Policia? Quina policia?

En aquesta ciutat relativament segura pots aparcar un BMW al carrer i no te'l roben, que no és poc, si més no durant unes hores. [Encara] no tinc un BMW, però diguem que em passejo a peu o en cotxe a qualsevol hora del dia i de la nit (les matinades les reservo per dormir) sense pràcticament haver de plantejar-me si corro perill de ser assaltat o no.

La policia és un ens multiforme (diferens cossos i subcossos estatals i municipals; la PGR i la PFP no se'ls veu gaire) que no fa res. Res de res. És a dir: no regula el tràfic, no fa respectar els semàfors, no posa multes d'aparcament, no comprova si la gent té carnet de conduir, no multa els cotxes que fan massa fum. No fan res. Se'ls veu conversant de dos en dos, o de quatre en quatre, sota un arbre, arrepenjats a una tanca, asseguts a la caixa d'una pickup... Per no fer, tans sols no demanen mordida.

M'expliquen que abans ho feien, però els nous governs els haurien amenaçat amb greus sancions, motiu pel qual ni extorsionen els ciutadans ni compleixen amb la seves obligacions. Em semblen una colla d'indocumentats que el dia que arribi de veritat el crim organitzat no sabran ni per on començar...

Pebreboner i geografia

Ahir diumenge, caminada per la serra local, que vaig aprofitar per fotografiar un dels primers arbres silvestres o asilvestrats que vaig recòneixer en arribar: el pebreboner (o pebrer bord) que aquí en diuen pirul o pirú. D'origen centre i sud-americà és molt freqüent en aquesta part de Mèxic com a arbre de carrer o de jardí, però també creix espontàniament entre la vegetació semiàrida. És una plana resinosa, de fulles i fruits olorosos en masegar-los. El fruit recorda el del pebre [1], un raïm de boletes que pengen, d'aquí el seu nom.

Parlant de Centre i Sud-amèrica, comprovo amb vergonya aliena que després de vint-i-vuit anys de fundar-se El País, una dona mexicana ha d'escriure al Defensor del lector del diari per recordar-los quatre nocions elementals de geografia. Per exemple, que Amèrica es divideix en tres: Nord, Centre i Sud. Que Centre-amèrica existex, i que no pertany a Sud-amèrica, i menys encara hi pertany Mèxic. Com que els meus amics catalans solien cometre el mateix error, ho recordarem a tothom:

- En Geografia física, el límit Sud de Nord-amèrica és l'istme de Tehuantepec, un tros de terra que uneix, aproximadament, Coatzacoalcos (Veracruz) amb Juchitán de Zaragoza (Oaxaca, res a veure amb la Pilarica).

- Al sud i a l'est de l'istme de Tehuantepec, hi ha un tros de Mèxic: part dels estats dels estats de Oaxaca i Veracruz, i els estats sencers de Tabasco, Campeche, Yucatán, Quintana Roo i Chiapas. Físicament, aquests territoris pertanyen a Centre-america, i la resta de Mèxic (la major part de Mèxic) a Nord-amèrica.

- Com que la majoria de Mèxic pertany físicament a Nord-amèrica, es considera que la Nord-amèrica continental està formada per Mèxic, els Estats Units i el Canadà.

- En Geografia física, Centre-amèrica s'estén des de l'istme de Tehuantepec fins a l'istme de Panamà, si bé Panamà sencer és políticament un país centreamericà. Tots els paisos al sud de Panamà formen Sud-amèrica.

Per tant:
- Sud-Amèrica no és tot alló que es troba al sud del Río Bravo o Río Grande
- Mèxic no pertany a Sud-Amèrica
- Centre-Amèrica existeix, i Mèxic no hi pertany políticament ni, en gran part, geogràficament
- No podem fer servir sud-americà com a sinònim de llatinoamericà

I..., res a veure amb tot això, però sud-americà no és cap insult.

Per acabar, un parell de fotos més de la passejada d'ahir:



...i un record per als pebreboners de Ca's Metge Vell...

[1] Distingiu entre pebres i pebrots, en aquest apunt d'ara fa un any.

Lennon? Connais pas

Ho sento però després d'una recerca per internet he comprovat que quan els Beatles es van separar jo tenia 9 anys i no els coneixia. Anys més tard vaig sentir les seves cançons i em van agradar, però no són la música de la meva vida. Mai no he sabut qui va compondre cada cançó, ni he tingut clar del tot si Imagine era dels Beatles o de Lennon quan ja s'havien separat.

John Lennon no va ser mai cap heroi per a mi, només un paio antipàtic amb ulleres estil John Lennon, a qui em costava de relacionar amb la cançó Imagine. L'onada d'amor i pau seixantera i setantera, que no puc negar que em va remullar amb uns anys de retard, no l'he sentida mai lligada a John Lennon (visca Janis Joplin). I quan el van assassinar, pobre home, no me'n recordo d'on era jo ni què feia. Només recordo que els baby-boomers instal·lats a la premsa i a la TV ens convidaven als seus germans petits a compartir la seva consternació, i la seva nostàlgia per un temps que jo no havia viscut com ells. Descansi en pau.

Caganer no more

Passant per un tianguis de figures de pessebre, molses i altres andròmines nadalenques, vaig pensar que era una versió mexicana de la Fira de Santa Llúcia. Evidentment, sense caganers: caganer no more.


Santa_Llúcia.mx?

Veig que a la plaça de Sant Jaume també han aplicat el caganer no more. Se me'n fot si hi posen caganer o no. Si no el posen perquè incita a l'incivisme, això si que fait chier.

Alta costura

Alta costura charra a Guadalajara, Jalisco

Sembla que l'estètica norteña no acaba de desplaçar l'estètica charra al vell Jalisco. I l'acordió i la bateria grupera sembla que no acabin d'arraconar el violí i la trompeta, segons el que he vist i sentit pel carrer. Me n'alegro. Em podria agradar la música d'acordió si fos bona, si les lletres fossin mínimament intel·ligents, i els cantants no desafinessin. Quan comparo el que sento al ràdio del cotxe amb els clàssics de la música mexicana, se'm posen els cabells drets.

A la foto, una sastreria charra. Al costat n'hi havia una altra. S'hi fan pressupostos gratos. Mmm...

Sarau tapatío

Després de mesos literalment estabulats hem fet una eixida de cap de setmana a Guadalajara, com ara fa un any, en companyia d'amics i coneguts. Us en faig 5 cèntims.

Primer un viatge amb autobús, amb la companyia més còmoda, en el qual vam ser gairebé gasejats. Primer per unes emanacions fecals molt intenses i persistents, i d'origen desconegut, però que atribueixo al canvi de bolquers d'un infant que viatjava a la part de darrera del camió. Camió per autobús: un mexicanisme que ja adoptaren al anys quaranta els exiliats catalans a Mèxic, segons que explicava Vivenç Riera Llorca(1). A Mallorca ja deien sa camiona, sense haver de passar per Mèxic...

Al cap d'una estona, unes emanacions que ja sóc capaç d'identificar perfectament com a pudor de mofeta: n'hi devia haver una de morta a la carretera. Potser l'autobús la va trepitjar, que encara és pitjor. Després va tornar la primera olor.

Superades les crisis olfactives, arribem a Guadalajara. M'agrada Guadalajara. Un centre històric notable. Un eixample amb algunes unes avingudes i places arregladetes, amb edificis elegants i ben conservats. Un aire urbanita no destruït per la massificació i la delinqüència.

Comencem amb una arrachera al restaurant La Chata, en bona companyia. I a dormir que hi ha son. Dissabte, un esmorzar de bufet:



Un passeig per la FIL. El convidat era el Perú:



Òbviament enguany ja no hi havia la llibreria catalana, però encara algun llibre ens connectava amb la DCPMC. En aquest cas, un títol que n'inquietaria uns quants del sector Greenpeace i uns quants del sector Mayor Oreja: la prova que un escamot carod-rovirià estaria preparant l'arma nuclear (foto desenfocada, ho sento):



Passant per la barraca de Planeta la literatura denostada per Marsé se'ns ofereix com els saquets de sucre al supermercat (goita quin gènero!):



Enguany anàvem amb més gent, i vam pactar un recorregut de només dues hores i mitja per la FIL (limitació que no penso imposar-me mai més), de manera que em vaig concentrar en el llibre científic, que era la meva prioritat. Títols adquirits:

Probabilidad y estadística aplicadas a la Ingeniería
La calidad del aire en la megaciudad de México
Biogeografía

Sortint de la FIL, un mica de centre històric:



Després, uns ulls tapatíos ens van servir un dinar-sopar amb vistes cap a la plaça de la catedral:



Més tard, gaudir de les places del centre històric, i una volta en carruatge, com a autèntics guiris. Des del carruatge:



A la nit una mica de marxa per Zapopan. I de matinada cap a l'hotel, víctimes propiciatòries d'alguns voltors que fan de taxista a Guadalajara. Més o menys ja me'n defenso.

A l'endemà, esmozar de bufet, molt tardà, prolongat i conversat.... I cap a casa. Si això és guerra, que no vingui la pau.

(1) Riera Llorca, Vicenç (1994). Els exiliats catalans a Mèxic. Ed. Curial, Barcelona.

RECTIFICACIÓ: la citació correcta dels camions no és de Vicenç Riera Llorca, sinó d'Artur Bladé i Desumvila. És un llibre de la mateixa col·lecció de Curial (La mata de jonc), amb la mateixa enquadernació, tots dos dedicats a l'exili a Mèxic, i tots dos els tinc a la llibreria. La referència correcta és:

(1) Bladé i Desumvila, Artur (1993). De l'exili a Mèxic. Ed. Curial, Barcelona.

Torna la FIL, i altres herbes

Dissabte passat va obrir la FIL de Guadalajara, amb Perú de convidat. Aquest cap de setmana, cap a Guadalajara. Aprofitarem per conèixer una mica més la Perla Tapatía (que sona igual o pitjor que la Ciutat Comtal), que ens va agradar força l'any passat. I aprofitarem també per comprar quatre llibres. Enguany no sentirem un sobrat Rubert de Ventós dient obvietats amb una mà lligada a l'esquena (això espero, però si ve jo no m'ho perdo!).

Hi ha un bon viatge d'aquí a Guadalajara, però ja se'm fa aigua la boca pensant en els esmorzars que ens fotrem a l'hotel (això és cultura!), inclòs el suc de figuera de moro.

Mentrestant, em segueixo esgarrifant amb les notícies que arriben d'Espanya, i no em refereixo a la tempesta tropical Delta. Parlo dels futurs condemnats per incitació al genocidi que ens escridassen fins escanyar-se, sota el pal·li eclesial. La bona noticia és que seran condemnats a la Haia. La dolenta és que abans hi haurà el genocidi.

Mentrestant, els catalans podem seguir cofois, pensant que la corrupció en el finançament dels partits és pecata minuta. Aquí tothom sabia que alguns préstecs als partits polítcs no es tornaven perque no es reclamaven (s'haguessin condonat o no), i durant tots aquests anys sembla que ningú se n'hagi escandalitzat. El fet que s'hagi destapat ara el tema i que els espanyols se n'escandalitzin n'ha agafat alguns amb la guàrdia baixa. No s'havien molestat a preparar-se la defensa, de tant apoltronats que estaven en el compadreo. Si fossin mexicans farien cara de dir: ¿qué tiene?

Alegria de conill

Ara fa un any va sorgir la notícia que també es podria concursar en català al prestigiós Premio de Literatura Latinoamericana y del Caribe Juan Rulfo, que es concedeix en el marc de la fira del llibre de Guadalajara, Jal., (la FIL: primera fira editorial en espanyol). Va ser una decisió sorprenent, que sospito que devem al savoir faire de la tan denostada delegació catalana a la FIL de Guadalajara de l'any passat, amb el suport del lobby català de Guadalajara.

Independententment de la real dimensió llatinoamericana de la cultura catalana, va ser un triomf obrir al català les portes del premi Juan Rulfo. Especifiquem: obrir la porta a la literatura catalana feta per espanyols. Segons les bases del premi 2005, poden concursar-hi escriptors que compleixin alguna de tres condicions:

a)...
b)...
c) Ser originario de España o Portugal, y tener como lengua de expresión artística el español, catalán o portugués.

Llegeixo avui a El Universal que la vídua i els fills de Juan Rulfo, el geni de Pedro Páramo i El llano en llamas, han decidit retirar el nom a aquest premi de la FIL. El cercador de blocs Technorati m'ajuda a trobar-ne els motius al bloc Olganza. Són diversos, però un d'ells és que el guanyador d'enguany, que s'emportarà 100.000 dòlars, ha qualificat Juan Rulfo d'ignorant.

Suposo que el premi de la FIL seguirà, però no amb el nom de Juan Rulfo si no ho arreglen. Sembla que això implica una pèrdua de prestigi per al premi, i caldrà veure quin serà l'estatus del català en convocatòries successives. Tot haurà estat una alegria de conill?

Chez l'Allemand

Una torre qualsevol, un carrer asolellat i secundari, un dels barris residencials de la ciutat. És el lloc que va triar un alemany per obrir un restaurant que no vaig descobrir fins ahir. Avui hi hem anat a dinar per segon dia consecutiu, i n'hem estat els únics clients, com ahir. No sé si fan calaix els caps de setmana, per Nadal o per l'Oktoberfest, però si cada dia és com avui no sé com els anirà...

Per un preu raonable hem menjat una sopa de col, un bufet d'amanides (d'enciam, de col, de patates amb mostassa, de canonge...), i un senyor plat d'un gulasch francament gustós. I un pastís de poma només passable. Decoració senzilla però digna, i netedat. Un vàter impecable. Tot i així hi havia un grill (a Mèxic els grills no només canten: són ubicus, es deixen veure, i canten com a cigales més que com a grills).

Fotos a la paret, del país del propietari: Meersburg (al llac de Constança, un dels pocs llocs d'Alemanya que conec), Frankfurt, algun castell... La música de fons era alemanya i europea, versió fanfàrria i bateria. Tant podia sonar la Marlene Dietrich, com els cors d'Aida en alemany, o fins i tot Wie der Sonnenschein, una versió alemanya d'Un rayo de sol de Los Diablos O altres cançons patxengueres que havia sentit d'infant o adolescent a Mallorca. Hi faltaven Los pajaritos. En podríem dir Bierstrassemusik? No ho sé. L'única Bierstrasse que he tingut a prop és la de S'Arenal (vegeu-ne un panorama), però no hi he anat mai....

Cada dia ha sonat el mateix disc. Ahir quan hi vam arribar ja tornava a cantar la Marlene però ja havien cantat Wie der Sonnenschein. Conclusió: li regalarem un altre disc al propietari, però hi tornarem.

Per preguntar que no quedi

Certament, el cercador Google fa virgueries si els saps fer anar. De fet, no puc comprendre com vam poder viure tants anys sense aquest cercador. Tanmateix, la manera d'interrogar-lo no podem dir que respongui al llenguatge natural. No hi ha un nan savi amagat allà darrera, a qui poguem preguntar, per exemple: quants criminals nazis va enxampar Simon Wiesenthal, però que no fossin militars?

Tanmateix n'hi ha que ho intenten. Avui algú ha vingut a parar a Cartes de Mèxic amb la següent cerca al Google:
després de la mort d'un dalai-lama, com es tria el que l'ha de succeir?

Amb un pobre resultat, com podeu comprovar. Jo dic que tot arribarà. I encara ens faran automàticament la cerca en els tres o quatre idiomes que ens vegem amb cor d'entendre. O ens ho traduïran, by the face...