dimarts, de setembre 21, 2004

Inherit the wind

Parlant d’evolucionisme, dissabte passat em vaig llevar a 2/4 de 10, cosa poc habitual en mi, que em desperto a les 6 o les 7 del matí i em costa molt tornar-me a dormir. Després d’un cafè amb llet amb galetes (aquest cop, res d’ous amb pernil, ni chilaquiles, ni huevos rancheros amb salsa de molcajete), vam posar el canal Retro (canal 121 de DirectTV), i passaven una pel·lícula que havia vist fa molts anys, i havia oblidat gairebé completament: Inherit the wind (Heredarás el viento, títol a Mèxic).

Un advocat de Chicago arriba a un poble del Sud-Est dels Estats Units per defensar un mestre d’escola, empresonat per ensenyar les teories de Darwin a classe de Ciències Naturals. Basat en un cas real esdevingut a Tennessee l'any 1925.

Algunes coses sobre aquest film en blanc i negre d’Stanley Kramer (1960). Per començar, el gust de veure actuar l’Spencer Tracy i la resta d’actors. El Gene Kelly fa de periodista i... no balla! El Claude Akins fa de reverend fanàtic (bé, aquest no sé si mai ha actuat gaire). És el Joe Burdette de Rio Bravo, que molts anys després va fer la sèrie Camioneros, que passaven per TVE. La promesa del mestre és la Donna Anderson, i ho fa de conya, igual que el mestre (Dick York, un dels actors que van fer de marit de la Samantha, la bruixa d'Embrujada!). El fiscal fanàtic que acusa el mestre és el Fredric March, que em sona, però no sé d'on.

No recordo el darrer cop que havia vist una pel·lícula de l’Spencer Tracy. La veritat és que gràcies al cine Verdi, el Meliès, la Filmoteca, la tele i ara el DVD (no vaig arribar a tenir VHS), he pogut veure un grapat de pel·lícules dels anys 30 als 50. Em sembla, però, que l’Spencer Tracy se m’havia escapat aquests anys, excepte una emissió a la tele d’Endevina qui ve a sopar. Pràcticament, no l’havia vist d’ençà que vaig començar a estudiar a la universitat.

Veient aquests films t’adones de la senzillesa, i la qualitat d’alguns films d’aquella època, quan no calia liquidar 50 personatges, ni estampar mitja dotzena de cervells a la paret, ni gastar-se 20 milions de dòlars en efectes especials.

Per cert, dissabte a la nit vam veure al cine Goodbye Lenin (Adiós a Lenin, aquí a Mèxic). Ja veieu que les pel·lícules no tan comercials arriben tard, però arriben! Fins i tot pel·lícules alemanyes, franceses o quebequeses. Bé aquesta no la vaig trobar cap gran cosa.

dilluns, de setembre 20, 2004

"Incunable" químico-franquista


Agenda del Químico. Foto de Geococcyx.

Aquest llibre enquadernat en pell no és la Bíblia. Me'l vaig comprar fa uns anys a la Fira del Llibre d'Ocasió del Passeig de Gràcia, per 500 pessetes (3 EUR), i ha vingut amb mi a Mèxic.

És l'Agenda del Químico, de Luis Blas, 1a edició de 1940, un recull de propietats físiques i químiques de substàncies i solucions. Em va fer gràcia, i me'l vaig quedar, pel seu aspecte, pel seu preu, i perquè les propietats físiques i químiques no varien amb els anys :-) , i encara m'ha servit, i molt, quan he necessitat una dada.

No fa tant, encara se'n feien servir edicions posteriors, a les indústries i a alguns laboratoris universitaris, tot i que l'estàndard podem dir que és el CRC Handbook of Physics and Chemistry.

Al pròleg del llibre, una frase molt significativa del moment en que fou editat:

Nuestro único deseo al haber publicado esta obra es solamente contribuir un poco, quizás apenas nada, pero algo siempre, al resurgir del engrandecimiento científico de la Nueva España. Por Dios y por ella, así sea.

A quina Nova Espanya es refereix? Al virreinat? Nooooo. Naturalment es refereix a l'Espanya feixista acabada de néixer el 1939. La prosa és tirant a llefiscosa, amb carretades de falsa modèstia (un poco, quizás apenas nada, pero algo siempre).
Senyor!

Conclusió, dedicada als meus amics llicenciats: definitivament, el Blas era la versió franquista del Handbook! No us estranyin segons quines coses.

divendres, de setembre 17, 2004

Preservatius? Connais pas.


Preservatius? I ara!

Farmacia Guadalajara és una cadena de farmàcies (tipus supermercat) força estesa per uns quants estats de la república. Moltes obren 24 hores al dia, i pots anar a comprar-t'hi medecines, llet, aigua, pa bimbo, "mistol" i el que calgui. Com a supermercat o dépanneur és genial, però si pretens comprar-t'hi uns condons... ho tens clar.

Sembla ser que és política de la casa no vendre cap classe de preservatiu. Em vaig quedar parat el dia que en vaig demanar de tal marca (ara no farem propaganda de cap...) i em van dir que no en tenien d'aquesta marca ni de cap altra. No ho he investigat, però el fet que els campanars de la catedral de Guadalajara, Jalisco, figurin a l'emblema de la casa pot indicar que es tracta de motius religiosos.

Ja m'estava preguntant si hauria de comprar el condons a la carnisseria o a la tortillería (on venen les tortillas de blat de moro), quan vaig descobrir que sí que en venen al Walmart o a altres farmàcies, com la Guanajuato.

Aquí quan la gent és molt beata diuen que són molt mochos, o que se santiguan hasta atrás. No vull pensar com seria la gent fa 30 anys, però Déu n'hi do ara alguns.

dijous, de setembre 16, 2004

La solució passa per Lourdes?


Catalans via Lourdes. Foto de Geococcyx.

L'any passat a Guanajuato vaig passar per aquest encreuament de camins. A l'esquerra, a 9 km hi ha un poble -o un ranxo- que es diu Catalanes. Per arribar-hi cal passar abans per Lourdes.

Interpretació política d'aquesta aparició mariana guanajuatense: els nostres mals nacionals són de tal magnitud, que ens caldria passar per Lourdes, a cercar el miracle? Fins i tot els mexicans ho saben!

Bé, aquí la fotògrafa va enganxar a la foto un tros de Geococcyx, que sembla estar aguantant el rètol perquè no caigui. Una altra metàfora?

dimecres, de setembre 15, 2004

Jaime Nunó i l'himne mexicà

Avui és el 150 aniversari de l'himne nacional mexicà, la música del qual va ser composta per Jaime Nunó Roca, Jaume per als amics. Aquest català era un músic militar espanyol, que va néixer a Sant Joan de les Abadesses, i va servir a la província de Cuba (igual que el Sahara espanyol als llibres de text de la meva infantesa, Cuba havia estat una província espanyola més, com Zamora, per exemple), on va reorganitzar les bandes de música militars.

Allà va conéixer Antonio López de Santa Anna, qui el va reclamar després a Mèxic, perquè reorganitzés les bandes militars mexicanes. Quan es va convocar un concurs per fer l'himne mexicà, ell en va fer la música, i va guanyar. Curiosament, mai li van pagar la feina, però sembla que es va quedar els drets d'autor de l'himne.

Jo diria que l'himne de Nunó té una certa semblança amb un fragment de Les noces de Fígaro de Mozart o, parafrasejant l'expresident Núñez(*) del Barça, Les noces de Fígaro (1785) se semblen a l'himne mexicà (1854).

L'himne mexicà genera entre alguns mexicans reaccions fisiològiques curioses, com en aquest, que declara en un diari:

Oyes el Himno en el extranjero y el cuerito entero se te arruga de orgullo; empiezas a rascar la tierra como los toros.

Salvant les distàncies, i sense tenir cap gana de gratar la terra com els braus, el legendari autoodi après dels catalans bloquejaria qualsevol reacció de desinhibició nacional remotament semblant a aquesta...

(*) Núñez va dir un dia que la ciutat de Barcelona portava el nom del club!

dimarts, de setembre 14, 2004

5 cèntims d'Independència (II): la sublevació de Dolores


Allende versus Hidalgo. Declaració de l'ajuntament de San Miguel de Allende. Foto de Geococcyx.

Què va passar entre el cop de mà dels espanyols i el "grito" de Dolores? No en conec els detalls. El cas és que els mexicans van començar a conspirar. Al setembre de 1810, a Querétaro conspiraven un grup de criolls (Allende, Hidalgo, Aldama), per fer una rebel·lió a l'octubre. Van ser descoberts, però els van avisar (la famosa corregidora, capítol a part).

Trobant-se a Dolores, com es trobaven, i avançant-se als espanyols, van aixecar el poble de Dolores i la gent que era al mercat de la vila. Els sublevats van alliberar els presos de la presó i hi ficaren els espanyols de Dolores. Un exèrcit improvisat de mestissos i indígenes va recórrer Guanajuato, assaltant les haciendas dels espanyols, però també dels blancs mexicans. Aquest fet, i la conquesta de la ciutat de Guanajuato, especialment sagnant, van fer que les classes benestants mexicanes, donessin suport, majoritàriament, a les forces reialistes. Això va suposar, segons alguns, un retard a la Independència de Mèxic.

Al cap d'uns mesos, Allende, Hidalgo i Aldama van ser detinguts i afusellats pels reialistes, i els seus caps tallats i penjats públicament a la ciutat de Guanajuato, on hi restaren 10 anys. Els espanyols van controlar la situació, tot i que les guerrilles independentistes van seguir la lluita, a les ordres de José María Morelos o Vicente Guerrero.

Miguel Hidalgo és un personatge controvertit, encara que oficialment sigui venerat com un heroi. És sorprenent la fredor amb què el tracta Enrique Krauze en la seva biografia, i també el president Fox va fer el ronso l'any passat a l'hora de celebrar el 250 aniversari del seu naixement . Va ser excomunicat per l'església, tot i que avui dia hi ha plaques que el recorden a les façanes de totes les esglésies on va dir missa alguna vegada. És que el van recomunicar?

A la foto, en una placa a la façana de la casa pairal dels Allende, l'ajuntament de San Miguel de Allende reivindica el protagonisme d'Ignacio Allende, per ser el primer que es va moure per poder rializar la Independència. Podeu llegir el text clicant damunt la foto, i clicant-hi després un altre cop.

continuarà...

diumenge, de setembre 12, 2004

Primera escapada a la serra


Papallona sobre tuna cardona. Foto de Geococcyx.

Ara que el vochito ja té roda de recanvi (hem circulat mig any sense), ja ens podem escapar a la serra el diumenge al migdia. Un dia fantàstic, hem passat avui.

Els arbres del fons són alzines. N'hi ha 8 o 10 espècies diferents (!), d'alzines, en aquesta serra, i encara no m'hi aclareixo. Totes són Quercus, però cap d'elles és el Quercus ilex, l'alzina mediterrània comuna.

En primer pla, una papallona posada damunt una figa de moro petita. Jo diria que aquestes són tunas cardonas, que quan maduren tornen de color violat-grana. N'hem comprat de madures, en tornar, a la vora de la carretera. Tenen un gust diferent de les altres, i el color característic.

dissabte, de setembre 11, 2004

Pregària de la Diada

Que Déu ens doni pàtria als que no en podem tenir, als qui ens anem arrossegant pel món amb un passaport espanyol, monolingüe per més senyes. Que un any poguem esborrar l'11 de setembre del calendari, per celebrar directament el dia de la Independència. Que un dia poguem dir: "Ser català és tenir el passaport català, i prou, com passa a qualsevol país del món. Tant li fa si t'agrada l'escudella, el gaspatxo, el cus-cus, el pollastre tandoori o les maragallades, els toros o els ases, si vius i treballes a Catalunya o no". Que Déu nostre senyor ens ho concedeixi.

Amén.

divendres, de setembre 10, 2004

Orgull reproductiu


Orgull reproductiu. Foto de Geococcyx.

A Mèxic comencen d'hora amb els fills i en tenen més que a Europa. Molts cotxes porten adhesius amb les figures dels infants, o de tota la família, com dient: estem orgullosos de tenir tants fills. En aquest cas, quatre.

dimecres, de setembre 08, 2004

5 cèntims d'Independència (I): els criolls emprenyats

El virreinat de Nova Espanya comprenia el Mèxic actual, la major part d'Amèrica Central, i un territori d'uns 2 milions de km2, que avui dia pertany als EUA (gràcies a la Doctrina Monroe i al general Antonio López de Santa Anna).

A començaments del segle XIX, aproximadament un 8% del PIB del virreinat se n'anava cap a Espanya i no tornava (us sona?). Aleshores els mexicans no coneixien aquests comptes, però la irritació pels impostos, i l'obligació de comerciar només amb la metròpoli tenia les classes dirigents criolles bastant emprenyades. No cal dir que els indígenes i mestissos que treballaven a les "haciendas" dels peninsulars i dels criolls tenien tants o més motius per estar emprenyats.

Quan Napoleó va envair Espanya (1808) i s'emportà els Borbons a França, el virrei de la Nova Espanya va quedar com un ferrer sense carbó. Les "Juntas Provinciales" espanyoles que s'oposaven als francesos es disputaven l'autoritat sobre la colònia novohispana. Finalment, el virrei no va fer cas de cap d'elles, i va decidir governar la colònia directament en nom del rei, amb el suport d'un sector de criolls. Això a la pràctica representava una autonomia inèdita per al virreinat. Però, amb un cop de mà, uns tres-cents espanyols van deposar el virrei, i posaren els criolls capdavanters a la presó. Això va suposar una decepció important per a les elits mexicanes, i va encetar el camí cap al trencament amb la metròpoli.

continuarà...
---------
*Per llegir:
La independencia de México y América Central. Timothy Anna. Dins "Historia de México", d'autors diversos. Barcelona, Crítica, 2001.
Siglo de caudillos: biografía política de México (1810-1910). Enrique Krauze. Dins l'excel·lent trilogia Biografía del poder (per cert, els millors volums són els altres dos). Barcelona, Tusquets, 1994.