Impotència

Que no parli gaire del clima prebèl·lic espanyol, ni del bullying exercit per la vivíssima, persistent i ben engreixada maquinària de la nació espanyola (qui va dir que Espanya no existia?) contra l'educada i amistosa proposta d'Estatut, no vol dir que jo no segueixi el tema, ni que no em preocupi.

Em podria dedicar a rebatre els insults, les mentides i els sofismes que cauen com a pedregada contra el consens social i polític català, consens que resulta anatema per a la majoria nacional en què ens ha tocat estar diluïts, però a) no donaria l'abast i b) no crec que pogués convèncer cap bully i, en canvi, avorriria la majoria de lectors d'aquest bloc.

Em podria dedicar, com a humil èmul d'un José Martí exiliat a Nova York, a emetre cants a la pàtria i proclames per la llibertat de la nació catalana, però els meus mateixos compatriotes se'n riurien de mi i, tanmateix, mai no tindríem - com van tenir els cubans - l'ajut dels gringos per alliberar-nos del jou espanyol. Us podria recomanar - als catalans no expatriats - heroica lluita i resistència però, francament, seria una mica barrut recomanar des de 9.000 km vagues de fam, resistència pacífica i incineracions estil bonzo, o resistència armada enfront de l'exèrcit colpista, mentre jo em foto tranquil·lament uns tacos al pastor, una carn a la tampiqueña, o faig natació recreativa en una piscina climatitzada d'aquesta noble ciutat mexicana.

Per tant, amics catalans, qui dia passa any empeny, tal dia farà una any, i seguim dedicant-nos a l'estètica, al servilisme, al collonadisme i a l'autoodi i, tanmateix, cada cincuanta o setanta anys els espanyols seguiran bombardejant Barcelona per adreçar la història d'Espanya, com va dir aquell...

Pandora a Mèxic

Aprofitant un enviament d'actes de naixement, que aquí es necessiten per a un fotimer de tràmits, i amb la col·laboració de mon pare, la meva fillola i el meu cunyat (moltes gracies!), m'han enviat la segona novel·la d'Albert Sánchez Piñol, que l'agost passat encara no s'havia publicat. Com veieu a la foto, el llibre ha despertat la curiositat dels tres siurells migrants que varen canviar de continent l'estiu passat...



Tornant de correus, ens hem fotut un notable entrepà de truita, xoriço i avocat, envoltats de camperols amb barret que feien cua per reclamar els diners que fa 40-60 anys els governs mexicans els van escatimar. Un dia en parlaré: és el tema braceros. La cua de camperols feia 50 m, i quan marxàvem n'han baixat d'un autobús una cinquantena més. Serà veritat que neixen amb el barret posat?

Aquell 8088

L'any 1983 - quan algun mexicaire encara menjava farinetes o, directament, no havia nascut - vaig fer uns càlculs d'enginyeria a la terminal de text d'un VAX, que era un mainframe de DEC, empresa que ja no existeix (o se la va cruspir Compaq). Vaig fer un programet que em va permetre calcular i imprimir 350 integrals numèriques en un disseny de transferència de calor. Segurament, en el temps que vaig dedicar a la corba d'aprenentatge podria haver calculat les integrals amb un full, un llapis i una calculadora electrònica (la meva Casio FX-3600 que encara deu córrer per aquí). Però tot plegat em va servir de baptisme informàtic.

Com que me'n vaig anar a Mallorca a acabar el projecte, vaig quedar sense VAX, i vaig haver de fer un pelegrinatge per les pioneres botigues de Palma que ja venien ordinadors, com Can Gilet, a veure si me'n llogaven un. De llogar no en llogaven, però a dues botigues em van deixar treballar by the face a sengles IBM PC, suposo que XT amb el processador Intel 8086 de 8 bits. Abans, per això, a un acadèmia em van deixar treballar uns dies amb un Commodore 64, que et permetia desar els fitxers... en una cassetera integrada al teclat!

De manera que vaig ser una espècie de ciberokupa ambulant, evidentment, en sentit diferent de l'actual. Finalment vaig poder acabar la feina gràcies al meu cosí que, malgrat que té una retirada al Paul Sorvino, treballava en una botiga d'informàtica. El producte estrella de la informàtica era, tanmateix, el ZX Spectrum de Sir Clive Sinclair, que venien com a xocolatines a les botigues de la Via Alemanya de Palma.

Devia ser el 1986 que em vaig comprar a Catalunya un XT amb el processador 8088, que no sé si era millor o pitjor que el 8086. Però amb el botó turbo es posava a 8 o 9 MHz! Nadamenos! La pantalla seguia sent de fòsfor verd, però permetia gràfics. Tenia dues disqueteres de 5 1/4": una per posar-hi el sistema operatiu i els programes, i una altra per als fitxers de dades. Això era infinitament millor que els ordinadors que només tenien una disquetera. I és que l'ordinador no tenia disc dur. La memòria RAM era de 256 KB (dic KB, no MB). Amb 9.000 PTA li vaig ampliar la RAM amb 256 KB més, per arribar als 512 KB de RAM, 1024 vegades menys que els 512 MB de RAM del meu nou ordinador.

Amb el temps hi vaig posar un disc dur de 20 MB, que em va costar 20.000 peles: 1000 PTA/MB. Veig que ara es pot comprar un disc dur de 80 GB per uns 53 EUR ($680), IVA inclòs. El preu unitari del disc dur és ara de 0.11 PTA/MB, és a dir, aproximadament 1/9000 del preu de llavors (sense tenir en compte la devaluació de la moneda).

Es evident que les nostres necessitats de disc dur s'han multiplicat des de llavors, quan era impensable veure pel·lícules o escoltar música a l'ordinador, i quan el programari cabia en un o uns pocs disquets...

Viagra i divorci

Un apunt de Benjamí Villoslada sobre venda fraudulenta de Viagra sollerica m'ha fet recordar que tinc un apunt pendent sobre aquesta medecina. En una farmàcia sense portes, com tantes a Mèxic, un bon tros de cartell publicitari al taulell agraïa a Pfizer: Gracias Pfizer. Un divorcio menos. Potser era Un divorcio menos. Gracias Pifzer. Aquesta publicitat dóna per suposat que si el canari ja no canta, llavors arriba el divorci. En canvi, a la ràdio algú afirmava fa uns mesos que la Viagra portaria una onada de divorcis, induïda pels homes d'edat que, gràcies a la Viagra, sortirien de casa amb la xeremia ben dreta, disposats a alliberar-se de la síndrome del sempre carn cansa. Sobretot deu cansar quan ja no tens el barram esmolat ;D ...

En una època en què amor, sexe, matrimoni i reproducció es combinen en nombre i proporció sempre diferent - i sovint aleatòria - se'm fa mal de creure que un fàrmac pugui tenir un efecte tan devastador, ja sigui en un sentit o en una altre. Per cardar cal divorciar-se? Per no divorciar-se cal cardar? Per no cardar cal casar-se? Au vinga!

Cinc segons de documentació. La Viagra ha causat alguns divorcis de matrimonis de mitjana edat. Quan després d'anys de molt poc sexe el canari ha reviscolat químicament i, en canvi, ha resultat que la senyora ja no estava per festes, aquesta ha demanat el divorci. El terme Viagra divorce s'ha fet servir en el món periodístic per referir-se a aquests divorcis, i al web hi ha un nombre relativament petit de pàgines que esmenten aquest terme (avui 756). Potser és l'exageració d'alguns casos, com el del primer divorci per Viagra a la Gran Bretanya, que va tenir força ressò el 2004. En tot cas, el tema interessa, perquè hi ha 1,73 milions de pàgines que combinen els termes Viagra i divorce.

Adreces d'interès actives

.


Amb aquest nom tan compacte han batejat a Softcatalà els live bookmarks del Firefox 1.5. En diré AIA. Un servidor, fins ara immune i impermeable a l'RSS i a l'Atom, ha descobert les AIA del Firefox, que serveixen com a lectors dinàmics de continguts a la xarxa.

A la carpeta d'adreces d'interès o, en particular, a la pràctica barra d'eines de les adreces d'interès (més compacitat...) podeu posar-hi un botó d'AIA. Fent clic sobre aquest botó es desplega la llista actualitzada d'articles o apunts més recents del lloc relacionat.

Per crear-ne una de nova, aneu a Adreces d'interès/Gestiona les adreces d'interès. En la finestra que s'obre, aneu a Fitxer/Nova adreça d'interès activa, i en la nova finestreta que s'obre només cal donar un títol a l'AIA i introduir l'URL de la font (que serà un fitxer RSS o Atom, en format XML pel què sembla).

Pàgina de descàrrega del Firefox 1.5 a Softcatalà

Sonats i sonats

Diu Pat Roberson que Déu ha castigat Sharon per haver dividit la terra de Déu (Israel), amb la retirada de Gaza. La diferència entre Pat Robertson i José Mena Aguado, és que el primer [encara] no comanda les forces de terra de l'èxèrcit dels EUA, que les seves idees [encara] no formen part [del tot] del consens polític general dels EUA, ni estan [de moment] escrites a la Constitució dels EUA. Vull dir que Pat Robertson encara no pot executar directament els designis de Nostre Senyor: ha hagut d'esperar que fos aquest qui li fotés la garrotada a Sharon.

Les garrotades de la mena de les del Mena no esperen l'acció de l'Ésser Suprem, tot i que els seus vicaris a la terra tradicionalment les han beneïdes.

Xocolata de Oaxaca

.

Us puc ben asegurar que a la Mallorca en què em vaig criar no hi havia la tradició del tortell de Reis, ni n'havia sentit a parlar mai. Als 23 anys vaig descobrir que a les cases catalanes es menjaven el tortell de Reis, i vaig pensar que era una tradició específicament catalana. El meu nebot es deu pensar que el Pare Noel és una tradició mallorquina, perquè cada any apareix amb les joguines entre els ametllers de Sa Garriga, i parla mallorquí. Com diu la meva amiga navarresa i historiadora, totes les tradicions són inventades o adoptades, ben contenta que al seu poble hagin reinventat o adoptat la tradició de l'olentzero (com aquest que va ser segrestat per uns guàrdies civils no nacionalistes).

Més endavant vaig comprovar que el tortell de Reis també se'l menjaven a Viena i a Espanya, per descobrir anys més tard que a Mèxic també és tradició. Amb la particularitat que si et toca el monito, no pagues el tortell, sinó que el 2 de febrer has de pagar als comensals un esmorzar de tamales.

Aquí acompanyen el tortell de Reis amb xocolata desfeta, la qual cosa em serveix per parlar de la xocolatada d'ahir a la nit, a ca una amiga de Oaxaca que viu en aquesta ciutat. Oaxaca - on no he estat - és terra de molt bona xocolata. Encara hi ha molins de xocolata, llocs on tu compres cacau, sucre i canyella en la proporció que tu vulguis, i ells t'ho fiquen al molí i surt la xocolata, calenta, en forma d'una làmina pastosa de dos dits de gruix, estesa sobre una safata. A casa la deixes refredar i torna forta com una pedra.

Ahir no només ens van preparar una xocolata desfeta boníssima, sinó que ens van regalar prop d'un quilo de xocolata oaxaqueña, per poder-ne fer a casa. Mmmmm!

Els altres boleros

El d'enllustrador és un ofici gairebé desaparegut a casa nostra, però encara molt viu a Mèxic. A San Luis de la Paz, Guanajuato, almenys sis enllustradors (boleros) tenen parada davant els porxos de la plaça de la vila. Bolear vol dir enllustrar les sabates, i d'aquí l'ofici de bolero.



A la filmoteca mexicana de DVD que comencem a tenir a casa hi ha la [pràcticament infumable] pel·lícula El bolero de Raquel, on Cantinflas fa de bolero i s'enamora de la Raquel. I això és probablement el millor acudit de tot el film.

L'estat de Guanajuato té una certa fama de devota terra catòlica. Al turó que domina San Luis de la Paz, un macrografit ens ho recorda. Feu clic a la foto, i després amplieu-la, per poder llegir el missatge marià incorporat a la part esquerra de la muntanya, que és perfectament llegible a ull nu des de la plaça de la vila:

Voldria saber si la fumassa que s'aixeca des de la muntanya és un abocador-cremador d'escombraries...

Heroico mallorquino

RMF parlava fa uns mesos dels mallorquinos, una raça peculiar tota d'arquebisbes, que s'esmentava a Un chien andalou. Llegiu aquesta placa dedicada a Fra Juníper Serra:

Sobre l'Estatut

.
Don Jaume: Si vós no em teniu present i dels meus precs no feu cas, jo faré....

Don Pere (son pare): ...merda faràs.

Don Jaume: Sí papa.

de Don Jaume el Conquistador, sarsuela-rock de La Trinca, basada en una obra de Frederic Soler (Serafí Pitarra). Tant d'actualitat...