En evidència

.
Durant el dinar del dia de les mares li vaig a explicar a un amic que a Barcelona hi havia l'Amical Mathausen, etc. Devia fer anys i panys que no esmentava l'Amical Mathausen. Vaig sentir un cert orgull de veure la mica de sorpresa i d'admiració del meu interlocutor. Arribant a casa, engego l'ordinador i em trobo amb la notícia de l'Enric Marco.

Si la notícia arriba a aquesta noble ciutat mexicana (de moment, ja ha arribat a la Gran Bretanya), em sembla que passaré més vergonya de la que ja estic passant...

En Carles Miró ha donat l'enllaç a un vídeo de TV3, i he trobat aquest altre al web de TV3.
.

Día de las Madres

Fa unes setmanes anunciava que ja s'acostava el Día de la Madres, dia d'exaltació nacional de la mare mexicana. Dia 10 de maig és el dia de la mare aquí a Mèxic. I no és una festa que més o menys intenti obrir-se camí en el mercat entre anuncis del Corte Inglés. És una festa completament arrelada que impregna tots els porus de la societat mexicana, exaltant un concepte força tradicional del paper de la dona i de les mares en la societat mexicana.

Avui és dia festiu (recuerdos als lectors que treballeu avui com un dia qualsevol). Els cantants famosos van anar ahir a la nit a la Basílica de Guadalupe a cantar-li les mañanitas a la marededéu de Gudalupe (mare per excel·lència), i la televisió ho va transmetre en directe. Les floristeries treuen fum dels encàrrecs que tenen. Els restaurants fan menús especials i tenen música en directe (mariachi, trio,...), i no donen l'abast. A la televisió passen pel·lícules antigues sobre el tema:

La sombra de los hijos (1964)
Madre querida (1950)

Però, especialment, El día de las madres (1968) amb Sara García, Amparo Rivelles (Riveles per als amics), Marga López i Fernando Soler. El día de las madres és com el Ben Hur o Els deu manaments del dia de la mare.

El missatge del dia d'avui és: aquella mare mexicana que, per la irresponsabilitat del seu marit i dels seus fills (irresponsabilitat que ella mateixa ajuda a reproduir), té l'alternativa de suïcidar-se o carregar ella sola amb tot el pes de la família. Doncs aquella mare mexicana rep un dia a l'any l'homenatge dels seus fills, que admiren la seva heroica i sobrenatural abnegació i l'encoratgen a seguir indefinidament com fins ara. Tot això entre mañanitas, flors, i programes indescriptibles de TV (per molt que ho expliqui, cinc minuts de TV Azteca valen més que un milió de paraules).

I, recordeu, Día de las Madres, en plural, que en singular queda un mica lleig. Avui el Gutiérrez Vivó ha portat cinc mares solteres al seu programa de ràdio. No sé si és un detall alternatiu, o reproductiu de la situació actual...

Terminologia

Algú va dir que dins cada català hi ha un filòleg. Jo dec pertànyer a aquesta categoria de cadacatalà. M'interessa la terminologia, i sovint he de navegar entre termes en català, espanyol, anglès i francès. Parlo de terminologia de química, medi ambient, enginyeria ambiental i altres herbes. També d'informàtica, quan m'he dedicat a traduir algun programa informàtic.

Els catalanoparlants tenim una eina i una autoritat en aquest camp, que fa molt bona feina. Em refereixo al TERMCAT. No sé si tothom els fa cas, però són una referència fonamental a l'hora de redactar un text científic o tècnic, especialment en àrees on cada dia surten neologismes, preferentment en anglès, però també passats per l'espanyol. El TERMCAT és alhora un observatori i una autoritat en el camp de la terminologia en català.

Aquesta gent del TERMCAT paren l'orella per caçar neologismes i, amb col·laboració amb professionals de cada sector, busquen solucions correctes per al català, que no siguin necessàriament un calc, que estiguin d'acord amb el geni de la llengua, i que puguin ser acceptats fàcilment pels parlants. No sempre s'aconsegueixen tots aquests objectius, però puc dir que la base de dades de neologismes en suport informàtic (parcialment publicada també a través de diferents diccionaris sectorials) és impressionant.

En destaco el Cercaterm, un servei de consultes en línia, que conté les defnicions dels termes catalans i l'equivalència en anglès, espanyol i francès. La Neoloteca inclou, a més, l'alemany i el llatí.

Per a la meva feina a Mèxic m'aniria molt bé un TERMCAT en espanyol, però... us penseu que existeix? Doncs no. No hi ha l'equivalent. Per suposat que les equivalències del TERMCAT m'ajuden de vegades, però no les puc esgrimir amb contundència en les discussions terminològiques amb els companys, perquè el TERMCAT no és cap autoritat en llengua espanyola, encara ;-D

Un exemple: el contingut del reactor biològic en una depuradora d'aigües residuals es diu en anglès mixed liquor. I no ho he sentit dir de cap altra manera. Ens diu el TERMCAT que en català s'ha de dir licor mesclat, i no sé si em sembla perfecte però és el terme que faig servir. En espanyol m'he trobat almenys amb quatre denominacions: licor mezclado, licor de mezcla, licor mixto, líquido mezcla. I no hi ha un criteri clar.

Després hi ha la cosa de l'espanyol ibèric i l'espanyol (o espanyols) d'Amèrica. Naturalment el TERMCAT no entra gaire en aquests matisos, perquè no és la seva feina. Em passo el dia preguntant als mexicans si tal cosa també la diuen així. Hi ha una munió de termes tècnics o científics que són diferents. En molts casos es deu al fet que el neologisme va arribar a Espanya a través del francès, mentre a Mèxic ho va fer a través de l'anglès. Em refereixo a l'època en què la llengua estrangera més coneguda a Espanya era el francès.

Amb un paraula...

Vacances? No encara

Em cal un metre quadrat d'illa per aparcar el cervell...

Què em fascina de Peggy Sue?

A finals dels vuitanta vaig veure Peggy Sue got married per primer cop, en un cinema de repertori de Fabra i Puig, molt barat i amb sessió doble (com es deia el local?). De primer plat passaven Peggy Sue got married (1986) de Francis Ford Coppola. Segons els crítics de cinema, un film d’encàrrec al què Coppola va saber donar un bon acabat i un cert to personal i de qualitat. El film em va fascinar. De segon plat passaven The fly, la pel·lícula de David Cronenberg. Per cert, aquí on treballo n’hi ha un que ja l’he batejat Cronenberg, perquè se sembla al Jeff Goldbum... (quines coses).

Per què em va fascinar Peggy Sue...? La idea de tornar al passat, i quan hi ets provar de canviar-lo no és gaire original. Feia ben poc el film Back to the future (1985) havia arrasat al box office. I poc abans, The Terminator (1984) havia arribat del futur per escabetxar tothom qui se li posava al davant, per tal d'evitar el naixement d'un guerriller del futur.

La música? Només recordo la ingènua cançó de Buddy Holly que dóna nom al film. Buddy Holly (posem-nos drets) és tota una fita en els orígens del rock. En tinc dos discos, que segueixo escoltant després de molts anys. Però la cançoneta de Peggy Sue got married te l'acabes aviat... Diuen que les composicions originals de la pel·lícula són de John Barry, qui va fer la banda sonora d'Out of Africa, on una baronessa danesa s'enamora d'una estrella de Hollywood (segons que va escriure algú a Newsweek fa segles). M'hi hauré de fixar, amb la música, quan la torni a veure.

Què em fascina, doncs, del film? Parlo de memòria, perquè ja deu fer 10 anys que no l'he vist:

- Una esplèndida Kathleen Turner de 32 anys, fent el paper d'una dona de 43 i d'una adolescent d'uns 16 anys. No li falta gaire per fregar el ridícul però se'n surt. Broda un paper fantàstic que no era gens senzill.

- La mirada nostàlgica a l'adolescència dels baby boomers americans, una generació que ens ha venut els seus mites i icons a tota la tropa que hem vingut al darrera. Fins al punt que som capaços de tenir nostàlgia d'una època que no vam viure...

- Peggy Sue entrant per primer cop a casa dels seus pares, just acabada d'arribar del futur.
- Una introspecció sobre la pròpia adolescència.
- Una emoció per coses que podrien haver estar i no van ser.

No me'n surto. El cas és que em fascina. i que el film m'ha fet plorar cada vegada que l'he vist. Gràcies a la tecnologia, estic a punt de veure Peggy Sue... per tercera o quarta vegada. Potser seria millor conservar el mite en la meva memòria, però tinc moltes ganes de tornar a veure el film, i que la meva dona la vegi per primer cop.

Ja us ho contaré. Llegeixo que hi surten Helen Hunt i Jim Carrey (joveníssims, suposo), gairebé desconeguts aleshores. No m'hi vaig fixar...

Tot recordant Mont-Rebei...

És que aquí a Espanya....

Clàssics catalans - 3

Més enllà dels sectors separatistes catalans, la paraula Espanya és evitada per molts catalans en les seves converses. Es diu Estat Espanyol, aquí (per què no allà?), la Península Ibèrica (pobres portuguesos!), la península... I aixo es fa per convicció, per costum o per por a una certa incorrecció política. Aquest fet, que no m'estranya ni m'escandalitza, i que jo en part practico, podria donar per a un estudi psicològic o sociòlogic.

El que em fa gracia és que algunes persones desbloquegen la paraula Espanya quan es tracta de parlar de coses dolentes que passen a Catalunya. És a dir, puc explicar que els últims 25 anys a Catalunya s'han fet 315 depuradores d'aigues residuals urbanes, en un territori més petit que la majoria d'estats mexicans (i deixar bocabadats els meus interlocutors mexicans). Poc després, si em descuido els puc explicar que hi ha massa corrupció en la concessió d'obra pública a Espanya (com si no n'hi hagués a Catalunya!).

Aquesta actitud es pot resumir en la situació següent:

Trepitges una merda de gos per un carrer de Barcelona, i dius:

- És que aquí a Espanya la gent es molt bruta...

Sense comentaris.

Anques enrera

Després d'un any de maniobra político-judicial contra el Peje, després de fer-li la campanya electoral gratis durant mesos i mesos, Fox i el PAN (no sabem exactament en quin ordre) han fet anques enrera, que diuen al meu poble. Han reculat. Han trobat un bon boc emissari per sacrificar, el Procurador General de la República (fiscal general) Rafael Macedo de la Concha, i el subprocurador (Carlos Javier Vega Memije) que havia portat la iniciativa de la revocació de la immunitat del Cap de Govern del Districte Federal (anomenar-lo alcalde de Ciutat de Mèxic, com fa Francesc Relea de El País, és un despropòsit: els municipis no tenen Assemblea Legislativa).

El PRI sembla que surti més o menys indemne de l'afer. Veurem si el PAN aixeca cap després de tot això, i que farà ara el Peje sense la propaganda gratuïta que li han fet en Fox, en Creel, en Manlio Fabio, i tota la tropa...

Reflexió post reculada: un altre cop es troba a faltar l'acusació particular. Si un judici només pot tirar endavant per iniciativa de la fiscalia, el poder judicial està sotmès a l'executiu. Si existís l'acusació particular a Mèxic, els afectats de El Encino podrien -si volguessin- tirar endavant el judici contra el Peje, o si més no provar-ho. Com que no es pot, el President fa i desfà, a través de la PGR.

Avui a l'Universal, Katia d'Artigues citava la segona accepció de peje al diccionari de la llengua espanyola:

2. Hombre astuto, sagaz y trabajador.

Pasteurització diària

Cada migdia la temperatura s'enlaira força. I més que ho farà en les properes 5 o 6 setmanes. Però per molta calor que faci al migdia, a la nit fa una fresqueta deliciosa. Són els avantatges del clima desèrtic o semidesèrtic.

Soc un animal suador. Tant a Barcelona com a Mallorca solia anar tot l'estiu amb l'esquena mullada de suor. Això s'ha acabat de moment. Aquí ja estem arribant als 30 graus al migdia, pero de moment s'aguanten bé, per la secor de l'aire, especialment a l'ombra. Al migdia ens pasteuritzem. A la nit, estem a la glòria. Viure al tròpic i entre 1.500 i 2.500 metres d'alçada té aquestes coses.

Aviam al maig, l'únic mes en què fa calor de veritat...

Lloem el tità

.
No puc deixar de llegir amb admiració els escrits que el filòleg Joan Solà publica periòdicament sobre el mestre Joan Coromines. El darrer article, ahir a l'Avui. Vull destacar-ne les llengües que dominava en Coromines:

Coneixia en profunditat la lingüística romànica, aprengué sànscrit i es doctorà amb una tesi sobre l'aranès. Sabia rus, flamenc, gòtic, romanès, indoeuropeu, grec, llatí, basc i àrab i, evidentment, coneixia profundament els llenguatges pròxims al català (castellà, aragonès i dialectes provençals).

En Solà es deixa l'anglès, que Coromines òbviament dominava després de viure tants anys als Estats Units, l'alemany que també llegia, segons que explica el mateix Solà a l'article. I vull pensar que com a romanista coneixia el francès i l'italià. Parlem de 16 llengües.

Devia saber el dàlmata?