Ahir diumenge, caminada per la serra local, que vaig aprofitar per fotografiar un dels primers arbres silvestres o asilvestrats que vaig recòneixer en arribar: el pebreboner (o pebrer bord) que aquí en diuen pirul o pirú. D'origen centre i sud-americà és molt freqüent en aquesta part de Mèxic com a arbre de carrer o de jardí, però també creix espontàniament entre la vegetació semiàrida. És una plana resinosa, de fulles i fruits olorosos en masegar-los. El fruit recorda el del pebre [1], un raïm de boletes que pengen, d'aquí el seu nom.
Parlant de Centre i Sud-amèrica, comprovo amb vergonya aliena que després de vint-i-vuit anys de fundar-se El País, una dona mexicana ha d'escriure al Defensor del lector del diari per recordar-los quatre nocions elementals de geografia. Per exemple, que Amèrica es divideix en tres: Nord, Centre i Sud. Que Centre-amèrica existex, i que no pertany a Sud-amèrica, i menys encara hi pertany Mèxic. Com que els meus amics catalans solien cometre el mateix error, ho recordarem a tothom:
- En Geografia física, el límit Sud de Nord-amèrica és l'istme de Tehuantepec, un tros de terra que uneix, aproximadament, Coatzacoalcos (Veracruz) amb Juchitán de Zaragoza (Oaxaca, res a veure amb la Pilarica).
- Al sud i a l'est de l'istme de Tehuantepec, hi ha un tros de Mèxic: part dels estats dels estats de Oaxaca i Veracruz, i els estats sencers de Tabasco, Campeche, Yucatán, Quintana Roo i Chiapas. Físicament, aquests territoris pertanyen a Centre-america, i la resta de Mèxic (la major part de Mèxic) a Nord-amèrica.
- Com que la majoria de Mèxic pertany físicament a Nord-amèrica, es considera que la Nord-amèrica continental està formada per Mèxic, els Estats Units i el Canadà.
- En Geografia física, Centre-amèrica s'estén des de l'istme de Tehuantepec fins a l'istme de Panamà, si bé Panamà sencer és políticament un país centreamericà. Tots els paisos al sud de Panamà formen Sud-amèrica.
Per tant:
- Sud-Amèrica no és tot alló que es troba al sud del Río Bravo o Río Grande
- Mèxic no pertany a Sud-Amèrica
- Centre-Amèrica existeix, i Mèxic no hi pertany políticament ni, en gran part, geogràficament
- No podem fer servir sud-americà com a sinònim de llatinoamericà
I..., res a veure amb tot això, però sud-americà no és cap insult.
Per acabar, un parell de fotos més de la passejada d'ahir:
...i un record per als pebreboners de Ca's Metge Vell...
[1] Distingiu entre pebres i pebrots, en aquest apunt d'ara fa un any.
Parlant de Centre i Sud-amèrica, comprovo amb vergonya aliena que després de vint-i-vuit anys de fundar-se El País, una dona mexicana ha d'escriure al Defensor del lector del diari per recordar-los quatre nocions elementals de geografia. Per exemple, que Amèrica es divideix en tres: Nord, Centre i Sud. Que Centre-amèrica existex, i que no pertany a Sud-amèrica, i menys encara hi pertany Mèxic. Com que els meus amics catalans solien cometre el mateix error, ho recordarem a tothom:
- En Geografia física, el límit Sud de Nord-amèrica és l'istme de Tehuantepec, un tros de terra que uneix, aproximadament, Coatzacoalcos (Veracruz) amb Juchitán de Zaragoza (Oaxaca, res a veure amb la Pilarica).
- Al sud i a l'est de l'istme de Tehuantepec, hi ha un tros de Mèxic: part dels estats dels estats de Oaxaca i Veracruz, i els estats sencers de Tabasco, Campeche, Yucatán, Quintana Roo i Chiapas. Físicament, aquests territoris pertanyen a Centre-america, i la resta de Mèxic (la major part de Mèxic) a Nord-amèrica.
- Com que la majoria de Mèxic pertany físicament a Nord-amèrica, es considera que la Nord-amèrica continental està formada per Mèxic, els Estats Units i el Canadà.
- En Geografia física, Centre-amèrica s'estén des de l'istme de Tehuantepec fins a l'istme de Panamà, si bé Panamà sencer és políticament un país centreamericà. Tots els paisos al sud de Panamà formen Sud-amèrica.
Per tant:
- Sud-Amèrica no és tot alló que es troba al sud del Río Bravo o Río Grande
- Mèxic no pertany a Sud-Amèrica
- Centre-Amèrica existeix, i Mèxic no hi pertany políticament ni, en gran part, geogràficament
- No podem fer servir sud-americà com a sinònim de llatinoamericà
I..., res a veure amb tot això, però sud-americà no és cap insult.
Per acabar, un parell de fotos més de la passejada d'ahir:
...i un record per als pebreboners de Ca's Metge Vell...
[1] Distingiu entre pebres i pebrots, en aquest apunt d'ara fa un any.
4 comentaris:
ara que dius de pebrots, un amic va fer-se portar de Mèxic una remesa de pebrots habaneros, que com dius és el pebrot més potent del món. Feia feredat només de veure'ls: ell no va gosar menjar-ne, i jo no vaig ni tocar-los. Saps d'algú que els hagin tastat?
Jo mateix. Es ben cert, i els locals els fan servir per a "enchilar" als foranis i enfotre-se'n (en el cas dels "gringos" es considera "deber patrio"), a part de per fer demostracions de "virilitat". Es molt comú ala cuina del sud, d'influencia maia. Com a virtuts, a part de fer suar, diuen que elimina la fauna intestinal que representa un problema en moltes àrees (cucs, solitàries i demés).
Hi ha una salsa, la Chimay (la groga) que hauria d'estar prohibida a molts països. Personalment, prefereixo el chipotle, perso cal entendre que els locals, especialment els del sud tenen una tolerancia molt elevada al picant. Per exemple, gairebé totes les "chuches" que mengen els nens piquen, incloses les crispetes del cinema.
Jo no els he tastat, els habaneros, excepte potser uns d'envinagrats que vaig menjar una vegada. Però vaig trobar que potser no eren prou coents per ser habaneros...
jo he tastat l'habanero i és francament potent (s'ha de dir que m'he viciat al chile...)
Publica un comentari a l'entrada