dilluns, de novembre 26, 2007

Zabludovsky sobre el rei d'Espanya

A El Universal, Jacobo Zabludovsky n'ha explicat una de ben grossa, que afectaria el rei d'Espanya, el govern de Zapatero i el de Vicente Fox. Segons Zabludovsky, l'adjudicació d'una obra ferroviària de 700 milions de dòlars es va revertir d'una empresa franco-mexicana participada per Alstom a l'espanyola CAF, a ran d'una trucada del Borbó a Vicente Fox.

És el tipus de coses que es poden explicar a Mèxic sense que passi res, i que a Espanya tan sols no s'expliquen i els periodistes i partits cobreixen amb un vel de silenci. Zabludovsky lliga aquestes qüestions amb un creixent ressentiment a l'Amèrica Llatina contra el rei d'Espanya per aquest tipus de mediacions, que delaten una figura reial molt diferent de l'espècie de reina mare que ens ha volgut presentar de Joan Carles de Borbó (Partal en parlava).

Acaba Zabludovsky:
...la gestión del rey ante Fox para rescatar un negocio perdido se mantuvo en lo oscurito por razones obvias, hasta hoy que se divulga en esta columna.

Aquest se mantuvo, és reflexiu?, impersonal? passiva reflexa? Siguem benèvols, i suposem que no és Zabludovsky qui ho va mantenir en secret fins avui. Suposem que gent de l'administració federal hagin volgut disparar ara contra Fox des d'un altre angle, o que els perjudicats d'aleshores hagin trobat que ara era el moment propici per fer públic el cas i vacunar l'administració Calderón contra aquesta mena de mediacions. Zabludovsky, Zabludovsky: voleu dir que us tornaran a convidar a sopar amb els reis d'Espanya? Per cert, també m'estranya que el tema no sigui portada dels diaris espanyols.

Pel que fa a l'incident Chávez a Xile, és el moment de deixar clares cinc coses:

1. Sembla que és cert que el govern d'Aznar va donar instruccions a l'ambaixador espanyol a Caracas de donar suport al cop contra Chávez, tal com Moratinos, i fins i tot Zapatero, havien anat dient en els darrers anys, segons que explica Víctor Flores Olea.
2. Malgrat la raó de Chávez amb el suport d'Aznar al cop, les cimeres diplomàtiques no són per dir-se les veritats i/o insultar-se (no és el mateix?), sinó per riure's mútuament les gràcies i veure si arriben a algun acord.
3. Forma part de la feina del rei d'Espanya no perdre els papers, ni tan sols davant un demagog i un bocamoll com Chávez, excolpista i futur (futur?) dictador de Veneçuela.
4. La premsa mexicana ha acollit el ¿Pod-gué-no-de-gallaz? amb força interès, i amb una mescla de comprensió per sa Majestat, humor, i també dolor per una sortida que molts no poden deixar de percebre com a arrogant i imperial.
5. El tuteig públic del rei d'Espanya als caps d'estat i de govern ho trobo una grolleria tremenda.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de novembre 22, 2007

..anirem a la muntanya



Un parell de cavalls a lloure (mestengos/mesteños?). Una mostra evident d'incipient colonització talaiòtica (tranquils, és una fita vulgaris: vejam qui la troba). Una alzina solitària rostint-se al mig d'un comellar de còdols i herba seca, ben a prop d'una figuera de moro igual de rostida. Un improbable monòlit d'esquena a uns núvols també força improbables. Som a la fi de l'estació de pluges, però ha plogut molt poc des de l'agost, i per aquests paratges gairebé tot és sec. Encara, les fonts ragen i fins i tot corre aigua per una petita gorja. Són imatges de la sortida de diumenge passat. Com sempre, un cels fantàstics.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de novembre 19, 2007

Schettino sobre la Revolució Mexicana

Impagable article a El Universal de Macario Schettino sobre la Revolució Mexicana. Fins i tot avui s'ha de tenir valor a Mèxic per dir les veritats que escriu Schettino. No hi ha un sol polític de dretes o d'esquerres disposat a contradir públicament la mitologia nacional revolucionària.

Posats a triar, triem de l'article una frase referent a l'educació del priïsme:

El siglo pasado, aprendimos en la escuela no lo que necesitábamos para competir, sino los mitos que el régimen necesitaba para sostenerse [...], si nuestros hijos no pueden hacer nada más que “seguir instrucciones simples”, se lo debemos a la Revolución.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de novembre 18, 2007

Missatge desxifrat



1r nivell: morfologia i semàntica

ASE MOS = hacemos

PROSUPUE
STOS = presupuestos

gARDINES = jardines

I = y

2n nivell: sintaxi

Dues opcions intel·ligibles (respectem, de moment, l'ortografia original):

a) ASE MOS PROSUPUESTOS DE gARDINES I PASTO EN ROLLO

b) ASE MOS PASTO EN ROLLO I PROSUPUESTOS DE gARDINES

Em decideixo per l'opció (b), però em quedo amb el dubte.

3r nivell: espanyol de Mèxic

Hacemos pasto en rollo y presupuestos de jardines

Pasto en rollo?

4t nivell: traducció al català

Dues opcions:

Fem pans de gespa i pressupostos de jardins
Fem tepes de gespa i pressupostos de jardins


Last but not least, aquesta foto mostra un venerable costum popular consistent en deixar els forjats que surtin part damunt els pilars de formigó. Com deia Guillermo Sheridan en un article a Letras Libres (No hay cambio): No cambia [...] la convicción de que dejar las varillas fuera del techo es elegante, ni la de que meterles en las puntas una botella de vidrio las hace funcionar como pararrayos.

Missatge xifrat




Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de novembre 17, 2007

Tot esperant Houston

Aviat passarem un cap de setmana a Houston, que és relativament a prop, si fa no fa com de Barcelona a Amsterdam. Anirem a veure un metge que ha publicat dos-cents articles científics (espero que algun l'hagi escrit ell!), i aprofitarem per veure la ciutat, ara que la meva dona ja té el visat de turista per als Estats Units. Encara no he tingut temps d'inventariar els principals atractius d'aquesta ciutat texana, que, per als patrons europeus i mediterranis, sospito, és més aviat una no-ciutat. Però no prejutgem la cosa, perquè Houston és la quarta conurbació més gran dels Estats Units i segurament hi ha de tot, tret de parades de castanyes i moniatos, que en aquests dies es troben a faltar. I a més, recordo que a Jaume Sobrequés li va encantar, Houston, i li va inspirar una espècie d'oda al vehicle particular, a l'autopista de cinc carrils i a la ciutat "sense restriccions d'espai".

El llegat de Lucy: els tresors ocults d'Etiòpia és l'exposició al Museu de Ciències Naturals de Houston en què es presenten, entre altres peces culturals i històriques, les restes originals de la nostra amiga africana Lucy, el famós exemplar d'Australopithecus afarensis de fa tres milions d'anys. Hi ha hagut polèmica per aquesta exposició, pel fet de treure els fòssils d'Etiòpia, i pel fet que el benefici sigui "només", diuen, per als museus dels països rics. Aquí gairebé em convencen. Hauria de visitar l'exposició? Si ho faig, pecaré contra el tercer món i contra la conservació de les restes? Ara mateix, la probabilitat de visitar l'exposició: 70%. A 20 dòlars l'entrada.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, de novembre 14, 2007

Petroli brasiler

Mentre jo parlava del pic petrolier i d'un probable proper declivi de la producció petroliera, els brasilers descobrien un "enorme" camp de petroli, amb unes reserves estimades de cinc o vuit mil milions de barrils de petroli recuperable (5-8 Gb) (BBC). És el camp de petroli de Tupi, amb el petroli a milers de metres de fondària, en aigües atlàntiques brasileres.

Que és poc o molt, 5-8 Gb de petroli? Brasil augmenta, de sobte, les seves reserves de petroli en un 50%, aproximadament, i podria passar a ser un clar exportador. El descobriment equival al doble del petroli descobert al mar, de mitjana, a tot el món, en qualsevol dels sis darrers anys. Aquesta troballa representa 250-400 vegades el volum mitjà dels descobriments individuals de petroli dels darrers anys (20 Mb). Déu n'hi do. Tanmateix, aquest camp, almenys en la dimensió actual, no arriba, a la magnitud dels més grans camps de petroli: en descobrir-se el saudita Ghawar (1948), se li van estimar 60 Gb o més de petroli recuperable. Això és 7,5-12 vegades el petroli recuperable que els brasilers estimen que han trobat a Tupi.

Pel que fa a la producció mundial de petroli (84,9 Mb/d el 2006), el camp de Tupi equival a 59-94 dies de producció mundial, que no és gaire en termes globals. Si Brasil n'extragués 1 Mb/d (augment de l'extracció proporcional a l'augment de reserves), podria manxar petroli de Tupi durant 14-22 anys, que no està gens malament per a Petrobras i els seus socis. Pel que fa a les emissions atmosfèriques de carboni que podria generar el petroli extret del jaciment, serien, fent un capmàs, uns 800 milions de tones, és a dir, 31 dies d'emissions mundials del 2005 (combustibles fòssils + usos del sòl = 2,6 Mt/d).

Per tant, tot i que Tupi és un gran descobriment de petroli, molt per damunt de la mitjana de les troballes que es fan en els darrers anys, a mi em sembla una troballa relativament modesta, mesurat en termes de poder ajornar molts anys el pic petrolier. Aquest pou es troba milers de metres sota el fons marí, en un mar amb fondàries de 2000 o 3000 metres. Molt avall. Sembla que és tot un repte tecnològic explotar-lo, però la pregunta és: quants camps de petroli com Tupis queden al món? És Tupis només un ou de dos vermells, o és la punta d'un iceberg?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de novembre 11, 2007

La pàtria dels altres

La pàtria dels altres sol resultar excessiva, innecessària o, fins i tot, ridícula. Sovint la pròpia. Ho he experimentat com a subjecte actiu i passiu, i com a espectador. Com a subjecte actiu, encara no he pogut entendre mai per què ser cubà, per exemple, és una cosa tan única, radical i còsmica. Una excursió amb un amic cubà (ex-amic seria més acurat) a la serralada prelitoral catalana, convertida en una llarga exaltació nacional i revolucionària de l'illa caribenya, em va deixar profundament perplex. Com a subjecte passiu, no cal dir que he patit la ignorància, la burla i el menyspreu per les habitualment modestes i acomplexades pretensions nacionals catalanes. Com a espectador, he vist expatriats de tota mena mostrant la seva incomprensió, per exemple, pels imaginaris col·lectius dels aborígens. Suposo que aquesta incomprensió jo també l'he practicada.

Llegeixo Anatomía del mexicano, una antologia a cura de Roger Bartra, sobre "l'ésser nacional" mexicà (tema que Bartra estudia com a construcció social i política; el seu capítol del llibre es titula La condición posmexicana). En aquesta antologia, els escrits d'alguns autors mexicans de fa vuitanta anys o cent anys em resulten, de vegades, delirants, com certs passatges de La raza cósmica, de José Vasconcelos, alguns dels quals podeu llegir aquí. Malgrat tot, en aquesta antologia hi ha informació molt interessant per entendre millor alguns aspectes de la vida quotidiana a Mèxic.

Bartra, Roger (2005). Anatomía del mexicano. Col·leció deBolsillo, Random House Mondadori SA de CV., Mèxic DF, 318 pp.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, de novembre 09, 2007

La fi del petroli?


Imatge de la Wikipedia

Les crisis del petroli dels 70 van demostrar que els països productors podien tancar l'aixeta i fixar el preu del petroli. Per simpatia, va esclatar la preocupació per les reserves mundials: quan s'acabarien, i què faríem en acabar-se el petroli. Els esglais dels 70 van passar, i el preu del petroli va baixar, perquè de fet encara n'hi havia de sobres. Més endavant, l'OPEP i altres països (com Mèxic) en van regular el preu tot modulant la producció petroliera dels seus associats. Hi va haver ensurts, com la primera guerra del Golf Pèrsic, però aquest era l'esquema de producció i preus, un esquema que s'ha trencat, i que avui ens presenta un petroli a 100 dòlars el barril (també s'hauria de tenir en compte la depreciació del dòlar en aquesta escalada).

Almenys una part d'aquest encariment es deu a la manca de voluntat dels productors de respondre a una demanda creixent esperonada per la Xina i altres països emergents. En un despatx de Reuters [3], s'explicaven fa uns mesos els motius del preu de 78.77 dòlars per barril: reducció concertada de la producció de l'OPEP, guerres a Nigèria, a l'Irak, tensió nuclear a l'Iran, augment de la demanda. En cap moment es plantejava la possibilitat que els productors realment no estiguessin en condicions d'augmentar significativament la producció davant la demanda creixent, o que, sabent que la festa s'acaba, s'estimin més vendre'l de mica en mica i car que augmentar la producció i vendre'l barat i que se'ls acabi abans.

Aquests dies, però, han estat notícia un parell d'informes que parlen d'un declivi en la producció mundial o de crisi de producció a la vista. Però abans, expliquem la teoria del pic de petroli. El geòleg Marion K. Hubert va proposar que per a una regió geogràfica donada, la producció de petroli segueix una corba en forma de campana: creixement lent, ràpid, lent, màxim de producció, minva lenta, ràpida, lenta i fi de la història. Hubert va estimar amb bastant exactitud quan la producció petroliera dels EUA arribaria al seu màxim, i diferents camps o països petroliers s'han ajustat força bé a aquest model. Vegeu-ne l'article de la Wikipedia. Fa uns anys, Colin Campbell va estimar que el pic mundial de petroli arribaria, precisament, el 2007 mentre altres investigadors en aquesta línia han allargat aquest termini. Un estudi molt recent de l'Energy Watch Group (Crude Oil, The Supply Outlook, pdf) afirma que el pic mundial de petroli es va produir el desembre de 2006 i que d'ara endavant, la producció mundial de petroli anirà cap avall (i sense frens). És un informe de cent pàgines que es llegeix força bé. Del resum executiu:

El principal resultat d'aquesta anàlisi és que la producció mundial de petroli ha assolit el seu màxim el 2006. La producció començarà a decaure a un ritme d'uns quants punts percentuals cada any. El 2020, i més encara el 2030, el subministrament mundial de petroli serà radicalment més baix. Això crearà un desfasament que difícilment podrà compensar-se pel creixement d'altres energies fòssils, de l'energia nuclear o de les energies alternatives en aquest periode.

A diferència d'altre prediccions mundials, no caldrà esperar trenta, cinquanta o cent anys per comprovar si es compleix: en els propers cinc anys podrem saber si, efectivament, el 2006 va ser un màxim de producció, si més no un màxim local.

Alguns dels arguments del l'EWG:

• Els camps de petroli més grans del món van ser descoberts, tots, fa més de 50 anys.
(aquí sembla que no compten Cantarell, del 1976, el gran camp petrolier mexicà, tanmateix en clar declivi)
• Des dels anys 60, els descobriments anuals de petroli tendeixen a disminuir.
• Els anys 60, els nous descobriments de petroli tenien, de mitjana, 520 milions de barrils (Mb) de petroli. Al periode 2000-2005 la mitjana va ser només de 20 Mb.
• Des del 1980, el consum anual ha superat els nous descobriments anuals de petroli (tendència insostenible).
• Fins el dia d'avui s'han descobert més de 47.500 camps de petroli, però els 400 camps de petroli més grans (1%) contenen més del 75% de tot el petroli descobert en tots els temps.
• Amb el declivi dels grans camps de petroli, cal explotar un nombre creixent de camps més petits, que inevitablement s'esgoten abans, portant a la caiguda de la producció, com ja ha passat a moltes regions petrolieres.
• Les tecnologies no convencionals d'explotació de pous es vénen aplicant des de fa 25-30 anys i ja no seran una novetat que permeti augmentar dràsticament la producció durant un periode llarg de temps.
• L'estimació de reserves comprovades+probables ja no augmentarà com ho han fet gairebé sempre, per diferents motius que expliquen els autors.
• Les sorres bituminoses del Canadà també s'inclouen a l'estudi, i no compensaran la caiguda d'altres fonts de cru.
• Les reserves petrolieres de l'Orient Mitjà estan molt sobreestimades per raons polítiques, com les quotes de l'OPEP, que s'atorguen en funció de les reserves de cada país.

L'Agència Internacional de l'Energia (IAE) ha presentat el seu informe (World Energy Outlook 2007). Tot i pronosticar una producció suficient de petroli per satisfer la demanda fins el 2030, també avisen (del resum executiu):

Tot i que s'afegirà més capacitat de producció a partir del nous projectes en els propers cinc anys, no és gens clar que n'hi hagi prou per compensar el declivi en la producció dels camps de petroli actuals i per satisfer l'augment previst en la demanda. No es pot descartar un escassetat de subministrament d'aquí al 2015, inclosa una forta escalada dels preus del petroli.

Això és compatible amb una situació conjuntural, d'incapacitat de desenvolupar nova infraestructura per satisfer la demanda, però també ho és amb l'escenari d'haver deixat ja enrere el pic petrolier. En tot cas, ja no són només els outsiders del club del pic petrolier (cada cop menys outsiders) els qui vaticinen o temen una crisi d'oferta de petroli a curt termini. També la IAE. El temps dirà qui tenia raó, i no caldrà esperar 100 anys.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de novembre 06, 2007

Horabaixa periurbà



A vint minuts del centre de la ciutat hi ha aquest petit pantà amb una presa de terra, un bon lloc per venir a passejar poc abans de la posta de sol, i un punt de sortida per a caminades més llargues per aquesta serra. També hi ve gent a córrer, i m'expliquen que ho fan al migdia, quan els cròtals s'han amagat sota les roques per fugir de la calor. Eeep...


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de novembre 04, 2007

Tabasco sota l'aigua

Les pluges van desbordar els rius de Tabasco sobre les seves precàries riberes, i van provocar el negament de la major part de l'estat (70-80%, segons les fonts). Tabasco és una gran plana de 25.000 km2, entre la cua sud de la Sierra Madre Oriental, les muntanyes de Chiapas i el Golf de Mèxic. A Tabasco plou molt, més de 2.000 L/m2 a l'any i, a més, els rius que el travessen recullen part de l'escolament de Chiapas, Veracruz i Guatemala. A llocs de Chiapas cauen prop de 5.000 L/m2 a l'any. Segons la CNA, la conca dels rius Grijalva-Usumacinta té un escolament superficial d'uns 116.000 hm3, el 46% del total nacional.

Normalment, el 30% de la superfície de l'estat ja són llacs o aiguamolls (vegeu aquesta imatge de satèl·lit), i em temo que de manera natural s'inundaria cada any bon part de l'estat, si no fos pels dics de terra compactada que s'aixequen a cada costat dels rius i eviten que les crescudes descarreguin fàcilment sobre la plana. Els dics ja estaven en mal estat a quinze punts de Villahermosa, la capital de l'estat, i amb la crescuda del riu es van trencar o van vessar per diferents llocs, inundant tota la ciutat. Els diaris explicaven que es van posar 880.000 sacs de sorra per reforçar la ribera dels rius, però no va servir de gaire.

El desastre econòmic i humanitari és molt gran, tot i que sembla que per ara només hi ha una persona morta. Centenars de milers de persones van quedar aïllades, moltes enfilades al terrat de casa seva (si tenien la sort que no fos de llauna) i ja es tem que hi pugui haver diverses epidèmies per la situació que s'ha creat. S'indica que els governs no han fet els deures en qüestió d'enginyeria hidràulica, malgrat el considerable flux de fons federals cap a l'estat, i que la política d'embassament de les centrals hidroelèctriques ha afavorit el desastre. Jorge Zepeda en parla avui. Les aigües comencen a baixar, però la recuperació serà lenta i cara.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de novembre 01, 2007

La no-notícia de la selecció d'hoquei patins

He tingut curiositat per veure l'impacte al diari La Vanguardia dels triomfs de la selecció d'hoquei patins a la Copa Amèrica. Independentment del fervor patriòtic que una selecció nacional desperti entre els catalans (generalment, poc), els meus escassos coneixements de periodisme em fan sospitar que sí, que efectivament "és notícia" que la selecció catalana d'hoquei patins participi en una competició oficial com la Copa Amèrica, organitzada per la Federació Sud-Americana, i que, a més, ho faci repartint unes paneres de la mida d'una casa de pagès. Ni que fos per allò de l'home que mossega un gos, hauria jurat que seria notícia en un diari català.

A les 16:20 h del 01/11/2007 m'aplico a revisar el canal RSS d'esports de LV. Després de repassar unes 110 notícies de la darrera setmana, no n'hi ha ni una que parli del safari sud-americà de la selecció d'hoquei patins. Coses de Ca'n Godó...

(No sóc subscriptor de La Vanguardia i no tinc, per tant, accés al diari complet. No sé si a l'edició completa en fan referència).

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr