dijous, de juny 15, 2006

Corpus preelectoral


Si cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per adreçar la història d'Espanya (i ja torna a tocar, per cert), tradicionalment ha calgut devaluar el peso cada deu o vint anys, per pagar els excessos del governants mexicans i deixar anar la crua realitat monetària sobre l'esquena de la sofrida majoria de mexicans. Ara els inversors nacionals i estrangers temen possibles turbulències associades a les eleccions del 2 de juliol. Els inversors, i molta gent que no té els diners en dòlars o euros a l'estranger. Se'n parla al pati de les acadèmies d'idiomes, se'n parla als dinars de 35 pesos, i se'n parla als sopars de 350 pesos. De tant en tant. De moment, el peso ha baixat prop d'un 10% respecte a l'euro, que ja costa 14,38 pesos mexicans. Això poc abans d'anar-me'n a Sa Roqueta, on cal pagar en euros, tot i que la unitat monetària sembli ser l'antiga pesseta.

Com que hi ha tres candidats en posicions força properes, el risc de frau, reclamacions o rebuig del resultat fan patir una mica. En 70 anys de priïsme mai no els calgué, evidentment, la segona volta de les eleccions, i no van pensar que ara potser sí que els calia. Si fins i tot al Perú ho saben! Bé, jo després de les eleccions me'n haig d'anar a Xile, quan potser encara no hi haurà el resultat definitiu de la votació. Espero que en tornar no estigui tot cap per avall, o no m'hagi de quedar al país andí, en un exili austral i, de moment, hivernal. Expatriat reexpatriat reexpedit.

Avui, dia del Corpus, les esglésies eren plenes a les 7 de la tarda, i més tard mig riu de gent venia de la basílica de Guadalupe, literalment amb un lliri a la mà, sense tapissos florals. El meu passeig era més laic, i tenia a veure amb la meva hora diària de caminar, la manera més rapida i econòmica de fer una mica exercici i combatre el coleterol, que deia la meva àvia. La campanya electoral no era ni tan sols una remor llunyana. Visca la provincia!

dimarts, de juny 13, 2006

Cap a casa, Carod


Mentalment assegut sota un mezquite del pati, fotent-me un mango amb xili, i mirant la tele a l'interior de la casa, he vist a TVC Internacional el debat de la TV3 sobre l'Estatut. Lamentablement, no hi havia cap persona coherent demanant el no des del catalanisme. Carod no tenia la més mínima credibilitat. La seva cara era un poema; semblava dir: què hi faig aquí defensant un no en què no crec. O encara: com he estat tan ruc d'acabar com he acabat, derrotat, i defensant una postura que ara és tan minoritària. La resposta és, òbviament: per l'intent fallit de seguir compartint el poder a qualsevol preu. El paper de Carod va ser patètic. No tenia esma ni per esquivar les clatellades amb dignitat.

Estic segur que a Esquerra hi ha gent que podia defensar el no (o fins i tot el sí!) amb dignitat, simplement perquè a Esquerra deu quedar gent que mai no ens ha volgut fer creure que la mare de Déu nom Joana, ni han pensat que podien seguir comandant el vaixell després del gol de Mas-Zapatero, ni després que la tripulació del partit els fes canviar la ruta, diguem-ne, 120º. Carod, cap a casa!

divendres, de juny 09, 2006

Un cacahuate japonés


Deu fer dos o tres anys, no sé de què parlava tot emprenyat José Gutiérrez Vivó, i va dir: me importa un cacahuate japonés. Fins i tot crec que va dir: me importa un reverendo cacahuate japonés. Evidentment, jo no sabia què collons era un cacahuate japonés, però devia ser molt poca cosa...

Puntualitzem que a Mèxic es diu cacahuate, més proper al tlālcacahuatl o cacahuatl original (del nàhuatl), i no cacahuete, sempre més proper al cacavet que diuen al meu poble ;D . Bé, el cacahuate japonés (foto) és un cacauet pelat i banyat en farina de blat, midó de blat de moro, sucre, aigua, sal i salsa de soia, i passat pel forn, segons que ens expliquen des de Xile. Un cop torrat, aquest bany forma una closca entorn del gra de cacauet, i el fa més, diguem-ne, entretingut per picar, tot i que m'estimo més el cacauet sencer, que cal pelar-lo.

Si hem de fer cas de l'enquesta del CIS espanyol, hi ha un 45% de votants catalans a qui els importa un reverendo cacahuate japonés si s'aprova l'Estatut o no. No sé si això és una prova que no ens juguem cap canvi essencial (respecte a la situació actual). La veritat, encara no m'he registrat al consolat espanyol, i no puc votar en aquest referèndum, a no ser que aterri en persona al Vallès el dia 18. Serà que a mi també m'importa un cacahuate japonés?

dimarts, de juny 06, 2006

La carn de cosí...


Vaig només pel segon capítol de la novel·la de Juan Villoro (El testigo). La feinada acumulada, l'alemany, i les Cartes de Mèxic no em deixen gaire ganes de llegir. Donant la volta a la frase preferida de Josep Cuní, m'amonesto dient-me que l'escriure no ens faci perdre el llegir...

Però m'està agradant aquesta novel·la de Villoro. Molt suggerents els paisatges humans d'un retorn a Mèxic que evoca un llarg exili voluntari a Europa i un amor mexicà perdut, irrecuperable però vivíssim en el protagonista Julio, després vint-i-quatre anys. Ella era la seva cosina, un afer qualificat d'incestuós per la família.

Em fa l'efecte que el concept d'incest és molt ampli aquí a Mèxic. Recordo que al meu poble un matrimoni eren cosins germans, i si va ser un escàndol jo no ho vaig percebre mai. Uns besavis meus també eren una mica cosins, però amb una dispensa eclesiàstica ho van arreglar. Però pel què m'expliquen aquí, un matrimoni entre cosins seria un incest repudiable. Llegeixo que als Estats Units uns estats prohibeixen el matrimoni entre cosins, mentre els altres el permeten.

A Tolosa de Llenguadoc vaig conèixer un veneçolà que sentenciava: la carn de cosí es menja, però no es casa. I a fe de Déu que sé d'alguna persona mexicana que segueix aquesta doctrina al peu de la lletra... Sexe i escàndols i a part, no sé exactament quines conseqüències genètiques té l'aparellement procreatiu entre cosins. Potser en trobaríem exemples en alguna casa reial...

dijous, de juny 01, 2006

Lectura del dia

.
Tarannàs perduts, de Xavier Roig a l'Avui.

El primer paràgraf és tremendament eficaç, contundent. Entre altres coses potser ens en ve a recordar una que ja deia el Perich: Barcelona és una ciutat molt europea, però només a Espanya...
.

Densitat lèxica i altres herbes

.



acojinamientos, SA de CV, hule espuma

Estic acoixinat!

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

ELLA VOTARÀ "SÍ"

A voltes amb l'estatut, l'altre dia vaig tenir una revelació sociològico-electoral. Enmig d'una conversa telefònica intercontinental, una amiga de Barceona em va dir que votaría "sí" al nou Estatut, perquè si sortia el no, quin ridícul farien els polítics catalans i, de passada, Catalunya...

En aquell moment vaig saber que guanyaria el "sí", perquè ella és una mostra gairebé perfecta del consens català (whatever it is). I tot i que les àrees de dissens s'han estès entorn de la socioconvergencia (o potser també al seu interior), sembla que el paquiderm socioconvergent s'assentarà al bell mig de l'espai electoral. I aquí me l'eixugo...

L'ALEMANY ES DENSIFICA

Per si no n'hi hagués prou amb la densitat lèxica de la foto, l'alemany que estudio es va densificant perillosament. El vocabulari de la roba de vestir em té també acollonit, per no esmentar les frases subordinades, la declinació dels adjectius i tot la pesca. D'aquí a dues setmanes acabo el segon nivell.

MAPES TOPOGRÀFICS

Aquesta setamana m'he comprat a l'INEGI tres mapes topogràfics de les serres dels voltants, a una escala massa reduïda per al meu gust (1:50.000). La idea és poder circular amb més tranquil·litat i coneixement de causa per les muntanys dels voltants, però l'escala no ho facil·lita gaire. Recordo els mapes militars de Mallorca, a escala 1:25.000, molt més detallats i gruixuts, físicament resistents, tot i que amb una toponímia pèssima. Podríem dir parafrasejant allò tan conegut, que la toponímia militar és a la toponímia com la música militar a la música.

La toponímia que fa servir algun proveïdor d'internet espanyol (segons veig a les estadístiques dels vistants al Sitemeter) és d'una categoria semblant a la toponímia militar d'aquells anys: San Lorenzo de Descardazar, per exemple.

Em van dir a l'INEGI que en sis mesos tindran mapes a escala 1:20,000. Sis mesos poden ser sis anys en el calendari asteca, vull dir que no he volgut esperar que surtin els nous mapes. Així, de pas, puc aprofitar la brúixola que em van regalar pel meu aniversari, per orientar el mapa. Una prova de com passen els anys, és que la declinació magnètica actual no té res a veure (ni tan sols a Mallorca) amb el valor que tenia quan jo feia travesses completament inversemblants per la Serra de Tramuntana. Quines coses, sort que ho vaig comprovar en aquesta calculadora de declinació magnetica.

dimecres, de maig 31, 2006

Cens mexicà de 2005

.
Fa una setmana es van fer públics els resultats del cens mexicà de 2005 (se'n fa un cada cinc anys). Aquest s'anomena II Conteo de Población y Vivienda 2005. És tot ple de dades interessants. La plana de l'INEGI (Instituto Nacional de Estadística Geografía e Informática) amb l'accés a tots els resultats és aquesta, que inclou un resum en Powerpoint. Aquí un resum (comunicat de premsa) en pdf.

No estic en condicions de fer-ne una anàlisi crítica ni una síntesi. Això ho deixo a qui tingui temps de processar les dades i analitzar-les a fons. En destaco algunes xifres interessants.

103,2 milons d'habitants (53,0 milions són dones, 50,2 milions són homes)

Àrees metropolitanes:
· Vall de Mèxic, 19,2 milions d'habitants
· Guadalajara, 4,1 milions
· Monterrey, 3,7 milions
...

1,02% de creixement mitjà anual de la població des del darrer cens

1,9 fills nascuts vius per dona (índex de fertilitat dones 15-49 anys)
3,7 fills nascuts vius per dona (índex de fertilitat dones 45-49 anys)

13.6% de la població té educació superior
8.4% d'analfabetisme

[Només] 49,8% de la població té alguna cobertura sanitària

[Només] 6,0 milions de persones parlen una llengua indígena
· 9,5 milions de persones viuen en una llar on el cap o la cap de família parlen una llengua indígena [s'han perdut 3,5 milions de parlants potencials d'una generació a l'altra?]
· 1,4 milions de persones parlen nàhuatl
· 0,76 milions de persones parlen maia
...
· 5 persones parlen papabuco
· 1 persona parla popoluca de Texistepec, i ja té més de 74 anys

97% dels habitatges tenen electricitat
91% tenen televisió
88% tenen aigua corrent
85% tenen clavegueram
79% tenen nevera
63% tenen rentadora
20% tenen ordinador

Alguns d'aquests darrers resultats han empès el president Fox a parlar de l'existència d'una impressionant classe mitjana, amb un optimisme diguem-ne un pèl excessiu, sobretot si cal atribuir-la només al seu mandat. Visc envoltat de classe mitjana, i certament existeix, però no és tan impressionant ni cal posar-se tantes medalles...

dilluns, de maig 29, 2006

El PSM farà un blog


No he seguit les peripècies del Partit Socialista de Mallorca, però he llegit avui a Vilaweb que, després de deliberar durant tot un congrés, els militants del PSM han trobat la solució: fer un blog!

El PSM emprèn una nova etapa amb el designi de crear el bloc

Com estableix el TERMCAT, i Vilaweb aplica religiosament, un bloc és un blog. A mí el meu blog no m'ha resolt cap problema, però m'hi he entringut força. Entretinguts hi estaran, els dels PSM. Sembla que l'experiència filoconvergent s'ha acabat. De moment Felip Puig els ha condemnat a l'infern de la no-convergència, com ens explica DdM al final d'aquesta notícia.

Bon Jesús escalable

.

. . . . . . .

divendres, de maig 26, 2006

Santos espera l'autobús

(2a aparició de Santos Almendárez)

El sol de les 8 del matí, implacable al maig, li rostia el clatell i el pòmul esquerre. Després d'un quart d'espera, un autobús d'aspecte intemporal enfilava l'avinguda Niños Héroes en direcció al lloc on Santos esperava l'autobús.

Santos Almendárez era chilango. La impassibilitat amb què els petrotxuequins esperaven l'autobús o el veien passar de llarg posava Santos força nerviós, acostumat al tràfec i a la mala llet de la capital. El número i el nom de la línia d'autobús figuraven en lletres francament menudes al parabrises de l'autobús. Sense un llargavista era impossible fer el senyal a temps perquè l'autobús s'aturés sense estampar tots els passatgers a la part interior, precisament, del parabrises. També per això Santos solia anar a treballar en bicicleta. Per això i perquè el dilema casa o cotxe s'havia resolt a favor de la primera, en un meticulós càlcul d'economia familiar.

Sota el seu vernís d'escepticisme, Santos seguia creient que podia planificar i controlar gairebé tots els detalls de la seva vida. A cada cantonada, tanmateix, el trànsit de furgonetes, camionetes descobertes, escarabats i Tsurus s'empenyava en demostrar-li el contrari. O els xofers d'autobús, que decidien un pèl arbitrariament si s'aturaven o no a una parada d'autobús. Per no esmentar els estudiants de Càlcul numèric, que semblaven immunes a l'entusiasme del seu professor Almendárez pels mètodes de Runge-Kutta, o a qualsevol altre entusiasme.