diumenge, de febrer 25, 2007

Un cap de setmana a Mèxic

Després de potser dos anys, he passat un cap de setmana a la ciutat de Mèxic. Malgrat les hores destinades a travessar la ciutat en microbús, cotxe particular o taxi, ha estat una bona desconnexió, amb retrobaments amicals i familiars que convindria repetir més sovint. Un viatge en autobús des de l'est de la ciutat fins a la zona del Bosques de las Lomas és tot un safari, potser tan variat com el viatge que Lo ruc de Formentor mostrava fa uns anys en aquest apunt, des de l'altiplà mexicà fins a Mallorca.

El clima és més temperat al DF que a la meva ciutat, i això es nota, per exemple, en que les xicarandes ja han florit a la vall de Mèxic, quan aquí encara segueixen hivernades, sense flors ni fulles. Aviat floriran, però mentrestant deixo testimoni visual d'aquesta florida xicaranda chilanga. A la dreta, l'interior d'un dels inefables i incombustibles microbusos, que la gent anomena de diverses maneres (pesero, pesera, combi, microbús).



Dissabte hi va haver visita al Museu Nacional d'Antropologia, on passen una notable exposició sobre Pèrsia, per a la que s'han fet portar de l'Iran peces fins de cinc o set mil anys d'antiguitat, algunes de les quals no havien sortit mai d'aquell país. Val a dir que aquesta datació de les peces va ser causa d'escepticisme entre el sector de la tercera edat. Com a testimoni, també, penjo aquest detall dels relleus murals de Persèpolis, que es poden veure a l'exposició. Érem massa gent a veure l'exposició: en primer pla, a la dreta, el clatell de la persona que em precedia a la cua per a l'exposició. Al fons, la cua per entrar a les exposicions permanents del museu. A dins, massa gent per veure les peces, fins i tot per caminar.



Retornat a casa, passen la cerimònia dels Òscars, i encara no em puc avenir que la pugui veure a una hora decent. Coses de la Terra, que és rodona.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de febrer 18, 2007

Recompte musical i recontaire del cap de setmana

No sé quantes persones tenen triple nacionalitat peruano-hispano-mexicana (per aquest ordre), però divendres una d'elles i el seu marit ens van convidar a sopar, a cinc persones més, de patata farcida a l'estil peruà i altres exquisitats. L'amfitriona - gran amfitriona - ens explicava que de petita son pare tenia, allà a Lima, totes les sarsueles del món, i que ella s'hi va aficionar, i encara li agraden, però no les pot sentir, perquè no en té cap. No pateixis, li dic, que jo te'n trobaré alguna, que un dels pocs discs que hi havia a casa quan jo era petit era La Revoltosa (junt amb algun de José Guardiola, Los Tres Sudamericanos i Los Valldemossa).

Va ser un bon començament del cap de setmana, que va seguir ahir dissabte amb una sortida a un poble de Guanajuato, on una cosina de la meva sogra ens va explicar unes històries familiars d'una entitat literària tan sorprenent com la capacitat narrativa de la senyora, la "tia Lupe" . Pot semblar un tòpic, però el realisme màgic devia tenir unes arrels ben sòlides en la realitat llatinoamericana i en l'instint narratiu de la gent. L'àlbum de fotos que ens va ensenyar, era una autèntica joia, amb uns personatges que suggerien tota mena d'històries. Per mostra, unes fotos de recordatori de la mort d'un capellà del poble: l'home al seu llit de mort, vestit per dir missa i amb un calze a la mà. Unes fotos de l'any 1932. Jo crec que en tornar a veure la "tia Lupe" portaré una gravadora i un escàner.

Una estona abans, al santuari de la Mare de Déu de Guadalupe del poble (tots els pobles d'una certa entitat en tenen un), una altra joia de pedra daurada de la regió, vam presenciar unes noces de dos quasi-adolescents, amb un cor que cantava una versió de La vall del riu Vermell. La plaça del santuari, plena de camionetes descobertes dels assistents al casament, amb les inevitables matrícules de Georgia o de Texas. No hi ha fotos perquè les piles van estar esgotades i pels abarrotes del voltant no en venien.

Parlant de Texas, avui Día Siete, el suplement dominical d'El Universal i de molts altres diaris mexicans, porta una interessant entrevista amb Flaco Jiménez, el rei de l'acordió tex-mex, fill d'un dels fundadors del tex-mex, i un gran desconegut a Mèxic. Ja en vaig parlar fa un temps, en un apunt que vaig haver d'esborrar perquè em causava problemes a la plantilla de la pàgina. El vaig descobrir a través d'un disc dels Texas Tornados, que porta una interessant versió de Ramona de Bob Dylan, de Tus mentiras, de Marco Antonio Solís, o de Ando muy borracho de José Morente. Em sembla que també me n'aconseguiré algun altre, de disc de Flaco Jiménez.

I demà dilluns, Sant Tornem-hi!

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, de febrer 16, 2007

Olor de petroli socarrimat

Aquesta setmana ha estat notícia la consigna d'Al Qaïda d'atacar instal·lacions petrolieres al Canadà, Mèxic i Veneçuela, com a proveïdors de prop de la meitat del petroli que consumeixen els EUA. Tant ho ha estat, que avui les pàgines d'opinió del diari El Universal feien olor de petroli socarrimat. Per triar i remenar:

Petróleo: vida y muerte - EDITORIAL DE EL UNIVERSAL

¿Al-Qaeda en México? -Jorge Chabat

Pozos petroleros en riesgo - Ana María Salazar

Patio trasero - Raymundo Riva Palacio

La nota colorista ha estat, com passa sovint, Hugo Chávez, mostrant la seva perplexitat (no sé si la perplexitat forma part del seu ventall mental) perquè l'ataquin a ell, precisament a ell, que també lluita contra l'imperialisme. M'ha recordat, no sé per què, Mònica Terribas preguntant a Jane Goodall si els atacs fonamentalistes de l'11-S i 11-M eren per qüestions religioses o culturals, o més aviat socio-econòmiques, insistint en la cosa socio-econòmica. No vaig sentir la resposta de l'eminència dels ximpanzés, perquè vaig canviar de canal.

A Mèxic també hi ha hagut una mica de reacció estil Hugo Chávez (i nosaltres per què?). Per exemple, la meva sogra. Com si Mèxic no formés part, potser malgré lui, de les societats obertes, o mitjanament obertes, que el fonamentalisme islàmic combat. La gran preocupació d'alguns és si aviat veurem vaixells de guerra dels EUA patrullant els camps de petroli mexicans del Golf de Mèxic. Eeep, la sobirania-nacional-amb-majúscules en perill. Sobira què?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de febrer 13, 2007

Juan Marsé en una sala d'espera

Moltes hores en una sala d'espera m'han permès llegir l'edició internacional d'El País d'aquest diumenge, on trobo una conversa entre Juan Marsé i Isabel Coixet. Diu Marsé sobre la felicitat:

A partir de una cierta edad, la felicidad es un referente que está en el pasado.

Vaig llegir totes les novel·les i narracions de Marsé fins fa uns anys, i em van agradar la majoria. Suposo que ara no les podria llegir amb els ulls de llavors, segurament algunes no les podria llegir en absolut, però el cert és que hi vaig xalar. La frase de Marsé de diumenge em recorda les paraules que va triar com a cita inicial de la seva irregular novel·la El embrujo de Shanghai:

La verdadera nostalgia, la más honda, no tiene
que ver con el pasado, sino con el futuro. Yo
siento con frecuencia la nostalgia del futuro,
quiero decir, nostalgia de aquellos días de
fiesta, cuando todo merodeaba por delante y el
futuro aún estaba en su sitio.

Les recordava vagament, i veig que són de Luis García Montero, segons que ens explica Lourdes Gabikagojeaskoa, qui ha escrit La nostalgia en la obra de Juan Marsé (pdf). Celebro no haver arribat encara a aquesta fase, de la nostàlgia del futur. No del tot...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de febrer 11, 2007

Què esperaven?

Pel què sembla, "Què esperaven?" s'ha convertit en una eina d'anàlisi d'afers internacional. Fent referència a les bombes iranianes que trenquen el blindatge dels vehicles, i que els rebels xiïtes fan servir contra els vehicles nord-americans (després de ser entrenats a l'Iran), Esther Vera (Avui, 11/02/2007) s'esprem el cervell i conclou:

Què esperaven? Que Teheran observés la caiguda del seu enemic sense treure'n profit amb un veí majoritàriament xiïta? La implicació de Teheran en la guerra iraquiana no ha de permetre justificar una intervenció israeliana ni nord-americana contra la seva capacitat nuclear.

Què esperaven? Gran aportació analítica! Potser els americans esperaven que els iranians, veient la fi del règim iraquià no s'exposarien a córrer la mateixa sort. Potser esperaven que després de l'atac israelià a la central nuclear d'Osirak, el 1981, Iran hauria entès que ni Israel ni els EUA no consentiran que Iran sigui una potència nuclear, més quan l'il·lustre president Ahmadinejad ha verbalitzat la seva voluntat de destruir Israel. Però les expectatives no són més que expectatives i, certament, les expectatives de Bush a l'raq han resultat bastant il·lusòries.

M'imagino l'Esther Vera d'aquí a un temps dient: Què esperaven els iranians, que no els rebentarien la planta d'enriquiment d'urani?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

diumenge, de febrer 04, 2007

Perplexitat i beatitud



No sé què em té més acollonit: a) la pasterada de diners que Paul Bremer es va fer portar a l'Irak i que algú (algú?) va fer salvatges, b) les declaracions d'Otegui adherint-se més o menys a la disposició transitòria quarta de la constitució espanyola, o c) la campanya de fumigació empresa per l'extrema dreta dins i fora del Tribunal Constitucional espanyol (a la fi s'ha aconseguit que els espanyols ens tractin com a estrangers, tot i que no era exactament això el que s'esperava...).

La pasterada bremeriana resulta ser una història involuntàriament còmica, en un entorn gens propens a la comicitat, com és l'Irak de la terrible guerra civil que el dessagna. Les xifres a mi, tanmateix, ja em fan riure: 4.000 milions de dòlars, 320 tones de bitllets. Diu que si et toca la loteria t'entra el riure. A mi ja em fa riure sentir-ne l'import, i més veure la foto dels marins nord-americans vigilant els palets de diners. Només faltaven uns dolents (rossos i alemanys, o sud-africans, o àrabs) robant els diners amb un tràiler, i el Chuck Norris, o aquell australià que no vull anomenar, empaitant-los. Tot és, segurament, encara més sòrdid.

Jo sabia, n'estava convençut, que al canal Fox estarien defensant Paul Bremer, així que he posat el canal 625 d'Sky (Fox News). Però m'he trobat que estaven massa entretinguts amb l'astronauta detinguda a Orlando, i defensant (defensant?) el precandidat demòcrata Obama. Suposo que O'Reilly i companyia farien qualsevol cosa perquè Hillary (prescindeix habitualment del seu cognom a la seva pàgina web) no fos candidata a la presidència. A l'enquesta de l'audiència de la Fox, Obama és el preferit, seguit d'Edwards i Clinton.

El llarg viatge d'Otegui per arribar a la disposició transitòria quarta (amanida amb una mica de sobiranisme) també seria còmic, si no fos que per l'excursió han quedat tants de cadàvers a la vorera del camí. La credibilitat, de la proposta i de qui la fa, és un infinitèsim de segon ordre, per tant, negligible, com ens deien amb una lògica no del tot evident a les classes de matemàtiques. Ve't aquí la transitòria quarta, del 1978:

Cuarta.
1. En el caso de Navarra, y a efectos de su incorporación al Consejo General Vasco
o al régimen autonómico vasco que le sustituya, en lugar de lo que establece el artículo 143
de la Constitución, la iniciativa corresponde al Órgano Foral competente, el cual adoptará
su decisión por mayoría de los miembros que lo componen. Para la validez de dicha
iniciativa será preciso, además, que la decisión del Órgano Foral competente sea ratificada
por referéndum expresamente convocado al efecto, y aprobado por mayoría de los votos
válidos emitidos.
2. Si la iniciativa no prosperase, solamente se podrá reproducir la misma en distinto
período del mandato del Organo Foral competente, y en todo caso, cuando haya
transcurrido el plazo mínimo que establece el artículo 143.

Pel què fa al TC, al juny passat vaig avisar que començava el via crucis de l'estatut català pel TC. Em sembla que riurem.

Us penjo aquesta foto de tres alzines mexicanes en un lloc indeterminat de la Sierra Madre Oriental. Si les mireu fixament, veureu que, a poc a poc, la perplexitat dóna pas un estat insospitat de beatitud.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de febrer 03, 2007

Llegiu el resum del 4t informe de l'IPCC

La mania dels diaris en línia de no enllaçar (mai, si és possible) les fonts originals us pot haver barrat l'accés al resum fet públic aquesta setmana del 4t informe científic de l'IPCC sobre el canvi climàtic. És un resum de 21 pàgines per a responsables polítics. Si voleu el resum del resum, podeu llegir els paràgrafs en negretes, amb les principals conclusions del grup d'experts, potser amb el risc de caure en "He llegit Guerra i Pau en mitja hora: parla de Rússia".

Climate Change 2007: The Physical Science Basis (pdf)
INTERGOVERNMENTAL PANEL ON CLIMATE CHANGE

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de febrer 01, 2007

El sentit comú de Lluís Foix

L'extremista Lluís Foix, sobre la compareixença d'Ibarretxe davant el jutge:

No sé de cap altre ordenament jurídic en què un president no pugui parlar amb tots els seus ciutadans. [...] Si hi ha una llei que prohibeix parlar amb una persona, és una llei inadequada, per no dir injusta. (enllaç)

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

El TRI dels Estats Units

Al 1986, i després de la tragèdia de Bophal (Índia), als EUA van decidir que els ciutadans d'aquell país (els EUA, no l'Índia) tenien dret a saber quin risc químic hi havia al seu estat o al seu municipi. Ja fos risc per fuites extraordinàries o per emissions regulars, tot i que fossin permeses. La llei que va regular per primer cop aquest dret va ser l'Emergency Planning and Community Right-to-Know Act (EPCRA), i parteix d'un principi bàsic: el dret ciutadà a la informació de les qüestions que l'afecten. Transparència i rendició de comptes, que tant predicava a Mèxic el president Fox, i que tant costa de portar a la pràctica.

Gràcies a l'EPCRA, als EUA, l'ajuntament, l'estat o el govern federal tenen dret a saber quines quantitats de substàncies tòxiques hi ha emmagatzemades a les indústries o altres instal·lacions del seu territori, per tal de planificar possibles emergències químiques. També un veí una o autoritat té dret a saber quantes lliures (sí, lliures!) d'un contaminant determinat s'emeten a l'any als EUA, a qualsevol estat o municipi, a qualsevol barri (pel codi postal), o des de qualsevol indústria. Per tant, tothom s'ha de retratar, i ha fer cada any un inventari de substàncies emmagatzemades, i d'emissions i transferència de contaminants.

El resultat de tot això és el Toxics Release Inventory (TRI). Literalment, inventari d'alliberament de substàncies tòxiques. Al TRI es dóna compte de les emissions a l'aire, dels abocaments a l'aigua, i de les transferències de 650 contaminants tòxics. El cost i la burocràcia que representa el TRI deu ser descomunal, però no deixa de ser admirable la cultura política de transparència efectiva, d'accés a la informació ambiental, que hi ha al darrera.

Algú es deu preguntar com es pot posar tota aquesta informació a l'abast del públic. No patiu, l'EPA ha creat el TRI Explorer que, com us podeu figurar, serveix per explorar, triar i remenar la mar de dades que és el TRI. ¿Que voleu saber les emissions atmosfèriques de xilens el 1989 a la fàbrica de "pintures i similars" de la Parks Corporation, a Greenville, municipi de Hunt, Texas? Cap problema, el TRI Explorer us dirà que van ser 4.602 lb (lliures), que no són pas menys de 2.089 kg...

¿Que voleu saber si després de signar el Protocol de Mont-real (en vigor des de 1989) les emissions d'1,1,1-tricloroetà, una substància que destrueix la cap d'ozó i que va ser prohibida prohibida pel Protocol, es van reduir als EUA? Podeu obtenir les emissions d'aquesta substancia al TRI, i podeu preparar una gràfica com aquesta:

La reducció ha estat radical, de 82.090 t el 1988 a 33,3 t el 2004 (son tones mètriques, 1 t = 1000 kg). 99.96% de reducció

La base de dades es pot interrogar per anys, estats, municipis, instal·lacions individuals, substàncies o grups de substàncies, rams industrials, etc. Hi ha una secció de mapes, per estats o per municipis. Amb una paraula. Determinades informacions són secret industrial, i d'algunes substàncies no se n'informa: en aquest cas, ve indicat a la base de dades, però no m'ho he trobat mai. En tot cas, les regles són clares i el que no és secret és directament accessible des del web. Les dades completes de 2004, són accessibles, comprimides, des d'aquí, i em figuro que la resta també, no sé si amb un clic o demanant-les. No vull pensar les animacions que podria fer l'RMF amb aquestes dades i el mapa dels EUA...

Amb l'entrada de Mèxic al tractat de lliure comerç de Nord-Amèrica, el país es va comprometre a crear un sistema semblant al TRI: se'n diu RETC (Registro de emisiones y transferencia de contaminantes), però d'això en parlaria un altre dia.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr