La darrera grapa

Foto de Geococcyx

C'est fini. Vaig portar a Mèxic aquesta grapadora perquè és bona, senzilla, lleugera, barata i pràctica. I perquè sóc tossudament sentimental amb els objectes. Vaig dur també una capsa de grapes de recanvi, model 23/6 - 200.

Se m'han acabat les grapes. I no en trobo de la mida exacta. No sé si és que aquí les mides són diferents o és que no he cercat prou. La síndrome de Robinson Crusoe m'assetja...

Cinema mexicà

La meva ignorància sobre el cinema mexicà ha estat sempre enciclopèdica, tret de les pel·lícules del Cantinflas que passaven als anys 70 a la meva ciutat natal, i algunes pel·lícules dels darrers deu anys, que vaig veure a Barcelona.

Bé. Acabaré afeccionant-me al cinema mexicà dels anys 40 i 50. La meva estimada sogra és com un Àlex Gorina del cinema clàssic mexicà. Una enciclopèdia vivent del cinema i de l'entusiasme pel cinema, mexicà en aquest cas. Òbviament, el Gorina parla més ràpid, però amb els anys va perdent pistonada, i encara l'agafaran...

La senyora té una considerable col·lecció de pel·lícules mexicanes d'època, en format... vídeo Beta de Sony!, i se les sap totes de memòria, inclosos els noms d'actors i actrius i la seva nacionalitat. Segons ella, la majoria són espanyols, encara que siguin espanyols de Coahuila (com els germans Soler) o de Guanajuato (com el Joaquín Pardavé). O, aquests sí, de Santander, com l'Emilio Tuero, o de Campo de Criptana, com la Sara Montiel...

I té molt clar quin cinema li agrada, eh?, no sempre coincident amb els gusts de la majoria. No li agrada Nosotros los pobres ni Ustedes los ricos, per molt de Pedro Infante que hi surti. Li encanten Sara García, Mapy Cortés, María Victoria, Sara Montiel i, més jove (i viva encara!) Silvia Pinal.

Projeccions recents a ca la meva sogra:

Ahí está el detalle (1940)
Yo bailé con Don Porfirio (1942)
Los tres huastecos (1943)
Los paquetes de Paquita (1954)

I me'n deixo algunes...

He trobat una pàgina molt interessant de cinema mexicà, d'on he tret els enllaços:
Más de cien años de cine mexicano, de Maximiliano Maza.

Hi trobareu una cronologia, amb les diferents èpoques, fitxes amb imatges d'actors, actrius i films.

Les xicarandes s'anuncien

Xicaranda, l'any passat a San Miguel de Allende
Foto de Geococcyx

La primavera passada, al cap d'un mes o dos d’haver arribat, uns arbres encara sense fulles però amb un esplet de flors violades em cridaven l’atenció. Al DF, a San Miguel de Allende, a la meva ciutat. Són les xicarandes o xicrandes. No les havia vistes mai, però suposo que n’hi deu haver a casa nostra.

Ja s'anuncien. En vaig veure alguna de florida al DF, aquest cap de setmana. Aviat hi estaran totes...

Arribant de Mèxic

Acabo d'arribar de la ciutat de Mèxic, on he passat 4 dies, per feines i descans. He sobreviscut a hores i hores d'autobús (de fet, viatjar amb autobús em relaxa), 4 viatges en taxi, una comida corrida de $30 pesos (2 EUR), uns tacos d'una barbacoa de xai, boníssima, made in Tulancingo, Hidalgo, i a uns tacos de chicharrón. Sembla que la meva aclimatació intestinal és completa (toquem ferro!). També he sobreviscut a una presentació empresarial vestit i encorbatat comme il faut...

Excel·lent sopar amb uns amics dissabte a la nit (hola!). I dormir, dormir com no dormia feia temps.

Per cert, amb una mica de retard em vaig comprar La sombra del viento, del Ruiz Zafón. La bona notícia és que només em va costar $200 (uns 12 EUR, enfront dels 18 EUR que els ha costat a la majoria dels lectors de Cartes). La mala notícia és que me'l vaig deixar a l'autobús. Oblit freudià?

Lupes i Lupitas

Des de la ignorància que un europeu té de Mèxic, algú pot saber que Guadalupe és un nom comú a Mèxic (més ho era abans), i que Lupe és la forma abreujada i familiar de Guadalupe...

Sí i no. Vull dir, els matisos socials sobre aquesta qüestió són notables. En aquesta ciutat plena de Guadalupes, gairebé totes elles es diuen a la pràctica Lupita. I seria molt ofensiu que algú les anomenés Lupe, perquè Lupe és un nom del pueblo. És a dir, les convencions socials diuen que una minyona mestissa i semianalfabeta es pot dir Lupe. És la cosa més natural del món. Però una administrativa, una llicenciada o una doctora en Ciències no es pot dir Lupe, s'ha de dir Lu-pi-ta.

La meva dona, que precisament és doctora en Ciències i va créixer en un món ple de senyores Lupitas, avorreix que li diguin Lupita, i va adoptar pel seu compte, fa molts anys, el nom de guerra de Lupe. Tothom a Catalunya la coneix com a Lupe, i ella ben feliç. Però en aquesta ciutat mexicana, els companys i les companyes de feina pateixen una impossibilitat metafísica d'anomenar-la Lupe. Seria com insultar-la. Al cap i a la fi no és la minyona. Per molt que hi insisteixi, ningú li dirà Lupe, de manera que s'ha convertit en una Lu-pi-ta més...

Un Juárez cada 22 dies

Els casos de dones assassinades pels seus homes a Espanya - uns 80 a l'any - han transcendit fa temps l’espai comunicatiu espanyol, i han arribat a Mèxic. Algunes persones d'aquí m'han comentat el tema.

Fa anys que jo estava intrigat, preguntant-me si la manca de notícies sobre assassinats domèstics de dones a Mèxic obeïa a una superior bondat, generalitzada i congènita, dels homes mexicans o, simplement, al fet que aquest tema que no interessa la societat mexicana. Avui he sabut, a la fi, la xifra. La mitjana de dones assassinades per violencia intrafamiliar a Mèxic és de catorze.

Però no catorze a l’any, ni catorze al mes, ni catorze a la setmana: són catorze al dia. Al dia. La veritat és que em costa de creure, però ho diu la Secretària (Ministra) de Desenvolupament Social. Vegeu aquesta nota de premsa de la Secretaría de Desarrollo Social.

És ben sabut que a Ciudad Juárez (Chihuahua) han mort més 300 dones assassinades, deprés de ser segrestadas i en molts casos violades en els darrers anys. Bé, doncs més de 300 dones moren assassinades pels seus familiars a Mèxic en només 22 dies. L'impacte dels dos fets als mitjans és completament diferent.

Mitja marxa

Hola tothom. Torno anar passat de voltes, de la feinada que tinc, o sigui que baixaré el ritme de publicació per uns dies. Breus comentaris:

- He descobert una oficina on la gent porta el ritme vital, l'agudesa mental i l'eficàcia de la WKRP in Cincinnati. Tanmateix m'agradava la sèrie...

- Per sort no es tracta de la gent que treballa per a mi, que ara sí, em penso que traurem la feina, sense haver de fer cap hincada fins a la basílica de Guadalupe.

Fins una altra!

Kommandant van Heerden

L'altre dia em vaig posar una mica sud-africà. Això m'ha fet recordar una novel·la de Tom Sharpe, ambientada a la Sud-Àfrica de l'apartheid. Em refereixo a Riotous Assembly (1971) que vaig llegir en castellà (Reunión tumultosa, Anagrama, 1989).

Tom Sharpe, de fet, el van expulsar de Sud-Àfrica per la seva oposició al règim de l'apartheid. Amb el seu humor bestial, Sharpe ridiculitza el règim, els anglesos, els afrikaner i les relacions entre les ètnies. Els tres primers capítols són brutals. De fet, els he llegit moltes vegades com si fossin una obra independent.

Ambientada a Piemburg (de fet, es refereix a Pietermaritzburg, la capital de Zululàndia), la novel·la comença amb una corrosiva descripció de la ciutat, d'on destaca:

Porque Piemburgo es, según el dicho popular, una ciudad muerta del todo...un visitante norteamericano contempló Piemburgo y dijo: "Es como la mitad del cementerio de Nueva York en tamaño y el doble de muerta".

Un frase memorable, que de tant en tant podeu aplicar a alguna ciutat que conegueu....

El protagonista és el Kommandant van Heerden, un oficial de la policia sud-africana que admira els anglesos i l'Imperi Britànic, tradicionals enemics dels afrikaner. Amb la seva mala llet habitual, Sharpe ens retrata el Kommandant:

El Kommandant Van Heerden se hacía pocas ilusiones sobre sí mismo, y muchas sobre todo lo demás.

Una altra frase encara més memorable. De tant en tant algú me la fa recordar. En aquesta pàgina trobareu el text complet en anglès d'aquest retrat del Kommandant.

El cas és que una vella dama de l'alta societat anglesa de Piemburg (Miss Hazelstone) assassina el seu amant i cuiner zulú amb un rifle de caçar elefants, en un terrible crime passionnel, que el Kommandant Van Heerden, amb els seus nuls coneixements de francès converteix en creme passion nell. El Kommandant i les seves hosts faran l'impossible per evitar que el crim i les il·legals relacions interracials de Miss Hazelstone transcendeixin. Però el sidral que els incompetents policies sud-africans organitzen supera totes les previsions.

Insisteixo: els tres primers capítols són excepcionals. Després, per mi, la cosa perd pistonada. Una altra ressenya del llibre, sobre la traducció francesa.

Hi ha una seqüela de l'obra: Indecent exposure.

Ceferesos en flor?

L'empelt de la llengua cervantina en terres asteques dóna fruits que no deixen de sorprendre'm després de 17 mesos a Mèxic. Gràcies al seseo mexicà, em vaig pensar que un cefereso era un ceferezo, que podria ser, per exemple, un fruiter que fes ceferezas (cifereres). Podria ser - perquè no - un mezquite empeltat de cirerer...

Malauradament, s'ha parlat molt de presons a Mèxic les darreres setmanes. Tot això m'ha servit per aprendre que un cefereso és realment un Centro Federal de Readaptación Social. És a dir, una vil presó. Als mexicans els encannnnnnten les sigles que sonen com una paraula. I així cada govern que entra se n'inventa unes quantes. Conaculta, Conagua, Conacyt, Concopa, Semarnat, Sedena, DIF i, esclar, CEFERESO (què lleig, Déu meu!). Una presó també es diu penal o reclusorio. A la tele no sentireu gaire dir cárcel o prisión.

Un cefereso de máxima seguretat pot ser un lloc on els narcos tenen telèfons mòbils i pistoles, i on un individu anomenat El Mochaorejas, segrestador temporalment jubilat, és presumptament contractat pels caps del narco, perquè els faci algunes feines a la presó. O bé, sis funcionaris (custodios) d'una mateixa presó de màxima seguretat són breument segrestats i ràpidament assassinats en grup, pràcticament a la sortida de la presó. Déu n'hi do, amb els ceferesos en flor.

Al Reclusorio Sur, de jurisdicció del DF, René Bejarano (pres preventiu perredista) ocupa tres cel·les interconnectades, amb llit de matrimoni, TV de 21 polzades, servei de cable, equip de so, microones i nevera, i més coses que em deixo, segons informa Fernando Garcia Ramírez a Letras libres. També Déu n'hi do...

De l'Ebre en avall...

(Classics catalans - 2 )

Després de Classics catalans-1, us presento aquest altre clàssic popular:

De l'Ebre en avall tots moros.

No és una frase que se senti tots els dies (de fet, no apareix al Google), però l'he sentit més d'una vegada. Acceptem que moro és un terme despectiu. Acceptem que l'Ebre representa aquí la frontera sud de Catalunya (no ho és pas!). Acceptem que en avall vol dir cap al Sud. L'insult aniria dirigit a valencians, murcians, andalusos i, per extensió a Espanya o a la resta d'Espanya, segons el gustos. Tots aquests col·lectius serien candidats a tenir totes les característiques negatives que el terme moro havia significat en l'imaginari tradicional de molta gent.

No comentaré ara els aspectes més racistes d'aquesta frase. Només vull remarcar com alguns tòpics inútils i contraproduents segueixen pesant sobre la consciència col·lectiva d'alguns catalans, agreujant aquesta migdiada feixuga i persistent que vivim.

Hi havia una època en què Catalunya era la fàbrica d'Espanya, una societat electrificada, ferrocarrilada, relativament industrialitzada i moderna, mentre a Espanya la gent circulava en burro. Fins i tot en aquell temps, hi hauria molt a dir sobre aquesta qüestió. Com deia el Perich fa més de trenta anys, Barcelona és una ciutat molt europea, però només a Espanya.

Tot això va crear una dinàmica perversa, consistent a comparar-se amb Espanya, i a sentir-se cofois de l'avantatge, quan ens hauríem d'haver esperonejat més amb l'exemple d'altres societats potser més llunyanes però més actives i avançades. Després del desastrós informe PISA sobre l'educació, encara n'hi ha que es consolen perquè Catalunya queda una mica per sobre de la mitjana espanyola...

Aquell avantatge relatiu pràcticament s'ha acabat. A través d'un procés històric llarg, certament marcat per derrotes imposades, renúncies volgudes, incompetència demostrada (com a la Fira de Barcelona) i solidaritat obligada, s'ha acabat en gran mesura el dualisme entre la Catalunya-fàbrica i l'Espanya que anava en burro.

La consciència d'aquest fet, i potser també dels seus motius, va calant en la societat. Alguns, però, segueixen mentalment amb allò de De l'Ebre en avall...., tot i que potser no diuen la frase.

P.S.: algun follet ha fet que aquest apunt hagi estat unes hores publicat, i després hagi quedat com a esborrany fins a les 13 h CET (hora de Matadepera). Mil excuses...