Altiplano experience

El dissabte de Pasqua és un bon dia per sortir de la ciutat sense trobar-ho tot tancat. Venado és un poble de l'altiplà, a només 60 km al sud del Tròpic de Càncer, enmig d'una planura plena de mezquites, huizaches, figueres de moro i iuques, a la que s'accedeix passant un coll, per una carretera on sovint et trobes uns ases pasturant damunt l'asfalt.

El municipi de Venado té 1.200 o 1.300 km², segons les fonts, dotze o tretze vegades la superfície del municipi de Barcelona, i té tan sols 14.000 habitants. El dissabte de Pasqua hi havia força gent a Venado, perquè són festes, perquè el dissabte obren més botigues, perquè és un centre comarcal, i perquè el dissabte de Pasqua, a més del costum de cremar Judes, hi ha el costum de remullar-se amb aigua. I resulta que a Venado hi ha unes font ufanes, un ojo de agua, que fa que aquest poble sigui anomenat, amb un cert optimisme, l'oasi de l'altiplà. És un poble que només trobareu als fullets turístics locals, no crec que figuri a cap guia turística de Mèxic.

Arribem al poble sense saber què trobaríem, a part d'una església neoclàssica, un quiosc porfirià i les fonts ufanes. Baixant del cotxe, s'escau anar a canviar l'aigua al canari. No hi ha com acudir al mercat municipal, que porta el nom del president José López Portillo (sexenni 1976-1982, que Enrique Krauze va definir com El retorn del crioll). Al mercat, per dos pesos pots passar al lavabo, i a sobre et donen un tros de paper de rapel·lar, que sempre s'agraeix. Pels voltants del mercat i de la plaça principal tot són botigues de queviures, de videojocs i DVD copiats, d'electrodomèstics i mobles, de roba, gelateries i tortillerías, testimoniant el caràcter de mercat comarcal d'aquest poble. A fora del mercat López Portillo algú ha començat a preparar unes carnitas, però encara són crues. Si us falta un cabàs o un barret, no deixeu de passar per Venado...




La guia no diu mentides, i, efectivament, al jardí de la plaça hi ha un quiosc, que deu ser de l'època porfiriana (de Porfirio Díaz). Per cert, a Venado hi un carrer dedicat a aquest president mexicà, el primer que m'he trobat en aquests anys de vida mexicana. Una font dominada per un cérvol ens recorda el suposat nom original del poble: Mazatepec (el turó del cérvol, en nàhuatl). Val a dir que aquest nom nàhuatl seria ben estrany per aquestes contrades, perquè els indis d'aquesta regió no eren de llengua nàhuatl, sinó guachichiles i negritos, a no ser que els tlaxcaltecas que vingueren més tard de la mà dels espanyols, i que eren de llengua nàhuatl, bategessin així el poble. Cosa també difícil, perquè els espanyols ja el van anomenar San Sebastián del Agua del Venado, el 1591. Sigui quin sigui el passat indígena del poble, no és gaire més que passat: segons el cens de 2005, només hi havia nou persones al poble que parlessin una llengua indígena; la vila és bàsicament mestissa.

L'austera i bella façana neoclàssica de l'església amaga un interior sorprenent, tot i la seva senzillesa. Sorprenents eren també algunes de les instruccions als fidels que figuraven en un cartell a l'interior de l'església, però això seria objecte d'un altre apunt.

En una exposició cultural i artística d'obres creades per la gent del poble ens van indicar com arribar a l'ojo de agua, a uns 600 m de l'església. Com que venia una persona gran, hi vam arribar en cotxe, fent una mica de caravana. És tanta la gent dels voltants que va a passar el dia al parc, que han fet un aparcament, amb una entrada de 15 pesos per tot el dia. Que no hi faltin els cotxes i camionetes amb matrícula de Texas (esquerra). L'aparcament, per dir-ho d'alguna manera, és com una sorprenent exposició de camionetes descobertes (pick-up) sota el cel espaterrant de l'altiplà mexicà.

Al lloc de la font, l'aigua passa per una gran bassa on la gent es banya. O l'aigua era molt freda, o poca gent sabia nedar. Pel que vaig veure l'any passat a un altre lloc, el color i la terbolesa de l'aigua no són factors dissuassius per als banyistes. Tan important com el bany és l'ombra.

L'ombra... o la teca. Les parades de menjar dolç o salat no falten mai en un lloc així, com la d'aquest senyor que volta pels pobles de la comarca venent el seu gènero, que és fruita tallada (síndries i pinyes), però també enfilalls d'alls i quiote.




Ja havia parlat del quiote, que és la tija de la inflorescència monumental que produeix l'atzavara un cop a la vida. La saba del quiote és dolça, de fet és igual o molt semblant a l'aguamiel, la saba dolça de l'atzavara, que serveix per fer pulque. El quiote es cou al forn per estovar-lo i, potser, perquè torni més dolç. El quiote es mastega i desprèn un suquet dolç. La fibra es llença, no us l'empasseu.

Amb una paraula, vaig xalar una estona, aquest dissabte de Pasqua, enmig una Setmana Santa, enguany, de molt poques vacances.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr