L'amic Chente

Vicente Fox s'ha lluït avui. Ha dit:

L'Amèrica Llatina ha de fugir de la 'dictadura perfecta', tal com va dir el premi Nobel colombià de Literatura, Mario Vargas Llosa.

Estalvio als eixerits lectors mexicaires l'enumeració de les errades de Fox. S'ha de ser creatiu, per crear, com el seu nom indica, una frase com aquesta. M'he esforçat, en l'estil Chente, i se m'ha acudit:

- Espanya ha de fugir de l'obsessió identitària, com va dir el president sabadellenc de la Generalitat, Manuel Royes.

- Mèxic ha de construir cases trilingües, com va dir el promotor immobiliari andritxol Jaume Matas.

Proveu-ho vosaltres, amables lectors...
---------
P.S.: per cert, a primers de desembre Fox es va retirar al seu ranxo de Guanajuato i va dir que estaria un any sense fer declaracions. En el pecat ha trobat la penitència.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

A prop del mercat

La visita al mercat sempre ens dóna propines, com les tortas ahogadas que venen a l'entrada, les botigues pseudoambulants de CD pirates a 10 pesos (pirates però garantits: si no sonen et tornen els calers o te'n donen una altra còpia). També parades de garrapinyada plenes d'abelles, o quan és l'època, venedors de mongetes saltironaires (frijoles saltarines). O aquest inefable mostrador. Sant Judes Tadeu, el Nen d'Atocha, el Bon Jesús, o la Mare de Déu de Guadalupe...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

De tortillas i pans

La veritat, si la política mexicana no s'acosta a l'abisme, no sento l'impuls de parlar-ne. Per què ens hem d'ocupar de coses que no tenen remei? Només el vertigen del penya-segat m'excita les neurones de l'escriptura política, com va passar fa dos o tres mesos. No sembla que sigui el cas ara, malgrat l'assassinat del cap del grup panista al congrés de Guerrero (sembla ser que a mans de companys del seu partit), i malgrat altres símptomes preocupants de descomposició panista.

Aquestes setmanes ha estat notícia l'augment desorbitat del preu de la tortilla de blat de moro, que ningú ha acabat d'explicar d'una manera detallada i plenament convincent. Els preus internacionals del blat de moro tendeixen a l'alça, en part per la demanda creixent de blat de moro per a l'obtenció d'etanol (esperit, que deien al meu poble) com a substitut de la benzina. Aquest fet ja havia estat vaticinat: en la mesura que es recorri al blat de moro com a font de "benzina", es farà palesa la limitació dels terrenys disponibles i s'encarirà el preu del blat de moro. Si això pot representar oportunitats, a la llarga, per als productors de blat de moro mexicans, de moment és una amenaça per a l'estómac dels mexicans més pobres, que basen bona part de la seva dieta en la tortilla de blat de moro, les mongetes i l'arròs.

Però no és la producció d'etanol l'única culpable de la pujada del blat de les Índies (que diuen a Mallorca), potser ni tan sols la principal causa. Com sempre, el capitalisme de compadres que, en sectors clau, regeix a Mèxic fa que tres empreses dominin el mercat i treballin amb marges elevats, sense que el govern ni els organismes que haurien de vetllar per la competència hi facin gran cosa. Francesc Relea va escriure a El País un article on atribuïa l'encariment de la tortilla, exclusivament, a l'impacte de la producció d'etanol, sense esmentar tan sols aquestes peculiaritats del mercat mexicà del blat de moro. Tot i que Relea havia esmentat breument aquestes peculiaritat en altres articles, aquest article sobre l'etanoinflació pot desorientar el lector sobre les causes més complexes de la inflació de la tortilla. Bé, fa més d'una setmana el govern va obrir els contingents d'importació de blat de moro, i va pactar un preu de 8,5 pesos el quilo, amb el sector. Un pacte que no s'ha mantingut.

Canviant d'aires, direm que el Partit d'Acció Nacional (PAN) comença a semblar una olla de grills. Greus incidents com el de Guerrero que he esmentat, divisions a Quintana Roo, corrupció a Aguascalientes. I una gran divisió al PAN nacional: la vella guàrdia foxista coalitzada amb l'ultradreta del partit (Manuel Espino) estan en guerra poc menys que declarada amb el president Calderón. Avui Ricardo Alemán a El Universal fa una molt il·lustrativa dissecció d'aquesta guerra, i dels seus antecedents, en aquesta columna del diari. La notícia d'última hora és la derrota d'Espino en l'elecció de la cap del partit al Districte Federal: hi ha obtingut majoria la cosina de Magarita Zavala, la dona de Calderón.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Sa madona de sa plaça

Envoltada de moniatos amb piloncillo, chiles poblanos, papaies, mangos, préssecs i altres fruites, una placera degusta un cafè mentre escolta una clienta. Les immortals senalles de niló dominen la parada.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Una visió peculiar del canvi climàtic

L'altre dia, en un seminari acadèmic de postgrau, un professor universitari va dir, sense despentinar-se, que el tema del canvi climàtic a Mèxic no calia ni parlar-ne perquè la contribució mexicana a les emissions de gasos hivernacle no és més que el 2% mundial. Com si això fos tan poc, i com si Mèxic estigués dins una bombolla, i no pogués ser client, a més de proveïdor del canvi climàtic. En tot cas, aquest "no m'afecta" sonava estrany en un postgrau mediambiental.

Més aviat és l'1,5%, la contribució mexicana a les emissions de gasos hivernacle, valor semblant a la contribució mexicana a la població mundial (1,6%). Tanmateix, les emissions anuals de gasos hivernacle de Mèxic són com les franceses (uns 510 milions de tones), i les emissions per capita mexicanes (3,9 tones/any) són gairebé dos terços de les franceses. També a Mèxic hi ha uns quants milions de persones amb un nivell de vida, i probablement unes emissions per capita, semblants a les d'alguns països europeus. Mèxic ha signat el protocol de Kyoto, i té dret a vendre bons d'emissió, per exemple als veïns del nord. Mèxic és productor de petroli, i un terç del pressupost públic depèn de la venda nacional i internacional de petroli. Aquest ingrés es podria veure compromès si es produïen canvis global en els mitjans de transport o en la generació d'energia elèctrica. També Mèxic s'hauria de plantejar quin serà l'impacte de l'escalfament global sobre cultius com la canya de sucre o el blat de moro, la productivitat dels quals depèn de les pluviositat: de fet, conec gent que ja està estimant aquest impacte. Potser sí, que val la pena parlar-ne.

Diuen que el constato que no m'afecta és un mal molt espanyol (Felipe González el va fer servir davant una associació entre Gadafi i Hassan II). També molt mexicà. Durant trenta o quaranta anys, els mexicans han sentit a dir que la droga era un problema dels Estats Units, el gran consumidor, que a Mèxic la droga passava de llarg, deixant, això sí, alguns milions de dòlars al país. Després de l'eclosió del narcomenudeo, i de nou mil assassinats del narco en sis anys, potser els mexicans comencen a tenir un altre punt de vista.

Dades d'emissions, a la taula Climate and Atmosphere (Earth Trends, WRI)

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

L'altra Espanya (reloaded)

Se sembla a un eslògan de l'Operació Roca: La otra [manera de hacer] España. Però aquesta no sembla que fos la intenció del mural (dic mural perquè això és una pintura mural, un treball artesà utilitzat freqüentment a Mèxic per anunciar els establiments comercials...). Li desitjo a aquest restaurant més èxit que l'operació Roca. La pregunta sorgeix amb l'adjectiu altra. Seria correcte qualificar d'una altra Espanya una Espanya de paella, fabada i vestit de faralaes? Pregunta equivocada. Tot plegat és molt més simple: "oi que hi ha una Espanya a Europa (i uns trossets a l'Àfrica)? Doncs nosaltres, restauradors de La otra España, amb una certa immodèstia, n'oferim una altra, aquí a Mèxic".

És hora de dinar, i l'amiga C. em deu una paella, però em sembla que no en menjaré.

Navarra sempre torna

Gregorio Luri, amb qui fa uns mesos vaig tenir una petita conversa bloguística sobre Navarra sense saber que ell era navarrès, comentava l'atemptat d'ETA, i dues coses em cridaven l'atenció, que no tenien a veure directament amb l'atemptat: Luri parlava de la Javierada, i recordava el primer cop que havia sentit parlar d'ETA, que va ser una llençada de pamflets d'ETA, precisament en una Javierada.

El niño que yo era supo de la existencia de ETA en –creo- 1964. Aquel año el camino de Sangüesa a Javier apareció la víspera de la “javierada” sembrado de octavillas. [enllaç]

Ja he comentat la meva visió un pèl mítica de Navarra, visió que ja deu formar part de la meva essència. Pel que fa a mi, Navarra sempre torna, i sovint torna amb tòpics que es fan estimar, i em fan somriure, com ara la Javierada. Jo crec que és impossible parlar més de mitja hora amb un navarrès sense que t'acabi parlant de la Javierada, igual que un català "sempre" acabarà parlant del dèficit fiscal. Una diferència seria el desacomplexament amb què els navarresos parlen de la Javierada, mentre els catalans parlen del dèficit fiscal sense sortir de l'arronsament, i molts pensen que, de fet, el dèficit se'l mereixen. Si els navarresos haguessin de parlar del seu dèficit fiscal, l'únic que podrien dir seria... ¿Cuál déficit?

La Javierada, és un pelegrinatge que cada any, al març, porta milers de persones a peu a Javier, la vila natal de Sant Francesc Xavier. Fins no fa gaire anys, hi havia dues Javieradas, la masculina i la femenina, per evitar temptacions en la llarga caminada de Pamplona o qualsevol altra ciutat a Javier. Em diuen que ara la Javierada ja és mixta. De fet, se'n fan dues de mixtes, una de dos dies i una d'un dia. Jo no hi he anat mai.

[Aquests darrers detalls els dec a l'amiga A., que va tornar de les vacances de Nadal a Navarra amb històries de la matança del porc, que fan a casa seva al desembre. Ja no aprofiten els budells per fer embotit: massa feina, rentar-los, ara que hi ha budell artificial, i que una empresa navarresa és líder mundial en fabricació d'aquest budell artificial per a embotits. Fins i tot tenen fàbriques a Mèxic.]

Pel que fa a la pluja de pamflets d'ETA, l'any 1978 jo passava dos dies a Elizondo, a la comarca del Baztan, al nord de Navarra. Era la festa major de la vall de Baztan, i també algú va llençar fulls de propaganda amb un comunicat d'ETA, que jo vaig després vaig arxivar dins una carpeta, junt amb una pila de documents polítics del moment, com ara un parell de dossiers sobre el tràgic Montejurra del 76 i un altre sobre els sagnants Sanfermines del 78. Potser encara apleguen pols dins el garatge de ca'ls meus pares, a Mallorca.

Gairebé trenta anys després, l'amiga A. em porta, de primera mà, la notícia d'una alcaldessa que anava ben esverada, per la bomba incendiària que li havien llençat a la porta de casa, després que el seu partit, Aralar, hagués criticat o condemnat l'atemptat. Per comentar un aspecte. Diu l'A. que la cosa està complicada, i en certa manera, més a Navarra.

Addicció a Sex and the City

Al suplement Cultura (18/01/2007) de l'Avui descobrim una Eva Piquer addicta a la sèrie Sex and the City, les sis temporades de la qual diu haver-se injectat a la vena. N'he vist els símptomes, i en vaig parlar cap al final de l'apunt S'ha perdut un paraigua i un sac.

La síndrome d'abstinència es cura veient-ne els 100 capítols un altre cop. Ara mateix a casa passen per quarta vegada l'últim capítol de la sèrie. Provi-ho, Sra. Piquer...

Sopa de mots

Dec patir una greu tecnologitis, perquè ja m'he posat al blog això del tag cloud, almenys per provar-ho. Com ja deuen saber alguns lectors, un tag cloud és, literalment, és un "núvol d'etiquetes" o un "núvol de paraules clau". Una espècie de sopa de lletres, que no és de lletres sinó de mots. Com això, que correspon a aquest blog:



Un tag cloud analitza els continguts d'un fil de subscripció (que pot ser el del teu propi blog), i n'extreu les paraules clau més freqüents i, en funció de les vegades que es repeteixen i - potser, no ho sé - de la popularitat que tenen al web, els dóna una ponderació, una mida de lletra i un color, i les mostra. En general, el resultat és un "núvol" de paraules clau de diferent mida i color, dins un quadre.

Abans que el TERMCAT decreti que tag cloud s'ha de dir tac claut, convindria que anéssim pensant com en direm. Per exemple:

Núvol d'etiquetes

Ja hi ha uns quants "núvol d'etiquetes" al Google. Avui són 120, que pertanyen només a quatre o cinc llocs web. Traducció literal de tag cloud. És la solució adoptada en espanyol (nube de etiquetas, amb 1,72 milions de pàgines).

Núvol de paraules clau

Potser més exacte, però també més llarg, és com ho diuen en francès: nuage de mots clefs, amb 370 pàgines.

Núvol de paraules/núvol de mots

Una etiqueta és més que una paraula, però descriu sens dubte l'aparença de l'invent. Inèdit al Google. És com ho diuen en alemany (wortwolke, amb 263.000 pàgines).

Les solucions anteriors tenen de quatre a sis sil·labes, i fot ràbia pensar que en anglès només els en calen dues. Com deia abans, el tag cloud sembla una sopa de lletres o, per què no, una compacta sopa de mots? Tal vegada perquè mot és poc usual al català col·loquial.

Els tag clouds no saben català

Veient el resultat brut que dóna la meva subscripció a Zoom Clouds, podríem dir que Zoom Clouds, definitivament, no sap català, perquè les paraules que més destaca són preposicions, articles i adjectius molt freqüents que no tenen cap significació pel què fa al contingut del blog. Aquí teniu la sopa de mots del meu blog sense posar cap filtre:



Com veieu, la paraula més ponderada és els, un article determinat irrellevant per al contingut del blog. Altres etiquetes del núvol són: aquest, anat, altres, fos, seva.

El resultat encara és més desconcertant al blog de Dareboy, on fa dos dies vaig capturar aquesta sopa de mots:



Els, tots, molt, aquest, sempre, pot, quan, quins, sols, seva: els mots irrellevants predominen completament. Em té intrigat la "caspa", que ja no és tan irrellevant...

En el cas de Zoom Clouds, això es pot arreglar, en part, posant totes aquestes paraules irrellevants en un filtre d'etiquetes no desitjades (amb un límit de 200). Cal recarregar la sopa i veure si apareixen noves paraules irrellevants, i afegir-les de nou al filtre. Jo ho he fet tres o quatre vegades. També es pot crear un filtre d'etiquetes volgudes, igualment amb un límit de 200. Això millora el resultat, si compareu la captura del resultat sense filtres del meu blog amb la sopa de mots de la primera captura o de la barra lateral, ja filtrada.

I si tenim etiquetes al blog?

Val a dir que el tag cloud de Zoom Clouds funciona relativament bé en un blog, com el meu, en què no es fan servir etiquetes ni categories per caracteritzar o classificar els apunts. La majoria de serveis de blogs tenen l'opció fer-ho. Jo no ho he fet, perquè, la veritat, no ho faig servir gaire quan visito altres blogs i, a més, em fa mandra etiquetar ara els 450 apunts que tinc acumulats. Suposo, i és un suposar, que si teniu els apunts etiquetats amb paraules clau, el resultat de la sopa de mots encara serà més satisfactori.

Amb una paraula (amb un tag), i com diria la meva àvia: ja no sé què arribaran a inventar...

Yvonne de Carlo

Amb la mort d'aquesta actriu s'ha recordat aquests dies la seva participació a la sèrie The Munsters, en el paper de Lily Munster. De fet, la primera notícia que em va arribar de la seva mort va ser "s'ha mort l'actriu que feia el paper de Lily Munster". Bé, jo no tinc un especial record d'aquesta sèrie de culte; en canvi, Yvonne de Carlo serà sempre per a mi la sensual, imponent, Amantha Starr de Band of Angels (Raoul Walsh, 1957), estrenada a Catalunya com La esclava libre, i que jo vaig veure d'adolescent a la televisió

Tinc un record imprecís, però profund, molt marcat de la sensualitat d'aquest film que, d'altra banda, ha estat sovint menystingut per la crítica, que l'ha qualificat d'obra menor de Walsh. Jo no estic realment en condicions de discutir-ne la qualitat ni, fins i tot, l'argument detallat. Podríem resumir el plantejament dient que una dona sudista blanca resulta que és negra i la venen com a esclava. Com a espectador adolescent vaig tenir la percepció que el gran problema no semblava ser que una dona fos esclava, sinó que una dona clarament "blanca" fos venuda com a esclava perquè tenia unes gotes de sang negra. Bé, tenint en compte que Sydney Poitier surt al film, se suposa que aquest no era ben bé el plantejament, i el film fins i tot ha estat qualificat d'antiracista. Potser en plens anys cinquanta calia explicar als americans, amb el cas d'una dona "blanca", què significava l'esclavatge i el racisme, alhora que es posava en qüestió la classificació racial de les persones. Potser igual que González Iñárritu ha volgut explicar als americans d'avui què representa ser un mojado, en la carn d'uns gringuitos blanquets, perquè ho entenguin, al film Babel. Potser un recurs fàcil, però contundent.

No tothom pensa que aquest film de Walsh sigui dolent, i, cercant cercant, he trobat aquesta crítica en francès (de Boris Plantier a Sunset Boulevard), en què se'ns diu:

...sensuel, cruel, cynique, cet excellent film d’aventures de Raoul Walsh offre à Yvonne De Carlo son plus beau rôle.

...L’Esclave libre est un film très sensuel dans lequel la belle Yvonne De Carlo incarne l’objet de tous les désirs. Walsh ose beaucoup, filmant son actrice dans des poses très lascives pour l’époque ou dans des scènes aux connotations sado-masochistes évidentes...

Eeep! Confesso que vaig pecar...

[Fitxa del film a IMDB]