Llaminadures: la solució

Foto de Geococcyx

1. Palanquetas
2. Alegrías
3-6. Cocadas (diverses). Per distingir-les, es diu "una cocada de esas", assenyalant amb el dit, segons m'informen. Algú les deu anomenar de maneres diferents.
7. Tamarindos con azúcar
8. Tamarindos con chile
9. Dolç a base de cacahuets
10. Dulce de leche con cajeta
11. Chilacayotes

Aquí començà el ball de bastons

Església de Dolores Hidalgo. Foto de Geococcyx.

16 de setembre de 1810. Des del portal d'aquesta església (Dolores, Intendència de Guanajuato), el capellà del poble, Miguel Hidalgo y Costilla va arengar els veïns i els va aixecar contra la dominació espanyola. Ho va fer amb un crit no del tot revolucionari ni independentista:

¡Viva la Virgen de Guadalupe! ¡Viva Fernando VII! ¡Muera el mal gobierno!

Hi ha diferents versions del "grito de Dolores" original, i per suposat el crit que es fa ara cada aniversari és més -diguem-ne- republicà.

En tot cas, aquí va començar la guerra que va portar Mèxic a la independència el 1821 . Quin era el context i com va evolucionar la cosa? Us ho explico en properes anotacions al diari...

-------
* Per cert, tinc problemes per identificar tots els dolços de la foto de l'altre dia. Ja ho trobaré i us ho diré :-)

Creacionisme, encara

La meva dona ensenya Biologia a estudiants de 3r any de llicenciatura. Entre altres continguts, explica l'origen de la vida i l'evolució de les espècies. Darrerament, explica les teories de Lynn Margulis sobre la importància de la simbiosi hereditària en l'evolució: de com diferents microorganismes van acabar fusionant-se, i gràcies a això els animals i les plantes tenim mitocòndries per respirar, o les plantes tenen cloroplasts per fer la fotosíntesi, o els espermatozous tenen cua.

Cada any, algun estudiant de 3r de carrera fa una pregunta del tipus:
- Mestra, vostè és catòlica? (molts estudiants mexicans tracten de maestro el professor universitari).
- Això que explica va en contra de tot el que el van ensenyar, que Déu va fer el món en 7 dies...

Déu n'hi do (parlant de déu). Quan surt de l'astorament, la professora els diu que no som a classe de religió, i que les seves creences no són d'interés públic.

Fins i tot des del punt de vista catòlic és ridícul fer aquests plantejaments. Vaig ser educat en un col·legi catòlic, i us puc assegurar que a finals dels anys 70 l'església catòlica ja no interpretava el llibre del Gènesi al peu de la lletra (Adam, la costella, Eva, la serp, la poma, al setè dia va descansar....). Per descomptat, el meu professor de Biologia, capellà, ens explicava l'evolució de les espècies i tota la pesca, i això no estava en contradicció amb les seves creences.

Algunes religions presents als Estats Units sí que interpreten la Bíblia al peu de la lletra. En moltes escoles està prohibit explicar l'evolució de les espècies. A Mèxic l'educació pública se suposa que és laica. Tot i que no sempre es compleix, la Constitució Mexicana diu:

Garantida la llibertat de creences per l'article 24, l'esmentada educació [la pública] serà laica i, per tant, es mantindrà aliena per complet a qualsevol creença religiosa.

L'enfoc de la Constitució Espanyola és diametralment oposat:

Els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares per tal que els fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d'acord amb les seves conviccions.

I això permet, a la pràctica, una sèrie de privilegis inconcebibles en altres països. Potser sí que van guanyar els cristeros, a un lloc i l'altre...

Llaminadures diverses

Foto per Geococcyx

Ahir se'm va esborrar el text, no sé com.

Al mexicans els encaaannnta menjar al carrer, a qualsevol hora. Aturar-se a qualsevol lloc ambulant de venda a cruspir-se uns tacos, unes tortas, uns tamales, unes tostadas (tenen molta vitamina T, que diuen), unes gorditas. Jo ja m'hi atreveixo, amb els tacos, en alguns llocs. Espero que no siguin dels famosos tacos de muerte lenta!

Tant o més, encara, els agrada menjar i beure coses dolces. Refrescos: consumeixen més refrescos per càpita que els americans. Sucs de tota mena de fruites. Aguas de sabor: l'aigua tota sola és per a les granotes. Si demanes una aigua, et pregunten de què la vols. Aigua de síndria, aigua de jamaica, aigua de guayaba, aigua de llimona,... Bàsicament suc de fruita, aigua i sucre.

També hi ha tota mena de llaminadures força exòtiques per a un visitant europeu, com les de la foto. El menjar i el beure et fan sentir realment en un altre món quan arribes aquí. Us repto a donar el nom de les diferents llaminadures de la foto. Al següent post us donaré la solució.

Tant de sucre i tant de menjar a tota hora fan que hi hagi força diabetis i obesitat al país.

Figues de moro

Quan vivia al meu poble, abans d'emigrar a la regió de Barcelona, les figues de moro eren un plaer d'un cop a l'any. És a dir, en ser la temporada, la meva àvia o uns amics d'una masia, ens portaven un dia un plat de figues de moro - pelades o no - i era tot un esdeveniment menjar-me-les. De llavors ençà, menjar-ne ha estat cada cop més extraordinari.

Aquí de les figues de moro en diuen tunas. És una paraula d'origen nàhuatl (la llengua dels asteques), i és el fruit del nopal (la figuera de moro). Aquests dies te les venen pelades o sense pelar, dins bosses de plàstic, als semàfors, als carretons ambulants aturats a la vorera, als mercats... Aquesta mitja dotzena, pelades, em van costar 10 pesos (72 cèntims d'euro), segur que encara me les varen vendre cares.

De les figueres de moro es mengen també les fulles tendres (nopalitos), cuinades. També fan una espècie de torró de figa de moro, dolç, que en diuen queso de tuna. No m'entusiasma.

El blat de moro i la figa de moro no són d'origen nord-africà, com el seu nom podria indicar, sinó que provenen d'Amèrica. Pel que fa al blat de moro, els mallorquins han estat més savis i l'anomenen blat de les Índies. Correcte, ja sabeu que les Índies era el nom que donaven a les terres d'Amèrica (equivocadament, per això). També en francès es pot dir blé d'Inde, com diuen sovint al Quebec.

A part de tot, qüestió política: encara es pot dir blat de moro? i figa de moro? No serà aviat políticament incorrecte? :-D

Avui, un llibre

Un dels pocs llibres de lectura que vaig triar per endur-me'n a Mèxic va ser un llibret de l'any 1988 sobre la pel·lícula Blade Runner. Editat per Tusquets a Barcelona, porta el títol de la pel·lícula i són deu escrits sobre el film, d'escriptors, crítics, artistes i intel·lectuals. El coneixeu?

Em quedo amb els dos primers, También Zeus debe caer, de Rafael Argullol i La caza del facsímil, de Guillermo Cabrera Infante. Quin nivell, xaval! Ja havia vist la pel·lícula, sense saber que era tan collonuda, però el meu intel·lecte, francament, no havia estat capaç d'extreure'n uns missatges tan elevats com els de Rafael Argullol. Després de llegir tres vegades l'article, el vaig arribar a entendre, diguem-ne, en un 80%, i vaig quedar convençut que Blade Runner devia ser la pera, si podia provocar l'escriptura d'articles com aquest... I la vaig tornar a veure, ara sí, amb el discerniment i la clarividència que et donen haver llegit abans el llibret en general i l'escrit de l'Argullol en particular. Proveu-ho si no, és com veure una altra pel·lícula...

L'Argullol arrenca amb aquesta frase: Esquilo era un hombre sabio, puso a Prometeo en los confines del mundo, para que protegiera la loca carrera de los hombres en pos de sus ciegas ilusiones. Déu n'hi do, eh?, per parlar de cinema... Ho sento, sóc de Ciències. L'Esquil era un autor grec de tragèdies, o un autor de tragèdies gregues (que no sé si és el mateix). Fins aquí ja hi arribo. El tema de Prometeu ja és més pelut. La història del Frankenstein és una revisió del mite de Prometeu. Conec la revisió, però no l'original. A Blade Runner, se suposa que Tyrrel, en crear androids (replicants) fa de Prometeu: els dóna una vida (limitada), capacitats, etc... És un déu, però també un deú limitat, com es veu a la pel·lícula. Gràcies Google.

Bé, després de tres pàgines d'Esquil, Prometeu, Sòfocles i Dante, l'Argullol arriba al nucli de la qüestió: per primer cop en la història del pensament o de l'art, A Los Angeles-2019, la creença en un sentit últim, des d'on batega una promesa de pietat, ha desaparegut. Cosmos i caos conviuen estrictament, i els passos prometeics de l'home es produeixen en un delicat, salvatge equilibri sobre el tall d'una navalla la llargada del qual no es coneix. Déu n'hi do, també. La traducció és meva, en atenció als múltiples lectors de la Catalunya Nord ;-)

Guillermo Cabrera Infante (GCI) és menys elevat, més lúdic, corrosiu i, d'ocurrències més directes. Comença amb: Al principio de "El amargo té del general Yen", esa obra maestra del cine exótico y erótico de 1932,... Bona digressió. A la primera frase ja destaca el seu gust pel joc de paraules i d'idees. Haig de dir que GCI té una mala llet considerable, i que mai he pogut acabar un llibre seu, però he rellegit desenes de vegades el seu article sobre Blade Runner, La caza del facsímil. El trobo genial. En aquest article són més importants els jocs de paraules i les digressions que el rovell de l'ou, potser inexistent, que es podria resumir en dues frases seves:

- ...Blade Runner, la más excitante y perfecta película de fantaciencia, de Fanta y ciencia,...

- ...una hermosa alucinación en glorioso technicolor: la pesadilla sin aire acondicionado.

Finalment, el llibret també inclou un article del malaguanyat José Luis Guarner, El hombre del sable contra el infierno de Ridley, on ens explica com es va gestar la pel·lícula, a partir de la novela de Philip K. Dick i les aportacions posteriors de l'entorn de Ridley Scott.

Redundant però enigmàtic

Diuen que la redundància és un recurs per superar el soroll, per facilitar la transmissió del missatge per sobre del soroll ambiental i de les ambivalències del llenguatge humà. Heus aquí un missatge redundant però tot i així enigmàtic als ulls d'un lector català poc avesat a la semiòtica mexicana. És un cartell enganxat a la porta d'un garatge particular.

Comencem pel cantó superior esquerre del cartell. Un cercle vermell amb una línia o banda vermella en diagonal indica prohibició d'aparcar, com a mínim als codis europeus de circulació (hi mancaria el fons blau del senyal de no aparcar). Per si ens quedava algun dubte, hi ha una E al mig del cercle, travessada per la ratlla en diagonal. Això no vol dir "prohibit Espanya", sinó prohibit estacionar (aparcar). Per si no quedava prou clar, al cantó inferior esquerre del cartell diu NO. Això podria portar a confusió: NO (NO ESTACIONAR) = SÍ ESTACIONAR, com ens ensenya la lògica. Però de fet vol dir "no aparqueu".

Finalment, a la dreta un missatge de text és completament aclaridor:
Se ponchan llantas gratis

¿És que hi ha un taller mecànic que fa una oferta als clients de fer-los no-sé-què gratis a les llandes? Noooo! Aquí les llantas són els pneumàtics, i ponchar vol dir punxar. És a dir si tu no fas cas de l'avís de no(no estacionar), l'amo del garatge et punxarà les rodes.

Aquí el concepte de gual permanent és desconegut. Això de que tu només pots reservar la sortida del teu garatge pagant una taxa municipal i penjant un cartell oficial que diu "Gual permanent" no s'aplica. Si tens un garatge la gent t'ha de deixar sortir i prou. Que jo sàpiga, no has de pagar cap taxa. Hi ha diferents cartells per demanar a la gent que no t'aparquin al davant de la porta del garatge. Des dels més educats:

Favor de no estacionarse
No estacionar

Fins a altres més contundents, com el de la foto, o com aquest:

Si tú respetas mi sitio yo respeto tu coche

Ja aniràs viu...

La mort del subjuntiu

L'altra dia la Tina Vallès (L'aeroplà del Raval) parlava de l'extinció de l'allioli. Una altra extinció notable és la del subjuntiu. El semianalfabetisme persistent dels catalanoparlants en el nostre idioma, junt amb la pressió de l'espanyol (dos fenòmens força lligats), provoquen situacions curioses i penoses.

El fet que en català central sovint coincideixin les formes dels presents d'indicatiu i de subjuntiu fa que molts parlants ho apliquin a tots els verbs i facin degenerar el subjuntiu en indicatiu. M'explico.

Aquí són iguals el present d'indicatiu i de subjuntiu:
Vosaltres mengeu molt de pressa! (indicatiu)
Vull que mengeu molt de pressa (subjuntiu)

Però aquí són diferents:

Ho veieu bé? (indicatiu)
Quan ho vegeu, aviseu-me (vegeu = subjuntiu)

Molta gent, inclosos locutors de ràdio i TV diuen sempre "veieu", tant si és subjuntiu com indicatiu:
Quan ho veieu, aviseu-me

Tant o més notable és la mort dels pronoms febles. Tant difícil és dir
No hi ha sabates en lloc de No n'hi ha sabates
No n'hi ha en lloc de "No hi ha"
o No en tenim en lloc de No tenim (No tenim què?).

Em meravella que el meu nebot als 4 anys fes anar els pronoms febles molt millor que molts personatges que sortien a diari per la ràdio o la televisió en català!

Marxant patriòtic

Foto per Geococcyx

El 16 de setembre és el dia de la Independència mexicana (vull dir independència d'Espanya). Des de finals d'agost comencen a circular per la ciutat marxants que venen banderes mexicanes de tota mida, i altres articles tricolors.

Enguany viuré per primer cop a Mèxic el "grito" de la nit del 15 de setembre. Ja l'havia viscut al Poble Espanyol de Barcelona, organitzat pel Consolat. Ja us ho contaré.

Ciclistes per necessitat

En aquesta ciutat mexicana moltes persones van a treballar en bicicleta. Més aviat molts homes, perquè dones no n'he vistes. Per l'aspecte que tenen, i per l'hora que es lleven, no són del tipus de gent que veia passar pel carril bici de la Diagonal. No agafen la bici per ecologisme ni per esnobisme, sinó per necessitat: ni cotxe ni autobús. Vull dir que no hi he vist passar cap jove "Erasmus" alemany amb sandàlies i mitjons (de color carbassa).

A Catalunya es van criticar inicialment (i posteriorment) els carrils bici perquè "si no hi ha ciclistes, per què posen carril bici?". Afortunadament, alguns ajuntaments catalans no n'han fet cas. Aquí, en canvi, encara hi ha ciclistes, i bastants. Bé, doncs, l'Ajuntament no presta cap atenció a aquestes persones, i no ha creat, que jo sàpiga, un sol carril bici o ciclopista a la ciutat.

Jo no hi vaig, en bicicleta, per dos motius: primer perquè no tinc bici i, segon, perquè sóc massa vell per morir jove. Ho trobo un mica suïcida, tal com està el trànsit a la ciutat (tranquil, però... vigila!). M'estimo més anar a treballar a peu de tant en tant, mitja horeta, i encara cremo més calories. Em deia un noi de 30 anys que els ciclistes son un perill, que no ho haurien de permetre. Dic perdona, però el perill són els cotxes per als ciclistes, no girem les coses!