Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
dissabte, de gener 12, 2008
Cantina
Diu, més o menys, la Wikipedia: al Mèxic rural la cantina és un bar freqüentat per homes, on se serveix alcohol i aperitius. Jo hi afegiria que poc o gens freqüentat per dones, que les portes són d'aquesta mena, i que tenen poques finestres, o cap ni una, i poca il·luminació. Espècie en extinció en el meu territori habitual.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
Cita de la setmana (II)
En los tiempos de la Iglesia hippy de Juan XXIII, sabíamos exactamente de qué paraíso estábamos hablando. En cambio, la hipótesis de compartir también la vida ultraterrena con Rocky Varela obliga a una sobredosis de fe en la eternidad.
O bé:
Al cardenal Bronco Varela sólo le falta posar con un kalashnikov al lado.
Les dues llegides a : Dios era amor
Es veu que Matías Vallés havia passat la ganiveta per l'esmoladora.
dimecres, de gener 09, 2008
Sarau a Xichú
La CCS m'havia havia recomanat el 25 Festival del Huapango Arribeño y de la Cultura de la Sierra Gorda. Realment, per qüestions familiars no estava - no estàvem - en condicions d'assistir ni un dia sencer al festival, i menys a la nit, que és quan hi havia les principals actuacions. Tanmateix, dúiem endarrer de visitar la SG de Gto. i vam aprofitar per anar a San Luis de la Paz, a Victoria i a Xichú. El diumenge 30 de desembre vam pasar unes quatre hores a Xichú. De entrada por salida, que diuen per aquí...
Xichú és al cor de la Sierra Gorda de Guanajuato, i fins fa poc no hi havia carretera asfaltada, només camins de terra per la muntanya, per recórrer en tot-terreny. Hi van fer una carretera nova, o mig nova, amb uns desmunts impressionants per baixar des d'uns 2,300 m d'altitud fins els 1.334 m de Xichú. Es veu que el terreny no permetia aquestes alegries, i amb les pluges del setembre passat els esllavissaments van inutilitzar la carretera, que encara ara tanquen per obres entre setmana. Hi vam poder passar, suposo, perquè era diumenge, o perquè hi havia el festival.
Arribant a Xichú, la banda musical de Tlayacapan, Morelos, tocava les mañanitas a una marededéu de Guadalupe a l'entrada del poble, i després va fer un cercavila. M'agraden les bandes de vent de per allà baix. Al migdia, davant l'església parroquial, hi hagué un diàleg entre cantadors, glosadors, alabanceros, i altres poetes i cantadors populars de la regió i del món hispà.

Val a dir que, en aquest acte del migdia, entre la banda de Tlayacapan i els poetes i cantadors eren més gent els artistes que el públic. Després de les converses i cants dels artistes locals, la cosa es va animar una mica més amb el repentista cubà Alexis Díaz Pimienta amb les seves dècimes cantades, però, francament, qui va animar la festa de veritat va ser el canari Yerai Rodríguez, també improvisant dècimes cantades: el canó de veu, l'entonació, la improvisació i la simpatia del canari van triomfar, amb permís de la banda de Tlayacapan. Yerai i Alexis, tots dos, van cantar acompanyats amb la guitarra i el llaüt de dos músics que no puc identificar, però em sembla que eren porto-riquenys.


Endevinalla: amb el que he explicat, qui de tots aquests és Yerai Rodríguez?
La banda de Tlayacapan va tancar aquest acte, i ja ens tocava partir. Abans, però, vam dinar molt bé en un local popular de la plaça del poble: consomé de pollastre, mole poblano, i molt bon servei. La festa gran era el 31 a la nit, i no hi vaig poder ser. Em vaig perdre, per exemple, Los Camperos de Valles, que tinc en disc.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
Val a dir que, en aquest acte del migdia, entre la banda de Tlayacapan i els poetes i cantadors eren més gent els artistes que el públic. Després de les converses i cants dels artistes locals, la cosa es va animar una mica més amb el repentista cubà Alexis Díaz Pimienta amb les seves dècimes cantades, però, francament, qui va animar la festa de veritat va ser el canari Yerai Rodríguez, també improvisant dècimes cantades: el canó de veu, l'entonació, la improvisació i la simpatia del canari van triomfar, amb permís de la banda de Tlayacapan. Yerai i Alexis, tots dos, van cantar acompanyats amb la guitarra i el llaüt de dos músics que no puc identificar, però em sembla que eren porto-riquenys.
Endevinalla: amb el que he explicat, qui de tots aquests és Yerai Rodríguez?
La banda de Tlayacapan va tancar aquest acte, i ja ens tocava partir. Abans, però, vam dinar molt bé en un local popular de la plaça del poble: consomé de pollastre, mole poblano, i molt bon servei. La festa gran era el 31 a la nit, i no hi vaig poder ser. Em vaig perdre, per exemple, Los Camperos de Valles, que tinc en disc.
dissabte, de gener 05, 2008
Sierra Gorda de Guanajuato
La Sierra Gorda forma part de la Sierra Madre Oriental i s'estén per quatre estats mexicans, de nord a sud: San Luis Potosí, Guanajuato, Querétaro i Hidalgo. De la part de Querétaro en vaig parlar força fa dos anys, i en podeu trobar un recull a la barra lateral d'aquest blog. Els queretans porten uns anys d'avantatge promovent el seu tros de Sierra Gorda, fins el punt que els visitants (i alguns mexicans) poden arribar a identificar la marca Sierra Gorda amb Querétaro, com em va passar fa un temps a mi mateix.
Però a Guanajuato comencen a fer els deures, i des del passat 3 de febrer 237.000 hectàrees de la seva Sierra Gorda han estat declarades "reserva de la biosfera" pel govern federal, amb un nucli altament protegit de 78.000 ha. No sé si ha estat reconeguda així per la Unesco (no figura al seu inventari de reserves), però en tot cas serà un etiqueta que donarà a conèixer la regió. Això pot tenir avantatges i inconvenients, i les coses sempre es poden fer malament, com s'hi han fet tantes vegades, però crec que pot potenciar el desenvolupament i ajudar a conservar els recursos naturals. De moment, hi ha hagut desconfiança de part de la població [vegeu 1 , 2].
Des de la carretera federal 57, San Luis de la Paz (Gto.) és el punt de partida per visitar la Sierra Gorda de Guanajuato. Aquí, un document PDF amb molta informació sobre la reserva.
Però a Guanajuato comencen a fer els deures, i des del passat 3 de febrer 237.000 hectàrees de la seva Sierra Gorda han estat declarades "reserva de la biosfera" pel govern federal, amb un nucli altament protegit de 78.000 ha. No sé si ha estat reconeguda així per la Unesco (no figura al seu inventari de reserves), però en tot cas serà un etiqueta que donarà a conèixer la regió. Això pot tenir avantatges i inconvenients, i les coses sempre es poden fer malament, com s'hi han fet tantes vegades, però crec que pot potenciar el desenvolupament i ajudar a conservar els recursos naturals. De moment, hi ha hagut desconfiança de part de la població [vegeu 1 , 2].
Des de la carretera federal 57, San Luis de la Paz (Gto.) és el punt de partida per visitar la Sierra Gorda de Guanajuato. Aquí, un document PDF amb molta informació sobre la reserva.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
dimecres, de gener 02, 2008
Una alzina de fulla gegant
Si una alzina es un Quercus perennifol·li, amb fulles de color verd fosc i coriàcies per dalt, i més clares i una mica piloses per sota, aleshores d'aquest arbre que cobreix moltes hectàrees de la Sierra Gorda de Guanajuato n'hem de dir "alzina". A la part dreta del branquilló hi ha tres involucres de gla, d'una mida curiosament petita en comparació a les fulles. Havia vist roures de fulla gegant al Quebec, però es tractava de Quercus de fulla lobulada, caducifol·lis, com correspon a aquelles latituds.
Hi ha entre 135 i 150 espècies de Quercus a Mèxic (Villarreal i Carranza, 2003), i en diuen encinos.
Hi ha entre 135 i 150 espècies de Quercus a Mèxic (Villarreal i Carranza, 2003), i en diuen encinos.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
dimarts, de gener 01, 2008
diumenge, de desembre 30, 2007
Detalls funeraris
Acabo de tornar d'un cap de setmana molt gratificant per la Sierra Gorda de Guanajuato, i faig comptes de parlar-ne en aquest blog. Però no em puc estar de començar aquesta sèrie penjant una foto d'una funerària de Victoria, per aquells indrets de Guanajuato. Us recomano fer-hi clic, per ampliar-la a 900 x 675 píxels.
Primer detall: una mica més amunt del portal hi ha penjat el rètol de la funerària, que porta el nom de la vila, amb un anunci d'un producte. De quin producte es tracta? Potser esqueles o corones de flors?
Resposta:
ɐloɔ-ɐɔoɔ
Segon detall: al rètol de paper verd fluorescent s'anuncien productes igualment representatius del negoci. Potser nínxols, enterraments o incineracions?
Primer detall: una mica més amunt del portal hi ha penjat el rètol de la funerària, que porta el nom de la vila, amb un anunci d'un producte. De quin producte es tracta? Potser esqueles o corones de flors?
Resposta:
ɐloɔ-ɐɔoɔ
Segon detall: al rètol de paper verd fluorescent s'anuncien productes igualment representatius del negoci. Potser nínxols, enterraments o incineracions?
Resposta:
ǝuo uoıʇɐʇs ʎɐld ʎ xoqx
uǝpuǝʌ ǝs
ǝuo uoıʇɐʇs ʎɐld ʎ xoqx
uǝpuǝʌ ǝs
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
dijous, de desembre 27, 2007
Terra de mines
Els conqueridors blancs i mestissos que arribaven a aquests paratges no trobaven res comparable a les riqueses agrícoles de la vall de Mèxic o de Tlaxcala. Aquí plovia poc (i encara és així) i els indis locals eren caçadors-recol·lectors, segurament mals de reciclar cap a una economia agrícola. Els espanyols hi van fundar colònies d'indis tlaxcalteques, l'empremta agrícola dels quals encara és visible en alguns pobles de l'altiplà, però molts dels assentaments del segle XVI i XVII en aquesta regió van néixer com a llocs de mines: la plata era el principal atractiu econòmic local per als espanyols.
Per això, avui pots arribar a un racó gairebé despoblat de l'altiplà i trobar-t'hi un antic poble miner, habitat, amb notables esglésies dels segles XVII o XVIII, que els propietaris de mines i terres dels voltants van sufragar, amb rics retaules, pintures, calzes, sagraris, casulles brodades amb or, i altres ormejos eclesiàstics, que sorprenen per las seva bellesa o pel passat que deixen entreveure.


I també és evident que aquells senyors i mecenes fa temps que van tancar la barraca i se'n van anar a la ciutat, o es van arruïnar, o van canviar per sempre la seva relació amb l'església catòlica. La bellesa d'aquests temples no amaga la precarietat de la seva conservació. Però tampoc no hi acaba de sucumbir. Fins quan?
Per això, avui pots arribar a un racó gairebé despoblat de l'altiplà i trobar-t'hi un antic poble miner, habitat, amb notables esglésies dels segles XVII o XVIII, que els propietaris de mines i terres dels voltants van sufragar, amb rics retaules, pintures, calzes, sagraris, casulles brodades amb or, i altres ormejos eclesiàstics, que sorprenen per las seva bellesa o pel passat que deixen entreveure.
I també és evident que aquells senyors i mecenes fa temps que van tancar la barraca i se'n van anar a la ciutat, o es van arruïnar, o van canviar per sempre la seva relació amb l'església catòlica. La bellesa d'aquests temples no amaga la precarietat de la seva conservació. Però tampoc no hi acaba de sucumbir. Fins quan?
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
dimecres, de desembre 26, 2007
Roma des del sofà
El gener passat, una amiga va portar de Pamplona els DVD de la primera temporada de la sèrie Roma (sobre l'època de Juli Cèsar), i a casa ens la vam empassar sencera en uns dies del mes de juliol. Fa tres setmanes en vam comprar la segona temporada a Houston: igualment, en pocs dies ens la vam polir, i, la veritat, és que a casa ens ha agradat molt. No sabria com resumir-ho, però al canal Cuatro (que no sé ben bé què és) ho han expressat molt bé: sofisticada, sagnant i luxuriosa. Després d'una dura setmana de feina, ¿hi ha res millor que aplegar dos sofàs i una manta, i veure dos o tres capítols seguits de la sèrie? Segur que sí, però es fa el que es pot.
Sembla que no hi haurà tercera temporada, quina llàstima!
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
Sembla que no hi haurà tercera temporada, quina llàstima!
dilluns, de desembre 24, 2007
BONES FESTES
Ahir a la nit vaig sobreviure a una posada bastant autèntica, on fins i tot es va passar el rosari, amb lletania i tot. Va ser una altra ocasió per comprovar que el parenostre i l'avemaria han canviat de format, i jo que no m'actualitzo...
Una amiga espanyola tenia il·lusió de fer una posada a casa seva, i les veïnes li van ajudar a muntar-la. I a fe de Déu que la hi van muntar. Vam arribar una mica tard, i ens trobem la nostra amiga dirigint el rosari. Sort que ja anaven pel tercer misteri. La meva sogra - aquests dies és a casa - estava feliç, completament en su mero mole. Després, la cançó per demanar posada, la piñata, i la teca. Els tamales huastecos van compensar en part l'ensurt inicial. El champurrado va fer una mica de paret al meu estómac castigat per la gastritis, i poc disposat a rebre una doble ració de tamales, molt bons però amb la seva dosi de chile.
En fi, amb posadas o amb sense, amb rosaris o amb sense, us desitjo unes molt bones festes.
Una amiga espanyola tenia il·lusió de fer una posada a casa seva, i les veïnes li van ajudar a muntar-la. I a fe de Déu que la hi van muntar. Vam arribar una mica tard, i ens trobem la nostra amiga dirigint el rosari. Sort que ja anaven pel tercer misteri. La meva sogra - aquests dies és a casa - estava feliç, completament en su mero mole. Després, la cançó per demanar posada, la piñata, i la teca. Els tamales huastecos van compensar en part l'ensurt inicial. El champurrado va fer una mica de paret al meu estómac castigat per la gastritis, i poc disposat a rebre una doble ració de tamales, molt bons però amb la seva dosi de chile.
En fi, amb posadas o amb sense, amb rosaris o amb sense, us desitjo unes molt bones festes.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
