La carn de cosí...

Vaig només pel segon capítol de la novel·la de Juan Villoro (El testigo). La feinada acumulada, l'alemany, i les Cartes de Mèxic no em deixen gaire ganes de llegir. Donant la volta a la frase preferida de Josep Cuní, m'amonesto dient-me que l'escriure no ens faci perdre el llegir...

Però m'està agradant aquesta novel·la de Villoro. Molt suggerents els paisatges humans d'un retorn a Mèxic que evoca un llarg exili voluntari a Europa i un amor mexicà perdut, irrecuperable però vivíssim en el protagonista Julio, després vint-i-quatre anys. Ella era la seva cosina, un afer qualificat d'incestuós per la família.

Em fa l'efecte que el concept d'incest és molt ampli aquí a Mèxic. Recordo que al meu poble un matrimoni eren cosins germans, i si va ser un escàndol jo no ho vaig percebre mai. Uns besavis meus també eren una mica cosins, però amb una dispensa eclesiàstica ho van arreglar. Però pel què m'expliquen aquí, un matrimoni entre cosins seria un incest repudiable. Llegeixo que als Estats Units uns estats prohibeixen el matrimoni entre cosins, mentre els altres el permeten.

A Tolosa de Llenguadoc vaig conèixer un veneçolà que sentenciava: la carn de cosí es menja, però no es casa. I a fe de Déu que sé d'alguna persona mexicana que segueix aquesta doctrina al peu de la lletra... Sexe i escàndols i a part, no sé exactament quines conseqüències genètiques té l'aparellement procreatiu entre cosins. Potser en trobaríem exemples en alguna casa reial...