Si cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per adreçar la història d'Espanya (i ja torna a tocar, per cert), tradicionalment ha calgut devaluar el peso cada deu o vint anys, per pagar els excessos del governants mexicans i deixar anar la crua realitat monetària sobre l'esquena de la sofrida majoria de mexicans. Ara els inversors nacionals i estrangers temen possibles turbulències associades a les eleccions del 2 de juliol. Els inversors, i molta gent que no té els diners en dòlars o euros a l'estranger. Se'n parla al pati de les acadèmies d'idiomes, se'n parla als dinars de 35 pesos, i se'n parla als sopars de 350 pesos. De tant en tant. De moment, el peso ha baixat prop d'un 10% respecte a l'euro, que ja costa 14,38 pesos mexicans. Això poc abans d'anar-me'n a Sa Roqueta, on cal pagar en euros, tot i que la unitat monetària sembli ser l'antiga pesseta.
Com que hi ha tres candidats en posicions força properes, el risc de frau, reclamacions o rebuig del resultat fan patir una mica. En 70 anys de priïsme mai no els calgué, evidentment, la segona volta de les eleccions, i no van pensar que ara potser sí que els calia. Si fins i tot al Perú ho saben! Bé, jo després de les eleccions me'n haig d'anar a Xile, quan potser encara no hi haurà el resultat definitiu de la votació. Espero que en tornar no estigui tot cap per avall, o no m'hagi de quedar al país andí, en un exili austral i, de moment, hivernal. Expatriat reexpatriat reexpedit.
Avui, dia del Corpus, les esglésies eren plenes a les 7 de la tarda, i més tard mig riu de gent venia de la basílica de Guadalupe, literalment amb un lliri a la mà, sense tapissos florals. El meu passeig era més laic, i tenia a veure amb la meva hora diària de caminar, la manera més rapida i econòmica de fer una mica exercici i combatre el coleterol, que deia la meva àvia. La campanya electoral no era ni tan sols una remor llunyana. Visca la provincia!
