Independentment del que sigui o deixi de ser la cultura catalana, la literatura en llengua catalana (coneguda habitualment com a literatura catalana) mereixia de sobres, i a més ho necessitava, presentar-se com a "país convidat" (gastland) a la Frankfurter Buchmesse, sense altra companyia que ella mateixa, per tal de situar-se com a producte clarament diferenciat al mercat internacional del llibre, sense que ningú absolutament s'hagués de molestar per aquesta "posada de llarg". No es pretén vendre en un mateix anunci la Coca-Cola i la Pepsi-Cola, i hauria estat ridícul haver-ho intentat.
Aquest extraordinari accés diferenciat i directe al mercat europeu i mundial de traduccions, que representa la Fira de Frankfurt, era necessari perquè les traduccions al mercat espanyol no han estat mai internacionalment un indicador fiable de la qualitat literària o comercial d'un producte editorial en català: el mercat espanyol refusa, en general, les traduccions del català, com és ben sabut. Abans de Frankfurt 2007, el raonament dels editors europeus devia ser: si l'obra no es tradueix a l'espanyol, o la traducció a l'espanyol no es ven, per què n'haig de comprar els drets? En una entrevista a Catalunya Ràdio, el mateix director de la fira, Jürgen Boos, recordava que un llibre de Maria Barbal havia tingut cinquanta (50?) edicions a Catalunya i una sola Espanya. Hem de dir que alguns autors ja havien superat aquest parany abans de Frankfurt, fins i tot amb algun èxit sonat a Alemanya.
Naturalment, no es podia esperar la simpatia de la premsa espanyola cap al protagonisme de la literatura catalana, ni la simpatia dels corresponsals alemanys que des de Madrid repeteixen com a lloros els arguments de la Brunete mediàtica (inclòs El País, pel que fa a aquesta qüestió). Uns corresponsals a qui deu semblar molt natural que es pugui invitar la literatura neerlandesa (Flandes i Holanda, el 1993) sense plantejar-se per un moment si la literatura francòfona de Bèlgica hi hauria d'acudir o no.
I amb tot això no pretenc que Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán o Eduardo Mendoza no pertanyin a la cultura catalana. M'he llegit, he devorat amb plaer, gairebé tot el que ha escrit Marsé, i vaig xalar amb un parell de llibres de Félix de Azúa, tot i que m'adormia amb Vázquez Montalbán, tret de Galíndez. Evidentment, no comparteixo bona part del projecte nacional d'algunes d'aquestes persones, però em sembla perfecte que la Generalitat els promogui com a part de la marca Catalunya, i que els presenti quan convingui, per exemple quan Espanya torni a ser la gastland de Frankfurt, o el dia que Frankfurt convidi la literatura espanyola que es fa a Catalunya, o el dia que la Generalitat vulgui presentar conjuntament les dues literatures: totes dues formen part del potencial cultural, exportador i creador d'imatge de Catalunya. Però, insisteixo, la literatura catalana, que d'altra banda transcendeix Catalunya, mereixia i necessitava els focus de Frankfurt aquesta vegada.
Ara bé, la pregunta és: com s'hi ha arribat, a Frankfurt? La literatura catalana ¿hauria obtingut aquest espai exclusiu a Frankfurt sense el precedent bilingüe de Guadalajara i sense una presència bilingüe probablement promesa als alemanys o sobreentesa per ells? "La cultura catalana" va ser el "país convidat" a la FIL de Guadalajara (Mèxic) el 2004. La mateixa coalició de govern que va portar escriptors en català i en castellà a Guadalajara sota el cartell de "cultura catalana", és la que ha portat a Frankfurt, sota el mateix cartell, només la literatura catalana. El disseny de l'estand català a Guadalajara, es pot entendre de diferents maneres, una d'elles com a cant al bilingüisme: fins i tot el lema homònim del convidat es duplicava en els plafons de Tàpies. Vegeu-ho aquí.
Recordo que poc després de la FIL de Guadalajara es va a començar a parlar de Frankfurt. Sense conèixer el tema de prop, puc legítimament conjecturar que als alemanys els va agradar la presentació de Guadalajara, on les dues literatures es presentaven oficialment. Puc pensar que els organitzadors de la Buchmesse entenien i esperaven que les dues literatures hi fossin presents, i que sota aquesta premissa es van interessar per "la cultura catalana" com a convidada. Si va ser així, no m'estranyaria que s'haguessin pogut sentir poc o molt decebuts pel rumb que va prendre la cosa. Potser aquest tortuós camí era l'únic per aconseguir el merescut protagonisme a Frankfurt. Pel que fa a la bilis segregada a Espanya i a Alemanya, com deia Dalí en bilingüe: Que hablen de mí, aunque sea bien. O, com, dirien per aquí: No soy monedita de oro, pa' caerle bien a todos.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
Aquest extraordinari accés diferenciat i directe al mercat europeu i mundial de traduccions, que representa la Fira de Frankfurt, era necessari perquè les traduccions al mercat espanyol no han estat mai internacionalment un indicador fiable de la qualitat literària o comercial d'un producte editorial en català: el mercat espanyol refusa, en general, les traduccions del català, com és ben sabut. Abans de Frankfurt 2007, el raonament dels editors europeus devia ser: si l'obra no es tradueix a l'espanyol, o la traducció a l'espanyol no es ven, per què n'haig de comprar els drets? En una entrevista a Catalunya Ràdio, el mateix director de la fira, Jürgen Boos, recordava que un llibre de Maria Barbal havia tingut cinquanta (50?) edicions a Catalunya i una sola Espanya. Hem de dir que alguns autors ja havien superat aquest parany abans de Frankfurt, fins i tot amb algun èxit sonat a Alemanya.
Naturalment, no es podia esperar la simpatia de la premsa espanyola cap al protagonisme de la literatura catalana, ni la simpatia dels corresponsals alemanys que des de Madrid repeteixen com a lloros els arguments de la Brunete mediàtica (inclòs El País, pel que fa a aquesta qüestió). Uns corresponsals a qui deu semblar molt natural que es pugui invitar la literatura neerlandesa (Flandes i Holanda, el 1993) sense plantejar-se per un moment si la literatura francòfona de Bèlgica hi hauria d'acudir o no.
I amb tot això no pretenc que Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán o Eduardo Mendoza no pertanyin a la cultura catalana. M'he llegit, he devorat amb plaer, gairebé tot el que ha escrit Marsé, i vaig xalar amb un parell de llibres de Félix de Azúa, tot i que m'adormia amb Vázquez Montalbán, tret de Galíndez. Evidentment, no comparteixo bona part del projecte nacional d'algunes d'aquestes persones, però em sembla perfecte que la Generalitat els promogui com a part de la marca Catalunya, i que els presenti quan convingui, per exemple quan Espanya torni a ser la gastland de Frankfurt, o el dia que Frankfurt convidi la literatura espanyola que es fa a Catalunya, o el dia que la Generalitat vulgui presentar conjuntament les dues literatures: totes dues formen part del potencial cultural, exportador i creador d'imatge de Catalunya. Però, insisteixo, la literatura catalana, que d'altra banda transcendeix Catalunya, mereixia i necessitava els focus de Frankfurt aquesta vegada.
Ara bé, la pregunta és: com s'hi ha arribat, a Frankfurt? La literatura catalana ¿hauria obtingut aquest espai exclusiu a Frankfurt sense el precedent bilingüe de Guadalajara i sense una presència bilingüe probablement promesa als alemanys o sobreentesa per ells? "La cultura catalana" va ser el "país convidat" a la FIL de Guadalajara (Mèxic) el 2004. La mateixa coalició de govern que va portar escriptors en català i en castellà a Guadalajara sota el cartell de "cultura catalana", és la que ha portat a Frankfurt, sota el mateix cartell, només la literatura catalana. El disseny de l'estand català a Guadalajara, es pot entendre de diferents maneres, una d'elles com a cant al bilingüisme: fins i tot el lema homònim del convidat es duplicava en els plafons de Tàpies. Vegeu-ho aquí.
Recordo que poc després de la FIL de Guadalajara es va a començar a parlar de Frankfurt. Sense conèixer el tema de prop, puc legítimament conjecturar que als alemanys els va agradar la presentació de Guadalajara, on les dues literatures es presentaven oficialment. Puc pensar que els organitzadors de la Buchmesse entenien i esperaven que les dues literatures hi fossin presents, i que sota aquesta premissa es van interessar per "la cultura catalana" com a convidada. Si va ser així, no m'estranyaria que s'haguessin pogut sentir poc o molt decebuts pel rumb que va prendre la cosa. Potser aquest tortuós camí era l'únic per aconseguir el merescut protagonisme a Frankfurt. Pel que fa a la bilis segregada a Espanya i a Alemanya, com deia Dalí en bilingüe: Que hablen de mí, aunque sea bien. O, com, dirien per aquí: No soy monedita de oro, pa' caerle bien a todos.
2 comentaris:
A mí me parece evidente que la cultura catalana es bilingüe, y por tanto cualquier intento por sesgar la presentación en un sentido u otro es una torpeza notable --que los alemanes han advertido a la primera de cambio--. Pero bueno, invitaron a los políticos catalanes, no a mí, y ellos verán qué hacen.
Benvolgut Mus,
No és tan senzill, i em sembla que ja ho explicat bastant al meu article. En tot cas, suposo que no ens posaríem d'acord, i no val la pena polemitzar. Cadascú ja hi ha dit la seva.
Publica un comentari a l'entrada