Els monopolis ens persegueixen

A preu d'or

DirecTV, l’empresa de TV de pagament per satèl·lit plega. Ha estat absorbida per Sky, i en qüestió de mesos ens quedem sense els nostres canals preferits, a no ser que contractem Sky o Cable. El servei de cable no ens agrada, i Sky, ja veurem què ens ofereix.

Sembla que els monopolis ens persegueixin. Durant molts anys hem hagut de patir a Catalunya el monopoli o l’oligopoli en els serveis de telèfon, internet, electricitat, gas, benzina, televisió de pagament,... Malgrat l’intent (fallit) de Retevisión, Telefonica ha seguit mantenint un monopoli de fet en molts serveis. Les tarifes de telefonia segueixen essent cares. Per sort, les targetes prepagades permeten fer trucades internacionals a preu més baixos. Per 6 EUR pots parlar més d’una hora de Barcelona a Mèxic D.F.. De tota manera el servei d’ADSL a Espanya és dels més cars d’Europa. El cable? CTC, Menta, Auna va ser una mica presa de pèl (encara espero que el cable arribi al meu barri, a Catalunya). El govern Pujol va ser incapaç de promoure un veritable servei generalitzat d’internet i TV per cable, i les empreses del sector se’l van rifar. Pel que jo sé, Ono dóna més bon servei a Mallorca.

A Mèxic, el servei de telefonia és molt car, i ni tan sols hi ha les targetes prepagades a bon preu. Les úniques targetes que he trobat surten pràcticament al mateix preu que les trucades per Telmex, entorn de $10/min (0.7 EUR/min). Caríssim. 1 hora serien 42 EUR. Com és possible? Una trucada de telefonia fixa Telmex de Mèxic a Catalunya costa $9,92/min +15%IVA (horari reduït) o $14,88/min + 15%IVA (horari normal). Això últim és 1,2 EUR/min. Esgarrifa. 14 vegades més car que una trucada en sentit invers amb targeta prepagada.

El servei de cable només t'ofereix internet... si ets client del servei de TV per cable! Si vols banda ampla sense TV has de pagar ADSL (Prodigy Infinitum, de Telmex), que és ben car. La telefonia mòbil també és caríssima (no sé si més que a Espanya), i complicada. Si et truquen de llarga distància (que no és tan llarga!) tu també pagues part de la trucada, igual que si et truquen de l’estranger. La cobertura és incompleta. Encara Telcel, la companyia de telefonia mòbil de Telmex, té la barra d’anunciar-se dient que Todo México es territorio Telcel. Amb això donen a entendre que pots fer i rebre trucades des de qualsevol lloc del país. Sense sortir del mateix estat, fa uns mesos vaig fer un recorregut de 3 hores entre dues ciutats importants de l’estat, i vaig estar bon part del camí sense cobertura telefònica. De fet, Telcel té zones de cobertura a cadascun dels estats de la República. Això no és gran cosa, tenint en compte que un estat pot tenir 30.000, 100.000 o 200.000 km², i que, en molts casos, la cobertura només és parcial.

Patirem!

Voltant pels pobles

Església de poble
Foto de Geococyx

Sortint a pocs quilòmetres de la ciutat, les carreteres dels mapes es converteixen en camins de terra, i al VW li toca fer de 4x4. Arribem a pobles petits i tranquils, on encara trobem gent a cavall pel carrer, i esglésies sorprenentment boniques. Els carrers fan olor de fems de vaca o de porc, com a tants pobles de Lleida, o de l’Aragó. Un altre cop som a casa :-) ! Si us hi passegeu fent fotos, els veïns us miren amb curiositat i desconfiança. Per si de cas, algunes fotos les fem d’amagat.

El manuscrit Tovar

Juan de Tovar (Texcoco, 1543-1623) era un jesuïta mestís que va arribar a parlar tres llengües indígenes. El virrei del moment li va encarregar un estudi sobre la història dels mexicas, un dels noms que es donava als asteques. El resultat va ser una autèntica joia documental del segle XVI, on s'explica la història dels asteques des del final del segle X, quan van començar el seu pelegrinatge des d'Aztlan (avui al Sud-Oest dels EUA) fins a la Vall de Mèxic, història explicada segons la tradició oral dels mateixos asteques.

El manuscrit es titulava: Relación del origen de los Indios que habitan esta Nueva España según sus historias. El document es va perdre, i Tovar el va tornar a escriure, però la segona versió va tornar a desaparèixer, i no va aparèixer fins segles més tard. Una història una mica rocambolesca, que expliquen al pròleg del llibre on l'he pogut llegir:

Historia y creencias de los indios de México
Juan de Tovar
Ediciones Miraguaro, Madrid.
Em va costar 3900 PTA, abans d'entrar l'euro.

L'obra està escrita un un castellà arcaic, però fresc, ric, net, molt expressiu. S'hi poden llegir coses com la carta que el pare Acosta li va enviar a Tovar, que comença:

Holgado he de ver y pasar la Historia Mexicana que Vuestra Reverencia escribió...

El llibre explica, entre altres coses, com els asteques, després de 90 anys de pelegrinar pel que és avui Mèxic, arriben a la ribera del llac que ocupava bona part de la vall de Mèxic. La ribera, ja havia estat ocupada pels altres pobles de llengua nàhuatl, que hi havien arribat primer. Els mexicas van començar essent vassalls dels senyors de la ribera del llac. Després es van instal·lar sobre una illa inhòspita al mig del llac, un lloc ple de figueres de moro (Tenochtitlan= lloc on abunden les figues de moro), on va néixer la ciutat de Mèxic (Tenochtitlan), i des d'on van acabar dominant tota la ribera del llac, i després bona part del que avui és Mèxic.

Tot això just a temps de veure arribar l'Hernán Cortés i tota la colla!

Laredotexas

Un esport nacional, com a mínim al Nord del D.F., és anar de compres a la frontera. De Tijuana a Matamoros, hi ha un reguitzell de ciutats bessones. Amb un viatge de poques hores (o de fins a 10 hores), pots arribar-hi. Si tens visat, pots passar a la ciutat bessona de l'altra banda, fer les compres, visitar els malls (los moles, que diuen aquí), quedar o no a passar una nit a Texas, passar la duana amb la mercaderia, evitar els problemes amb els agents de duanes, i tornar cap a casa amb l’ordinador portàtil, o el menage per a la casa.


Un dels llocs més habituals per passar la frontera en aquesta part del país és Nuevo Laredo, Tamaulipas, i la ciutat bessona és Laredo, Texas. Em fa gràcia que aquí a la gent li agrada dir sempre l’estat al qual pertany la ciutat. I ho diuen amb tanta naturalitat i rapidesa que sembla una sola paraula. Jo sóc de Leonguanajuato, i jo de Chihuahuachihuahua, i jo de Culiacansinaloa. Aquest cap de setmana hem anat a Laredotexas, a McAllentexas i Bronsvilletexas, passant per Nuevolaredotamaulipas i Matamorostamaulipas. Per cert, Texas, en espanyol, igual que México, es pronuncia amb “j” castellana.

No descarto anar a la frontera, però de moment, si em perdo no m’hi busqueu. A priori no m’atreu gaire, potser és un prejudici. Si passo la frontera, em sembla que serà volant, i per anar a San Francisco, a Nova York o, si és per feina, allà on calgui . Però anar-me’n a Laredotexas a comprar-me un ordinador amb el teclat gringo, o una cafetera que suposadament no puc trobar aquí? I ara!

Serà per aquesta aversió que no vaig anar a Andorra fins als 35 anys, i que no hi he tornat?

Retornable

Fanta retornable

Un dels bons costums que no s'han perdut del tot a Mèxic és el dels envasos retornables. Encara pots entrar a uns abarrotes, a una miscelánea, o a un Oxxo amb una ampolla de vidre buida i canviar-la per una de plena. Aquesta és la bona notícia.

La mala notícia és que no hi ha Fanta de llimona :-( i que la Fanta de taronja encara m'agrada menys que la de casa nostra. El premi de consolació seria el refresc de toronja (pomelo). Però no és el mateix, que vols que et digui!

La mala notícia de veritat és que els envasos de plàstic ja ho estan envaint tot. Cada any, 1,5 milions de tones de residus de plàstic van a parar a les escombraries (deixalles domèstiques i comercials) a Mèxic. La major part són envasos buits. Els refrescos i l'aigua embotellada són els principals responsables d'aquesta muntanya de residus. Igual que passa a la Catalunya que beu del Llobregat, molta gent compra aigua embotellada. Aquí és per qüestions sanitàries, mentre a Catalunya és més aviat pel mal gust de l'aigua potable.

Autoodi editorial

És ben sabut que al públic lector espanyol no li agrada llegir traduccions del català. No les compra. Bé, afortunadament hi ha més de 6000 milions de persones al món (moltes de les quals fins i tot saben llegir), que podrien accedir a traduccions del català, i que no els molestaria que l’original fos en català.

Sembla que aquesta no és ni serà la via principal de difusió. Al contrari, l'estratègia editorial és bilingualitar el naixement d’una obra literària. És a dir, cada vegada més, em fa l’efecte que un escriptor català que vulgui accedir a una editorial important ha d’acceptar publicar la seva obra alhora en català i en espanyol. En molts casos, ell mateix l’ha d’escriure en català i traduir-la, o fer-s’ho com vulgui, perquè surtin alhora (escriure dues pàgines cada dia en bilinguà?). ¿Tanta gana passen els escriptors catalans que, en lloc de posar-se de seguida a treballar en una nova creació literària, es dediquen a la difícil, però no tant creativa, tasca de la traducció? Com diuen al Poal, Pla d’Urgell, no ho voràs aumón!

Als catalanets ens venen l’obra com a escrita en català. A la resta del món, l’obra ha estat escrita en espanyol, i forma part de la literatura en espanyol. En aquests casos, la versió espanyola no porta pas el títol original de l’obra: potser perquè realment no va ser escrita originàriament en català, i si ho va ser, és un fet que s’oculta al lector.

Ara una de grossa. Ahir a la nit, a l’hipermercat Wal*Mart vaig trobar una pila de llibres de saldo (a $19,70). Era una col·lecció d’Espasa Calpe SA, titulada narrativa del siglo XX en lengua castellana (així, en minúscules). Entre obres de Delibes, Chacel, Bryce Echenique i Muñoz Molina, hi trobo una edició en espanyol d’Una primavera per a Domenico Guarini (*) de l’admirada Carme Riera. Aquesta novel·la és de 1980, i segons veig a l’AELC, va ser traduïda el 1995 per Luisa Colomer.

Bé, doncs, l’obra es ven com una obra escrita originalment en espanyol, com si així l'hagués escrit Carme Riera. Enlloc no figura el títol original de l’obra ni els crèdits de la traducció!

Amb aquestes premises anem enguany a la FIL de Guadalajara, o l’any que ve a la de fira de Frankfurt?

Algú que conegui el món editorial català des de dintre podria dir-me si vaig gaire errat en tot això que explico?

(*) Una primavera para Doménico Guarini. Carme Riera. Espasa Calpe SA, 1999. Col·lecció Narrativa del siglo XX en lengua castellana. ISBN 84-239-9489-9

Diccionari del blat de moro

Quantes vegades no hem sentit a dir que els esquimals (ara es diuen inuits) tenen 8, o 10, o 14 maneres diferents de referir-se a la neu? És un clàssic! Bé, doncs, podríem dir que el blat de moro és als mexicans com la neu als esquimals.

La planta és el maíz. De la panotxa tendra en diuen elote. Els elotes, els torren sense pelar-los, envoltats en les seves bràquies, que es diuen hojas de elote. Després els pelen, els freguen amb llimona, hi posen sal, i se’ls mengen. Els venen així a les parades del carrer. Les hojas de elote es fan servir com a embolcall dels tamales. Els elotes també es bullen i es desgranen. Els granets tendres, blanquinosos es diuen esquites. Se’ls mengen amb chile. Segons el diccionari, també les crispetes es diuen esquites, però jo diria que més aviat fan servir el terme palomitas.

La panotxa madura es diu mazorca, i els grans madurs, de color taronja es diuen maíz, o granos de maíz. Aquests grans es bullen amb calç, i s’obté un gra blanquinós, cuit, que es diu nixtamal. De fet, aquesta cocció amb calç es diu nixtamalizacíon. En aquest procés es produeix la hidròlisi d’alguns components del gra, que el fa més digerible per als humans. El nixtamal es mol, i s’obté la harina de maíz nixtamalizada, que és la massa que es posa dins els tamales, o que es fa servir per fer tortillas de maíz.

Finalment, als elotes els pot sortir un fong, que n’infla els grans fins una mida increïble, i els fa tornar verdosos o negres. Aquest fong és el cuitlacoche, que en nàhuatl vol dir, literalment, merda dormida. El cuitlacoche es cuina, amb una mica de chile, i fa una pasta negra exquisida, que serveix de guarnició, o per fer les quesadillas de cuitlacoche.

Segur que em deixo moltes coses, però encara no estic en condicions d’escriure l’enciclopèdia del blat de moro.

Quants salaris mínims guanyes tu?

El salari mínim del Districte Federal és un valor de referència a tot el país. Són uns $45 al dia, $1350 al mes (arrodonint, 100 EUR al mes). Uf! Procuraré no haver de viure mai amb el salari mínim (ja ho vaig procurar, de fet, en la meva vida anterior).

Valor de referència? Per a què? Doncs, per exemple:

- En l’import de les sancions administratives federals. Et poden posar una multa de 5, 10... vegades el salari mínim del DF.
- Per determinar qui pot tenir dret a una beca: els que tinguin un ingressos no superiors a “x” vegades el salari mínim del DF.
- L’import de les beques: “x” vegades el salari mínim del DF.

En el món dels estudis de mercat, és típic dividir els consumidors en bandes de renda (ingressos): quin % té, per exemple, un sou superior a 5 vegades, o 10 vegades, el salari mínim del DF. Naturalment, les bandes mitjanes o superiors són les més interessants per a les empreses que volen instal·lar nous comerços, franquícies o hipermercats a les ciutats de la República. La consigna per a la resta de gent em figuro que deu ser... “que segueixin comprant als mercats, tianguis, importadoras i parades ambulants”.

L’altre dia, cercant de fet una altra informació, el Google em va obsequiar amb una dada inesperada: només el 2% de la població de la ciutat té un salari igual o més gran que 10 vegades el salari mínim del DF. Quant és això? Doncs uns 1000 EUR, un valor bastant per sota del sou mitjà català, que estaria entorn dels 2000 EUR a Catalunya, crec recordar. Val a dir que 1000 EUR aquí donen per bastant.

L'home que va matar LV

James Stewart, un advocat tossut, rebel i suertudo,
a l'oest: el John Wayne li salva la vida, ell es queda
amb els mèrits i amb la noia.

Diumenge passat vaig posar el canal Retro just quan començava The man who shot Liberty Valance (1962), tot un clàssic del John Ford, que ja he anat a veure dues vegades als Cinemes Meliès, i amb la que sempre m'ho passo de conya. Malgrat ser de 1962, per a mi és un excel·lent western clàssic.

Als anys seixanta, el western va decaure, diuen que per la competència de la televisió, i per les noves temàtiques que interessaven al públic. Segurament és cert però, a mi que em perdonin, el problema rau en que, als anys seixanta, als westerns començaren a aparèixer homes blancs amb cabellera, dones pentinades com la Claudia Cardinale (per no dir la mateixa Claudia Cardinale) o, fins i tot, dones i homes vestits i pentinats per anar al festival de Woodstock! Quan això passa, la suspensió de la incredulitat, necessària en qualsevol obra de ficció, s’esvaeix completament. La pel·lícula pren, llavors, una aire terrible de telefilm, d’aquells que feien a l’hora de la migdiada...

Pel que fa a la suspensió de la incredulitat, la va reivindicar Coleridge fa gairebé 200 anys. Però, no ens enganyem, a la majoria de mortals ens en va parlar per primer cop la Sharon Stone (suspension of disbelief), a Basic Instinct, en el seu paper d'escriptora assassina. No sé si va ser poc abans o poc després del famós interrogatori (el cruce de la muerte), que aquí a Mèxic van censurar. Com a mínim quan la van passar pel satèl·lit.

Tornant a la pel·lícula, he trobat el bloc d'una americana (em figuro que molt jove), que acaba de descobrir The man who shot LV. L'únic que la noia sabia del John Wayne, és que havia vist humoristes a la tele imitant el George W. Bush imitant el John Wayne. Acollonant! Diu que després de cinc minuts de John Wayne a la pantalla estava absolutely charmed.

Super Chayito

La cuina en acció
Foto de Geococcyx

Ostres, la Chayito, la dona de fer feines, ja ve tres dies a la setmana. Així pot dedicar una part del temps a cuinar per a nosaltres. Dissabte va venir i ens va fer una sopa de verdures boníssima, i ens en va fer per a 4 menjades (canya al congelador!). També llenties i arròs. I l’arròs, amb un sofregit de tomàquet, l’anomenat recaudo.

Ja tenim taula de menjador. També han hagut de passar 7 mesos fins que hem trobat una taula rodona que ens mig agradés. Tranquils, no dinàvem amb el plat a terra, com amb la tele... Les darreres setmanes comencem a trobar-nos molt més a gust a casa, i ara hi podrem dinar més sovint sense haver de cuinar nosaltres. Dissabte vam congelar 6 racions dobles, entre llenties, sopa i arròs. Ahir ens va fer pollastre entomatado.

A la foto, al mig de la cuina i hi ha el comal, una planxa per escalfar les tortillas (no el fem servir gaire). El setrill d’oli d’oliva verge que no hi falti. Setrill importat de Mallorca.