Galons i galons

Garrafa de 5 galons americans.

De petits en ensenyen el Sistema Internacional d'unitats (SI) com si fos la pedra de toc de la ciència, de la civilització i del consens internacional. Aviat, però, descobrim que necessitem fer servir unitats tan poc SI com les atmosferes, els "quilos" de pressió (kgf/cm2) o els mm de mercuri, i tantes altres.

Encara més, quan ens fem grans, a alguns ens toca treballar amb textos nord-americans i ens comencem a trobar amb lliures de massa, lliures de força, galons, tones curtes, polzades, peus, lliures per polzada quadrada, i embolica que fa fort! Però hem sobreviscut.

A Mèxic el galó americà (3,785 L) apareix sovint en la vida quotidiana, de vegades camuflat. Als urinaris, pots llegir American Standard, 1 gpf, que vol dir 1 galó per flush, és a dir, cada vegada que es neteja l'urinari baixa 1 galó americà d'aigua. En altres urinaris diu American Standard 3.8 L. Bé, és el mateix.

Les garrafes d'aigua a Mèxic no son de 5 L, ni de 6 L, ni de 8 L. Són de 3.8 L (1 USgal camuflat). Els garrafons són de 19 L (5 USgal). Per què? Doncs perquè deuen fer servir els mateixos motlles de bufar ampolles que als EUA.

He dit galons americans? Aquesta és una altra, els britànics i els canadencs no fan servir el galó americà, sinó el galó imperial (4,546 L). Fins i tot els quebequesos estan orgullosos de comptar en galons imperials, i no en galons americans. En canvi, tenia un professor de francès a Mont-real (era marroquí, però tenia el cap hexagonal) que odiava les unitats angleses. Entre altres joies, algú li va preguntar com es deia polzada en francès. La resposta va ser: No existeix. En francès no es diu polzada, "es diu" centímetre (com si fos el mateix!).

Doncs no, polzada es diu pouce, i els quebequesos, tot i que són més mètrics que els americans, compten en pouces, pieds i, si cal, en galons imperials!

Dèbit conjugal

Durant el meu prolongat pas com a estudiant per Ca'n Jesuïta, un padre valencià (passat uns anys per Alemanya) ens parlava del dèbit conjugal. Un concepte molt arrelat en la tradició catòlica, pel què sembla, que vol dir que marit i muller es deuen mútuament l'entrega corporal, quan l'altre en té ganes...

Jo, francament, fa molts anys que donava aquest concepte per mort. Em pensava que el consentiment mutu era la norma, com a mínim des del festival de Woodstock (per dir alguna cosa), almenys fora de les parets dels col·legis de jesuïtes. Però ve't aquí que el concepte encara és vigent en la jurisprudència de la República Mexicana: dins el matrimoni no hi pot haver legalment violació, perquè hi ha el dèbit conjugal pel mig (*). Vegeu aquesta pàgina al respecte. Uff! Només dues entitats federatives (DF i Oaxaca) havien establert regulacions en un altre sentit el 2001.

De fet, la meva retrobada amb el dèbit conjugal va ser força més lúdica i completament inofensiva, fa dos anys. Una pàgina de la Universitat d'Alberta, al Canadà, conté totes les conjugacions dels verbs francesos, a les quals es pot accedir de manera interactiva. Com si diguéssim, és el Bescherelle en línia (per cert, Bescherelle dóna el mateix servei a la seva web). L'autor, el professor Martin Beaudoin, va titular irònicament la pàgina Le devoir conjugal. Literalment vol dir el dèbit conjugal, però aquí es refereix a conjugar els verbs comme il faut. Una pàgina molt útil si feu servir el francès, especialment si, com jo, conjugueu els verbs d'oïda!

Tinc aquí sobre la taula el llibre Els verbs catalans conjugats, de Joan Baptista Xuriguera (Ed. Claret, Barcelona 1994), el diguem-ne Bescherelle del català. Quan tindrem Le devoir conjugal dels verbs catalans?


(*) Actualització (gener 2006). Fa uns dos mesos, el Tribunal Suprem mexicà (SCJN) va setenciar que el tipus penal de la violació es pot donar també dins el matrimoni, revocant la jurisprudència existent.

Camí d'Oklahoma?

Un revolt qualsevol
Foto de Geococcyx

Per què ens hem d'enganyar? Qui no ha sentit l'atracció dels immensos espais oberts que hem vist a les pel·lícules americanes? Començant per les pel·lícules de l'Oest, continuant per tantes road movies que ens ha tocat veure, i acabant per Paris Texas de Wim Wenders, ¿qui no ha volgut ficar-se al film, i recórrer aquelles planúries o serralades a cavall o en un Ford Mustang descapotable, fumant-se -perdoneu-me- un Ducados, i escoltant precisament la música de Ry Cooder o, per què no, Dry lightening o Soul driver de Bruce Springsteen?

La meva experiència als EUA es redueix a 5 dies en un congrés a Nashville, Tennessee, i vuit avions entre anar i tornar, de manera que no he pogut gaudir gaire d'aquests espais oberts. Sí que ho he pogut fer al Quebec i a Ontario, al Canadà, una experiència extraordinària. Però, desenganyem-nos, la meva experiència iniciàtica en trajectes desolats i solitaris correspon més aviat al nostrat Balaguer-Alfarràs, o bé als Alfarràs-Estadilla, Barbastre-Ordesa, o el trajecte Lleida-Casp-Terol-Conca que vaig fer fa uns anys.

Em va encantar una vegada anar tot sol a retrobar-me amb uns amics un cap de setmana a Torla, escoltant tot el camí la meva música favorita. El Pirineu és impressionant, però el sud d'Osca té un encant poderós. Sempre deia: m'agrada el sud d'Osca, perquè sembla Oklahoma, i això que no he estat mai a Oklahoma :-D

A Mèxic és tan fàcil circular per espais desolats i solitaris! Te'ls trobes sortint només uns quilòmetres de la ciutat. N'hi ha per regalar i vendre :-)

Marcel Marceau

Fa uns dies vaig anar a una actuació de Marcel Marceu (sí, encara és viu!), a $450 l'entrada a platea.

Observacions:

- Em va tocar un caparrot al davant, i vaig passar bona part de la representació fent slalom gegant amb el coll.

- Entre setmana tinc massa son a la nit, i no em convé anar a un espectacle, especialment si és a $450 l'entrada (30€). No és el mateix que tenir son en una sessió de la Filmoteca a 2-3 € l'entrada.

- Un espectacle de mim de gairebé 2 hores és massa per a mi, fins i tot si és de Marcel Marceau (o precisament perquè és d'ell?)

- Aquest teatre està mig gafat, perquè cada vegada que hi vinc me'n passa una...

- Una pregunta: per què gairebé només els blancs van al teatre en aquest poble? Amb un densitòmetre òptic es podria fer força sociologia en aquest país...

Rústic camp

Paret de tova

En la sortida del cap de setmana vam arribar fins un petit poble, a 50 km de la nostra ciutat, que durant el virreinat va estrenar una de les primeres impremptes del país. Costa imaginar-se què hi feia una impremta en aquest poblet, però es veu que s'hi treballaven els metalls que s'extreien de les mines properes, i el poble tenia molta vida.

Feia molt de temps que no arribava a un poble tan tranquil i maco alhora. Tot el poble era casc antic. Vull dir que no hi havia als afores cap barri estil Estat de Mèxic, com sí que passa, per exemple, a l’entrada de San Miguel de Allende. Tot eren carrerons empedregats o encimentats, amb moltes parets de tova i portes de fusta vella. Hi arribàrem a les onze del matí, i s’hi respirava una tranquil·litat total.

La nostra pinta de turistes devia ser força cridanera, tenint en compte que jo era l’únic home que no portava el barret blanc de pagès, i que tots els cotxes eren pick-ups, tret del nostre. Hi havia una carnisseria ambulant, i un petit tianguis, on ens van oferir un molcajete (morter de pedra negra i porosa) per $120, preu de turista :-(

A la foto, una de les parets de tova, en aquest cas estucada, però amb l'estuc desaparegut de la part de dalt.

Passem o no?

Passem o no?

Després d’una setmana de bojos a la feina, el cap de setmana vam descansar, i vam sortir a fer de kamakos. Gairebé n'érem els únics. Quina sort que als centenars de milers de ciutadans de la capital no els agradi, sortir el diumenge en cotxe a fer de kamako o pixapins (aquí n'hauríem de dir pixamezquites, pixaiuques o pixahuizaches).

Un altre dia fantàstic: fresc, sec i nítid. Pel camí vam trobar uns ciclistes una mica dubitatius davant els bovins. A l'esquerra, una alzina. A la dreta una mata de llentiscle mexicà (Pistacia mexicana). L'alzina i el llentiscle estan tant lligats a la meva infantesa i la meva adolescència, que em resulta sorprenentment familiar trobar-ne per aquí, ni que sigui en versió mexicana.

A la muntanya de l'enfront, les iuques que s'aixequen enmig dels matolls ens indiquen que som en un altre continent.

Conducir "hébreos"

Les errades tipogràfiques i ortogràfiques en rètols sempre m'han cridat l'atenció. Al meu poble hi ha, des de fa molts anys, una "Perruqueria unixes". Espero amb impaciència trobar una peluquería unixes a Mèxic, i agermanar les dues poblacions. Castellfollit del Carrasquet i San Pedro de los Sahuaros, dos pobles agermanats per l'unixes.

Mentrestant, m'haig de conformar amb coses més comunes. Divendres passat, però, un diari anunciava que es posarien multes de $4,500 por conducir "hébreos". L'error no era del diari, que el posava entre cometes, sinó d'alguna autoritat que havia emès un ban o un reglament establint multes elevades per als qui condueixin ebris, embriacs, gats o borratxos. La realitat supera la ficció... L'altre día una persona em va entregar un escrit que deia proivisión en lloc de prohibición.

Julieta Venegas

Suposo que a aquestes alçades no descobrirem la Julieta Venegas, aquesta cantant de Tijuana (passada pel DF) que ha guanyat un Grammy Latino al millor àlbum de rock, amb el disc Sí , del que ha venut 200.000 còpies a Mèxic.

La cançó més coneguda és Andar conmigo, una melodia bastant patxanguera, que comença fins i tot amb aires de ranchera o de norteña. Crec que aquesta cançó l'ha fet transcendir el públic més pop o rock, per arribar al public mitjà mexicà.

Tot i així, la majoria de cançons tenen un aire força més sofisticat i contemporani. Aquí s'ha editat un álbum amb 2 CD, un de cançons i un altre de vídeos. M'està agradant gairebé tot el disc, i diversos vídeos, entre ells El listón de mi pelo (excepte pel detall horrorós que hi apareix breument el... Santiago Segura!).

El túnel

Una fita en les meves lectures adolescents va ser la novel·la El túnel, de l’argentí Ernesto Sabato (cognom esdrúixol, però d'origen italià, i l'autor no l'accentua). Aquesta obra va irrompre en la vida dels amics de la colla d’una manera bastant còmica. La noia que tots desitjàvem se’n va anar quinze dies a la muntanya, va conèixer un noi i va triomfar. La seva amiga, que se’n va anar amb ella, també va tenir força èxit. L’interès relatiu que fins aleshores elles havien demostrat per nosaltres es va esvair gairebé completament per una temporada. Fins i tot, es permetien recomanar-nos els llibres que els seus amics els anaven descobrint.

El llibre que presidia el hit parade de la nova il·lustració de les nostres amigues era El túnel. En aquell temps la violència de gènere encara no s’havia conceptualitzat, de manera que no tenia especials connotacions el fet que la novel·la comencés amb:

Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne. Segurament, un dels començaments més eficaços de la literatura llatinoamericana, junt amb el Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento,... de Cien años de soledad.

Bàsicament, El túnel és la història d’un pintor assetjat per una angoixa existencial i una solitud tremendes. Coneix una dona i decideix que ella sí que el comprèn. És una trobada casual en una exposició, i per la manera amb que ella es paralitza davant el seu quadre, ell decideix que, a la fi, ha trobat l’única persona que el pot comprendre. La resta ja és història....

Tot plegat força malaltís, però en aquell moment no m’ho va semblar. En canvi, em va atreure molt la intensitat existencial i psicològica del personatge, i la manera com ho explica l’autor. Sabato ens retrata una persona capaç de fer agudíssims raonaments intel·lectuals, i intenses anàlisis psicològiques (i de novel·la policíaca) sobre les intencions de la pobra María Iribarne, però incapaç de trobar la serenor i la mínima de capacitat d’avorriment per anar endavant en aquesta vida.

Passats un anys, el vaig rellegir dos cops. La segona, però, sobretot, la tercera vegada vaig arribar a la conclusió que Juan Pablo Castel estava ben sonat. Tanmateix, segueixo considerant El túnel com una de les millors novel·les de la meva vida. El túnel també ha vingut amb mi cap a Mèxic.

Camins de terra

Camí de terra
Foto de Geococcyx

Aquest és un dels camins de terra que uneixen els petits pobles, a 15-20 km de la capital de l’estat. Travessen espais assolellats i solitaris, amb cactus, iuques i matolls. Hi vam venir dissabte a la tarda, amb aire fresc i sec. Una delícia.

Aquests cactus es diuen candelabros, i fan uns fruits que semblen panses. Encara no he tingut el gust de tastar-los.

Sí que he tastat, en canvi, el pan de muerto, rebosteria típica del Dia dels Morts (2 de novembre), que aquí és una festa molt arrelada, tot i que me la vaig passar treballant :-(