Tsunami: 2-5 hores de preavís

Sense haver seguit totes les notícies a fons (estava de viatge), ja m'olorava que algú no havia fet els deures entre el terratrèmol i l'arribada de les onades a les costes de l'Índic.

Aquí Ramon Folch ens dóna la dada (article a la revista Sostenible, citat per Vilaweb):
http://www.sostenible.es/pubnoticia/inici.asp?p_idioma=1&p_id=313652

A la matinada del dia 26 de desembre, les persones subscrites al servei d'alertes sísmiques de l'USGS Earthquake van rebre en els seus mòbils el missatge SMS següent: 'A great earthquake occurred at 00:58:49 (UTC) on Sunday, December 26, 2004. The magnitude 9.0 event has been located off the west coast of northern Sumatra (this event has been reviewed by a seismologist).' Entre dues i cinc hores més tard el tsunami generat pel sisme arribava a les costes circumíndiques sense que ningú hagués previngut les persones que s'hi trobaven

Llegiu la resta de l'article, força contundent sobre les desigualtats globals que intervenen i afloren en un esdeveniment com aquest.

Guajolotero experience

10 pesos le cuesta...

Com que no gosem fer grans travesses amb el nostre vochito, ni ens acabem de decidir a comprar un cotxe nou, ni ens volem polir tres o quatre mil pesos en tres dies només en lloguer de cotxe, fem les nostres escapades llargues en autobús. A Guadalajara, per exemple, hi vas molt còmodament amb l'ETN, l'empresa que té uns 25 seients a cada autobús, reclinables, amb una post especial per descansar-hi les cames, pantalles de TV, auriculars, aire condicionat...

A determinades ciutats o pobles cal anar-hi en autobusos barats (servicio económico), que s'aturen pràcticament a qualsevol lloc on vulgui baixar o pujar un passatger, inclosa l'autopista. La gent dels ranxos hi puja per anar al mercat a la ciutat més propera. Després la gent torna al ranxo amb el cabàs ple de fruites, verdures, carn i tota mena d'objectes. O carregats amb rodes de bicicleta, o amb un sac de 50 litres de ganchitos (cheetos?), d'aquells de color taronja, que després vendran al detall. Tradicionalment, la gent hi pujava amb aviram i tot, per això aquests autobusos eren coneguts popularment com a guajoloteros (guajolote = gall dindi), tot i que jo no ho he vist pas. Em sembla que el guajolotero ja no és el què era.

Bé, aquests dies hem tingut la nostra dosi hivernal de guajolotero experience, pels estats de Querétaro y Guanajuato. En aquest cas, un mateix individu (foto) va pujar a l'autobús en dos trajectes diferentes de dos dies diferents, per vendre a 10 pesos un pack amb unes vint o quaranta calcamonías (sic), altres tantes targetes amb frases cèlebres, i una taula de símbols i operacions matemàtiques, com sumar, restar, multiplicar, dividir, arrel quadrada, quadrats, i... nombres romans fins a un milió! Diez pesos le cuesta, diez pesos le vale... També un jove amb una guitarra va pujar i va cantar durant 20 minuts, per demanar després la voluntat. Cantava força bé, per cert. Una dona amb un rebozo pel cap, que venia del mercat, ens va donar conversa....

Quan no tinc pressa, m'agrada abandonar-me al ritme d'aquests autobusos, i de la seva gent, per sentir més de prop el Mèxic que no circula en 4x4, ni va a la Comercial Mexicana, ni a menjar crispetes als multicinemes, ni es compra la roba al Liverpool.

Sant Esteve a Querétaro

Façana de l'Ajuntament de Querétaro, QRO,
amb arbre de Nadal, de ferro i plàstic.
Foto de Geococcyx

Dia de Sant Esteve a Querétaro. La ciutat té un centre històric molt interessant, agradable per passejar-s'hi. Per les festes decembrinas, no hi havia gaire trànsit. Era una delícia.

Al nord-est de l'estat de Querétaro val la pena visitar la Sierra Gorda, tant pels paratges naturals (muntanyes, barrancs, biodiversitat), com per les missions franciscanes (Patrimoni de la Humanitat de la Unesco), establertes per Fra Juníper Serra, Fra Joan Crespí i altres franciscans. És curiós que la guia Lonely Planet (5a edició, 1995), en 970 pàgines sobre Mèxic, tan sols no esmenta la Sierra Gorda, quan sembla que val molt la pena. És una excursió que tenim pendent, només que les missions estan a 230-280 km de la capital de l'estat de Querétaro, les carreteres són dolentes, i cal planificar-la una mica. Hem aprofitat per aconseguir informació de la serra i les missions. Una sorpresa agradable ha estat un fullet de 16 pàgines i en català sobre les missions, publicat pel govern estatal de Querétaro.

Ara que esmentàvem Sant Esteve, Lo ruc de Formentor avui expressa la perplexitat mallorquina davant el dia de Sant Esteve.

Lo ruc de Formentor

Jugant jugant, he aprofitat les vacances (que aquí ja han començat) per generar una espècie d'alter ego meu, en un altre weblog. És http://lorucdeformentor.blogspot.com, un mallorquí que fa molts anys se'n va anar a viure a Catalunya, i ara parla sobretot de Mallorca. Així com Geococcyx és un corremon a cavall de Mèxic i Catalunya, Lo ruc de Formentor parla del microcosmos de Sa Roqueta, que és com els mallorquins es refereixen irònicament i nostàlgicament a l'illa.

Passeu de tant en tant a donar una mica d'alfals o de càrritx a aquest ase gris que pastura tranquil·lament per les carritxeres de la Serra de Tramuntana, mentre les hosts de l'inefable Jaume Matas acaben d'arrasar l'illa. Els vostres bramuls seran benvinguts.

Pebres, pebrots, chiles i altres herbes

Chiles serranos (a l'esquerra) i chiles pasilla
Foto de Geococcyx

Pebre, pebre vermell, pebrot, pimentó, bitxo, pebre de cirereta, pebre ros, pebre d'aigua... El DCVB dedica 1408 paraules a l'entrada pebre, i 239 a pebrot. Un petit merder.

El pebre és el fruit coent d'unes plantes originàries de l'India, del gènere Piper, particularment del Piper nigrum. La trituració del fruit sec dóna lloc al pebre negre o pebre bo, una espècie d'origen oriental en forma de pólvores fosques. Abans del descobriment d'Amèrica, pebre feia referència únicament a fruits o espècies derivades del gènere Piper. El descobriment d'Amèrica va enriquir la cosa del pebre, amb el pebrots, que són d'origen americà, deriven dels chiles, i no tenen cap parentiu amb el pebre.

A Mallorca, i a altres llocs del domini lingüístic, dels pebrots se'n diu pebres (pebres rossos, pebres verds, pebres vermells, pebres torrats, pebres de cirereta...), la qual cosa pot crear confusió amb el pebre-Piper. De fet, en diversos idiomes el nom del pebre i dels pebrots té la mateixa arrel: pebre/pebrot; poivre/poivron, piment ; pimienta/pimiento, pepper/pepper, sweet pepper.

Els chiles americans són del gènere Capsicum, i no tenen tan sols un parentiu llunyà amb el gènere Piper. Són originaris de Bolívia. Els chiles es van portar d'Amèrica a Europa, i a la resta del món, i es pot dir que van triomfar. Totes les espècies de pebrots, picants o no, són del gènere Capsicum, parents dels chiles. Han arrelat fortament en les cultures europees i asiàtiques, i formen part de la cuina nacional de molts països. ¿Què seria de la cuina hongaresa sense la paprika, o què faríem nosaltres sense els pebrots escalivats, o el trempó mallorquí. Per no parlar dels navarresos i els pimientos del piquillo rellenos de bacalao, o gallecs i els pimientos de padrón?

La coentor es deu a la capsaïcina, un alcaloide present en el Capsicum, que es fa servir industrialment com a irritant, per exemple en aerosols de defensa personal. Una companya de feina va poder tastar en persona els efectes de la capsaïcina, en manipular-ne una solució al laboratori i exposar la seva pell a aquest alcaloide. Un bon ensurt.

El 1912 Wilbur Scoville va idear una escala de picantor, l'escala Scoville. Un pebrot dels que es mengen a Catalunya escalivats (chile campana a Mèxic) té un valor de zero a l'escala Scoville. Un chile pasilla, de 1.000-1.500. Un dels famosos jalapeños, de 2.500-5000. Els chiles serranos, com els de la foto, de 5.000-15.000. D'aquí no he passat. El chile habanero, el rei de la capsaïcina, té un valor de 100.000 a 300.000. Més detalls en aquesta pàgina de The Chile Pepper Institute, de Las Cruces, Nou Mèxic, als EUA.

Només una petita incursió en el món del pebre i el pebrot...

I BONES FESTES A TOTHOM!

No és meravellós?

Sóc en una ciutat mitjana de Mèxic, en uns multicinemes exactament iguals als AMC24 del Parc Vallès, Terrassa (o als AMC Forum 22 de Mont-real). Estic veient una pel·lícula americana (perfectament oblidable) rodada a Anglaterra i Tailàndia, anomenada Bridget Jones: The Edge of Reason, amb actors americans, anglesos i asiàtics. Al meu voltant la gent està devorant cubells de crispetes, l'olor intensa i penetrant de les quals omple la sala, exactament igual que als AMC24 o als Icària (només que aquí les crispetes vénen remullades en salsa de chile vermell).

Al final de la pel·lícula se m'apareix a la pantalla un conegut actor mallorquí fent de ministre o ambaixador peruà, en un paper de dues o tres frases: ni més ni menys que el ja veterà de mil batalles Simón Andreu Trobat! Quina aparició!

Tot plegat deu ser la globalització, oi?

Amor es paga amb amor?

L'argument d'una cançó de mariachi es pot resumir molt fàcilment: 1) un home enamorat ha estat traït, rebutjat i/o abandonat per una dona dolenta i poc escrupulosa, i 2) l'home ferit expressa el seu dolor i ressentiment. La realitat ens diu que la irresponsabilitat masculina en les relacions de parella és un problema aclaparador a Mèxic, i que el país és ple de dones enganyades i/o abandonades pels marits, que es dediquen a educar soles els fills, i sovint a mantenir el marit.

És igual, el mite és el mite, com sempre, i la màquina de música tradicional mexicana, que se sent a totes hores pels carrers més freqüentats de la ciutat, no rutllaria sense aquest combustible mític, que es realimenta d'altra banda amb les películes de l'època daurada del cine mexicà.

Un perla d'aquest tipus de cançó és Amor con amor se paga, de Jorge Negrete. Diu la tornada:

Amor con amor se paga
y algún día te cobraré.
Si hoy tu traición me amarga,
como hombre me aguantaré.

El primer vers (per anomenar-lo d'alguna manera) és un exemple entendridor de wishful thinking: ens ve a dir que si estimes t'han d'estimar. Tant de bo fossin tan senzilles les relacions de parella! Ho remata dient que un dia s'ho cobrarà: genial! Es pot cobrar un deute d'amor? O és una amenaça velada?

Més endavant Jorge Negrete sembla adonar-se que la cosa no era tan senzilla, perquè li diu a la senyora:

Pero anda con mucho tiento,
y mira por donde vas
que las heridas que siento
con otro las pagarás.

Les pagarà amb un altre. Qui no es conforma és perquè no vol! A part de tot, l'amenaça velada, un altre cop.

"Pollo con nopales y papas"

Foto de Geococcyx

Plat senzill però saborós, que ens ha preparat la Chayito. Pit de pollastre, amb nopalitos i patates, tot en salsa de chile pasilla. Els chiles pasilla són uns pebrots secs i com confitats (com una pansa, d'aquí el nom de pasilla). En aquest cas es van bullir (no fregir) abans de treure'ls els nervis blancs i les llavors, i passar-los per la liquadora. Així figura que no són picants. Però és clar, no ho són per als estàndards mexicans. Per als europeus sí, tot i que es pot aguantar, especialment si no sofriu en silenci morenes, com a l'anunci. Per cert, hi ha una escala numèrica, de picantor; un dia en parlarem.

Parlant de liquadores, fa molts anys que a la majoria de cuines mexicanes, fins i tot les més populars, és pràcticament imprescindible la liquadora. El túrmix és un estri força exòtic. El morter o molcajete ha quedat força arraconat.

Vivan las caenas! (dels altres)

No sóc gaire futboler ni barcelonista. Crec que el Barça reflecteix massa sovint els pitjors defectes del catalanisme (sentimentalisme inútil i collonadisme). Però tinc amics i familiars que en són molt, de culés. Alguns, quan perd el R. Madrid corren a comprar-se l'As, el Marca, o a veure la secció esportiva del Telediario de TVE o d'A3, per veure com pateix l'enemic. Bé, tots tenim dret a alliberar inofensivament els nostres baixos instints.

Ara que el Zappi ha tingut un inèdit atac de sentit comú i, després de 200 anys, ha decidit donar veu a Gibraltar en les converses amb el Regne Unit sobre el Penyal, cal alliberar energies contingudes, i córrer a llegir el Marca (o El Alcázar?) de l'espanyolisme donpelayense, per llegir coses com aquesta:

http://www.libertaddigital.es/opiniones/opi_desa_22109.html

Una píndola daurada de l'article (la traducció és meva, en consideració, com sempre als nombrosos lectors de la Cataluya Nord ;-)

Gibraltar no pot ser present a les converses sobre el seu futur

Vivan las caenas! (intraduïble)

Aviat veurem TV3?

A la fi he trobat una botiga on em saben instal·lar el sistema per veure la TV3 a través de l'Hispasat, en obert. No és cap ganga. Em costarà més de $5000, instal·lació inclosa. Confio i espero poder captar també altres cadenes europees en obert, a part de les emissores de ràdio de la CCRTV. De fet, ja havia trobat una botiga a Coyoacán, DF, on m'ho feien, però em volien cobrar $7500!, sense incloure la instal·lació, i havent d'anar al DF a comprar-la. Aquí el més beneit fa rellotges.

L'Hispasat té una ubicació molt excèntrica a Mèxic. Es troba molt cap a Llevant, i s'aixeca només 8-10º sobre l'horitzó. Per sort el terrat de casa és com un quart pis, i les cases veïnes són baixes. A la web de TVC diu que amb una antena de 50 cm n'hi ha prou. Però jo no me la jugo (no me l'eixugo, que diria aquell polític que imiten a RAC-1). El de la botiga diu que amb una antena d'1,80 m es veu de conya, però no em deixaran instal·lar això al terrat de casa. Ho provarem amb una de 75 cm.

Aviam si ens hi decidim ($5000 encara és molt: és com un any de pagar Sky TV...).