Roses a 10 pesos

.


Deixem la poètica de Sant Jordi i parlem de la butxaca. Tothom qui ha regalat roses per Sant Jordi sap a quin preu s'arriben a posar aquestes flors. Ahir vaig comprar cinc roses per un total de 51,50 pesos (3,77 EUR), és a dir, a prop de 10,3 pesos la rosa (0,75 EUR). Sense comentaris.

Visitar cases santes

Sobre la marató de las siete casas, que vaig comentar l'altre dia, em diu la meva mare (que llegeix el blog en paper), que abans era costum a Mallorca que el Dijous Sant estigués l'Altíssim exposat (el Dijous Sant és el dia de l'Eucaristia) a les esglésies i la gent anava a visitar cases santes, és a dir esglésies. Sobretot les senyores, amb vestit negre i mantellina. Això sí, sense fer estació a cap parada de gorditas (ni de panades). Un costum catòlic molt esvaït a Mallorca actualment.

Crec que visitar cases santes tenia, figuradament i irònicament, un altre significat, que era anar a visitar bordells. No sé si qualque lector il·lustrat m'ho podria confirmar...

Anticipació huarachera

.

L'any passat vaig aventurar-me a formular la teoria de la setmana del huarache. Ras i curt: en aquesta ciutat de l'altiplà només una setmana a l'any fa prou calor per anar amb calça curta i sandàlies. Després d'això, el sector navarrès d'aquesta ciutat (format per una sola persona) em va assegurar que va tot l'estiu amb sandàlies, cosa que vaig atribuir a una adaptació evolutiva dels habitants de la Sierra de Urbasa.

Però enguany, o la setmana del huarache s'ha avançat un mes, o potser tindrem el mes del huarache! En tot cas, ja m'he posat algun dia les bermudes i les sandàlies, la qual cosa em fa sospitós de ganduleria, segons Xavier Roig, amb qui comparteixo moltes de les opinions que ens exposa cada setmana a l'Avui o a l'e-notícies, però no aquesta. En tot cas, esperem que la calor forta i seca del maig sigui sofridora i que la frescor de l'epoca de pluges (juny-setembre) no ens faci anar amb jersei mig estiu, com al 2003...

Espai natural protegit

.

Vaig aprofitar uns dies de vacances per visitar alguns llocs del centre i del nord-est de Mèxic. Entre ells, Ríoverde (SLP) i la Media Luna. La Media Luna és conjunt de deus que brollen tot l'any, amb un cabal considerable. En clau illenca, és com Ses Fonts Ufanes (per cert, no hi he estat mai), però tot l'any i amb cabals més regulars. I amb la particularitat que aquí s'ha format un estany permanent en forma de mitja lluna, tot i que en la vista aèria del primer enllaç sembla bastant rodó.

De fa uns anys és àrea natural protegida, però pertany a un ejido, i els ejidatarios en fan una gestió diguem-ne peculiar. Se'm va acudir visitar-la el dissabte de glòria, en ple pont de Pasqua. Un dia, a més, en què és tradició remullar-se (i sobretot remullar el germa proïsme) amb aigua. Bé, el lloc era un autèntic formiguer de gent, cotxes i tendes de campanya. Ja m'havien avisat però, tot i així, impressionant.

No es permet l'accés del públic a tot el recinte, però encara la pressió humana em va semblar excessiva. La protecció del lloc potser requeriria d'altres mesures, com la restricció efectiva del nombre de visites diàries, l'eliminació o la reducció dràstica dels "changarro-restaurants", la prohibició d'acampar dins l'àrea natural i potser la prohibició de nedar a l'estany. Però em penso que això és somniar truites...

Fotos: el càmping a la vora de l'estany, en una zona aparentment no restringida, és a només 3 metres del cartell explicatiu. La situació als canals s'explica per ella mateixa. Per si de cas, visiteu la Media Luna en temporada baixa.

Anasagasti el Gran

Afegeixo a la llista d'enlaços el blog d'Iñaki Anasagasti, que ara és senador per Biscaia (Anasagasti el Gran, Lola-Paraules dixit). Hi escriu dos o tres apunts al dia, una barbaritat per a un senyor que imagino molt ocupat. Escriu molt bé, té mil coses per explicar i per relacionar-les amb el que ha viscut en la seva intensa biografia (vegeu-ne aquesta semblança, estranyament amable, publicada al Mundo). Sovint se li veu el carnet del PNB, cosa que pot agradar o no, i com no podia ser d'altra manera, però sempre ens aporta alguna cosa interessant, ja siguin les tafaneries d'alt nivell que ens explica, la gairebé sempre cordial mala llet que gasta, i les càustiques observacions amb què ens regala tot sovint.

A ca l'Osborne

.


A ca l'Osborne no es pon el sol...
.

10 pesos de chile piquín

.

Cadascuna d'aquestes "boletes" vermelles és un chile piquín. És a dir, un minúscul pebre de cirereta, que dirien a Mallorca. Bastaaant coent. En pots esmicolar un parell amb els dits dins l'oli d'un sofregit, o afegir-los a un guisat, o a un plat servit a taula. Per què no, a un plat de papardelle. A les fotos, 10 pesos de chile piquín comprats a un mercat popular.

És 7-8 vegades més coent que el chiles jalapeños, que els mexicans es mengen envinagrats com si fossin xocolatines.

Setmana de Passió (gastronòmica)

La tradició de las siete casas o de los siete altares recorda les set estacions de la Passió de Jesús. El Dijous Sant, milers i milers de persones envaeixen el centre de les ciutats per complir amb el ritual de visitar set esglésies catòliques. La tarda i la nit del Dijous Sant gairebé no es pot caminar per les places i els carrers de la ciutat vella. Enguany hi he fet un petit safari fotogràfic entre la una i les tres, quan encara s'hi podia caminar.

Pel recorregut de les set cases, els carrers són plens de parades de menjar, bastides per a la ocasió. Com deia el meu avi, pertot hi ha xibius de caçar tords. Això permet als fidels viure la diada amb una intensa passió gastronòmica. No sé si no deixar-ho en golafreria. Podríem començar per la indústria del blat de moro. A qui no li abelleix un elote torrat? O potser uns esquites, condimentats amb uns chiles de árbol . O potser un elote bullit i ben untat amb mantega? ¿O potser un elote esflorat en els grans blancs (esquites), tots dins un vas de plàstic i condimentats?


- - - - - - Elotes torrats - - - - - - - - - - - - Esquites amb chiles secs


Elotes bullits, i esflorats (esquites) - - Untant amb mantega un elote bullit

Seguint amb el safari, arribem a les parades de menjar salat.


- - - - - - Flautas i enchiladas - - - - - - - - Gorditas i companatges


- - - - - - - - - -Molletes - - - - - - - - - - - - - - - - -- - Sopes

Aquest Via Crucis és feixuc, i no cal menjar de drets. Podeu seure una estona i posar-vos un bon guarda-pits:



Si teniu calor, podeu demanar un raspado (granissat preparat a base de raspar amb una eina un bloc de gel i afegir-hi algun suc de fruita). També en diuen yukis. O podeu demanar una agua de sabor.



Per postres, tamarindes amb chile, cocadas, o qualsevol altra de les coses que despatxen en una parada de confiteria, o, per què no, un tros de quiote amb chile. El quiote és la tija que treu l'atzavara una sola vegada en la vida, i que sosté la flor i després els fruits de la planta. El couen al forn.


- - - - - -Parada de confiteria - - - - - Trossos de quiote amb chile

La llum, el sol al clatell, la tebior de l'aire, les intenses olors de les parades fan del passeig una festa per als sentits. Quina gana! La meva religió m'impedeix menjar al carrer, de manera que no he sucumbit a aquestes temptacions quaresmals. Hem dinat a un restaurant tradicional, on he menjat sopa de camarón seco, típica d'aquesta època, entre altres coses.

El preu d'una injecció

Em vaig haver de posar una sèrie llarga d'injeccions, que costaven 345-400 pesos cada una (cada farmàcia posa el seu preu). Déu n'hi do, el preu, però encara m'havia de fer punxar. A l'hospital on vaig fer la consulta mèdica costava 80 pesos la punxada (6,0 €)! Com que això més que un preu era una dissuassió (aquí no en posem però, si en vols: paga beneït!), vaig provar a un altre hospital també privat però més popular: 45 pesos (3,4 €). Déu n'hi do, encara...

A prop de casa, en un centre privat de consultoris, encara més popular, les posaven a 20 pesos (1,5 €), segons la recepcionista. Però de fet la infermera, que és qui posava el preu, només me'n va cobrar 15 (el primer dia). A l'endemà al mateix lloc una altra infermera em va cobrar només 10 pesos la punxada (0.75 €). I totes les que faltaven, a 10 pesos. Hi ha un bon viatge de 80 a 10 pesos! En l'aprenentatge m'hi vaig deixar uns quants calers... La xeringa la posava jo, i costava 2-3 pesos.

En resum, i en pesos:

80 -> 45 -> 20 -> 15 -> 10

Per cert, a la DCPMC què us cobra un practicant (encara es diu practicant?) per una injecció?

Geishes xineses

Com ja vaig comentar, a The Inn of the Sexth Happiness (1958) el nord de Gal·les és la Xina, l'anglès Robert Donat és el mandarí del poble, l'alemany Curt Jurgens és un mestís euroasiàtic, i la sueca Ingrid Bergman és una minyona anglesa. Això ens recorda diverses coses: a) que el film no s'hauria pogut rodar a la Xina d'aleshores (no sé si a la d'ara), o que simplement era massa car anar a rodar a la Xina quan Gal·les ja feia. b) Que l'etnocentrisme euro-nord-americà i els gustos d'aquest mercat feien gairebé impensable posar uns protagonistes asiàtics en una pel·lícula. c) Que no calen xinesos per fer una pel·lícula de xinesos...

Si The Inn... era una pel·lícula de xinesos sense xinesos, Memoirs of a Geisha (2005) és gairebé una pel·lícula de japoneses sense japoneses, segons que he pogut comprovar el cap de setmana passat. No sé si a aquestes alçades a algú se li acudiria posar la Shirley MacLaine (o la seva néta) a fer de geisha, com a My geisha (1962), però es veu que les actrius japoneses no els han fet el pes, i n'han triat dues de xineses (la protagonista Ziyi Zhang, i la seva rival Gong Li) i una de malaia d'ètnia xinesa (Michelle Yeoh).

Jo no crec que per interpretar un paper hagis de ser necessàriament de la mateixa ètnia que el personatge. Això depèn de la pel·lícula o de l'obra teatral en qüestió, però em sembla raonable que en un film de Hollywood, en que el personatge t'entra en bona part pels ulls, un personatge asiàtic sigui asiàtic. Xineses per japoneses? Això em recorda un acudit políticament incorrecte del Perich. Diguem-ho així: si el neozelandès-australià Russell Crowe pot fer de gladiador hispano-romà, bé pot fer una xinesa de japonesa.

I posats a triar actrius, potser els productor van pensar que uns actrius xineses serien un bon ganxo per a l'immens mercat xinès. No sé si aquesta era la idea, però el cas és que la dictadura xinesa ha prohibit el film. Potser no els ha agradat que l'estimat de la protagonista i el seu amic haguessin participat a la invasió japonesa de Manxùria... O el fet que justament actrius xineses facin de geisha, o que l'actuació japonesa a la Segona Guerra Mundial queda molt en un segon pla... O ves a saber. De moment, els xinesos no faran cua ni pagaran el seu bitllet per veure el film... L'eMule rutlla a la Xina?

La pel·lícula no em va entusiasmar.