Fa uns anys vaig llegir a El País que a la ciutat de Mèxic hi havia uns 50.000 hispano-mexicans. Podríeu pensar que hi ha 50.000 espanyols que viuen a Mèxic. Certament, són espanyols, però la majoria que he conegut es podrien definir com a mexicans que guarden un passaport espanyol, possiblement caducat, dins un calaix. Pel que he anat veient, la primera generació d'expatriats, la que va emigrar o es va exiliar, passa la nacionalitat als fills nascuts a Mèxic. La segona generació sovint ja no ho fa amb els seus fills, però aquests, quan tenen divuit o vint-i-cinc anys, de vegades rescaten el seu dret a la nacionalitat espanyola, per tal de poder anar a estudiar a Europa amb un passaport europeu.
No només passa amb els espanyols. A classe d'alemany venia un noi mexicà d'origen francès (pel seu avi o besavi, perquè son pare era mexicà), que estava acabant el batxillerat. Ni havia estat a França ni semblava que hi volgués anar, però volia anar a estudiar a Alemanya, i va fer el tràmit per tal obtenir la nacionalitat francesa i poder viure tranquil·lament com a comunitari a Alemanya.
Les turbulències que pertorben els països llatinoamericans acceleren de tant en tant les màquines de fer passaports europeus. Recordem les cues als consolats d'Espanya a l'Argentina durant el corralito; recordem que molts dels ciutadans italians que viuen a Barcelona són argentins que van recuperar la nacionalitat italiana. En èpoques turbulentes els expatriats s'aferren al passaport: jo mateix, durant les pejeturbulències que hi va haver a Mèxic després de les darreres eleccions presidencials vaig deixar de fer un tràmit important perquè s'havien de quedar el meu passaport durant quinze dies. Vaig dir: "más vale aquí corrió que aquí murió", ja faré el tràmit més endavant. Ja l'he fet. Si un famós enginyer em va dir, literalment, que si guanyava AMLO ell se n'anava del país, avui em deia un enginyer hispano-mexicà que durant les pejeturbulències tota la seva família es va treure el passaport espanyol (el seu havia caducat, i els seus fills encara no l'havien tramitat).
Certament, hi ha circumstàncies i circumstàncies. Una amiga russa que viu una època difícil acaba d'aconseguir la nacionalitat mexicana: no havia vist mai ningú desitjar tant un passaport...
No només passa amb els espanyols. A classe d'alemany venia un noi mexicà d'origen francès (pel seu avi o besavi, perquè son pare era mexicà), que estava acabant el batxillerat. Ni havia estat a França ni semblava que hi volgués anar, però volia anar a estudiar a Alemanya, i va fer el tràmit per tal obtenir la nacionalitat francesa i poder viure tranquil·lament com a comunitari a Alemanya.
Les turbulències que pertorben els països llatinoamericans acceleren de tant en tant les màquines de fer passaports europeus. Recordem les cues als consolats d'Espanya a l'Argentina durant el corralito; recordem que molts dels ciutadans italians que viuen a Barcelona són argentins que van recuperar la nacionalitat italiana. En èpoques turbulentes els expatriats s'aferren al passaport: jo mateix, durant les pejeturbulències que hi va haver a Mèxic després de les darreres eleccions presidencials vaig deixar de fer un tràmit important perquè s'havien de quedar el meu passaport durant quinze dies. Vaig dir: "más vale aquí corrió que aquí murió", ja faré el tràmit més endavant. Ja l'he fet. Si un famós enginyer em va dir, literalment, que si guanyava AMLO ell se n'anava del país, avui em deia un enginyer hispano-mexicà que durant les pejeturbulències tota la seva família es va treure el passaport espanyol (el seu havia caducat, i els seus fills encara no l'havien tramitat).
Certament, hi ha circumstàncies i circumstàncies. Una amiga russa que viu una època difícil acaba d'aconseguir la nacionalitat mexicana: no havia vist mai ningú desitjar tant un passaport...
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
2 comentaris:
Vaya, pues o conocemos a los mismos o resulta que con el Peje había mucha gente asustada deadeveras, porque a mí también hubo varios que me dijeron que estaban pensando marcharse. Que lo hubieran hecho o no, es imposible saberlo, pero de que se movieron, se movieron.
Segur que no són els mateixos, però se semblen molt, i no sé si volien marxar "deadeveras", o si era un mantra per exorcitzar les pors...
Per cert, i canviant de tema, signaria bona part del que dius al teu apunt Armas. No tot, però bona part.
Publica un comentari a l'entrada