Misteri xilè

Fa poc, Manuel Castells explicava a La Vanguardia algunes meravelles econòmiques i socials de Xile, tot i reconèixer que encara hi ha molt a fer. Llegiu-ho aquí, abans que ho posin de pagament. El que no m'explica ningú clarament és perquè Xile ha fet aquest salt cap endavant i la resta de països llatinoamericans no, ni de lluny.

En un sopar recent tenia al meu costat un economista espanyol que coneix bastant Amèrica Llatina, li vaig fer la pregunta del milió de dòlars: quin és el secret de l'economia xilena? La reacció va ser negar el miracle xilè i, per tant, el secret del miracle xilè.

Immediatament em va dir que Xile, amb un índex de desigualtat de Gini de 0.57, és el segon país amb més desigualtat d'Amèrica Llatina després del Brasil, (seria, de fet, el sisè, segons que he vist aquí). Pel què fa a desigualtats, a l'Amèrica Llatina qui no ha mort son pare ha mort sa mare. A Mèxic l'índex de Gini és de 0.53, vull dir que presenta nivells de desigualtat no tan diferents i, en canvi, els indicadors macroeconòmics i socials són, en general, pitjors. Sentint el que sento a dir de Xile i veient el que veig cada dia a Mèxic, la conclusió provisional és que ja voldrien els mexicans plorar amb els ulls dels xilens. Encara un 8.7% dels xilens passen amb menys de 2 USD al dia, cosa que no desitjo a ningú, però a Mèxic és el 37.7% de la població que ha de sobreviure amb aquesta quantitat.

Em sembla que a alguns, pensar que un cert liberalisme i un cert rigor pressupostari podrien ser factors clau del progrès econòmic xilè els trenca els esquemes preconcebuts, i els fa treure el Sant Cristo gros, per exemple, de la desigualtat. No voler veure que el desenvolupament xilè dels darrers anys ha millorat el nivell de vida de milions de xilens és una mica ridícul.

Segueixo, tanmateix, sense esbrinar el misteri xilè. Quan Xile va internacionalitzar la seva economia, ¿tenia un capital humà més capacitat que altres països llatinoamericans per entrar a competir al mercat mundial? No ho sé. Sembla, això sí, que té menys arrelada la corrupció que altres països d'Amèrica Llatina. En l'índex de percepció de la corrupció de Transparency International (en el qual un 10 vol dir gens de corrupció), Xile té un 7.3, i Mèxic un 3.5 (Espanya 7.0)

Segurament a la primavera viatjaré a Xile per feina. Ja tinc ganes de trepitjar el país.

Què s'han fumat?

Si és aventurat - i gairebé accidentat - escriure des de Mèxic sobre les eleccions canadenques, intepretar des de Mont-real els pedestres viaranys i les declaracions preambulars de l'Estatut català pot ser un exercici suïcida. Alguns periodistes quebequesos s'han deixat arrossegar per un cert optimisme inconscient, veritablement naïf, sobre l'estatut català.

Al federalista La Presse, el titular és contundent: La Catalogne devient une nation. Déu n'hi do.

A Le Devoir, amb una orientació més sobiranista, és com si un parell de somnis del nacionalisme català s'haguessin fet realitat:

Place à la nation catalane. L'Espagne s'oriente vers une État plurinational
(només en podreu llegir un tros: és de pagament)

El fred de l'hivern boreal ha afectat les sinapsis neuronals dels periodistes? Van escriure l'article asseguts damunt una motoneige en marxa? Es van fumar un porro de sucre d'érable? La resposta pot ser una altre: van llegir Jiménez Losantos, se'l van creure, i se'n van alegrar!

La notícia de La Presse és, de fet, un despatx de l'Associated Press. ¿Vol dir això que el fum del porro venia des États Unis?

Miscel·lània mallorquina

La notícia que ahir donava de passada era que l'ocupació del territori a Mallorca avança a un ritme de 2 noves hectàrees diàries ocupades per l'asfalt i el ciment. Alguns deuen estar ben contents que fins l'any 2115 podran seguir urbanitzant el territori a aquest ritme, si la vida els ho permet.

L'any passat, les Illes Balears van superar el milió d'habitants, i alguns es van espantar. Mallorca, 767.000 habitants. Això no és reeees! La Ciutat de Mèxic (la conurbació) té una superfície urbanitzada de només 1500 km2. Hi viuen uns 18 milions de persones. Mallorca té 3620 km2 i, per tant, podria encabir, amb la mateixa densitat, més de 43 milions d'habitants! Sabiéndolos acomodar, que dirien aquí. Fantàstic, els meus amics del GOB han estat sempre uns exagerats. Hi ha territori de sobres! Jo mateix sempre he estat un exagerat!

Parlant de Mallorca, fa uns dies Gabriel Bibiloni va escriure un article molt incissiu sobre les caixes i les capses a TV3, i titulat Una caixa per a la llengua. Algú que l'estima molt el deu haver llegit, perquè avui a les 7:25 del matí (hora del centre de Mèxic, 14:25 hora pancatalana), la TVC internacional ha emès un espai habitual sobre medi ambient, dedicat avui a les caixes de cartró. El terme caixes de cartró deu haver sortit 20 o 30 vegades al petit espai que dura cinc minuts. Certament, en els anys que vaig residir a la regió metropolitana de Barcelona, molt poca gent distingia una caixa d'una capsa (com no fos una capsa de mistos o de posar-hi unes arrecades, i encara). La caixa per a la llengua, que sarcàsticament esmenta Bibiloni, és realment, i com diu el meu cunyat, un traje de fusta.

I per parlar de coses més divertides, per si algú encara no ha escoltat les paraules espatarrants de Biel Mesquida en la presentació del seu darrer llibre, us enllaço la gravació (mp3) allotjada a Vilaweb. La notícia de Vilaweb és aquí.

Fado

Sonen els fados de Cristina Branco. Post-Scriptum, Aspiração, Primavera..., del disc Post-Scriptum que vaig comprar el 12 de febrer farà sis anys, després d'un concert de la Branco a Barcelona.

La seva música em transporta a un lloc indeterminat però ben viu del meu esperit. Un lloc que deu quedar a mig camí d'una Lisboa que no conec, una Barcelona ramblaire (però d'abans) i una Mallorca que no mor al meu cap malgrat les dues hectàries diàries d'illa que queden sota l'asfalt o el formigó. El portuguès de Portugal (el del Brasil no l'entenc gens) et sorprèn de tant en tant amb una frase - literalment - en mallorquí, cosa que sempre m'ha agradat... Aviam si trobo un disc més recent de Cristina Branco aquí a Mèxic.

Deixem ara la poesia per evocar les cares espatarrants d'astorament de Carod i Puigcercós ahir i encara avui, en comprovar que CiU s'havia abaixat els pantalons només 5 minuts abans que ells. Que algú compongui el fado de Carod i Puigcercós! Mentrestant, esperarem a veure si potser encara se n'ha tret res.

La política del peix al cove segueix més vigent que mai. La pregunta és: hi ha peix?

Pors canadenques

Demà dilluns hi ha eleccions parlamentàries federals al Canadà. Visitant algun diari o bloc quebequès percebo a l'ambient l'escagarrinament que provoca el conservador Stephen Harper, que presenta unes propostes alienes i contràries al consens polític canadenc (i no diguem quebequès) dels darrers 40 anys com a mínim. El descrèdit del Partit Liberal al govern federal, la crisi els anys passats del Partit Conservador (fusionat després amb el partit de Harper), i la moció de censura aprovada per conservadors i bloquistes (del Bloc Quebequès), que va fer caure el govern liberal, han portat a una situació en la què Harper, amb un suport fins fa poc força minoritari, encapçala les enquestes d'intenció de vot.

Harper representa unes idees semblants a les del Partit Republicà dels EUA (o a la seva ala més dretana). Fins fa poc, només tenia suport a les provínces de l'oest del Canadà, entre els què l'esquerra canadenca anomenava despectivament rednecks. Per una sèrie de circumstàncies, Harper pot arribar al poder, i la seva agenda fa feredat entre liberals canadencs i sobiranistes quebequesos (doble por entre aquests), que veuen perillar coses com:

- El bilingüisme de l'administració federal
- L'actual política exterior canadenca
- El laïcisme de l'estat
- Els drets dels homosexuals i les dones
- La seguretat social
- L'estatus actual del Quebec

A través d'aquest bloc vaig arribar a aquest altre, on van fer la broma fa unes setmanes sobre quin seria el govern federal de Harper, amb una fauna que esgarrifa. Aviat sabrem qui ha guanyat...

Bread & Butter

Pobre de mi, fins fa dos dies no sabia què era això del Bread & Butter, aquesta fira internacional de la moda, que ha muntat una empresa alemanya a Barcelona, amb un èxit notable. I que pot convertir-se o combinar-se amb una passarel·la internacional (esperem que sigui sense una morterada de calers de les escorriallles dels vostres impostos; dic dels vostres perquè els meus els pago aquí a Mèxic, on visc i treballo).

A un bloc d'un diari innombrable han escrit un article força ridícul sobre el Bread & Butter. Un article que traspua una miqueta de ressentiment (només tantito, però segurament més del que verbalitza), fins i tot un pèl de xenofòbia. Tant, que entendreix.

Primer sembla ridiculitzar el fet d'haver d'agafar el pont aeri, per anar a Barcelona (com tothom sap, el pont aeri és perquè els vassalls acudeixin a veure el seu senyor, i no a l'enrevès). Arribant a la Fira, la periodista troba unes casetes prefabricades (quin horror!) per pagar l'entrada (30 EUR al dia!). Pobreta! Més tard, descobreix horroritzada que la majoria del personal és alemany i que s'havien d'entendre en anglès. On s'és vist mai! Deu ser terrible descobrir que en Flandes se ha puesto el sol..., fins i tot si no s'hi ha post.

45.000 persones a la fira? Això la motiva a dir Barcelona está pletórica de tanto turismo (l'interès de la fira deu ser el turisme, quan és un fira professional). Acaba per definir-ho tot d'una gran catetada. Què tendra la periodista! Més tendre que el què diu és el què no diu, la senyora. Llegiu l'article, val la pena. I pel què fa a la catetada, s'haurien aplicar, com a mínim, dues màximes de la meva àvia:

- Només parla de merda qui en va ple
- Si l'enveja fos tinya, quants tinyosos hi hauria!

L'encàrrec de la Laura

Cinc manies força inofensives, no sé si estranyes:

1. Posar una tovallola damunt el coixí de dormir
2. No perdonar les galetes maria a l'esmorzar
3. No anar a veure el Sr. Roca sense alguna cosa per llegir
4. Despertar-me cada dia abans que soni el despertador
5. No perdonar les postres ni al dinar ni al sopar

I em sembla que no no ho passaré a ningú. Per la meva part aquí s'acabarà la cadena... :(

Colom i altres herbes

Em va passar desapecebuda una notícia del 13 de gener sobre unes proves d'ADN que faran a les despulles del fill de Cristòfol Colom i a uns quants catalans vius de cognom Colom, per veure si el descobridor era català. He trobat la notícia accidentalment a The Guardian. Sembla que tot això ve dels estudis previs de Jordi Bilbeny, dels què es va fer ressó el Discovery Channel. Si al final es confirma que Colom era català o mallorquí, això seria, sobretot, una prova irrefutable que fa 500 anys els castellans ja ens aixecaven la camisa. La qual cosa no em faria gaire feliç...

Sense res a veure, us passo aquest - com sempre - corrosiu article de Matías Vallés al Diario de Mallorca, titulat Malloquinas desnudas.

I Laura, efectivament, no estic gaire per memes, però la proverbial cortesia mestissa mexicana ja se'm deu haver encomanat. I què menys que contestar al meme que m'encarrega la gairebé única lectora i comentarista que tinc... Pròximament...

Furor germano-wikipèdic

He decidit aprendre alemany i m'he apuntat a un acadèmia coneguda amb un nom que sembla alemany, i famosa a tot el món per dues coses: a) És molt cara i b) Si hi entres a demanar informació només seràs a temps a dir bon dia, volia saber... Immediatament t'interrompran i et posaran al davant un formulari perquè els donis tota la informació que ells volen saber de tu. Ho dic perquè ho he comprovat a dos continents diferents, separats per vint anys de diferència...

Bé, com que hi vaig entrar amb la destral a la butxaca, quan em van posar el formulari davant el nas els vaig fotre una andanada que encara no s'han refet. Així vaig aconseguir que m'informessin abans d'omplir cap formulari. Tot un èxit, i la noia em va dir que la seva àvia era espanyola. No sé si amb això volia dir que ella comprenia el què per als estandards mexicans era un exemple de mala educació.

Com que el curs no començava fins al cap de quinze dies, vaig anar a veure què explicava de l'alemany la Wikipedia en anglès. Com ja havia comentat, hi ha lingüistes amb poques feines que es dediquen frenèticament a emplenar articles de la Wikipedia, activitat segurament força més noble que escriure un bloc. Ens expliquen el continu lingüístic de les llengües germàniques occidentals, un mosaic de dialectes només mútuament comprensibles quan són veïns, que havia abraçat des dels dialectes de l'alemany de Suïssa fins a l'holandès (i fins i tot l'afrikaans), i que hauria cristal·litzat en tres llengües estandarditzades: l'alemany (amb estàndards diferents a Alemanya, Suïssa i Àustria), l'holandès i l'afrikaans). A l'hora d'explicar les diferències entre els dialectes alemanys, ens expliquen les mutacions consonàntiques que va sofrir l'alemany antic, com si la majoria de lectors de la Wikipedia sabessin com era l'alemany antic! En tot cas, si us agraden aquestes coses podeu passar una bona estona llegint l'entrada de l'alemany o de qualsevol llengua a la Wikipedia. Un dia parlaré de l'urdú i l'hindi.

Mentrestant, faré dos mesos de curs, a veure si compensa pagar més que en una altra acadèmia...

Troballa

La setmana passada, un dia de bon matí vaig aparcar davant una botiga de roba, tancada, on un cartell anunciava la primera show-room de la ciutat i, a més (la negreta és meva): On parle français Parlam català Si parla italiano. Crec que també parlaven anglès. La presència d'estrangers (residents o turistes) és tan minsa en aquesta ciutat que el rètol multilingüe té una dubtosa utilitat, tot i que em temo que és més aviat un reclam cosmopolita per als clients mexicans, més aviat clientes.

Parlam? Vaig pensar: un mallorquí ja s'ha instal·lat per aquí. Però no: és de Barccelona i el parlam ha estat un error tipogràfic del retolista mexicà. Bé, vam practicar una estona l'idioma de Joanot Martorell, i em va explicar què és una show-room, i vaig aprendre que el pòdium (o era el podi?) és la passarel·la de desfilar.

Per una estona vaig deixar de sentir-me el Tuone Udaina català dels altiplans mexicans.