Springsteen? ¿Cualo?

No és cap descobriment que Bruce Springsteen ja no és un cantant/músic/rocker desconegut, ni esotèric, ni tan sols de culte. No parlem ara del físicament escarransit Bruce del disc The Wild, The Innocent and the E Street Shuffle, de 1974 (que per cert no vaig conèixer fins a mitjans dels 80, i el vinil del qual guardo dins una capsa de cartró en un pis del Vallès). Tothom sap que el 25 d'abril va sortir al mercat el disc We Shall Overcome: The Seeger Sessions. Podeu escoltar-ne algun tall o cançó sencera a aquesta pàgina oficial. Llegeixo que ja ha venut 40.000 còpies a Espanya del disc (això sense comptar el top manta i l'eMule). I llegeixo que avui canta a Barcelona...

Mentrestant, en aquesta ciutat mexicana i pel què fa a Bruce Springsteen, passen molt poques coses, que podríem resumir així:
(a) Sembla que la major part dels mortals no saben que existeix
(b) A algunes botigues de discos el coneixen, però no saben que ha tret aquest disc
(c) El top manta, que aquí no es diu top manta, i que comercialitza molt eficientment CD copiats i ga-ran-ti-za-dos per només 10 pesos (0,7 EUR), sembla que no inclou The Boss en el seu catàleg. Tot és puritito Chicharrones de Durango, Colibríes de Piedras Negras o Acordiones de Nogales, per esmentar tres grups inexistents però altament probables.
(d) Sembla que el meu proveïdor d'internet em bloca l'accés a l'eMule.
(e) No sóc cap ipoddie, ni penso comprar [de moment] les cançons a l'iTunes.
(f) Tinc un "poblema"

Deixem-ho estar i tornem al Pete Seeger. No sóc de la seva generació. Ni sóc un gran coneixedor de la folk song. Però en canvi, vaig tenir accés a aquest corrent musical a través de les versions que corrien per Catalunya i per Mallorca quan [diguem-ho] jo era escolta i adolescent. Jaume Arnella, Xesco Boix, Grup de Folk, aquells cançoners...

Tanmateix, calia descobrir les fonts originals de la folk song, tasca que només en part he acomplert. Recordo la meravellosa experiència de descobrir, també ja fa segles, les versions originals d'algunes cançons de Bob Dylan que prèviament havia sentit en versions catalanes. Si algunes cançons de Pete Seeger i d'altres autors em van arribar a través del filtre d'unes adaptacions catalanes, ara (ara?) m'arribaran a través el filtre del Bruce, que Déu n'hi do, pel que sembla.

- - - - - - - - - - - - - - -
P.S.:
Parlant d'escoltisme, jo diria que Emili Manzano havia estat escolta de l'agrupament Ramon Llull de Palma. Tota una premonició de la seva etapa actual com a director de l'Institut Ramon Llull ;D

Pedagogia postsoviètica

Diumenge vaig fer llegir en veu alta un paràgraf de Mirall trencat a una amiga russa, i després l'hi vaig llegir jo, perquè sentís la fonètica del català. Només així la vaig convèncer que el català i l'espanyol no són la mateixa llengua. Ja li podia parlar del rus i l'ucraïnès, o del rus i el búlgar, llengües cosines però diferents. Se'm quedava mirant amb incredulitat i desconfiança. La Rodoreda em va treure del tràngol.

Després he pensat que la noia es confonia (o no) amb el castellà i l'espanyol, que són sinònims de la mateixa llengua. Quan la torni a veure ho aclariré...

Vam comentar amb ella l'estrès que poden provocar els noms, patronímcs, cognoms i malnoms russos en qui no coneix aquests detalls (la majoria de nosaltres), però l'amiga russa no ho trobava pas tan graciós com Mimí, un personatge més aviat odiós de El túnel d'Ernesto Sábato, que deia:

Fíjate que nunca he podido acabar una novela rusa. [...] Aparecen millares de tipos y al final resulta que no són más de cuatro o cinco. Pero claro, cuando te empiezas a orientar con un señor que se llama Alexandre, luego resulta que se llama Sacha y luego Sachka, y luego Sachenka, y de pronto Alexandre Alexandrovitch Bunine y más tarde es Alenxandre Alexandrovitch [...] Cada personaje parece una familia.

Vaig patir una mica aquesta síndrome de Mimí, tot llegint Gorki en català als 14 o 15 anys. Però el meu problema era que no entenia aquell català tan ple de llurs i segurament àdhucs, de Josep Maria Güell, el traductor de la novel·la...

Candidat únic?

Si he de jutjar pels cartells que veig al carrer, l'únic candidat que es presenta a les eleccions presidencials d'enguany és el panista Felipe Calderón. Han empastifat tota la ciutat de cartells d'aquest candidat dretà i relativament jove. Un candidat que quan arriba a una ciutat comença la visita per ca'l Bisbe, que fins i tot li dóna la benedicció. Els altres, amb prou feines se'ls veu als cartells del carrer.

No veig pràcticament les notícies mexicanes. De fet, no veig gaire la televisió, excepte algun capítol d'Everwood, de les Gilmore Girls, i algun tros del TN Migdia de la TV3, que aquí veiem a dos quarts de vuit del matí. Potser no ho creureu, però veure un noticiero Hechos (Azteca 13) encara és pitjor que veure la retransmissió diferida de l'espectacle de l'actual govern de la Generalitat. Al canal Once, que he elogiat algun cop, acaben tanmateix mostrant un país fictici, més semblant una La casa de la pradera per a il·lustrats, que al Mèxic real.

Per tant, no sé quins anuncis fan a la tele, i puc seguir pensant que només es presenta el Calderón dels cartells. En fer la mitja transició que els mexicans van preparar a finals dels anys noranta, els polítics van dissenyar un escenari meravellós i tutelat: (a) només els partits polítics poden presentar candidats a la presidència (b) els partits polítics només poden rebre finançament de l'estat; vegeu pressupost en pdf de l'IFE (c) així tots els partits polítics reben la mateix quantitat de diners per fer la campanya (d) així tots els candidats tenen les mateixes oportunitats. Aquest és el món meravellós que van pintar els polítics mexicans i que ha demostrat ser fals (pensem en el casos Amigos de Fox, Pemexgate o, més tard, els maletins que canviaven de mans chez le PRD). I un món tutelat, on un ciutadà qualsevol no pot ser candidat si les maquinàries dels partits no ho consenten, igual que la denúncia d'un ciutadà només arriba al jutge si la mamà Procuraduría ho troba oportú. No sé si aquests candados ens alliberaran d'un Chávez o d'un Ollanta Umala, però de moment han deixat fora de la cursa l'intel·ligent Castañeda i el pedregada Dr. Simi...

De l'alçada d'un campanar

.
Diu Joan Oliver a l'Avui:

...el que té sentit de discutir és si Microsoft ha fet el bé o no l’ha fet. I aquí hi ha poca discussió possible: el món seria molt pitjor sense ordinadors personals, sense Internet, sense Microsoft, sense Windows.

No entraré al tema dels ordinadors personals i del Windows (tot i que molta gent pensa que el món seria molt millor sense el Windows). Però que una persona amb columna diària a l'Avui doni a entendre que devem internet a Bill Gates, potser ens demostra, com insinua RMF, que cal dir rucades per cobrar un article.

Microsoft ha fet internet? L'internet s'ha expandit gràcies a Microsoft? Ja es un tòpic (però real com ell mateix) que Microsoft no es va adonar a temps del canvi brutal que representaria internet en la nostra forma de viure i en tantes altres coses (com la producció i la distribució de programari).

Bon moment per recordar una dita mallorquina:

- Deixau fer el qui sap!
I les matava pes cul...

San Panchito del Munt

L'u de maig, sortida terapèutica a la meva serra de capçalera. D'aquesta banda de l'Atlàntic, esclar. La primavera va resultar més verda i florida que fa un mes per terres més àrides. Dia radiant, aire fresquet, flaires de màquia. La fresqueta i l'olor de la crema solar em menen inevitablement al Pirineu aragonès. Enèsima versió [d'estar per casa] de la magdalena de Proust...

- - - - - Safrà silvestre? - - - - - - - - - - - Quercus americans de fulla perenne (alzines)

Encara molts arbres no han brostat, i potser no ho faran fins que acabi l'estació seca (estiaje), que correspon al periode hivern-primavera. L'herba dels prats també esperarà al juny per recobrar la verdor. Enguany, per això, les pluges sembla que s'avancin.


- - Arbres caducifolis - - - - - - - - - - - - Nopal cardón? - - - - Prat un pèl groguenc entre alzines

A la tornada, primera barrumbada forta a la ciutat. Un o dos pams d'aigua al nostre carrer. Un mal dia per deixar el vochito a un becari: es va quedar sense bateria, el fre de mà es va blocar, i ara el cotxe no va ni envant ni enrera...

El País fa campanya pel "sí"

(i altres herbes)

Cataluña pondrá en marcha su propia agencia tributaria a principios del próximo año

En aquest titular El País dóna l'Estatut per aprovat, alhora que ofereix als lectors un possible alicient per votar sí. La cavalleria acudeix a socórrer la cosa. Encara riurem, i alguns cagaran tramussos fins al final (o més enllà)...


Perplexitat alemanya

Sembla que uns escriptors catalans entrevistats per periodistes alemanys van quedar acollonits davant la pregunta Per què escriviu en català si tots sabeu espanyol? La resposta més senzilla era: els alemanys parleu en general l'anglès molt millor que nosaltres. Per què encara hi ha escriptors que escriuen en alemany?

Jo estudio alemany. No perquè sigui la gran llengua de comunicació internacional, ni tan sols paneuropea, sinó perquè m'agrada i em dóna la gana. Suposo que si aquests periodistes no fossin alemanys no estudiarien mai alemany. Vols dir que s'ha d'anar a la Fira de Frankfurt?

Novel·la de Juan Villoro

He començat la lectura d'El testigo, de Juan Villoro, que em van regalar pel meu aniversari. Comença bé. Un mexicà expatriat torna a Mèxic. A les poques pàgines llegeixo que entra a un restaurant i...

La fragancia de chicharrón de pavo, los manteles verdes y blancos, el rostro asombrosamente familiar de un mesero [...] le hicieron sentir que no había salido de México ni había dormido en los últimos 24 años.

El llibre promet, per moltes altres coses...

Dia sense immigrants

.
He provat de publicar això el matí de l'1 de maig, però el servidor del Blogger no m'ho permetia.
Aquí el penjo, ja gairebé el dia 2.

El títol de l'oblidable pel·lícula Un día sin mexicanos (una idea molt simple allargassada fins a l'infinit: 100 minuts de redundància) sembla ser el leit motiv de l'heterogènia mobilització d'avui als Estats Units. La iniciativa del Congrès dels EUA per intensificar la lluita contra la immigració il·legal ha despertat una àmplia mobilització al país veí. Les mesures més sonades de la proposta són: l'ampliació i la millora de les tanques i dels sistemes de vigilància al llarg de centenars de quilòmetres de la frontera sud dels EUA, i la qualificació de delicte per a la immigració il·legal. La convocatòria dels EUA ha vingut acompanyada d'un boicot d'un dia als productes i als negocis "americans" a Mèxic.

Aquests dies m'he estat dient: si no informes ni opines sobre tot això, pensaran que el blog el fas des de Lloseta o des de Sant Quirze del Vallès (cosa que no es podria descartar). Però la veritat, la perplexitat em té un pèl paralitzat. Crec en la lliure circulació de persones per tot el món? Hi creuen els mexicans? Tenen els estats el dret de regular qui pot entrar al seu territori? Tenen la capacitat real de fer-ho? Cregui el que cregui, ¿indica el sentit comú que cal convertir en deliqüents els 11 milions de sense papers que hi ha als EUA? Si estic a favor del lliure pas de la frontera del nord, ¿m'estalviarà la República Mexicana les molèsties i els 1.600 pesos que costa renovar cada any el meu document migratori del no immigrant?

Anem a pams. Quan es tracta de mi, estic completament a favor de la lliure circulació de persones per tot el món ;D. El 2002 va ser francament humiliant haver de demanar el visat de treball per anar al Canadà, enviant tots els papers als consolat canadenc a París, i pràcticament sense cap suport telefònic o de correu d'aquest consolat. Recordo que una pàgina del govern canadenc indicava que entrar al Canadà no era pas cap dret, sinó un privilegi. També em va semblar ridícul haver de pagar 2.000 pesos a la República Mexicana per obtenir un permís per casar-me amb una mexicana, o fer els tramits que haig de fer cada any a Migració.

Ara bé, la Declaració Universal dels Drets de l'Home no reconeix la lliure circulació internacional de les persones, només la llibertat de moviment dins un estat. Sembla que, de moment, la llibertat internacional de moviments no forma part del consens mundial sobre quins són els drets inalienables de les persones. Tanmateix, crec en el dret a la lliure circulació de les persones (no només jo) per tot el món. És més, crec bàsicament en la lliure circulació mundial de mercaderies i persones. Estic bàsicament a favor del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord, però trobo una injustícia i una humiliació que els treballadors i els petits negocis mexicans no es pugin instal·lar lliurement als EUA (com a la Comunitat Europea, on persones i mercaderies dels països membres hi poden circular lliurement).

És a dir, una empresa americana com la General Motors pot instal·lar-se a Mèxic, com ho farà aviat, però en canvi aquest empresari mexicà de la foto segurament no pot instal·lar-se lliurement als EUA (caldria que hi fes una inversió d'un milió de dòlars):

Em fa gràcia que la majoria de liberals més recalcitrants no siguin partidaris de la lliure circulació de persones, cosa que em sembla una contradicció. No conec a fons el món liberal, però l'únic que veig que defensi la lliure circulació de persones és Mario Vargas Llosa, segons algunes observacions que fa una mica de passada en alguns articles.

Aterrem al món real, que està organitzat en estats, que es reserven el dret a decidir qui pot ser-ne ciutadà i qui no. I qui pot viure al país com a estranger. Ho fan els americans, ho fan els mexicans, i ho fa tot déu. Tots aquests països volen regular qui entra al país. Però de fet no ho poden fer. Al final la frontera és, almenys en part, un colador. Comprenc que els americans vulguin controlar millor qui entra, fins i tot per qüestions de seguretat, però trobo un absurd condemnar a la categeria de delinqüents els immigrants il·legals.

Resposta a les preguntes pendents de l'encapçalament, i a algunes més.

- Tenen els estats el dret de regular qui entra al seu país?
Sí, segons els tractats internacionals i les legislacions nacionals.

- Tenen la capacitat real de fer-ho?
Definitivament només a mitges (si més no els països democràtics).

- ¿Indica el sentit comú que cal convertir en deliqüents els 11 milions de sense papers que hi ha als EUA?
No.

- Estic a favor de les mobilitzacions d'avui dels sense papers i dels hispans en general avui als EUA?
Sí.

- Estic a favor del boicot d'avui a Mèxic als productes i negocis americans a Mèxic?
No.

- Creuen els mexicans en la lliure circulació de persones aplicada als no mexicans?
No, segons la meva experiència.

- Si estic a favor de la lliure circulació a través de la frontera nord mexicana, ¿m'estalviarà la República Mexicana les molèsties i els 1.600 pesos que costa renovar cada any el meu document migratori del no immigrant?
Definitivament no.

Afusellades digitals estudiantils

.

Avui comenta Imma Monsó a La Vanguardia com els estudiants copien a tort i dret de les pàgines web a l'hora de fer treballs per presentar a l'escola. Em podria quedar amb el dubte de si l'autor és Imma Monsó o Quim Monzó, perquè ja van dues o tres vegades que la crida a un article apareix a la portada digital amb la foto de Quim Monzó i a dintre amb el nom d'Imma Monsó. Un becari que bada? Heus ací dues petites captures d'una badada que comença a ser recurrent:



Bé, tornant al tema dels estudiants que fan treballs en un temps rècord per la sofisticadíssima tècnica de copiar i enganxar (copiaferrar, que diu Benjamí Villoslada), vaig tenir una experiència força intensa i extensa com a corrector de copiaferrades massives per part d'estudiants universitaris. Durant uns anys vaig impartir un assignatura a distància, amb suport de campus digital (web) i materials en suport informàtic. Tenia entre 20 i 50 alumnes, segons els anys, la feina dels quals s'avaluava, entre d'altres vies, mitjançant uns treballs que em lliuraven.

Em podia trobar que un cap de setmana havia de corregir 50 treballs sobre el mateix tema, que els alumnes entregaven a través del campus digital, i que em descarregava al disc dur i els passava un antivirus abans d'obrir-los (tanmateix creuant els dits) i revisar-los per qualificar-los. Hi havia de tot, però jo m'entretenia a detectar si més no les afusellades més descarades, amb l'ajuda de la mateixa eina que ells feien servir per localitzar les seves fonts literals: el Google. Afortunadament ja no em dedico a això, però aquí penjo unes pistes per a revisors desesperats (o fins ara feliços):

1) La sintaxi i l'ortografia els delaten.
En general, la capacitat dels estudiants universitaris catalans (not to mention els mexicans) d'escriure un text coherent i ortogràficament passable en qualsevol idioma era tan limitada que trobar-te amb un treball d'aitals característiques ja feia encendre els llums vermells i disparar les alarmes. Niii-noo-nii-noo: afusellada a la vista?

2) Absència de referències
Si has fet una bona documentació del tema, no tens inconvenient a posar citacions i referències al document. Zero citacions = una sola font? (o dues?)

3) L'idioma ens ajuda
El teu alumne fa normalment els treballs en català però aquest és en castellà? O viceversa? Potser, només potser, no ha trobat pàgines web per copiar sobre el tema en el seu idioma habitual i n'ha afusellat directament una en l'altre.

Llegint el document apareixen construccions estranyes sospitoses de traducció automàtica? Algú pot haver fet servir Babelfish, Internostrum etc per traduir una pàgina que s'està afusellant.

4) Mans a la feina
Normalment, triant una o dues frases prou específiques del treball, i posant-les entre cometes al cercador apareix un nombre molt limitat de pàgines web que les contenen (fins i tot una de sola). Una comparació del treball i la pàgina permet confirmar o descartar l'afusellada.

5) Unicopiaferrada gloriosa
Això seria un treball confeccionat a base de copiar i enganxar una sola pàgina web sencera. Aquesta tècnica està reservada a alumnes temeraris. A cada treball n'hi havia algun d'aquests. És convenient tornar el treball corregit indicant-hi la URL d'on s'ha extret el text íntegre del treball. Recordo un cas d'una pàgina web d'un tal Gerardo (uruguaià o argentí, crec recordar), que molts alumnes copiaven, amb el temerari objectiu de perpetrar la unicopiaferrada gloriosa.

6) Bicopiaferrada semitemerària
Sempre n'hi havia uns quants que s'havien molestat a copiaferrar de dues pàgines. S'ha de reconèixer la vàlua d'aquest esforç, sempre superior al doble de l'esforç necessari per fer la unicopiaferrada gloriosa. La bicopiaferrada encara és força temerària (semitemerària). Es pot retornar el treball corregit, marcant en colors diferents els paràgrafs corresponents a cada pàgina, i indicant la URL de cada font.

7) N>2 copiaferrada
Ja seria temerari per part del professor seguir investigant més de dues fonts (per qüestions de salut mental). La feina de l'estudiant ha estat, al cap i a la fi, 5 o 6 vegades més dura que la unicopiaferrada gloriosa.

8) Això és una feinada
Si no teniu mà d'obra esclava per fer aquesta feina de Sherlock Holmes del ciberespai (o no ho voleu ser), no proveu mai detectar aquestes afusellades. O bé, com jo, canvieu de feina...
.

Bany, poètica i floreta

.
Bany de masses, poètica de Sant Jordi i una floreta, de part de l'Iñaki Anasagasti, des de Barcelona:

...nos paró a saludar mucha gente, y sobretodo muchas mujeres felicitándonos por la tregua, por la reciedumbre de la defensa de nuestra casa, porque les abrimos a ellos camino y porque no claudicamos. Nos miran con admiración que creo no merecemos. Ellos si merecen nuestra admiración. Que toda una ciudad se vuelque un día para comprar un libro y regalar una rosa en el aniversario de la muerte de Shakespeare habla bien de un pueblo y de una cultura. Lo nuestro a su lado, puro ruido. Cuando en Euzkadi deje de ser noticia que quemen una ferretería en Barañain, o unos seguros en Getxo, que no salga nunca nadie más como Cantinflas justificándolo todo y que ese mundo violento compre y lea libros, pensaremos con ilusión que el proceso va en serio.

Us recomano la resta de l'apunt. El Cervantes, per això, que el bombin, sembla... ;)
.

Tombet sense tombet

.

Truita d'espinacs, acopanyada
de tombet sense tombet.

Si hi pot haver films de xinesos sense xinesos, o de geishes sense japoneses, també hi pot haver tombet sense tombet.

El tombet és un plat mallorquí i menorquí (n'hi ha un de valencià homònim però diferent), consistent en una fregida de patates, pebrots i albergínes, amb una salsa de tomàquet i ceba (segons informació del DVCB i del diccionari de l'Enciclopèdia). Jo crec que ja n'havia fet aquí a Mèxic, però fa temps. M'he aturat a comprar pebrots i albergínies, a una fruiteria on sempre n'hi ha. Però avui no en tenien. Cap "poblema": he canviat els pebrots per chiles poblanos, i les albergínies per carabassons. Bé, els carabassons mexicans solen ser petits, i en diuen calabacitas. Els he triats dels més grossos.

A Mallorca fèiem el tombet amb pebres rossos, que aquí no n'hi ha. A la foto teniu dos pebrots que hi havia a casa, i dos chiles poblanos, més foscos. Aquests els fan servir aquí per fer pebrots farcits (chiles rellenos). També els carabassons que, recordem-ho, haurien de ser albergínies. No surten a la foto la mitja dotzena de patates que també he fet servir. Als pebrots se'ls treuen les llavors i els nervis (especialment en aquest cas, perquè els poblanos poden ser coents), i es tallen en bandes com les de la foto. Les patates i els carabassons (albergínies!) es tallen en rodanxes.



Després cal fregir per separat cadascun dels ingredients:



Després es posen les patates fregides en un jaç dins una plata. A sobre, un altre jaç de carabassons (albergínies!), i a dalt els pebrots:




Després es prepara una salsa de tomàquet i es cobreix el tombet. Aquesta darrera operació jo la faig normalment dins el plat. En aquest cas la salsa era de pot :-(

El tumbet pot preparar-se amb carn o peix, o menjar-se tot sol. En aquest cas, va acompanyar una truita d'espinacs. Vaig passar un guster...
.
Nota fonètica: la "o" àtona de "tombet" sona com a "u" a Mallorca, tot i que aquesta no és la regla general en mallorquí.
----------------------------------------------------------------------------

365 apunts

Si no vaig errat, aquest és l'apunt número 365. Com si fos un any d'escriure'n un cada dia, tot i que aviat farà dos anys que vaig començar. Moltes gràcies als milions de mexicaires que cada dia o de tant en tant passen per aquí... Salut a tothom.
.