, que si el Zidane, que si el Ronaldo, que el veia jugar a la TV per cable, etc... Noooo manooo, un equipaaaasssoo... Segurament es va quedar sense propina.

Després de la desfeta madridista de l'any passat, els culés mexicans (que es veu que n'hi ha, i no em refereixo als catalano-mexicans) han tret les samarretes del Barça i se les han posat. Pots veure joves amb la samarreta blaugrana pel carrer, anant cap a la universitat, comprant a l'hipermercat. Amb una paraula... S'ha de tenir molta afició al futbol per portar la samarreta d'un equip de futbol a classe de Termodinàmica, però molta més encara si el teu equip és d'un país que es troba a 9000 km (són 9000?). Serà que el Márquez (el Kàiser de Michoacán) els estimula les neurones?

Per cert, l'Hugo Sánchez va dir que no s'hi val la invasió de futbolistes estrangers (argentins) que hi ha avui dia al futbol mexicà. Ell, que va jugar com a estranger tants anys al Madrid! Exemple high life de com la immigració no es veu igual quan ets immigrant que quan ets receptor d'immigrants.

Sentint els mitjans de comunicació mexicans, sembla com si emigrar lliurement als Estats Units fos un dret constitucional inalienable dels mexicans. Això no impedeix que la policia mexicana es dediqui a caçar els centramericans que vénen del sud, ja sigui per quedar-se a Mèxic o, més aviat, per passar als EUA. Cada vegada que vaig a l'Instituto Nacional de Migración en porten uns quants de detinguts.

Bé, he començat pel futbol i he acabat amb observacions políticament incorrectes? Ho deixarem aquí.

dimarts, d’agost 17, 2004

Vilaweb i el bilingüisme al Canadà

Aquest dies Vilaweb ofereix unes píndoles sobre "Idees dels sense estat". Ens explica breument (però mooolt breument) com s'ho fan algunes nacions sense estat per anar fent la viu-viu.

L'altre dia (12/08/2004) Vilaweb parlava del Quebec "Quebec: el francès, sempre, per davant", i afirmava que el Canadà es considera a tots els efectes un estat bilingüe francès-anglès, però tot i així diferents lleis aprovades les darreres dècades han anat consolidant una tendència favorable al francès. Aquestes afirmacions són força inexactes i parcials.

La Carta canadenca de drets i llibertats (llei constitucional del 1982) estableix que el francès i l'anglès són les llengües oficials del Canadà, però això no implica un bilingüisme generalitzat. Només el govern i el parlament d'Ottawa (federals) són completament bilingües, així com la província de Nou Brunswick (que és l'única província constitucionalment bilingüe del canadà). Els governs provincials no tenen l'obligació de ser bilingües, ni els municipis, i en la majoria dels casos no ho són.

Les oficines de l'administració federal són bilingües al Quebec, però no tant a les províncies anglòfones. D'això es queixen els francòfons. Les províncies majoritàriament anglòfones han fet algunes concessions al bilingüisme (per exemple a l'est i nord-est d'Ontario), allà on hi ha una població francòfona arrelada. Aquestes concessions provincials al bilingüisme, són més importants a Ontario, per exemple, que les escasses o nul·les concessions del govern provincial del Quebec.

Certament la Carta de la llengua francesa (llei 101 del Quebec, 1976) va fer del francès l'única llengua ofical del Quebec, i va significar una revolució lingüística i social important. Es va fer abans de la Carta canadenca (1982). Per cert, la Carta canadenca, a part de permetre consolidar la majoria de guanys de la llei 101, també va permetre als jutges federals declarar-ne anticonstitucionals alguns aspectes. Tant la Carta com la llei 101 són a anys llum de la situació legal a Espanya i els Països Catalans.

Un fet curiós és que, tot i la llei 101 (i gràcies a la Carta canadenca), els ciutadans anglòfons del Quebec tenen dret a portar els fills a l'escola anglesa. Actualment es troba als tribunals el recurs de ciutadans francòfons i alòfons (de llengua materna diferent a l'anglès i el francès) que volen poder portar també els seus fills a l'escola anglesa, i no poden fer-ho. Curiosament, els francòfons i els alòfons no poden triar la llengua de l'escola dels seus fills (han d'anar a la francesa), però els anglòfons sí (ningú els impedirà que vagin a l'escola francesa, si volen).

dilluns, d’agost 16, 2004

Espereu el camió de les deixalles!

Teníem uns contenidors per dipositar les escombraries al carrer. Sovint estaven plens a vessar i assetjats pels pepenadores, persones que trien objectes de valor o reciclables, tot i que està prohibit fer-ho. L'ajuntament va decidir que això no podia ser i, aprofitant les vacances, va treure tots els contenidors del carrer. Al lloc on abans hi havia un contenidor ara hi ha un rètol ben gran que diu "Espereu el camió, no dipositeu deixalles al carrer".

Espereu el camió? A les 4 de la tarda, aproximadament, tres dies a la setmana un modern camió compactador passa pel nostre barri, s'atura davant de casa nostra, i toca la campana perquè nosaltres, que no tenim res més a fer que esperar el camió, sortim amb les bosses de 2-3 dies i les entreguem en mà als recollidors. Fantàstic!

Segurament la idea va ser d'un home que té tot el dia a casa la senyora i/o una minyona, disposades a esperar que soni la campana de les escombraries. Fins i tot en un ciutat tan tradicional com aquesta, a moltes cases no hi ha ningú durant tot el dia. El malestar ha estat bastant sonat. Quan vam trucar a l'Ajuntament ja érem l'enèsima protesta i sembla que ara ho canviaran i posaran recollida nocturna.

No és mala idea treure els contenidors del carrer, però s'ha de donar oportunitat a la gent de dipositar les escombraries al carrer durant una finestra de 2 hores a primera hora del matí o de la nit, com fan a Mont-real (Quebec), per exemple.

divendres, d’agost 13, 2004

Ja en tenim!

Si fos en Salvador Sostres diria que ja tenim minyona. El fet és que el mes de juny vam trobar una "dona de fer feines", que diuen al meu poble. Quan vivíem a Catalunya en venia una un cop a la setmana, i aquesta en vindrà dos. Aquí molta gent de la classe mitjana té dona de fer feines cada dia. Alguns la tenen de quedada, és a dir, que es queda a dormir a la casa i tot. Quan cercàvem casa per llogar, moltes cases o pisos tenien una cambra i una cambra de bany per al servei (sovint fora, entrant al terrat, i en molt mal estat). Tot això ens sorprenia bastant: com a gran cosa, ens mostràven la cambra del servei, i la meva dona i jo ens miràvem una mica astorats...

Ens ha costat mesos de trobar la dona, perquè ningú ens en podia recomanar o cedir una un cop a la setmana. Diu tothom que és molt difícil trobar-ne una que sigui treballadora i de fiar. Si fos el Sostres, potser diria que el servei s'ha posat impossible... Ningú té una minyona per recomanar, més aviat es queixen de la que tenen. No m'estranya, amb els sous que es paguen aquí.

Bé, benvinguda la dona de fer feines. Esperem que l'entropia que ha governat el nostre departamento fins ara comenci a recular! Potser anirà a fer la compra i tot. De moment ja no ens haurem de planxar les camises i les bruses, ni fer dissabte!

dimecres, d’agost 11, 2004

Trobar capses de CD

M'he portat 50 CD de música que tenia guardats a Catalunya. Els vaig portar sense capsa, apilats en dues "bobines" de 25 CD, que em van regalar buides uns amics (no en venen, de bobines buides: vaig fer un petit marató per comprovar que simplement no en venen, i un altre per trobar-ne dues). Vaig portar les caràtules a part, apilades en el mateix ordre.

La idea era comprar a Mèxic 50 capses buides de CD, i reconstruir la meva "discoteca". No m'hauria pensat mai la feina que tindria per trobar 50 capses de CD de les gruixudes, aquí a Mèxic. Em refereixo a la capsa de metacrilat que ve amb un CD de música dels que venen a les botigues. D'ençà que s'ha popularitzat la gravació de CD, tothom guarda els CD en capses de les més primes o, directament, en sobres. A les botigues no saben ni de què els parles: en diuen estuches para "ci-di", però un estuche també pot ser un porta-CD amb cremallera.... Una "caja" pot ser una capsa per guardar 25 CD o una prestatgeria de CD, etc. Normalment només tenen capses de les primes. Em figuro que a Catalunya deu passar una cosa semblant.

Bé, després d'un altre marató he arreplegat 37 capses, entre 3 botigues. A poc a poc podré tenir els meus CD organitzats i accessibles!

dilluns, d’agost 09, 2004

Arribats de l'Arcadia

Hola tothom!

Fa dos dies que vam arribar de l’Arcadia, després de passar per Barcelona. Van ser més 24 hores de viatge per terra i aire. Barcelona-Amsterdam-Mèxic en avió, i continuació amb autobús “de luxe” fins a casa. Impressionant vista aèria pel camí, de Toronto i la riba del llac Ontario. Una mica més avall, vam sobrevolar el llac Erie i la ciutat de Cleveland, i uns pantans que em figuro que eren els de la vall del Tennessee. Finalment, l’immens delta del riu Mississipí, a prop de Nova Orleans, abans de travessar el Golf i entrar a Mèxic entre Tamaulipas i Veracruz.

Per primer cop, no hem passat una nit al D.F. en arribar a Mèxic. Vam anar en taxi de l'aeroport a la central d'autobusos. Vam arribar a casa de matinada, després d'hores aire-condicionats a 19ºC. L’esmorzar del dissabte ens va retrobar amb el país i amb la nostra cuina casolana: mango, quesadillas de cuitlacoche, truita amb orenga, cafè amb llet i uns “cuernitos” (espècie de pa de pessic en forma de croissant). El cansament ens va revenir el cap de setmana, però sobreviurem. Avui ja treballem.