Bread & Butter

Pobre de mi, fins fa dos dies no sabia què era això del Bread & Butter, aquesta fira internacional de la moda, que ha muntat una empresa alemanya a Barcelona, amb un èxit notable. I que pot convertir-se o combinar-se amb una passarel·la internacional (esperem que sigui sense una morterada de calers de les escorriallles dels vostres impostos; dic dels vostres perquè els meus els pago aquí a Mèxic, on visc i treballo).

A un bloc d'un diari innombrable han escrit un article força ridícul sobre el Bread & Butter. Un article que traspua una miqueta de ressentiment (només tantito, però segurament més del que verbalitza), fins i tot un pèl de xenofòbia. Tant, que entendreix.

Primer sembla ridiculitzar el fet d'haver d'agafar el pont aeri, per anar a Barcelona (com tothom sap, el pont aeri és perquè els vassalls acudeixin a veure el seu senyor, i no a l'enrevès). Arribant a la Fira, la periodista troba unes casetes prefabricades (quin horror!) per pagar l'entrada (30 EUR al dia!). Pobreta! Més tard, descobreix horroritzada que la majoria del personal és alemany i que s'havien d'entendre en anglès. On s'és vist mai! Deu ser terrible descobrir que en Flandes se ha puesto el sol..., fins i tot si no s'hi ha post.

45.000 persones a la fira? Això la motiva a dir Barcelona está pletórica de tanto turismo (l'interès de la fira deu ser el turisme, quan és un fira professional). Acaba per definir-ho tot d'una gran catetada. Què tendra la periodista! Més tendre que el què diu és el què no diu, la senyora. Llegiu l'article, val la pena. I pel què fa a la catetada, s'haurien aplicar, com a mínim, dues màximes de la meva àvia:

- Només parla de merda qui en va ple
- Si l'enveja fos tinya, quants tinyosos hi hauria!

L'encàrrec de la Laura

Cinc manies força inofensives, no sé si estranyes:

1. Posar una tovallola damunt el coixí de dormir
2. No perdonar les galetes maria a l'esmorzar
3. No anar a veure el Sr. Roca sense alguna cosa per llegir
4. Despertar-me cada dia abans que soni el despertador
5. No perdonar les postres ni al dinar ni al sopar

I em sembla que no no ho passaré a ningú. Per la meva part aquí s'acabarà la cadena... :(

Colom i altres herbes

Em va passar desapecebuda una notícia del 13 de gener sobre unes proves d'ADN que faran a les despulles del fill de Cristòfol Colom i a uns quants catalans vius de cognom Colom, per veure si el descobridor era català. He trobat la notícia accidentalment a The Guardian. Sembla que tot això ve dels estudis previs de Jordi Bilbeny, dels què es va fer ressó el Discovery Channel. Si al final es confirma que Colom era català o mallorquí, això seria, sobretot, una prova irrefutable que fa 500 anys els castellans ja ens aixecaven la camisa. La qual cosa no em faria gaire feliç...

Sense res a veure, us passo aquest - com sempre - corrosiu article de Matías Vallés al Diario de Mallorca, titulat Malloquinas desnudas.

I Laura, efectivament, no estic gaire per memes, però la proverbial cortesia mestissa mexicana ja se'm deu haver encomanat. I què menys que contestar al meme que m'encarrega la gairebé única lectora i comentarista que tinc... Pròximament...

Furor germano-wikipèdic

He decidit aprendre alemany i m'he apuntat a un acadèmia coneguda amb un nom que sembla alemany, i famosa a tot el món per dues coses: a) És molt cara i b) Si hi entres a demanar informació només seràs a temps a dir bon dia, volia saber... Immediatament t'interrompran i et posaran al davant un formulari perquè els donis tota la informació que ells volen saber de tu. Ho dic perquè ho he comprovat a dos continents diferents, separats per vint anys de diferència...

Bé, com que hi vaig entrar amb la destral a la butxaca, quan em van posar el formulari davant el nas els vaig fotre una andanada que encara no s'han refet. Així vaig aconseguir que m'informessin abans d'omplir cap formulari. Tot un èxit, i la noia em va dir que la seva àvia era espanyola. No sé si amb això volia dir que ella comprenia el què per als estandards mexicans era un exemple de mala educació.

Com que el curs no començava fins al cap de quinze dies, vaig anar a veure què explicava de l'alemany la Wikipedia en anglès. Com ja havia comentat, hi ha lingüistes amb poques feines que es dediquen frenèticament a emplenar articles de la Wikipedia, activitat segurament força més noble que escriure un bloc. Ens expliquen el continu lingüístic de les llengües germàniques occidentals, un mosaic de dialectes només mútuament comprensibles quan són veïns, que havia abraçat des dels dialectes de l'alemany de Suïssa fins a l'holandès (i fins i tot l'afrikaans), i que hauria cristal·litzat en tres llengües estandarditzades: l'alemany (amb estàndards diferents a Alemanya, Suïssa i Àustria), l'holandès i l'afrikaans). A l'hora d'explicar les diferències entre els dialectes alemanys, ens expliquen les mutacions consonàntiques que va sofrir l'alemany antic, com si la majoria de lectors de la Wikipedia sabessin com era l'alemany antic! En tot cas, si us agraden aquestes coses podeu passar una bona estona llegint l'entrada de l'alemany o de qualsevol llengua a la Wikipedia. Un dia parlaré de l'urdú i l'hindi.

Mentrestant, faré dos mesos de curs, a veure si compensa pagar més que en una altra acadèmia...

Troballa

La setmana passada, un dia de bon matí vaig aparcar davant una botiga de roba, tancada, on un cartell anunciava la primera show-room de la ciutat i, a més (la negreta és meva): On parle français Parlam català Si parla italiano. Crec que també parlaven anglès. La presència d'estrangers (residents o turistes) és tan minsa en aquesta ciutat que el rètol multilingüe té una dubtosa utilitat, tot i que em temo que és més aviat un reclam cosmopolita per als clients mexicans, més aviat clientes.

Parlam? Vaig pensar: un mallorquí ja s'ha instal·lat per aquí. Però no: és de Barccelona i el parlam ha estat un error tipogràfic del retolista mexicà. Bé, vam practicar una estona l'idioma de Joanot Martorell, i em va explicar què és una show-room, i vaig aprendre que el pòdium (o era el podi?) és la passarel·la de desfilar.

Per una estona vaig deixar de sentir-me el Tuone Udaina català dels altiplans mexicans.

Impotència

Que no parli gaire del clima prebèl·lic espanyol, ni del bullying exercit per la vivíssima, persistent i ben engreixada maquinària de la nació espanyola (qui va dir que Espanya no existia?) contra l'educada i amistosa proposta d'Estatut, no vol dir que jo no segueixi el tema, ni que no em preocupi.

Em podria dedicar a rebatre els insults, les mentides i els sofismes que cauen com a pedregada contra el consens social i polític català, consens que resulta anatema per a la majoria nacional en què ens ha tocat estar diluïts, però a) no donaria l'abast i b) no crec que pogués convèncer cap bully i, en canvi, avorriria la majoria de lectors d'aquest bloc.

Em podria dedicar, com a humil èmul d'un José Martí exiliat a Nova York, a emetre cants a la pàtria i proclames per la llibertat de la nació catalana, però els meus mateixos compatriotes se'n riurien de mi i, tanmateix, mai no tindríem - com van tenir els cubans - l'ajut dels gringos per alliberar-nos del jou espanyol. Us podria recomanar - als catalans no expatriats - heroica lluita i resistència però, francament, seria una mica barrut recomanar des de 9.000 km vagues de fam, resistència pacífica i incineracions estil bonzo, o resistència armada enfront de l'exèrcit colpista, mentre jo em foto tranquil·lament uns tacos al pastor, una carn a la tampiqueña, o faig natació recreativa en una piscina climatitzada d'aquesta noble ciutat mexicana.

Per tant, amics catalans, qui dia passa any empeny, tal dia farà una any, i seguim dedicant-nos a l'estètica, al servilisme, al collonadisme i a l'autoodi i, tanmateix, cada cincuanta o setanta anys els espanyols seguiran bombardejant Barcelona per adreçar la història d'Espanya, com va dir aquell...

Pandora a Mèxic

Aprofitant un enviament d'actes de naixement, que aquí es necessiten per a un fotimer de tràmits, i amb la col·laboració de mon pare, la meva fillola i el meu cunyat (moltes gracies!), m'han enviat la segona novel·la d'Albert Sánchez Piñol, que l'agost passat encara no s'havia publicat. Com veieu a la foto, el llibre ha despertat la curiositat dels tres siurells migrants que varen canviar de continent l'estiu passat...



Tornant de correus, ens hem fotut un notable entrepà de truita, xoriço i avocat, envoltats de camperols amb barret que feien cua per reclamar els diners que fa 40-60 anys els governs mexicans els van escatimar. Un dia en parlaré: és el tema braceros. La cua de camperols feia 50 m, i quan marxàvem n'han baixat d'un autobús una cinquantena més. Serà veritat que neixen amb el barret posat?

Aquell 8088

L'any 1983 - quan algun mexicaire encara menjava farinetes o, directament, no havia nascut - vaig fer uns càlculs d'enginyeria a la terminal de text d'un VAX, que era un mainframe de DEC, empresa que ja no existeix (o se la va cruspir Compaq). Vaig fer un programet que em va permetre calcular i imprimir 350 integrals numèriques en un disseny de transferència de calor. Segurament, en el temps que vaig dedicar a la corba d'aprenentatge podria haver calculat les integrals amb un full, un llapis i una calculadora electrònica (la meva Casio FX-3600 que encara deu córrer per aquí). Però tot plegat em va servir de baptisme informàtic.

Com que me'n vaig anar a Mallorca a acabar el projecte, vaig quedar sense VAX, i vaig haver de fer un pelegrinatge per les pioneres botigues de Palma que ja venien ordinadors, com Can Gilet, a veure si me'n llogaven un. De llogar no en llogaven, però a dues botigues em van deixar treballar by the face a sengles IBM PC, suposo que XT amb el processador Intel 8086 de 8 bits. Abans, per això, a un acadèmia em van deixar treballar uns dies amb un Commodore 64, que et permetia desar els fitxers... en una cassetera integrada al teclat!

De manera que vaig ser una espècie de ciberokupa ambulant, evidentment, en sentit diferent de l'actual. Finalment vaig poder acabar la feina gràcies al meu cosí que, malgrat que té una retirada al Paul Sorvino, treballava en una botiga d'informàtica. El producte estrella de la informàtica era, tanmateix, el ZX Spectrum de Sir Clive Sinclair, que venien com a xocolatines a les botigues de la Via Alemanya de Palma.

Devia ser el 1986 que em vaig comprar a Catalunya un XT amb el processador 8088, que no sé si era millor o pitjor que el 8086. Però amb el botó turbo es posava a 8 o 9 MHz! Nadamenos! La pantalla seguia sent de fòsfor verd, però permetia gràfics. Tenia dues disqueteres de 5 1/4": una per posar-hi el sistema operatiu i els programes, i una altra per als fitxers de dades. Això era infinitament millor que els ordinadors que només tenien una disquetera. I és que l'ordinador no tenia disc dur. La memòria RAM era de 256 KB (dic KB, no MB). Amb 9.000 PTA li vaig ampliar la RAM amb 256 KB més, per arribar als 512 KB de RAM, 1024 vegades menys que els 512 MB de RAM del meu nou ordinador.

Amb el temps hi vaig posar un disc dur de 20 MB, que em va costar 20.000 peles: 1000 PTA/MB. Veig que ara es pot comprar un disc dur de 80 GB per uns 53 EUR ($680), IVA inclòs. El preu unitari del disc dur és ara de 0.11 PTA/MB, és a dir, aproximadament 1/9000 del preu de llavors (sense tenir en compte la devaluació de la moneda).

Es evident que les nostres necessitats de disc dur s'han multiplicat des de llavors, quan era impensable veure pel·lícules o escoltar música a l'ordinador, i quan el programari cabia en un o uns pocs disquets...

Viagra i divorci

Un apunt de Benjamí Villoslada sobre venda fraudulenta de Viagra sollerica m'ha fet recordar que tinc un apunt pendent sobre aquesta medecina. En una farmàcia sense portes, com tantes a Mèxic, un bon tros de cartell publicitari al taulell agraïa a Pfizer: Gracias Pfizer. Un divorcio menos. Potser era Un divorcio menos. Gracias Pifzer. Aquesta publicitat dóna per suposat que si el canari ja no canta, llavors arriba el divorci. En canvi, a la ràdio algú afirmava fa uns mesos que la Viagra portaria una onada de divorcis, induïda pels homes d'edat que, gràcies a la Viagra, sortirien de casa amb la xeremia ben dreta, disposats a alliberar-se de la síndrome del sempre carn cansa. Sobretot deu cansar quan ja no tens el barram esmolat ;D ...

En una època en què amor, sexe, matrimoni i reproducció es combinen en nombre i proporció sempre diferent - i sovint aleatòria - se'm fa mal de creure que un fàrmac pugui tenir un efecte tan devastador, ja sigui en un sentit o en una altre. Per cardar cal divorciar-se? Per no divorciar-se cal cardar? Per no cardar cal casar-se? Au vinga!

Cinc segons de documentació. La Viagra ha causat alguns divorcis de matrimonis de mitjana edat. Quan després d'anys de molt poc sexe el canari ha reviscolat químicament i, en canvi, ha resultat que la senyora ja no estava per festes, aquesta ha demanat el divorci. El terme Viagra divorce s'ha fet servir en el món periodístic per referir-se a aquests divorcis, i al web hi ha un nombre relativament petit de pàgines que esmenten aquest terme (avui 756). Potser és l'exageració d'alguns casos, com el del primer divorci per Viagra a la Gran Bretanya, que va tenir força ressò el 2004. En tot cas, el tema interessa, perquè hi ha 1,73 milions de pàgines que combinen els termes Viagra i divorce.

Adreces d'interès actives

.


Amb aquest nom tan compacte han batejat a Softcatalà els live bookmarks del Firefox 1.5. En diré AIA. Un servidor, fins ara immune i impermeable a l'RSS i a l'Atom, ha descobert les AIA del Firefox, que serveixen com a lectors dinàmics de continguts a la xarxa.

A la carpeta d'adreces d'interès o, en particular, a la pràctica barra d'eines de les adreces d'interès (més compacitat...) podeu posar-hi un botó d'AIA. Fent clic sobre aquest botó es desplega la llista actualitzada d'articles o apunts més recents del lloc relacionat.

Per crear-ne una de nova, aneu a Adreces d'interès/Gestiona les adreces d'interès. En la finestra que s'obre, aneu a Fitxer/Nova adreça d'interès activa, i en la nova finestreta que s'obre només cal donar un títol a l'AIA i introduir l'URL de la font (que serà un fitxer RSS o Atom, en format XML pel què sembla).

Pàgina de descàrrega del Firefox 1.5 a Softcatalà