Brossa: escalfant motors ( i II)

A la majoria d’estats de la República, els gestor públics dels residus municipals estan únicament preocupats per aconseguir alguna dia que el 100% de les deixalles es recullin correctament i es portin a un abocador com déu mana (que no és poc!). No tenen temps, ni pressupost, ni ganes de plantejar-se de veritat una gestió integral de les deixalles (prevenció, separació en origen, recollida selectiva, reciclatge,...) quan no hi ha cap llei que realment els ho exigeixi.

Quan només coneixia el tema dels drapaires d’abocador a partir d’articles o pàgines web, pensava que al cap i a la fi alguns països en desenvolupament tenien la seva peculiar via al reciclatge, mentre arribava el dia que ho podrien fer d’una altra manera. Que potser sense haver-se de pagar els iglús i tota la pesca, potser encara feien més que nosaltres.

Bé, sobre el terreny, i per la meva feina, he descobert la realitat: els drapaires d’abocador separen i porten a reciclar una proporció mínima de materials reciclables. Tenen uns líders “sindicals”, que es dediquen a viure d’aquests i d’altres grups marginals, i de provocar conflictes entre aquests grups i les autoritats, per treure’n profit particular.

Quan un municipi pretén millorar la seva gestió, ja sigui fer un abocador en condicions (tancat al públic, també als drapaires, naturalment), aplicar recollida selectiva, triatge, es troben amb 50, 100 o 500 persones que tenen segrestat la gestió de les deixalles de centenars de milers de persones. De vegades, els drapaires no accepten tan sols la solució d’integrar-se a un nou sistema de gestió racional i generalitzat (nosaltres no volem ser els teus empleats!).

La por al México bronco i la manca de pressupost té paralitzats, en molts casos, els gestors públics de residus. Tampoc els polítics s’atreveixen a posar un impost per finançar la gestió de residus, igual que no s’atreveixen a cobrar un preu de l’aigua mínimament proper al cost real.

Al Districte Federal s’ha fet aprovat la Llei de residus sòlids, que incorpora de manera obligatòria la separació en origen, en tres fraccions: matèria orgànica, reciclables i rebuig. S’han proposat fer el processament de la matèria orgànica, a més de reciclar els materials com vidre, paper, envasos,... També es passaran anys escalfant motors o avançant lentament, però ja s’han posat uns objectius una mica ambiciosos. Molts estats de la República seguiran sense tan sols escalfar motors...

Nota final: la recollida d’escombraries es diu recolección, no recogida. Això de la re-cogida deu sonar molt fort a les orelles dels mexicans :-D

La brossa: escalfant motors (I)

Drapaires en un abocador mexicà
Foto de Geococcyx

A primers dels anys 90, Catalunya va començar amb la recollida selectiva d'escombraries. L'any 1993 la Llei de residus del Parlament de Catalunya va fixar l'any 1995 perquè tots els municipis de més de 5000 habitants tinguessin recollida selectiva de vidre, paper,... i servei de deixalleria. Es va fixar el 1996 perquè fessin la recollida selectiva de matèria orgànica (restes de menjar, etc...).

El procés va ser lentíssim. La recollida selectiva de matèria orgànica no ha arribat al meu barri de Catalunya fins enguany!, amb 8 anys de retard respecte de les previsions de la Llei, perquè no s'havia fet la planta de compostatge corresponent. La recollida de vidre, paper, envasos va anar més ràpida en la implantació de contenidors, però no tant en assolir nivells de separació acceptables.

Mentre el 1995 a Pamplona la recollida selectiva ja era del 28% del total d'escombraries, a les ciutats de Catalunya era aproximadament del 3%!!!. L'any 2003 encara va ser del 23,5%. Això demostra dues coses: que costa complir les lleis quan no es volen fer complir, i que a Pamplona fan alguna cosa més que córrer davant els bous... Pel que fa a les deixalleries, em sembla que el 1995 a Catalunya se n'havien fet només 17!

Bé, aquí a Mèxic, no hi ha cap llei federal que obligui efectivament a la recollida selectiva i el reciclatge. Al meu estat tampoc hi ha cap llei estatal que hi obligui, i em temo que a la majoria és així. A la meva ciutat es pot dir que el 95% de les escombraries es recullen i es porten a abocadors controlats o semicontrolats, cosa que no es pot dir de totes les ciutats. Però no hi ha recollida selectiva al carrer. En canvi, hi ha els pepenadores, que recullen materials reciclables dels abocadors semicontrolats de la ciutat, i els venen als centres d'emmagatzemament especialitzats (n'hi ha més de cent, de centres, a la meva ciutat). No sé quin percentatge es recicla per aquesta via. Em sembla que és força baix, però potser no ho és tant si considerem el poc que li costa a l'ajuntament aquest triatge! Tornant al tema, no cal dir que les condicions de treball dels drapaires no són precisament les millors...

Dels pepenadores en podríem dir triadors, com al Brasil (triadores), carronyaires (scanvengers, en anglès), o pellucadors, segons la tercera acepció del DCVB del verb pellucar:
3. fig. Arreplegar coses d'ací i d'allà, aprofitant les ocasions.

Però el TERMCAT sentencia: els scavengers són drapaires. Acatem-ho, germans i germanes.

continuarà...

Avorriment terminal

Ahir em van dur a veure la pel·lícula The Terminal de l'Steven Spielberg, amb el Tom Hanks. Més o menys el que em temia. Un cop fet el plantejament (el Victor Navorski queda confinat a la sala de trànsits internacionals de l'aeroport JFK), ja no hi ha gaire més a explicar. Es nota l'esforç inútil de guionistes per crear trames i gags que donin la sensació d'una història. El Hanks ho fa molt bé i la Catherine Zeta-Jones està esplèndida, però -tret d'alguns detalls- tot plegat és d'una buidor i d'un avorriment impressionants :-(

Em temo que explicar la veritable història de l'iranià Merhan Karimi Nasseri a l'aeroport de París hauria estat massa dur. O no?

Esquerdes en la no reelecció

Sufragi efectiu, no reelecció era el lema principal dels moviments d’oposició democràtica a Porfirio Díaz, qui va estar 35 anys al poder, i després, un lema essencial de la mateixa revolució mexicana. Encara avui, molts documents oficials porten aquest lema al costat de la signatura.

L’assassinat del reelegit president Àlvaro Obregón (1928) va deixar prou clar el principi de la no reelecció en el règim revolucionari, reforçat anys després per la mort sospitosa de Maximino Ávila Camacho, que volia succeir el seu germà Manuel a la Presidència de la República. Tot i que al final dels anys 20 i primers 30 el general Plutarco Elías Calles va assajar la reelecció a través de terceres persones (l’anomenat Maximato), el general Lázaro Cárdenas no va acceptar el paper de president-titella, i va enviar el general Calles a l’exili a Califòrnia. Podem dir que la no reelecció va ser un principi sagrat del règim del PRI. El sufragi efectiu ja és una altra història.

No cal dir que per a un europeu acostumat als molts anys al poder de Miterrand, Kohl, González, o Pujol, aquesta dèria per la reelecció no s’acaba d’entendre. O sí! per la corrupció que hi va haver en els mandats d’alguns d’aquests governants. Corrupció tampoc evitada per la no-reelecció priïsta. Però ara no hem vingut a parlar d’això. El cas és que l’antireeleccionisme comença a mostrar esquerdes a Mèxic. Si més no per dues vies, força diferents.

Primera: es comença a pensar que potser convindria permetre la reelecció dels diputats i dels senadors, perquè tinguessin com a mínim l’esquer de la reelecció per fer millor la seva feina, i perquè hi hagués una classe política de legisladors experimentats.

Segona: les esposes dels governadors, i fins i tot l’esposa del President Fox, tenen ambicions polítiques de succeir els seus marits (no conec el cas dels marits de les governadores, perquè n’hi ha hagut pocs, i diria que encara no s’ha donat el cas.). Això encara és considerat per molts a Mèxic com una manera de reelegir-se, una maniobra completament il·legítima.

Bé, doncs l’esposa del governador de Tlaxcala (i senadora per aquest estat) va guanyar unes eleccions primàries, al si del PRD, per triar candidat a governador de l’estat. Tot i que el PRD no la va acceptar com a candidata, el Tribunal Electoral de la Federació ha declarat que ella ha de ser la candidata del PRD a governadora de Tlaxcala. S’ha aixecat un bon enrenou. En tot cas, això dóna ales a Martha Sahagún, la dona del President Fox (aquí és Martha Sahagún de Fox), tot i que ja ha dit que ella no es presentarà al 2006. Ja sorgeixen nous casos a altres estats...

Sóc un no immigrant

Xalet de Migració Foto de Geococcyx

Acostumat a veure aquelles cues quilomètriques a la Sotsdelegació del Govern a Barcelona, a les esperes llarguíssimes que passen els estrangers, com la meva dona, a "Estrangeria", haig de dir que els meus tràmits d'estranger a Mèxic són molt més senzills, i menys dolorosos, que els dels estrangers a Espanya.

A Mèxic sóc tècnicament un no immigrant amb activitats lucratives. Tinc una espècie de passaport d'estranger, que es diu document migratori del no immigrant, tot un oximoron.

La casa de la foto no es la torre de la meva tieta, sinó l'oficina on faig els tràmits de migració! Per renovar els meus papers vinc periòdicament aquí, a l'Institut Nacional de Migració, on m'apunto a un llibre de visites (favor de registrarse). Si és que hi ha algú esperant, pregunto qui és l'últim (potser hi haurà d'una a tres persones), i m'assec a esperar al sofà negre que surt a la part inferior dreta de la foto. Arrepapat al sofà, llegeixo la revista de l'Institut Nacional de Migració, on expliquen les meravelles que fa Santiago Creel, secretari de Governació i molt probable futur candidat del PAN a la Presidència, i deixo passar els minuts, poquets, que em toca esperar. Quan em toca, faig els tràmits amb la funcionària corresponent,

Diria que sóc un immigrant de luxe, si no fos que realment sóc un no immigrant. De luxe? I tant, de luxe! La contrapartida del sofà i la curta espera és que un tràmit migratori corrent, com renovar el visat per menys d'un any, o un canvi d'activitat costa més de $1,600 (114 €). Acabo de pagar $3,300 (235 €) per dos tràmits!

Frontera de dos regnes

Sóc aficionat a la Botànica des dels 13 anys, aproximadament, tot i que fa anys que ho tinc força abandonat. Als Països Catalans ens agrada pensar que tenim una gran biodiversitat: des de les plantes nord-africanes (càrritx, margalló) fins a la flora nemoral (faig), passant per la vegetació panmediterrània (alzina, arboç, pi blanc, llentiscle,...) i submediterrània (roures). Està bé, és veritat, i podem trobar tota aquesta vegetació només anant del Garraf fins al Turó de l'Home, menys de 100 km.

Tan mateix, la majoria de plantes a casa nostra pertanyen al regne florístic anomenat holàrtic, un territori que abraça tota Europa, l'Àsia que es troba al Nord de l'Himàlaia, i pràcticament tot Nord-Amèrica. Aquests territoris van estar units fins fa "només" 65 milions d'anys, i hi ha un parentiu important entre la flora de tot el territori.

Hi ha 6 regnes florístics al món: holàrtic, paleotropical, neotropical (Centre i Sud-Amèrica), capenc, australià i antàrtic.

Normalment, els regnes florístics estan separats per grans deserts, oceans o serralades. A Mèxic no és així. El nord i el centre-interior de Mèxic pertanyen al regne holàrtic, mentre que el sud i la costa del Golf i del Pacífic pertanyen al regne neotropical.

Hi ha un punt de la Sierra Madre Oriental, on en 1-2 quilòmetres hi ha la transició entre una selva tropical (regne neotropical) i un alzinar (regne holàrtic). Això sí que és biodiversitat! El canvi és brutal i sorprenent, i em temo a que pocs llocs del món es pot obervar un canvi tan radical, en tants pocs quilòmetres, i sense haver de travessar el Sahara, l'Himàlaia o l'oceà Atlàntic!

Un privilegi haver travessat aquesta frontera, que es pot passar a peu pla en uns pocs minuts!

Egresos, rubros, candados, curules, acarreados

Si vau aprendre l’espanyol ibèric (cosa força probable, si llegiu aquest weblog en català), arribant a Mèxic descobrireu que necessiteu un reciclatge en totes les branques de l’idioma. El llenguatge polític mexicà és sorprenent per al nouvingut. La política mexicana ja de per sí és complexa, amb moltes premisses i sobreentesos que són desconeguts per a qui arriba de fora. Com a tot arreu, les aparences en política amaguen importants moviments de fons. Sumeu-hi les particularitats del llenguatge i la sensació d’exotisme augmenta.

El nom del país. El nom oficial és Estados Unidos Mexicanos, però normalment en diuen la República Mexicana. També México, naturalment, però no tan habitualment en la informació política (a la ràdio, per exemple). La Federación són les institucions federals (Congrés, Senat, Govern Federal, Poder Judicial de la Federació). Els estats i el DF són les entidades federativas. Tot el que no sigui la Ciutat de Mèxic és la Provincia, o més crípticament, el interior de la República.

Els ministres son secretarios, i els ministeris secretarías, a l’estil dels EUA. Els escons parlamentaris són curules, els alcaldes són presidentes municipales (també es fa servir el terme alcalde, però depèn del lloc). Els regidors són regidores, no concejales. Els districtes autònoms de les ciutats es diuen delegaciones. En qüestió de pressupostos, les diferents partides o apartats del pressupost es diuen rubros. El ingressos són ingresos, però les despeses son egresos: El presupuesto de egresos de la Federación.

Una forma genèrica d’anomenar les normes legals és lineamientos. El concepte de candado és bàsic en la política mexicana: quan s’estableix una norma per prohibir, limitar o condicionar determinades actuacions, es diu que s’hi posen candados. Es posen candados al finançament dels partits (sembla que se’ls passen ja sabeu per on, igual que a casa nostra), es posen candados a les precandidatures presidencials (què pot fer o no qui vulgui postular-se com a candidat del partit), es posen candados a tot el que calgui. Que el governador vol fer un polisportiu en un terreny públic, però resulta que hi ha un decret que prohibeix fer-ho?... Ah, desconeixia que hi havia aquest cadenat, deixeu-me que ho estudiï. De vegades sembla que la gestió pública mexicana consisteix en posar (o saltar-se) tants cadenats com es pugui.

De les manifestacions se’n diu marchas. Les pancartes són mantas. Si hi porten gent en autobús, a les manifestacions, seran els acarreados (amb la torta inclosa –l’entrepà), o la porra, si és que han anat a animar un polític determinat. Quan la gent s’emprenya de veritat i munten un “Cristo” gros, es parla del México bronco o del machete power. Això passa de vegades en els terrenys comunals anomenats ejidos, on hi ha, naturalment, els ejidatarios!

Coses del llenguatge! Ara que el govern espanyol vol completar la tasca disgregadora del sinistre Abril Martorell contra la llengua catalana, amb el silenci o l’aprovació dels valencians i de bona part dels catalans, potser seria l’hora de reclamar la personalitat del mexicà com a llengua diferenciada de l’espanyol. Però les llengües no són culpables dels crims dels seus parlants, i de la mateixa manera que l’afrikaans no era el culpable de l’apartheid sudafricà, l’espanyol no és el culpable de la xenofòbia i les barbaritats que perpetra Espanya contra el patrimoni dels catalanoparlants.

Bona Mercè 2004

Mercè 2003 a les Rambles. Foto de Geococcyx

L'any passat vaig anar a les festes de la Mercè, després de passar 5 mesos a Mèxic. Vaig fer una espècie de safari fotogràfic, que vaig enviar a la meva dona, que aquell moment era a Mèxic.

Una de les coses que criden l'atenció d'Europa, és la quantitat de gent de 20 a 40 anys fent el que a Mèxic seria vida d'adolescent: estar solter, i sortir amb els amics o amb la parella, sense fills. Aquí la majoria de gent de 40 anys tenen fills d'entre 10 i 20 anys. Molta gent als 45 anys ja són avis.

Evidentment, la Mercè és l'apoteosi de la vida adulta-adolescent al carrer, i també una festa per gent de totes les edats, que surt a menjar-se el carrer, a retrobar-se amb la Barcelona de tots. Bones festes de la Mercè a tothom, i felicitats a totes les Mercès!

Escarabat ferit i ultratjat!

Vocho ultratjat. Foto de Geococcyx

L’altre dia, sortint de veure Goodbye Lenin ens vam trobar que el mirall retrovisor de l’escarabat havia volat. Ens l’havien fet salvatge, robat, pispat vilment a l’aparcament dels multicinemes. Goodbye mirror. Veure cinema europeu té un preu, més enllà de l'entrada...

Amb una mica d'optimisme, podria dir que el nostre vochito del 92 semblava nou de trinca, però la veritat és que ja l’havíem estrenat, aixafant el parafang esquerre amb la barrera del garatge, i el vam haver de portar al planxista. El cas és que no pots circular sense retrovisor esquerre i alguna de cosa havíem de fer, tot i que la meva germana hi va circular mesos, o anys!

Aquí hi havia dues opcions: anar a un tianguis (mercadal) a comprar un retrovisor barat, i segurament robat, o comprar-ne un de nou, i més car, a una refaccionaria, botiga de recanvis de cotxe. Vam anar a un concessionari oficial de Volkswagen, i vam pagar $276 (20 €) per un retrovisor negre nou (l’anterior era cromat).

Problema: no porta una junta estanca, i en aquesta època plou cada dos dies. Mentre ho resolem hi he embolicat aquesta bossa de plàstic del Wal*Mart, per anar tirant. Es nota que sóc enginyer, oi? :-)

¡Súbete güey!

¡Súbete güey! Foto de Geococcyx

Avui fa una setmana era el 15 de setembre, la vigília de la festa nacional. A la plaça del Palau de Govern de l'estat hi havia tot de gent per rememorar el crit d'independència de Miguel Hidalgo.

Val a dir que plovia, que el governador no va destacar ni pel carisma ni per la solemnitat en donar el grito, i que la gent estava més que res entretinguda en llençar "neu" al seu veí, amb uns esprais que no sé on deuen vendre. Certament, la celebració del Poble Espanyol de fa uns anys va ser molt més solemne. Serà que els mexicans de Barcelona ho vivien més, perquè estaven lejos de ti (México lindo y querido), i a sobre fent un doctorat en qui sap què?

Això sí, el governador va començar amb un molt políticament correcte mexicanas y mexicanos que el Miguel Hidalgo segurament ni hauria somniat.

Aquests joves de la foto s'enfilaven uns sobre els altres per fer festa i veure millor la cosa, mentre un no parava de dir-li a l'altre: ¡Súbete güey!

Després del grito, castell de focs, i cap a casa amb els peus mullats.